*(article per Capgros.com)
Moltes vegades penso, i algunes estic temptat d’explicitar com ho faré ara, que potser caldria repensar l’esforç de l’ajuntament de Mataró en el manteniment de l’EUPMt. Tinc dubtes de si els recursos esmerçats en l’aportació municipal al funcionament de l’escola valen la pena.
Tres raons m’ho fan pensar:
La primera és que no entra en les competències municipals aquesta mena de despesa. L’ensenyament universitari és competència de l’administració autonòmica, de la Generalitat, i si se’n fa càrrec un ajuntament d’una despesa així és en detriment de les competències que té assignades per llei o, si ja les exerceix totes o les té ben cobertes, amb càrrec a un surplus d’impostos que paguen els ciutadans. I no és una quantitat petita la corresponent a aquesta partida pressupostaria, i no és una responsabilitat menor la que es posa a l’esquena l’administració de la ciutat mantenint obert una centre d’aquestes característiques.
La segona és la manca de resposta de l’administració competent de fer-se càrrec d’això que li pertoca. Quan va haver-hi, en el anys noranta, dèficit de places d’educació universitària a tothom li va anar bé que hi haguessin escoles del nivell de la nostra arreu per encarrilar la demanda. Però ara que ha baixat aquesta per causa de la disminució dels components del grup d’edat estudiantil l’administració competent mira cap una altra banda sense voler reconèixer l’esforç que algunes administracions que no els pertocava varen fer en els seu moment i que ara caldria acompanyar. Clar, justifica, que prou feina té per atendre les demandes dels centres propis per embolicar-se a assumir-ne d’altres. Que cadascú s’espavili i qui no aguanti, mala sort, un problema menys. Aquesta posició aboca a un difícil dilema al titular del centre –l’ajuntament-, ja que a veure qui és l’atrevit que proposa un tancament.
La tercera és la històrica manca de recolzament del teixit econòmic mataroní a la iniciativa del seu Ajuntament, especialment l’industrial. Clar que quan va començar aquesta història encara hi havia empreses relativament grans a la ciutat, però ja estàvem a les acaballes de la indústria manufacturera tèxtil tradicional. Prou feina hi havia en sobreviure o en adaptar-se i reconvertir-se. I, posteriorment, el nou teixit econòmic existent, encara que molt divers i dinàmic, és massa petit, que no feble, i molt esmicolat per poder aportar iniciatives -i sobre tot recursos- a un projecte d’aquestes característiques malgrat que n’és el més directe destinatari. Val a dir que algun representant empresarial sempre hi ha hagut al Patronat de l’Escola, fet que cal reconèixer i agrair, però crec que ha estat més a títol personal que altre cosa.
Però, dit tot això, quan tinc alguna oportunitat de compartir el resultat de l’experiència d’aquests 25 anys (com em va passar en la recent tertúlia “Pantalla oberta” a TVM) de la nostra Escola Universitària Politècnica se’m esvaeixen els dubtes i em reafirmo en que l’opció i l’aposta que varem fer en el seu moment ha valgut la pena, continua sent vàlida, i si sols hi ha l’Ajuntament al darrera doncs a explicar-ho i fer entendre el que representa aquest esforç.
En primer lloc, l’aposta no ha estat fruit d’una dèria fugissera -d’aquelles que ha vegades té una col·lectivitat, o alguns dels seus components- sinó de la consciència clara que la formació de quadres tècnics és imprescindible per bastir un teixit econòmic consistent. Primer va ser per l’industria. Millor dit, abans va ser pel comerç, els estudis de nàutica dels escolapis al segle XVIII. Però ja l’escola del “Arts i Oficis” era ben sentida pels mataronins per la formació qualificada dels treballadors que precisava la ciutat en els seu moment, opció ben noucentista. Avui, la mena d’ensenyaments que s’imparteixen a l’Escola: electrònica, informàtica, telecomunicacions, mitjans audiovisuals, són necessaris per a qualsevol sector de l’activitat econòmica, des del primari, l’agricultura, als serveis de tota mena, passant lògicament pels industrials i la construcció.
Segon, el que una administració local es preocupi, encara que la que n’és competent no ho faci, de donar els elements formatius de quadres tècnics necessaris per continuar disposant d’una base econòmica pròpia té tot el sentit del món. Especialment si hi ha una tradició secular de col·lectivitat laboriosa que ha sabut anar-se adaptant des de la ceràmica vidriada del s.XVI, a l’agricultura d’exportació, als calçotets i samarretes, a la moda prompta i ara vés a saber què en les quatre-centes (per dir alguna xifra) activitats possibles en l’economia de la societat de la informació i el coneixement.
Cal doncs, fer entendre aquest actiu que tenim a la ciutat i estar-ne orgullosos. Que els titulats de l’EUPMt treballin arreu del territori, no sols a Mataró, ha de ser un motiu més de satisfacció cívica. La contribució de la nostra col·lectivitat a un àmbit més gran de pertinença l’hem de posar com exemple de la nostra aportació al i pel creixement del país i de més enllà. És una marca que podem, que hem de, lluir com a mataronins i mataronines. És amb el nostre esforç, amb els nostres impostos, que han sortit d’aquelles aules de l’avinguda Puig i Cadafalch més de 2500 professionals que estan contribuint a fer anar al dia el país.
Enhorabona, gràcies i felicitats a tots els que han fet possibles aquest 25 anys, i per molts anys més!
Moltes vegades penso, i algunes estic temptat d’explicitar com ho faré ara, que potser caldria repensar l’esforç de l’ajuntament de Mataró en el manteniment de l’EUPMt. Tinc dubtes de si els recursos esmerçats en l’aportació municipal al funcionament de l’escola valen la pena.
Tres raons m’ho fan pensar:
La primera és que no entra en les competències municipals aquesta mena de despesa. L’ensenyament universitari és competència de l’administració autonòmica, de la Generalitat, i si se’n fa càrrec un ajuntament d’una despesa així és en detriment de les competències que té assignades per llei o, si ja les exerceix totes o les té ben cobertes, amb càrrec a un surplus d’impostos que paguen els ciutadans. I no és una quantitat petita la corresponent a aquesta partida pressupostaria, i no és una responsabilitat menor la que es posa a l’esquena l’administració de la ciutat mantenint obert una centre d’aquestes característiques.
La segona és la manca de resposta de l’administració competent de fer-se càrrec d’això que li pertoca. Quan va haver-hi, en el anys noranta, dèficit de places d’educació universitària a tothom li va anar bé que hi haguessin escoles del nivell de la nostra arreu per encarrilar la demanda. Però ara que ha baixat aquesta per causa de la disminució dels components del grup d’edat estudiantil l’administració competent mira cap una altra banda sense voler reconèixer l’esforç que algunes administracions que no els pertocava varen fer en els seu moment i que ara caldria acompanyar. Clar, justifica, que prou feina té per atendre les demandes dels centres propis per embolicar-se a assumir-ne d’altres. Que cadascú s’espavili i qui no aguanti, mala sort, un problema menys. Aquesta posició aboca a un difícil dilema al titular del centre –l’ajuntament-, ja que a veure qui és l’atrevit que proposa un tancament.
La tercera és la històrica manca de recolzament del teixit econòmic mataroní a la iniciativa del seu Ajuntament, especialment l’industrial. Clar que quan va començar aquesta història encara hi havia empreses relativament grans a la ciutat, però ja estàvem a les acaballes de la indústria manufacturera tèxtil tradicional. Prou feina hi havia en sobreviure o en adaptar-se i reconvertir-se. I, posteriorment, el nou teixit econòmic existent, encara que molt divers i dinàmic, és massa petit, que no feble, i molt esmicolat per poder aportar iniciatives -i sobre tot recursos- a un projecte d’aquestes característiques malgrat que n’és el més directe destinatari. Val a dir que algun representant empresarial sempre hi ha hagut al Patronat de l’Escola, fet que cal reconèixer i agrair, però crec que ha estat més a títol personal que altre cosa.
Però, dit tot això, quan tinc alguna oportunitat de compartir el resultat de l’experiència d’aquests 25 anys (com em va passar en la recent tertúlia “Pantalla oberta” a TVM) de la nostra Escola Universitària Politècnica se’m esvaeixen els dubtes i em reafirmo en que l’opció i l’aposta que varem fer en el seu moment ha valgut la pena, continua sent vàlida, i si sols hi ha l’Ajuntament al darrera doncs a explicar-ho i fer entendre el que representa aquest esforç.
En primer lloc, l’aposta no ha estat fruit d’una dèria fugissera -d’aquelles que ha vegades té una col·lectivitat, o alguns dels seus components- sinó de la consciència clara que la formació de quadres tècnics és imprescindible per bastir un teixit econòmic consistent. Primer va ser per l’industria. Millor dit, abans va ser pel comerç, els estudis de nàutica dels escolapis al segle XVIII. Però ja l’escola del “Arts i Oficis” era ben sentida pels mataronins per la formació qualificada dels treballadors que precisava la ciutat en els seu moment, opció ben noucentista. Avui, la mena d’ensenyaments que s’imparteixen a l’Escola: electrònica, informàtica, telecomunicacions, mitjans audiovisuals, són necessaris per a qualsevol sector de l’activitat econòmica, des del primari, l’agricultura, als serveis de tota mena, passant lògicament pels industrials i la construcció.
Segon, el que una administració local es preocupi, encara que la que n’és competent no ho faci, de donar els elements formatius de quadres tècnics necessaris per continuar disposant d’una base econòmica pròpia té tot el sentit del món. Especialment si hi ha una tradició secular de col·lectivitat laboriosa que ha sabut anar-se adaptant des de la ceràmica vidriada del s.XVI, a l’agricultura d’exportació, als calçotets i samarretes, a la moda prompta i ara vés a saber què en les quatre-centes (per dir alguna xifra) activitats possibles en l’economia de la societat de la informació i el coneixement.
Cal doncs, fer entendre aquest actiu que tenim a la ciutat i estar-ne orgullosos. Que els titulats de l’EUPMt treballin arreu del territori, no sols a Mataró, ha de ser un motiu més de satisfacció cívica. La contribució de la nostra col·lectivitat a un àmbit més gran de pertinença l’hem de posar com exemple de la nostra aportació al i pel creixement del país i de més enllà. És una marca que podem, que hem de, lluir com a mataronins i mataronines. És amb el nostre esforç, amb els nostres impostos, que han sortit d’aquelles aules de l’avinguda Puig i Cadafalch més de 2500 professionals que estan contribuint a fer anar al dia el país.
Enhorabona, gràcies i felicitats a tots els que han fet possibles aquest 25 anys, i per molts anys més!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada