Los generales sólo son servidores del país. Cuando su servicio es completo, el país es fuerte. Cuando su servicio es deficiente, el país es débil.Maestro SUN TZU
El mapa i el quadre il·lustren el resultat electoral per comunitats autònomes.
En el quadre, en colors, la diferència entre el resultat d’aquestes eleccions general i quina força governa la Comunitat segons els resultats de les eleccions autonòmiques.
Vist això. Per què és així? Per què, els uns i els altres, han guanyat en uns llocs, i per què han perdut en d’altres?. Els respectius Estats Majors dels partits ja ho deuen tenir analitzar. Falta veure si la seva interpretació és correcte.
Per part dels socialistes: Hi ha dos fronts diferents. El de les comunitats autònomes amb característiques “identitaries” pròpies (les conegudes com a nacionalitats històriques: Catalunya, País Basc i Galícia) i els feus “tradicionals” del PSOE (Andalusia, Extremadura i Astúries).
En el primer cas em sembla evident que el vot socialista és més de confiança respecte qui pot entendre millor les particularitats “identitaries” i defensar-les, sense caure en la separació que no és volguda, i alhora de rebuig a la possibilitat de que guanyés una força, el PP, que va, ara per ara, radicalment en contra de la convivència establerta i acceptada. Això comporta que mentre no hi hagi canvis en aquest plantejaments, tant per uns a favor com pels altres en contra, poden mantenir-se els resultats en aquest fronts, però si hi ha canvis, també tant d’un costat, refredant el recolzament a les volgudes i acceptades diferències, i per altra part un reconeixement, o millor una acceptació de les mateixes, la situació pot canviar i molt. Més clar: un gir jacobinista del PSOE acompanyat d’un gir autonomista del PP pot trastocar el panorama. La diferència de 17 escons a Catalunya i de 6 al País Basc entre el PSOE i el PP dóna un coixí de 23 escons, destacable per compensar les diferències contraries que es donen en altres autonomies. I em temo que l’anàlisi socialista no ho vegi així de clar.
En el segons cas, el dels feus “tradicionals”. Tant Astúries com Extremadura són comunitats petites i en recessió socioeconòmica. Van cap endarrere. En ambdós casos, a més, el resultat és d’empat en nombre d’escons, no hi aporten diferències al resultat de la batalla. En el cas d’Andalusia es comença a manifestar un desgast evident. La supremacia queda a la vall del Guadalquivir, perdent Andalusia Oriental: Granada i Almería, i escurçant-se la diferència en escons. Si a l’any 2004 era de 15 (38 PSOE/ 23 PP) ara és de 11 (36 PSOE/ 25 PP). Si a aquest anàlisi hi afegim la diferència entre el vot urbà i el rural, que comença a ser clamorós a favor dels populars, entendrem de seguida que les perspectives d’aquest front concret a llarg termini no són gaire engrescadores. Cal pensar-hi, encara que també em temo que alguns no ho volen, o no els interessa, veure-ho.
Del cantó dels adversaris principals, els populars. Van consolidant els seus feus: Les Castelles, Madrid i les seves platges (com li agrada de dir en Miquel Iceta), València i Múrcia. Val a dir que les diferències no son tant excessives com a vegades es vols fer veure des dels mitjans. En el cas de Madrid i el Llevant en total la diferència és de 12 escons (PP, 44/ PSOE, 32), malgrat que a Múrcia la relació és de 7 a 3. És evident, en aquest cas, que el tema del desenvolupament econòmic incideix molt: la manca d’aigua i l’urbanisme desaforat.
Curiosament en aquestes comunitats no fa pas gaire temps els socialistes ho havien manat tot: Ajuntaments importants, Diputacions, Comunitat Autònoma. Però ja fa temps que no es mengen una “rosca”. Algun reconegut analista posa l’accent en el sorgiment d’una nova classe mitja i/o d’una nova relació de classes, d’una nova estructura social basada en l’economia especulativa financera i immobiliària. Alguna cosa deu haver d’això vista la disbauxa que hi ha hagut en aquest camps en els anys de bonança econòmica. Malgrat tot, les conegudes deficiències de l’organització socialista (amb seculars i renovades lluites caïnites) en aquestes contrades no ajuda precisament a mantenir o a redreçar el desequilibri en contra dels populars.
També està per veure si un hipotètic recentrament del PP els pot comportar costos electorals per la seva dreta. El recentrament no sols es plasma en termes ideològics, que aquests em semblen més fàcils d’assumir per la ciutadania (en el fons crec que hi ha més liberals, al menys en actituds, que conservadors en el PP. Per molt que digui l’Església, es divorcien i “s’arrejuntan” igual, o més), sinó bàsicament en termes econòmics: regulacions, controls, impostos,... ja que en aquests aspectes sí que són molt de “laissez faire” (potser millor, del “tot s'hi val”) els populars. Precisament a tota la façana del Llevant en trobem un munt d’exemples.
Ara comença la temporada de Congressos a les forces polítiques que comportarà l’avaluació de l’impacte del resultat de la recent batalla i el plantejament de les tàctiques i estratègies pel proper període, continuistes o trencadores. Potser el nomenament de nous comandaments i de noves bases ideològiques.
Caldrà seguir-ho atentament. Sempre cal tenir un ull sobre els moviments de l’adversari alhora que cal no refiar-se de la seguretat i l’estabilitat de les posicions pròpies.
Mataró, 17 d’abril.
Per cert, l’article d’en Ramoneda d’avui a El País, molt bo. El subscric.
"¿Quién temería a un gobernante que promocionara siempre a los mejores, que actuara con tal racionalidad que sus pasos fueran perfectamente previsibles, que se guardara los sentimientos y los caprichos para la alcoba, sin que trascendieran nunca a la escena pública, que fuera tan escrupuloso y recto en la aplicación de las leyes que no hubiera espacio siquiera para contestar sus decisiones? Nadie. Desde el Libro de Job —probablemente el mejor tratado sobre el poder que se ha escrito nunca— sabemos a qué atenernos."
Vist això. Per què és així? Per què, els uns i els altres, han guanyat en uns llocs, i per què han perdut en d’altres?. Els respectius Estats Majors dels partits ja ho deuen tenir analitzar. Falta veure si la seva interpretació és correcte.
Per part dels socialistes: Hi ha dos fronts diferents. El de les comunitats autònomes amb característiques “identitaries” pròpies (les conegudes com a nacionalitats històriques: Catalunya, País Basc i Galícia) i els feus “tradicionals” del PSOE (Andalusia, Extremadura i Astúries).
En el primer cas em sembla evident que el vot socialista és més de confiança respecte qui pot entendre millor les particularitats “identitaries” i defensar-les, sense caure en la separació que no és volguda, i alhora de rebuig a la possibilitat de que guanyés una força, el PP, que va, ara per ara, radicalment en contra de la convivència establerta i acceptada. Això comporta que mentre no hi hagi canvis en aquest plantejaments, tant per uns a favor com pels altres en contra, poden mantenir-se els resultats en aquest fronts, però si hi ha canvis, també tant d’un costat, refredant el recolzament a les volgudes i acceptades diferències, i per altra part un reconeixement, o millor una acceptació de les mateixes, la situació pot canviar i molt. Més clar: un gir jacobinista del PSOE acompanyat d’un gir autonomista del PP pot trastocar el panorama. La diferència de 17 escons a Catalunya i de 6 al País Basc entre el PSOE i el PP dóna un coixí de 23 escons, destacable per compensar les diferències contraries que es donen en altres autonomies. I em temo que l’anàlisi socialista no ho vegi així de clar.
En el segons cas, el dels feus “tradicionals”. Tant Astúries com Extremadura són comunitats petites i en recessió socioeconòmica. Van cap endarrere. En ambdós casos, a més, el resultat és d’empat en nombre d’escons, no hi aporten diferències al resultat de la batalla. En el cas d’Andalusia es comença a manifestar un desgast evident. La supremacia queda a la vall del Guadalquivir, perdent Andalusia Oriental: Granada i Almería, i escurçant-se la diferència en escons. Si a l’any 2004 era de 15 (38 PSOE/ 23 PP) ara és de 11 (36 PSOE/ 25 PP). Si a aquest anàlisi hi afegim la diferència entre el vot urbà i el rural, que comença a ser clamorós a favor dels populars, entendrem de seguida que les perspectives d’aquest front concret a llarg termini no són gaire engrescadores. Cal pensar-hi, encara que també em temo que alguns no ho volen, o no els interessa, veure-ho.
Del cantó dels adversaris principals, els populars. Van consolidant els seus feus: Les Castelles, Madrid i les seves platges (com li agrada de dir en Miquel Iceta), València i Múrcia. Val a dir que les diferències no son tant excessives com a vegades es vols fer veure des dels mitjans. En el cas de Madrid i el Llevant en total la diferència és de 12 escons (PP, 44/ PSOE, 32), malgrat que a Múrcia la relació és de 7 a 3. És evident, en aquest cas, que el tema del desenvolupament econòmic incideix molt: la manca d’aigua i l’urbanisme desaforat.
Curiosament en aquestes comunitats no fa pas gaire temps els socialistes ho havien manat tot: Ajuntaments importants, Diputacions, Comunitat Autònoma. Però ja fa temps que no es mengen una “rosca”. Algun reconegut analista posa l’accent en el sorgiment d’una nova classe mitja i/o d’una nova relació de classes, d’una nova estructura social basada en l’economia especulativa financera i immobiliària. Alguna cosa deu haver d’això vista la disbauxa que hi ha hagut en aquest camps en els anys de bonança econòmica. Malgrat tot, les conegudes deficiències de l’organització socialista (amb seculars i renovades lluites caïnites) en aquestes contrades no ajuda precisament a mantenir o a redreçar el desequilibri en contra dels populars.
També està per veure si un hipotètic recentrament del PP els pot comportar costos electorals per la seva dreta. El recentrament no sols es plasma en termes ideològics, que aquests em semblen més fàcils d’assumir per la ciutadania (en el fons crec que hi ha més liberals, al menys en actituds, que conservadors en el PP. Per molt que digui l’Església, es divorcien i “s’arrejuntan” igual, o més), sinó bàsicament en termes econòmics: regulacions, controls, impostos,... ja que en aquests aspectes sí que són molt de “laissez faire” (potser millor, del “tot s'hi val”) els populars. Precisament a tota la façana del Llevant en trobem un munt d’exemples.
Ara comença la temporada de Congressos a les forces polítiques que comportarà l’avaluació de l’impacte del resultat de la recent batalla i el plantejament de les tàctiques i estratègies pel proper període, continuistes o trencadores. Potser el nomenament de nous comandaments i de noves bases ideològiques.
Caldrà seguir-ho atentament. Sempre cal tenir un ull sobre els moviments de l’adversari alhora que cal no refiar-se de la seguretat i l’estabilitat de les posicions pròpies.
Mataró, 17 d’abril.
Per cert, l’article d’en Ramoneda d’avui a El País, molt bo. El subscric.
"¿Quién temería a un gobernante que promocionara siempre a los mejores, que actuara con tal racionalidad que sus pasos fueran perfectamente previsibles, que se guardara los sentimientos y los caprichos para la alcoba, sin que trascendieran nunca a la escena pública, que fuera tan escrupuloso y recto en la aplicación de las leyes que no hubiera espacio siquiera para contestar sus decisiones? Nadie. Desde el Libro de Job —probablemente el mejor tratado sobre el poder que se ha escrito nunca— sabemos a qué atenernos."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada