Paisatge desprès de la batalla.

"La acción militar es de importancia vital para un país: Constituye la base de la vida y la muerte, el camino de la supervivencia y de la aniquilación; por ello, es absolutamente indispensable examinarla."

Maestro SUN TZU.

Passats ja uns dies des de les darreres eleccions generals (9 de març) convé aturar-se a veure com ha quedat el paisatge desprès de la batalla i consegüentment preveure quins han de ser els següents moviments.

En política democràtica les batalles sempre estan en marxa, i amb una certa regularitat es produeixen els enfrontaments decisius: són els moments electorals. Bé, decisius per un determinat període de temps, ja que no hi ha batalles que concloguin cap “guerra”, ja que aquesta en democràcia sempre està oberta, amb els mateixos o amb nous participants. No es guanya ni s’aniquila a un enemic sinó que es venç, temporalment, a un adversari.

Els socialistes hem guanyat la darrera batalla. És cert. Varem quedar el primers amb més vots i més escons parlamentaris que els altres contendents i amb més força que la anterior vegada, el 2004. El plantejament que s’està fent de no manifestar preferències de recolzament de ningú en concret no està malament. Pot comportar una certa debilitat però al mateix temps hi haurà menys encotillament i es podran negociar millor les contrapartides concretes i puntuals.

Ara bé. L’adversari principal, el Partit Popular, està tocat -ja que no ha guanyat malgrat els desesperats esforços que va fer- però no està enfonsat (ni de lluny!). També ha augmentat el nombre de vots i d’escons i, fins i tot, ha reduït lleugerament la diferència que tenia amb nosaltres.

Crec que el desenvolupament del combat ha estat relativament fàcil pels guanyadors, els socialistes. El plantejament dels populars, més a base de contrapropostes que portaven a posicions anteriors, que no d’iniciatives i accions noves ens ha permès als guanyadors situar-nos en una confortable posició defensiva sense tenir que fer sortides agosarades a nous territoris programàtics.

Així no ha calgut explicar massa i donar respostes complicades als problemes de fons amb que ens enfrontem com a societat: situació econòmica en el context mundial; conseqüències de les noves estructures socials; resultats per la convivència de la nova demografia; necessitats derivades dels reptes de la societat del coneixement; etc,etc,...

El problema és que si els socialistes no fem propostes adients als temps que venen -i les expliquem amb el gran esforç que és necessari fer per fer-les comprendre- poden trobar-nos en el futur que la renovació que puguin emprendre els populars els col·loqui a ells en avantatge en les properes conteses que vindran. Clar que els seus moviments, com ja estem veient aquests dies, els poden desestabilitzar, tant internament com en les seves base socials, trencant la cohesió que han bastit sobre referents dels passat per mantenir el seu resultat. Cal tenir present que la diferència no és molt gran, en absolut és insalvable, molt localitzada geogràficament i està assentada més sobre la por a l’alternativa que sobre la confiança en el guanyador pel que haurem de fer un gran esforç per incrementar-la per no defraudar als que ens varen votar sinó volem veure com se’ns gira la sort d’esquena.

Què cal fer? Cavar trinxeres i consolidar posicions. No es pot pas pretendre llançar-se a la conquesta de nous espais de tota mena sense assegurar uns quants temes que tenim avui pendents: La intendència, la defensa passiva, els fronts Central i de Llevant, algun baluard dels drets civils, les relacions exteriors, els perills del cesarisme, l’aprofundiment de la pròpia estratègia,...

Resolts aquests temes pendents o que s’albiren complicats serà llavors qüestió de tornar a calar la baioneta als fusells, sortir de les trinxeres i més forts i segurs avançar cap a noves posicions. Sinó, l’ensorrada d’algun dels flancs abans esmentats pot posar en perill totes les nostres posicions.

Mataró, 3 d’abril.