L'espai
Venecia
(EFE-El Pais)
El temps
Segovia
(Aurelio Martin-El Pais)
L'orquestra
Colonia
(EFE/Federico Gambarini-El Periodico)
La gent
Venecia
(EFE-El Pais)
La Reina
Rio de Janeiro
(REUTERS/Sergio Moraes-El Periodico)
28 de febrer, 2006
Duran i Lleida
Vinc de l’esmorzar que organitzat per Europa Pres ha tingut lloc a l’Eurobuilding aquest matí amb el Josep Antoni Duran i Lleida.
Sorpresa!, o potser no tant. Tot el que ha dit és coincident amb el que tinc escrit en aquest blog.Centralitat? Evident.
Pot haver-hi un nou escenari polític? Depèn de moltes coses, però bàsicament dels extrems de l’arc polític.
El pernil és més gruixut. Això està molt bé.
M’he de preocupar, o estar content, de la coincidència?
A la tertúlia d'en Miravitllas
A la tertúlia ha sortit marginalment el problema de l’habitatge. Els temes del que hem parlat en aquesta ocasió (divendres, 24 de febrer) han estat: el 25è. aniversari del 23-F, la utilització en el debat polític de la lluita contra el terrorisme, la devolució del Castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona i les enquestes de l’època Pujol que han sortit del armari.Com podeu observar temes candents de l’actualitat política. Però un oient ens ha dit, ja quasi bé a l’hora de plegar: Menys temes del passat i més del present! Perquè no parleu de l’habitatge? El 81 un pis valia 1 milió de pessetes, i ara en val 30! (reacció unànime dels tertulians: sols 30?!)
Com que ja he dit que era cap al final del programa no hem tingut temps de fer-ne debat i apunto aquí algunes notes que m’han vingut tot seguit al cap:
1. L’oferta d’habitatge a aquests preus és general a tot Europa occidental. Els increments, amb puntes més o menys greus son arreu. Aquesta oferta no és rebutjada sinó que és assumida i assimilada. El ritme de noves construccions no afluixa. El parc d’habitatges creix contínuament.
2. Hi ha demanda que accepta l’envit. Pels baixos tipus d’interès o l’allargament de les hipoteques. Per la mobilització de capital existent que realitza amb nous vinguts que empenyen cap amunt la piràmide social. Per la recerca d’ambients climàtics més confortables en l’espai europeu. Per la mobilitat derivada de les noves estructures familiars, més reduïdes i volubles. Pel que sigui, el cert és que no hi ha un nombre rellevant de construcció ociosa (sinó fos així els preus i la seva evolució ho reflectiria)
3. El problema està en la demanda que no té la solvència necessària per entrar al mercat. Però el seu volum no deu ser excessiu. No hi ha indicadors que ho reflecteixin: barraquisme, cohabitació generacional, amuntegament (el derivat de la immigració, o el poc espai en els habitatges actuals són una altra cosa),...
La llarga onada de prosperitat del món occidental amb la disminució relativa del pes de les necessitats primàries (menjar, vestir,...) en la renda disponible assolida, més les cobertures pròpies dels estats del benestar (educació, sanitat, pensions,...) poden ajudar a fer comprendre el fenomen. La amplada del ventall retributiu (fet del que es parla poc) també hi té a veure, al igual que el frau fiscal en determinades bosses socials pot ser determinant, especialment pel que fa a les segones residències, ajudat per la molta irresponsabilitat fiscal a nivell local.
Cabrils, 26 de febrer.
27 de febrer, 2006
L’entrepà de pernil, o el pernil del entrepà.
Una altra manifestació contra el Govern dissabte passat a Madrid. Com vuit dies endarrera a Barcelona, èxit de la convocatòria: milers de persones, banderes, consignes i crits. Més tensió.
(foto Claudio Alvárez, a El Pais)
Hi ha lloc per una tercera via?
No!, responen a l’uníson els manifestants de Barcelona i els de Madrid. No veus que el Govern està presoner dels “altres”!
Passa, però, que els “altres” son diferents segons qui parla. Pels de Barcelona, el Govern està condicionat pels nacionalistes espanyols, els seus i els de la dreta (no sé si hi ha dreta no nacionalista. Crec que no). Pels de Madrid, el Govern està condicionat pels nacionalistes perifèrics, els catalans i els bascos.
Els extrems baixen al carrer, tiben la corda. Les cúpules de les representacions polítiques respectives, ERC a Barcelona, el PP a Madrid, en donen fe amb la seva presència, no a la capçalera, no fos cas que es veies massa la seva mà, però si en pla destacat.
Com “cuidado” pactis amb l’enemic! Dimecres, a la sessió de control al Congrés, tornarem a preguntar t’ho.
Què voleu? Anorrear la possibilitat de convivència pacífica entre sensibilitats diferents? Aquestes sensibilitats existeixen, les hem visualitzat aquests dos dissabtes. Si desapareix el pernil del entrepà quedaran front a front. I llavors, què? A mastegots?
Als altres, sols se’ls guanya!, se’ls extermina! Per la força, ja sigui aquesta legal o il·legal. Per la policia, o per les bombes!
Els nacionalistes espanyols han d’acceptar que a la pell de brau hi ha altres sensibilitats. Els nacionalistes perifèrics han d’acceptar la pell de brau.
Ho torno a escriure:
“...recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharat visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.”
Cant XLVI “La pell de brau”. Salvador ESPRIU. 1960.
Hi ha algú que pugui demanar sensatesa? En nom de què? A canvi d’alguna cosa? Mentrestant, els que som el pernil, els del mig, hem de restar prudents, valents, pedagògics i ferms.
Cabrils, 26 de febrer.
26 de febrer, 2006
Alstom
Això que ara se’n diu “responsabilitat social corporativa” em va procurar el Nadal passat una agradable sorpresa.
La companyia Alstom em va fer arribar com a regal de Nadal un excel·lent llibre “La España del siglo XIII leída en imágenes” de Gonzalo Menéndez-Pidal. En realitat, més que d’Espanya és la Castella del segle XIII com explica d’entrada el pròleg signat per Gonzalo Anes de la Real Academia de la Historia. Ah!, aquesta reiterada manca de precisió, o de visió unilateral solament! Quantes sensibilitats fereix! I, com dona peu a greuges i ressentiments! Però, bé, aquest és un altre tema que ara no ve al cas.
El fet és que amb el llibre venia una carta de l’empresa patrocinadora en la que explicava que aquesta acció era continuació d’una que s’havia començat l’any anterior amb l’edició especial de l’obra d’ Antonio Domínguez Ortiz “España, tres milenios de historia” que inicialment havia editat Marcial Pons l’any 2001.
Com que no havia rebut res l’any 2004 vaig tenir l’atreviment de dirigir-me a Alstom demanant-los si era possible aconseguir el llibre en qüestió. I, si, si, sense cap dificultat me’l van enviar. Des de aquí, gràcies.
He de dir que he gaudit molt amb la seva lectura. El nonagenari historiador ha aconseguit una síntesi molt reeixida, excel·lent al meu parer de profà, de la nostra història. No és un llibre per enfrontar-s’hi sense coneixements previs. Cal tenir una certa base de la matèria, i d’algunes de les polèmiques sobre la seva interpretació, per gaudir de l’obra.
Diu l’autor:
"Escribo estas páginas, con cierto aire de testamento literario, para responder a una demanda imperiosa, para colaborar en una tarea de renovada actualidad. Parece superfluo añadir una historia de España más a las muchas que inundan el mercado, pero el hecho de que el mercado las siga absorbiendo prueba que responden a una necesidad, satisfacen unas aspiraciones, llenan un vacío; el vacío que deja la ausencia de una auténtica enseñanza histórica en los actuales planes de enseñanza obligatoria,...."
......
"Se trata, en suma, de recuperar el sentido histórico de los hechos, para lo que es esencial la temporalidad, la causalidad, el antes y el después."
Aquí em ve un record pels bons professors que em van ensenyar a estimar la història: el Sr. Joan Roig, al Institut de Mataró, fent pre - universitari ja fa quaranta anys, i a l’amic Jordi Nadal, a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona.
A més de contingut, la presentació i composició d’aquesta edició fa que sigui un volum que guardaré curosament per anar rellegint de tant en tant.
Cabrils, 26 de febrer.
La terra és plana
Nova sessió de compareixençes a la subcomissió d’estudi de les deslocalitzacions. Aquesta vegada els compareixents eren estudiosos del tema. Quina diferència de les seves exposicions de les que ens van fer els compareixents anteriors que eren representants de sectors afectats. La distància, el no ser afectats directes, el coneixement del bosc, no del arbre en concret, va proporcionar-nos al reduïts assistents una visió més objectiva del que està passant arreu dels països occidentals.
Manuel Balmaseda, del servei d’estudis del BBVA:
“El problema está en la industria, pero el grueso del empleo ya no está en la industria”
Manuel Balmaseda, del servei d’estudis del BBVA:
“El problema está en la industria, pero el grueso del empleo ya no está en la industria”
......
“Estamos hablando de 10 o 15 mil puestos de trabajo, no más”
......
“En España el flujo es favorable, hay más ganancias que pérdidas de empleo por este fenómeno”
......
“¿Qué hay que hacer?: Educación./ Formación contínua de los trabajadores./Inversión en I+D./ Reforma del mercado laboral: movilidad y flexibilidad./Certidumbre en el futuro./ Hay que crecer en redes y “clusters”
“¿Qué hay que hacer?: Educación./ Formación contínua de los trabajadores./Inversión en I+D./ Reforma del mercado laboral: movilidad y flexibilidad./Certidumbre en el futuro./ Hay que crecer en redes y “clusters”
......
"El diagnóstico está hecho, se sabe cúal es el problema y cúales son las soluciones"
"El diagnóstico está hecho, se sabe cúal es el problema y cúales son las soluciones"
El professor Pedro Nueno de IESE ens va fer la seva exposició per Video-conferència (mira, no vam preguntar-li on estava, si a Barcelona o a Shanghai). Optimista, diu que els serveis que han muntat les administracions públiques funcionen força bé. Anomena l’ICEX, COFIDES, CEDETI, el COPCA,...Creu que cal recolzar les deslocalitzacions racionals, però sobretot cal explicar la problemàtica, i incideix molt en la millora de les infrastructures logístiques.
El sistema de les vídeo conferències hauria d’estendre’s més ja que estalviaria molt de temps en desplaçaments a l’hora de reunir a gent d’indrets diferents. Ja fa temps vaig proposar-ho per la celebració del Seminari de Dret Local que organitzava la FMC, a Barcelona. Si els principals Ajuntaments, les delegacions de les Conselleries autonòmiques, les delegacions del Govern central, disposessin d’una sala amb aquesta instal·lació guanyaríem molt temps i diners, i evitaríem moltes facilitats de fer l’orni. Bé, aquest és un altra tema. Encara que, perquè el sector públic no pot fer com ja fa el privat? Ah! la mentalitat funcionaria...
Tornem-hi. El professor LluisTorrens de la Universitat Pompeu Fabra.
“Una parte de la deslocalización es inevitable"
......
"Hay que variar el modelo de competir"
......
"Observación permanente de las empresas y de los mercados. Hay que estudiar los “roles” de las empresas en ventas y en producción"
......
"La palanca de la transformación es el crecimiento de la productividad”
La seva reflexió inicial respecte a que els estudiosos i analistes no sabien què dir del actual dèficit comercial espanyol, tema que hem tractat a l’abast (evidentment, també sense resposta) a la nostra comissió, crec que ens va impactar.
Va incidir força en el factor mercat en la recerca de la localització: mercat de proveïments i de consum. I va afirmar que la situació actual no és d’una crisis evident.
Pel últim, el professor Julio Segura. No sé si venia com a professor universitari (ho va ser molt jove, em va indicar la meva companya Arantza Mendizábal que és del seu gremi) o com a membre del Consell del Banc d’Espanya.
“A mi si que me han deslocalizado el trabajo” va dir en referència a que la moneda única ha restat feina al antic Banc emissor.
“Quienes pierden son los trabajadores no cualificados"
La seva reflexió inicial respecte a que els estudiosos i analistes no sabien què dir del actual dèficit comercial espanyol, tema que hem tractat a l’abast (evidentment, també sense resposta) a la nostra comissió, crec que ens va impactar.
Va incidir força en el factor mercat en la recerca de la localització: mercat de proveïments i de consum. I va afirmar que la situació actual no és d’una crisis evident.
Pel últim, el professor Julio Segura. No sé si venia com a professor universitari (ho va ser molt jove, em va indicar la meva companya Arantza Mendizábal que és del seu gremi) o com a membre del Consell del Banc d’Espanya.
“A mi si que me han deslocalizado el trabajo” va dir en referència a que la moneda única ha restat feina al antic Banc emissor.
“Quienes pierden son los trabajadores no cualificados"
......
"La pérdida de empleo industrial es un proceso normal en nuestras economías"
......
"El detonante del problema en España es el anuncio de algunas empresas que ha sido muy destacado mediaticamente"
......"Hay que trabajar en educación y en I+D+i. Lo importante es la asimilación de tecnología"
......
"Con respecto a las regulaciones: los mercados se han mundializado, mientras que los políticos no"
......
"Por último, las políticas que hay que hacer han de ser modestas, sensatas, razonables y asequibles"
Bé, escoltant tot això anava rememorant els treballs que vam impulsar fa temps a Mataró, que ara continuen, i no sembla que anéssim gens desencertats.
Estic llegint aquest dies un llibre d’un reconegut periodista americà, Thomas Friedman, ha guanyar tres premis Pulitzer treballant al New York Times, “La tierra es plana”. (Ed. Martínez Roca. M-2006). Llàstima que sigui massa gruixut. Hi ha molts exemples, cosa que il·lustra molt, però podria ser més curt. Sobre el tema que ens ocupa, recull una nota que el director de Reuters America envia als seus empleats. La titula “El deber de cerrar fábricas”. N’extrec un parell de fragments:
Bé, escoltant tot això anava rememorant els treballs que vam impulsar fa temps a Mataró, que ara continuen, i no sembla que anéssim gens desencertats.
Estic llegint aquest dies un llibre d’un reconegut periodista americà, Thomas Friedman, ha guanyar tres premis Pulitzer treballant al New York Times, “La tierra es plana”. (Ed. Martínez Roca. M-2006). Llàstima que sigui massa gruixut. Hi ha molts exemples, cosa que il·lustra molt, però podria ser més curt. Sobre el tema que ens ocupa, recull una nota que el director de Reuters America envia als seus empleats. La titula “El deber de cerrar fábricas”. N’extrec un parell de fragments:
“El cambio cuesta esfuerzo. Y más si pilla por sorpresa. Sobre todo cuesta a los reacios al cambio. Pero el cambio es algo natural. No es nada nuevo. Y es importante.”
.......
“No cabe duda de que a nivel individual cuesta mucho aceptar que”tu” trabajo se marche a otra parte, que otra persona lo haga a miles de kilómetros de distancia por miles de dólares menos al año. Pero es hora de pensar no sólo en el dolor, sino en la oportunidad que representa, y no sólo en la oportunidad sino en el deber de llevar a cabo este proceso de deslocalización... Cada uno de nosotros debe propender hacia su propio destino económico, igual que hicieron nuestros padres y abuelos en los tiempos de las acerías, de las fábricas de calzado y de la industria textil.”
Aquí, nosaltres estem en aquest moment.
Mataró, 25 de febrer.
"La maté porque era mía"*
*article per Capgros.com
Cop d’efecte sorprenent, o no tant, en el tema de la OPA sobre ENDESA de Gas Natural. Irromp en l’operació, amb molt bones condicions, una empresa alemanya. Cal analitzar les primeres reaccions, encara que sembla que hi haurà temps per fer-ne més d’anàlisis segons com es vagi desenvolupant l’operació.
Els nous vinguts: Un gegant alemany propiciat pels poders públics fruit precisament de la fusió d’una elèctrica i una gasista per tenir presència important en els mercats energètics. Seria, si es fa l’operació, o potser ja és, l’empresa europea més gran del sector.
El Govern espanyol: Els seus plans qüestionats. Com tot govern, de qualsevol color, vol empreses fortes en sectors estratègics per mantenir, consolidar o millorar la posició del seu país. És el que han fet els alemanys, o fan d’altres socis comunitaris nostres. L’exemple més palmari és que, segons els mitjans, va ser la Cancellera Merkel la que va comunicar al President Zapatero que es feia l’operació.
Els Opats: Aquest tipus d’empreses estan manades per la tecnoestructura (que ja molts anys va definir Galbraith) no pas pels seus propietaris concrets, i llur interès està, entre d’altres, en la seva pròpia permanència. Sembla que els possibles nous propietaris els han assegurat que els mantindran. Sembla també, que ells mateixos, a la vista del perill que corrien, els van anar a buscar.
Els de l’Opa inicial: La Caixa de moment, cara de pòquer. La processó deu anar per dins, potser alguna cosa sabien, o podien esperar. Les evidents interrelacions dels poders econòmics i polítics es posen sobre la taula. Qui té realment el poder? Quanta força en el escenari europeu té cascú? Té limitacions la nostra entitat financera? I si és així, perquè? Quines conseqüències se’n poden derivar?
L’oposició política: Exultants. S’està a punt de rebentar l’operació inicial que ells mai van acceptar entre d’altres coses per que no la controlaven i posava en perill les seves estructures de poder econòmic. La pàtria?, quina pàtria? Catalans? Alemanys? El poder, nois, el poder!
A l’Espanya ancestral, els que vam créixer amb “El Caso”, recordem els crims passionals (ara se’n diu violència domèstica) que alguns es pretenien justificar amb aquella inefable frase de “la maté porque era mía”.
Sembla que ara, davant la possibilitat que es posin en qüestió alguns mecanismes de poder, de poder econòmic, de poder de veritat, a la dreta del nostre país li ve el mateix reflex per justificar les actituds que adopta.
Hi ha molts nervis amb l’actuació de “La Caixa”, la primera entitat financera catalana, amb les seves inversions industrials. Perquè, qui controla “La Caixa”? Si a més impulsa opcions estratègiques en sectors tan importants com l’energia, més nervis. Algú creu que la seva cadira, des de la que es poden fer moltes coses, és de la seva propietat o dels seus amics, i es resisteix com gat panxa enlaire davant qualsevol actuació que interpreti agressiva.
I llavors, tot si val per impedir-ho. Qualsevol decisió es posada en qüestió. Amb l’ajut de polítics i periodistes, de la seva corda, és clar!, s’utilitzen totes les eines per torpedinar-la. Fins hi tot es va a buscar (suposo que no confiant massa en les forces i procediments emprats aquí) a qui pot des de fora de les nostres fronteres fer una contraoferta. Si no pot ser meva, de ningú!. Bé, de ningú d’Espanya. El patriotisme fins un punt! Per alguns, a l’hora de la veritat, el patriotisme no va més enllà de la cadira.
A part d’aquestes roïndats, el debat és interessant, ja que probablement la creació d’empreses fortes (ara sembla que se’n diuen empreses “campiones”) a nivell europeu és desitjable. Però, en tot cas, fent-ho, impulsant-ho, des del Govern d’Europa, no des de el Govern d’un dels seus Estat membres, en aquest cas l’alemany. Hi ha una altra operació de nivell geogràfic superior, l’OPA de Mittal sobre Arcelor, i aquí els moviments defensius són a escala europea, no sé si massa coordinats, però.
La construcció d’Europa ha de ser feta per organismes europeus. Si es pretén fer-la des d’algun pol amb interessos propis i/o de força, o si pretenem no fer-la mantenint els vells Estat - nació no anirem enlloc. En aquest darrers supòsits es lògic que es produeixin resistències d’alguns Estats i actituds defensives per no fer el babau, malgrat no sigui el desitjat.
Madrid, 23 de febrer.
Els nous vinguts: Un gegant alemany propiciat pels poders públics fruit precisament de la fusió d’una elèctrica i una gasista per tenir presència important en els mercats energètics. Seria, si es fa l’operació, o potser ja és, l’empresa europea més gran del sector.
El Govern espanyol: Els seus plans qüestionats. Com tot govern, de qualsevol color, vol empreses fortes en sectors estratègics per mantenir, consolidar o millorar la posició del seu país. És el que han fet els alemanys, o fan d’altres socis comunitaris nostres. L’exemple més palmari és que, segons els mitjans, va ser la Cancellera Merkel la que va comunicar al President Zapatero que es feia l’operació.
Els Opats: Aquest tipus d’empreses estan manades per la tecnoestructura (que ja molts anys va definir Galbraith) no pas pels seus propietaris concrets, i llur interès està, entre d’altres, en la seva pròpia permanència. Sembla que els possibles nous propietaris els han assegurat que els mantindran. Sembla també, que ells mateixos, a la vista del perill que corrien, els van anar a buscar.
Els de l’Opa inicial: La Caixa de moment, cara de pòquer. La processó deu anar per dins, potser alguna cosa sabien, o podien esperar. Les evidents interrelacions dels poders econòmics i polítics es posen sobre la taula. Qui té realment el poder? Quanta força en el escenari europeu té cascú? Té limitacions la nostra entitat financera? I si és així, perquè? Quines conseqüències se’n poden derivar?
L’oposició política: Exultants. S’està a punt de rebentar l’operació inicial que ells mai van acceptar entre d’altres coses per que no la controlaven i posava en perill les seves estructures de poder econòmic. La pàtria?, quina pàtria? Catalans? Alemanys? El poder, nois, el poder!
A l’Espanya ancestral, els que vam créixer amb “El Caso”, recordem els crims passionals (ara se’n diu violència domèstica) que alguns es pretenien justificar amb aquella inefable frase de “la maté porque era mía”.
Sembla que ara, davant la possibilitat que es posin en qüestió alguns mecanismes de poder, de poder econòmic, de poder de veritat, a la dreta del nostre país li ve el mateix reflex per justificar les actituds que adopta.
Hi ha molts nervis amb l’actuació de “La Caixa”, la primera entitat financera catalana, amb les seves inversions industrials. Perquè, qui controla “La Caixa”? Si a més impulsa opcions estratègiques en sectors tan importants com l’energia, més nervis. Algú creu que la seva cadira, des de la que es poden fer moltes coses, és de la seva propietat o dels seus amics, i es resisteix com gat panxa enlaire davant qualsevol actuació que interpreti agressiva.
I llavors, tot si val per impedir-ho. Qualsevol decisió es posada en qüestió. Amb l’ajut de polítics i periodistes, de la seva corda, és clar!, s’utilitzen totes les eines per torpedinar-la. Fins hi tot es va a buscar (suposo que no confiant massa en les forces i procediments emprats aquí) a qui pot des de fora de les nostres fronteres fer una contraoferta. Si no pot ser meva, de ningú!. Bé, de ningú d’Espanya. El patriotisme fins un punt! Per alguns, a l’hora de la veritat, el patriotisme no va més enllà de la cadira.
A part d’aquestes roïndats, el debat és interessant, ja que probablement la creació d’empreses fortes (ara sembla que se’n diuen empreses “campiones”) a nivell europeu és desitjable. Però, en tot cas, fent-ho, impulsant-ho, des del Govern d’Europa, no des de el Govern d’un dels seus Estat membres, en aquest cas l’alemany. Hi ha una altra operació de nivell geogràfic superior, l’OPA de Mittal sobre Arcelor, i aquí els moviments defensius són a escala europea, no sé si massa coordinats, però.
La construcció d’Europa ha de ser feta per organismes europeus. Si es pretén fer-la des d’algun pol amb interessos propis i/o de força, o si pretenem no fer-la mantenint els vells Estat - nació no anirem enlloc. En aquest darrers supòsits es lògic que es produeixin resistències d’alguns Estats i actituds defensives per no fer el babau, malgrat no sigui el desitjat.
Madrid, 23 de febrer.
25 de febrer, 2006
24 de febrer, 2006
Carnaval '06
De la galeria fotogràfica de El Periodico (20-02-06) EFE/ Franco SilviSÁTIRA POLÍTICA. Una carroza llamada 'El Matador', con la imagen de José Luis Rodríguez Zapatero, durante el segundo desfile del carnaval de Viareggio, Italia.
22 de febrer, 2006
Dues reflexions atrevides (1) i interrelacionades sobre la situació al País Basc.
(1) Atrevides: d'atrevir-se, posar-se en un lloc o tema complicat amb un cert risc.
1. Acord del Parlament d'Euskadi (només amb els vots favorables dels grups nacionalistes): “La pau ha de fer-se sense vencedors ni vençuts”.
Declaracions del Defensor del Poble (germà d'un assassinat per ETA): “AL final ha d'haver vencedors i vençuts”.
Voluntats divergents.
Crec que hi haurà vencedors i vençuts. No és el mateix l'exigència del que es vol que passi (tindrà), de la constatació del que probablement passarà (haurà).
El final de tota guerra comporta que uns guanyin: aquells que puguin en aquell moment mirar alleugerits al futur amb esperança, siguin del bàndol que siguin; i que uns altres perdin: aquells que viuran aclaparats pel passat amb dolor, també del bàndol que siguin.
Els primers es desempallegaran de la tensió que comporta la lluita (ofensiva o defensiva) i podran fer vida normal, i guanyaran, i hi guanyaran. Els segons no podran sostreure's als buits afectius de tot tipus que hauran tingut i continuaran derrotats. I el temps comportarà la superació d'aquest nou equilibri social per desaparició física dels protagonistes i per l'esvaïment dels records i de la memòria.
2. Altra declaració. De víctimes de terrorisme: “La pau no pot fer-se pagant un preu”.
La pau és un valor social no un valor natural i per tant com qualsevol bé, producte de l'activitat humana, té, o ha de tenir, un preu. Quin? Aquell que els agents socials que la persegueixin estiguin disposats a pagar. Cada agent establirà la seva corba de preferència. Els demandants de pau, quin preu estan disposats a pagar per la quantitat que estan disposats a obtenir. Els oferents de pau, quin preu volen obtenir i quina quantitat estan disposats a donar. I cal dir-lo clar: No voler pagar res (que és legítim, és una opció possible) implica conseqüentment el nivell de pau (o correlativament, el nivell de guerra) que s'està disposat a obtenir o mantenir.
En la "guerra” terrorista també tots els agents juguen amb aquesta equació. En la recerca de la pau en aquesta guerra també actua aquesta equació. Les apostes dels actors s'avaluen (per uns i els altres) i s'adapten contínuament. Són dinàmiques. Els agents que concorren a aquest mercat ho exploren contínuament.
Qui no va a la plaça no compra, però tampoc ven.
Jo vull la pau. Però sóc un agent marginal.
Madrid, 21 de febrer.
20 de febrer, 2006
França
Sóc francófil. Segurament per la formació que vaig rebre als meus anys escolars (L’ hermano Doroteo em va subscriure al “Bayard” a finals del anys cinquanta), per l’ambient que vaig viure a casa (amb parents a l’altra banda dels Pirineus fruit de diverses vicissituds bèl·liques) i per l’admiració que generava per a molts el país veí en l’època de la dictadura franquista (entre d’altres coses les anades a Ceret a veure cine).
Per això quant fa pocs dies vaig topar, a la llibreria del Corte Inglés de la Puerta del Sol, amb una pila del llibre de Nicolas Baverez “Francia en declive” (Gota a gota Ediciones. M-2005) no vaig poder resistir la temptació de comprar-lo. El títol que anunciava el tema m’atreia, malgrat no conèixer res de l’autor. Després, per la xarxa, he sabut d’ell i d’aquest llibre publicat a França a la tardor del 2003. Pensador liberal, de dretes, fa una dura i amarga crítica a la situació del seu país, en el marc de la construcció (o millor, la no construcció) europea i dels canvis que s’estan produint al món.
“...el siglo XXI se inicia bajo el signo de la lucha entre la fuerza de integración de la economía y la sociedad abiertas, y el auge de los fanatismos y del caos político.”“Para Europa, el período comprendido entre 1990 y 2010 se resume en dos décadas perdidas para el desarrollo y la construcción comunitaria.”
“Francia se ha convertido en el enfermo de Europa.”
“... un divorcio entre el país legal y el país real que alimenta las burbujas demagógicas de la vida política francesa, nutre las pasiones extremistas y explica las manifestaciones en forma de tumultos o los motines electorales repetitivos.”
“La reforma no está bloqueada por la demanda política,..., sino por la oferta política...”
Després he conegut que ja el 2004 la FAES (el think tank del PP) el va portar a explicar-se. No caiguem en tòpics La nostra dreta també mira endavant. Però el que he trobat més interessant és un petit debat amb Jacques Attali, pensador i figura política de l’esquerra, a l’Expansión. Crec que és un exercici poc freqüent a Espanya en aquests moments. No l’exercici en si, sinó el grau de complicitat que s’estableix entre ells dos i el nivell d’heterodòxia que manifesten respecte a llurs expressions polítiques..
Diu Attali: “... nous nous trouvons juste entre deux rives, au-dessus du vide, entre le marché mondial, dans lequel la nation disparaît, et la construction européenne, toujours pas aboutie”
Diu Bavarez:
“...on ne peut pas reconstruire une puissance économique crédible dans l'univers du XXIe siècle à la seule échelle d'un pays comme la France.”
Madrid, 20 de febrer.
19 de febrer, 2006
Tothom cull el que sembra, o "quien siembra vientos recoge tempestades".
Que os pensàveu? Que podíeu entabanar a la bona gent fent-los creure que era possible el que no és possible? Que els podíeu afartar de sentiments i deixar-los desprès amb un pam de nas? Ningú va preveure que la pluja de pastor acaba amarant els camps i queden ben assaonats? Què no sentíeu com pujava la bromera? Mantenir l’ambient “nacionalista”, per exemple als mitjans públics de comunicació, al propi Govern, al manteniment de les manifestacions socials i culturals, no tindria conseqüències? Que no mireu TV3, ni llegiu els cartells que hi ha penjats pels carrers? Que no mireu el que s’expressa a la xarxa?
Res, home! Si hi ha problemes ja ho arreglarem més endavant. Una finta per aquí, una ambigüitat més per allà, i ja reconduirem la situació. Doncs aquí estem.
(De El Periodico d’avui. Foto Joan Cortadellas)
El tacticisme es paga. Ara ve el cagar de maig. I, què s’haurà de fer? Fer veure que no passa res? Doncs si que passa. Amb els extrems reforçats mútuament els del mig queden (quedem) emparedats. A patir!
Perquè no els hem explicat a la gent que és el que estàvem fent?. Que un Estatut és una Llei orgànica dins d’un marc jurídic determinat. No una altra cosa. I que ells tenien la última paraula! I, si al final no volen votar el que volem que votin? Quin nyap!!
Totes les idees són legítimes, però cal explicar les teves si són diferents, i combatre democràticament les altres si creus que són perjudicials pel conjunt, no fer veure que les pots compartir. I no tenir por dels resultats de la contesa. El resultat de tot debat democràtic és el que vol la majoria, i per tant és bo per ells, pels que el decideixen, ja que en són els responsables. Desprès de tants anys d’anar per carrers i places, governant arreu, parlant i escoltant a la gent, saben el que pensen, perquè tenim por, o pors, de dir la nostra? Pit enfora, com els altres, o més, ja que fa anys que molta gent ens fa confiança, o no?
El combat serà dur pel camp de batalla en que nosaltres mateixos l’hem instal·lat, i tindrem feina sols per clarificar les nostres pròpies files. Però hem d’explicar clar i fort que hi ha camins que no porten enlloc. Hi ha molta gent que vol sentir que nosaltres ho diem ja que ells també ho creuen. No els podem deixar orfes.
Per cert, divendres vaig trobar a la llibreria, entre les novetats editorials, el llibre “L’endemà de la Independència”, recull de deu reflexions de coneguts i variats personatges. (L’esfera dels llibres. B-2006) Per llegir i assaborir.
Diu Hèctor López Bofill (el professorino d’en Juliana?) per començar la seva aportació: “Una Catalunya independent serà una potència geopolítica a la Mediterrània occidental” ...de veritat? Tu, no fotis!
Mataró, 19 de febrer.
15 de febrer, 2006
SEAT esmena (en part) el seu anunci del Ibiza.
L’altra dia vaig tornar a veure a la tele l’anunci del SEAT Ibiza.
Respecte al que va sortir temps enrere hi han variacions substancials. Ara, en Pedro és (s’entén que és) un músic que toca a l’estiu i composa al hivern, i per tant l’hi va bé no començar a pagar el seu cotxe fins l’estiu que ve, en el que se suposa que rendibilitzarà el seu treball. Això no té res a veure amb la faula de la cigala i la formiga, això forma part de la forma de treball de forca gent avui en dia i no hi ha res a dir. (D’acord doncs, amb la crítica que em feia l'Aleix Bou). Sembla, doncs, que els de marketing de SEAT han vist la pífia que van fer amb el primer anunci i ara l’han corregit. Cal esperar que d’altres pífies que han fet, molt més importants, també es corregeixin.
Llàstima, però, que en la pàgina web de SEAT encara és manté el filmet inicial, amb el mateix títol i el mateix contingut, on en Juan s’esforça, treballa, progressa i en Pedro no fa res, sols toca la guitarra com a distracció, jeu, passa,... i al final aconsegueixen anar amb el mateix cotxe que l'altre amb el que es creuen a la carretera.
Madrid, 15 de febrer.
14 de febrer, 2006
Cardús. La rendició
Dilluns de la setmana passada a “La Vanguardia”, Salvador Cardús, conegut i reconegut sociòleg, del camp nacionalista, va publicar una article amb el títol: “Vida más allá del Estatut”.
Tot una acta de rendició de la il·lusió “nacionalista” en el procés del Nou Estatut. L’abandó del somni d’un nou “encaix” de Catalunya dins d’Espanya, o més encara, d’unes noves relacions entre Catalunya i “Espanya” estavellat contra les parets de la dura realitat.
Ja queda clar que de tot això res de res. L’acord dels pragmàtics ha situat les coses al seu lloc. “Nunca vamos a hacer cómplices a los demás de la ruptura de un tipo de ataduras y una reconstrucción sentimental que no desean ni necesitan” diu Cardús.
Clar! I com és que no ho havien vist abans? Com és que alguns van creure possible les seves il·lusions? Com és que ningú va ho va advertir a la bona ciutadania?
És evident que no hi ha marge per canviar les estructures polítiques en l’espai geogràfic en que ens movem. Ni daltabaixos institucionals (con la recomposició de l’Europa de l’Est), ni abdicacions, i consegüentment acceptació de noves realitats emergents (com al final del franquisme), ni possibilitats revolucionaries de capgirar situacions, impensables en les nostres societats acomodades. Els marcs són molt rígids, estan molt fets i travats, i no hi ha força per canviar-los. Si les resistències per crear-ne de superiors (Europa), més adequats als temps que ens venen, són molt fortes, imagineu-vos les que hi ha front els intents de “refer” la història.
Cardús posa ara l’esperança de “l’emancipació nacional” en el camí de fer país sense comptar amb l’Estat i les Administracions, totes les Administracions, camí que diu mai s’havia d’haver abandonat. Em sembla que en el marc del món d’avui amb les tendències econòmiques, socials i individuals, o individualistes, també és un camí que no porta gaire lluny. Nova font de frustracions pels que el vulguin recórrer.
I mentre, hem de pensar i actuar en la immigració i les cultures, en l’educació i les empreses, en el consum i l’energia, en l’economia i els seus marcs de desenvolupament, en les relacions exteriors del nostre espai i la seva defensa... N’hi ha molta de feina per les societats occidentals.
Tot una acta de rendició de la il·lusió “nacionalista” en el procés del Nou Estatut. L’abandó del somni d’un nou “encaix” de Catalunya dins d’Espanya, o més encara, d’unes noves relacions entre Catalunya i “Espanya” estavellat contra les parets de la dura realitat.
Ja queda clar que de tot això res de res. L’acord dels pragmàtics ha situat les coses al seu lloc. “Nunca vamos a hacer cómplices a los demás de la ruptura de un tipo de ataduras y una reconstrucción sentimental que no desean ni necesitan” diu Cardús.
Clar! I com és que no ho havien vist abans? Com és que alguns van creure possible les seves il·lusions? Com és que ningú va ho va advertir a la bona ciutadania?
És evident que no hi ha marge per canviar les estructures polítiques en l’espai geogràfic en que ens movem. Ni daltabaixos institucionals (con la recomposició de l’Europa de l’Est), ni abdicacions, i consegüentment acceptació de noves realitats emergents (com al final del franquisme), ni possibilitats revolucionaries de capgirar situacions, impensables en les nostres societats acomodades. Els marcs són molt rígids, estan molt fets i travats, i no hi ha força per canviar-los. Si les resistències per crear-ne de superiors (Europa), més adequats als temps que ens venen, són molt fortes, imagineu-vos les que hi ha front els intents de “refer” la història.
Cardús posa ara l’esperança de “l’emancipació nacional” en el camí de fer país sense comptar amb l’Estat i les Administracions, totes les Administracions, camí que diu mai s’havia d’haver abandonat. Em sembla que en el marc del món d’avui amb les tendències econòmiques, socials i individuals, o individualistes, també és un camí que no porta gaire lluny. Nova font de frustracions pels que el vulguin recórrer.
I mentre, hem de pensar i actuar en la immigració i les cultures, en l’educació i les empreses, en el consum i l’energia, en l’economia i els seus marcs de desenvolupament, en les relacions exteriors del nostre espai i la seva defensa... N’hi ha molta de feina per les societats occidentals.
(Evidentment, "La rendició de Breda" de Velázquez)
Madrid, 13 de febrer.
13 de febrer, 2006
Nou període de sessions
La setmana passada va començar el nou període de sessions febrer – juny.
Al GPS torna a obrir el curs el discurs de la vice-presidenta de Govern, Fernández de la Vega, al conjunt de Diputats/es, Senadors/es i eurodiputats/es socialistes.
Tal com està el pati polític em va fer tota la impressió de l’arenga del general a les tropes abans de començar la batalla. Reconeixement de l’avantguarda: La negociació de l’Alfredo Pérez Rubalcaba amb l’Estatut (aplaudiments de la tropa); Repàs del camp de l’encontre: Europa, “apenas quedan soluciones nacionales aisladas”; les circumstàncies sobrevingudes: La immigració, “respeto a la libertad de expresión, a las creencias y a la Ley”; els objectius: política social, la igualtat, i política territorial, la reforma dels Estatuts; les nostres armes: El diàleg i el treball; els adversaris: “Hay que diferenciar los falsos profetas de los verdaderos patriotas”; la reraguarda: L’economía va bé; L’encoratjament: Aprofitar el privilegi de la confiança dels ciutadans. “informar, escuchar, convencer”; i els crits de ritual: “¡Ánimo y adelante!”
(de la pàgina “La Armada Inservible”)
Ja a l’escó, mirant el panorama, s’observen els evidents atacs de banyes que han propiciat els
darrers moviments sobre l’Estatut. Entre els grups nacionalistes, i dins d’ells mateixos. Algunes manifestacions de “amante despechada”... Anirem veient els seu desenvolupament al llarg del període de sessions. Probablement ens esperen uns mesos complicats ja que pot ser més difícil sumar els vots necessaris per tirar endavant projectes concrets. Algun gat vell adverteix que els governs en minoria parlamentaria han de rebaixar els seus afanys legisladors. No sembla aquest el cas, ja que es preveu força activitat.
El que ensumo és el pas, o la tendència a fer-lo, de la política macro a la política micro. Dels grans temes: l’Estat, la Memòria, la Llengua, vaja!, els temes de “principis”, a un retorn a la menudència quotidiana: els retocs impositius específics, les puntuals actuacions en infrastructures, la consideració de sectors empresarials i/o àdhuc empreses concretes,...
Sempre ha passat en governs sense majoria absoluta i és lògic. Després dels temptetjos inicials les estructures administratives troben més còmode adaptar-se a peticions abastables que afrontar temes complexos i nous (la síndrome del “Sí, Ministre”). D’això n’hi ha que saben aprofitar-se. En són mestres! El que ocasiona, però, és la reacció pendular quant canvien les circumstàncies. Atenció!!
Cap a Madrid, a l’Altaria, 13 de febrer.
Al GPS torna a obrir el curs el discurs de la vice-presidenta de Govern, Fernández de la Vega, al conjunt de Diputats/es, Senadors/es i eurodiputats/es socialistes.
Tal com està el pati polític em va fer tota la impressió de l’arenga del general a les tropes abans de començar la batalla. Reconeixement de l’avantguarda: La negociació de l’Alfredo Pérez Rubalcaba amb l’Estatut (aplaudiments de la tropa); Repàs del camp de l’encontre: Europa, “apenas quedan soluciones nacionales aisladas”; les circumstàncies sobrevingudes: La immigració, “respeto a la libertad de expresión, a las creencias y a la Ley”; els objectius: política social, la igualtat, i política territorial, la reforma dels Estatuts; les nostres armes: El diàleg i el treball; els adversaris: “Hay que diferenciar los falsos profetas de los verdaderos patriotas”; la reraguarda: L’economía va bé; L’encoratjament: Aprofitar el privilegi de la confiança dels ciutadans. “informar, escuchar, convencer”; i els crits de ritual: “¡Ánimo y adelante!”
(de la pàgina “La Armada Inservible”)
Ja a l’escó, mirant el panorama, s’observen els evidents atacs de banyes que han propiciat els
darrers moviments sobre l’Estatut. Entre els grups nacionalistes, i dins d’ells mateixos. Algunes manifestacions de “amante despechada”... Anirem veient els seu desenvolupament al llarg del període de sessions. Probablement ens esperen uns mesos complicats ja que pot ser més difícil sumar els vots necessaris per tirar endavant projectes concrets. Algun gat vell adverteix que els governs en minoria parlamentaria han de rebaixar els seus afanys legisladors. No sembla aquest el cas, ja que es preveu força activitat.El que ensumo és el pas, o la tendència a fer-lo, de la política macro a la política micro. Dels grans temes: l’Estat, la Memòria, la Llengua, vaja!, els temes de “principis”, a un retorn a la menudència quotidiana: els retocs impositius específics, les puntuals actuacions en infrastructures, la consideració de sectors empresarials i/o àdhuc empreses concretes,...
Sempre ha passat en governs sense majoria absoluta i és lògic. Després dels temptetjos inicials les estructures administratives troben més còmode adaptar-se a peticions abastables que afrontar temes complexos i nous (la síndrome del “Sí, Ministre”). D’això n’hi ha que saben aprofitar-se. En són mestres! El que ocasiona, però, és la reacció pendular quant canvien les circumstàncies. Atenció!!
Cap a Madrid, a l’Altaria, 13 de febrer.
12 de febrer, 2006
San Valentín
“La Vanguardia” fa promoció, per San Valentín, d’aquesta “tanga de caramelitos”.
Tot perdut! On anirem a parar!
Això éeeess maaassa!! Je, je,...
Amb gran èxit. Ja s’han acabat les existències.
L'estratègia de la tensió. Dejà vu.*
*(article per Capgros.com)
L’any 93 el PP va quedar-se a les portes de guanyar les eleccions generals. No van pair la derrota i van desfermar un període negre de la política espanyola en democràcia. A remolc d’evidents errors dels socialistes i del seu Govern van ser implacables. Si va valer tot, fins posar en qüestió els fonaments de l’Estat.
L’any 2004, quant el PP ja tenia coll avall que tornava a repetir majoria absoluta, va ser foragitat del Govern mercès a la seva mala administració de la tragèdia del 11-M. Llavors, ara ja està ben clar, va tornar-se a posar en funcionament l'estratègia de la tensió que tant bons resultats els va donar deu anys enrere. Com que encara no hi havia errors socialistes, ja que eren cares i polítiques noves recent arribades, era i és necessari aprofitar qualsevol tema per important o delicat que sigui: el debat territorial, amb enfrontaments entre comunitats; el tema de les llengües amb enfrontaments entre persones; el tema del terrorisme, amb enfrontament amb les víctimes; el tema de les civilitzacions, amb enfrontaments entre les religions. El de menys és el tema. El més important és l’objectiu: desallotjar com sigui el Govern de Rodríguez Zapatero.
Aquesta setmana. Un exemple als debats al Congrés: La “persecució” dels castellanoparlants a Catalunya. L’altre, als mitjans de comunicació: La “excarceració” de membres de ETA.
El primer debat va portar dues proposicions a consideració de la Cambra. Una, del grup socialista, que va defensar Ramon Jáuregui, valorant la situació de normalitat del tractament de la diversitat lingüística espanyola a la Constitució, als Estatuts i a la normativa legal existent. Posició que va ser atacada dient que sols volia “tapar” el que volia denunciar el PP, que era justament el contrari. Era evident. L’altra, del PP, va procurar un debat entre dues diputades catalanes. Dolors Nadal, pel PP, va tenir el trist paper d’intentar exposar que hi havia conflicte i, àdhuc, persecució lingüística a Catalunya, i Meritxell Batet del grup socialista que va defensar brillantment que no n’hi havia i va contraatacar durament els arguments populars.
L’altre exemple, la pretesa excarceració de etarres, és molt més preocupant i sinistre, ja que en el fons posa en qüestió una de les bases de la democràcia com és la submissió a la Llei. En una campanya ignominiosa, es ve a dir que el President del Govern cedeix davant els terroristes. Es confon a l’opinió, i es juga amb els sentiments primaris de la gent, amb la por i la indignació, dient que si surten condemnats per delictes de sang de la presó és per voluntat del Govern i no perquè ho diuen les lleis, els jutges i els fiscals.
El que passa ara en aquest tema amb el Govern socialista és el mateix que passava abans amb Governs populars: és l’aplicació de les Lleis, no pas pels Governs, evidentment, sinó pels sistema judicial, pel que diuen jutges i fiscals. La Constitució, llei suprema, diu que no pot haver-hi retroactivitat en les lleis penals (art. 9.3.), i que als penats dels que ara es parla se’ls ha d’aplicar el codi penal del 73 que era el vigent quant se’ls va condemnar, no el del 2003, o el que es voldria (per alguns) que ni està normativitzat.
El valor moral de la democràcia està en la supremacia de la llei, ens agradi o no el que en resulta de la llei. I això no pot ser discutit per cap demòcrata. A mi, i a molta gent, suposo que a la majoria, ens repugna que criminals que no s’han retractat, un cop acomplida la condemna que els va ser imposada, i aprofitant-se a més dels beneficis penitenciaris que les normes els atorguen, surtin de la presó i tornin a la vida civil. Però les normes que se’ls ha d’aplicar son les que hi ha. I nosaltres, a diferència dels terroristes, ens basem en les lleis, lluitem amb elles, i guanyarem amb elles. És la nostra fortalesa moral i política.
Pe això és repugnant la utilització que el PP fa ara del tema, ja que qüestiona els fonaments de la democràcia. Probablement perquè en el fons els importa poc la democràcia. No els fa res soscavar-la el 2006, com ho van fer amb l’Estat deu anys enrera.
L’any 2004, quant el PP ja tenia coll avall que tornava a repetir majoria absoluta, va ser foragitat del Govern mercès a la seva mala administració de la tragèdia del 11-M. Llavors, ara ja està ben clar, va tornar-se a posar en funcionament l'estratègia de la tensió que tant bons resultats els va donar deu anys enrere. Com que encara no hi havia errors socialistes, ja que eren cares i polítiques noves recent arribades, era i és necessari aprofitar qualsevol tema per important o delicat que sigui: el debat territorial, amb enfrontaments entre comunitats; el tema de les llengües amb enfrontaments entre persones; el tema del terrorisme, amb enfrontament amb les víctimes; el tema de les civilitzacions, amb enfrontaments entre les religions. El de menys és el tema. El més important és l’objectiu: desallotjar com sigui el Govern de Rodríguez Zapatero.
Aquesta setmana. Un exemple als debats al Congrés: La “persecució” dels castellanoparlants a Catalunya. L’altre, als mitjans de comunicació: La “excarceració” de membres de ETA.
El primer debat va portar dues proposicions a consideració de la Cambra. Una, del grup socialista, que va defensar Ramon Jáuregui, valorant la situació de normalitat del tractament de la diversitat lingüística espanyola a la Constitució, als Estatuts i a la normativa legal existent. Posició que va ser atacada dient que sols volia “tapar” el que volia denunciar el PP, que era justament el contrari. Era evident. L’altra, del PP, va procurar un debat entre dues diputades catalanes. Dolors Nadal, pel PP, va tenir el trist paper d’intentar exposar que hi havia conflicte i, àdhuc, persecució lingüística a Catalunya, i Meritxell Batet del grup socialista que va defensar brillantment que no n’hi havia i va contraatacar durament els arguments populars.
L’altre exemple, la pretesa excarceració de etarres, és molt més preocupant i sinistre, ja que en el fons posa en qüestió una de les bases de la democràcia com és la submissió a la Llei. En una campanya ignominiosa, es ve a dir que el President del Govern cedeix davant els terroristes. Es confon a l’opinió, i es juga amb els sentiments primaris de la gent, amb la por i la indignació, dient que si surten condemnats per delictes de sang de la presó és per voluntat del Govern i no perquè ho diuen les lleis, els jutges i els fiscals.
El que passa ara en aquest tema amb el Govern socialista és el mateix que passava abans amb Governs populars: és l’aplicació de les Lleis, no pas pels Governs, evidentment, sinó pels sistema judicial, pel que diuen jutges i fiscals. La Constitució, llei suprema, diu que no pot haver-hi retroactivitat en les lleis penals (art. 9.3.), i que als penats dels que ara es parla se’ls ha d’aplicar el codi penal del 73 que era el vigent quant se’ls va condemnar, no el del 2003, o el que es voldria (per alguns) que ni està normativitzat.
El valor moral de la democràcia està en la supremacia de la llei, ens agradi o no el que en resulta de la llei. I això no pot ser discutit per cap demòcrata. A mi, i a molta gent, suposo que a la majoria, ens repugna que criminals que no s’han retractat, un cop acomplida la condemna que els va ser imposada, i aprofitant-se a més dels beneficis penitenciaris que les normes els atorguen, surtin de la presó i tornin a la vida civil. Però les normes que se’ls ha d’aplicar son les que hi ha. I nosaltres, a diferència dels terroristes, ens basem en les lleis, lluitem amb elles, i guanyarem amb elles. És la nostra fortalesa moral i política.
Pe això és repugnant la utilització que el PP fa ara del tema, ja que qüestiona els fonaments de la democràcia. Probablement perquè en el fons els importa poc la democràcia. No els fa res soscavar-la el 2006, com ho van fer amb l’Estat deu anys enrera.
(Nando, a El Periodico)
Madrid, 9 de febrer.
10 de febrer, 2006
La polèmica Wert/Cercas
Casualment tinc coneixement de la polèmica entre José Ignacio Wert i Javier Cercas, a El Pais, sobre les valoracions de la Transició i la República com a referents per la nostra actual democràcia.
La carta al Director de Wert que vaig descobrir, publicada el passat 28/01/06, m’ha portat al segon article de Cercas, d’aquest a l’article de Wert sobre el primer de Cercas, i aquest al article de Javier Pradera del 20-N de l’any passat: “La Huella de régimen”. Desconec si hi han més aportacions directes o indirectes al debat.
Com que tinc posició sobre el tema m’interesso per la polèmica. En el fons hi ha el debat sobre si cal o no reobrir la Transició. O millor dit, si es va fer malament, si es va tancar en fals i cal corregir-ho. Hi ha una nova generació d’espanyols, la dels néts de la Guerra Civil, que està en aquesta tessitura? Sembla que alguns n’hi ha.
Pradera nega que hi hagués un “pacto del olvido”. Jo crec que explícitament no hi va ser, però si implícitament. Cercas diu “no se olvidó, sino que se aparcó, se soslayó, se dió de lado el pasado”. Jo crec que hi va haver més. Es va renunciar no al passat, que és irrenunciable perquè està allí, sinó a ajustar comptes amb ell, que és una altra cosa. Es va decidir mirar endavant. No oblidar, però si no demanar comptes. Wert diu que la República va ser un “fracaso de la democracia”, que no ha de “constituirse retrospectivamente en el mástil mora al que amarrar la nueva democracia”, i acusa que “Los asuntos del espacio público que ocupan el lugar central de la agenda política están refractados por ese prisma revisionista”
La primera afirmació de Wert és incompleta ja que els condicionants exteriors, els ideològics del moment i els provinents de la historia, no ho van permetre, En tot cas si va ser un fracàs no és imputable a la República, crec jo. Amb el segon hi estic d’acord, ja ho vaig dir. El tercer és fals i obeeix al discurs que ara corre per Madrid. Objectivament, ni la política econòmica, ni la exterior, ni la dels drets socials, ni, àdhuc la territorial, i sobre tot la pròpia forma de fer política, tenen res a veure amb la República. Per una senzilla raó: per que el món d’avui tampoc no té res a veure amb el del primer terç del segle XX. Algú s’imagina el Parlament de la II República parlant del casaments gays?, o de la geo-estratègia energètica?
Cercas diu: Llavors “¿Tenía razón Tejero?”. Òbviament, no. No per que les circumstancies no eren exactament iguals. La crispació de la Transició sols tenia una font: ETA. L’altra, els GRAPO, continua essent molt fosca. Però les forces polítiques, sindicals i empresarials, eclesiàstiques... no estaven com en els anys trenta. No és equiparable en absolut.
Cercas acusa Wert de presentar una visió equidistant entre la guerra civil i la postguerra. D’acord amb ell, no n’hi pot haver d’equidistància. Però no va d’això el debat, sinó del que diu Wert en la seva darrera resposta. “La tesis era muy sencilla: La Transición es mejor espejo de referencia de nuestra actual democracia que la República” I amb això li dono la raó. Segurament per que els protagonistes n’estem satisfets a la vista dels resultats que hem aconseguit. Cosa que, dissortadament, no poden dir, amb culpa o sense, amb raó moral o política o sense, els nostres pares. No podem prendre com a referència una cosa que no va poder ser tenint a mà una que és.
El meu amic Antonio Luis em va donar un gran plaer al regalar-me aquest Nadal una excel·lent edició de l’obra de Manuel Azaña “La velada en Benicarló. Diálogo de la guerra de España”. (Ed. Castalia. M-2005)
Mataró, 31 de gener.
La carta al Director de Wert que vaig descobrir, publicada el passat 28/01/06, m’ha portat al segon article de Cercas, d’aquest a l’article de Wert sobre el primer de Cercas, i aquest al article de Javier Pradera del 20-N de l’any passat: “La Huella de régimen”. Desconec si hi han més aportacions directes o indirectes al debat.
Com que tinc posició sobre el tema m’interesso per la polèmica. En el fons hi ha el debat sobre si cal o no reobrir la Transició. O millor dit, si es va fer malament, si es va tancar en fals i cal corregir-ho. Hi ha una nova generació d’espanyols, la dels néts de la Guerra Civil, que està en aquesta tessitura? Sembla que alguns n’hi ha.
Pradera nega que hi hagués un “pacto del olvido”. Jo crec que explícitament no hi va ser, però si implícitament. Cercas diu “no se olvidó, sino que se aparcó, se soslayó, se dió de lado el pasado”. Jo crec que hi va haver més. Es va renunciar no al passat, que és irrenunciable perquè està allí, sinó a ajustar comptes amb ell, que és una altra cosa. Es va decidir mirar endavant. No oblidar, però si no demanar comptes. Wert diu que la República va ser un “fracaso de la democracia”, que no ha de “constituirse retrospectivamente en el mástil mora al que amarrar la nueva democracia”, i acusa que “Los asuntos del espacio público que ocupan el lugar central de la agenda política están refractados por ese prisma revisionista”
La primera afirmació de Wert és incompleta ja que els condicionants exteriors, els ideològics del moment i els provinents de la historia, no ho van permetre, En tot cas si va ser un fracàs no és imputable a la República, crec jo. Amb el segon hi estic d’acord, ja ho vaig dir. El tercer és fals i obeeix al discurs que ara corre per Madrid. Objectivament, ni la política econòmica, ni la exterior, ni la dels drets socials, ni, àdhuc la territorial, i sobre tot la pròpia forma de fer política, tenen res a veure amb la República. Per una senzilla raó: per que el món d’avui tampoc no té res a veure amb el del primer terç del segle XX. Algú s’imagina el Parlament de la II República parlant del casaments gays?, o de la geo-estratègia energètica?
Cercas diu: Llavors “¿Tenía razón Tejero?”. Òbviament, no. No per que les circumstancies no eren exactament iguals. La crispació de la Transició sols tenia una font: ETA. L’altra, els GRAPO, continua essent molt fosca. Però les forces polítiques, sindicals i empresarials, eclesiàstiques... no estaven com en els anys trenta. No és equiparable en absolut.
Cercas acusa Wert de presentar una visió equidistant entre la guerra civil i la postguerra. D’acord amb ell, no n’hi pot haver d’equidistància. Però no va d’això el debat, sinó del que diu Wert en la seva darrera resposta. “La tesis era muy sencilla: La Transición es mejor espejo de referencia de nuestra actual democracia que la República” I amb això li dono la raó. Segurament per que els protagonistes n’estem satisfets a la vista dels resultats que hem aconseguit. Cosa que, dissortadament, no poden dir, amb culpa o sense, amb raó moral o política o sense, els nostres pares. No podem prendre com a referència una cosa que no va poder ser tenint a mà una que és.
El meu amic Antonio Luis em va donar un gran plaer al regalar-me aquest Nadal una excel·lent edició de l’obra de Manuel Azaña “La velada en Benicarló. Diálogo de la guerra de España”. (Ed. Castalia. M-2005)
Mataró, 31 de gener.
08 de febrer, 2006
El sou del Diputats
Fa uns dies va ser noticia la publicació oficial del que cobrem els Diputats/des. I dic oficial perquè no és que fos desconegut sinó que no s’havia publicat, que no és el mateix.
El company Rafa Estrella uns dies abans havia penjat els seus ingressos i el seu patrimoni. Jo mateix, ja fa mesos, el 15 de setembre de l’any passat, ho vaig fer. Dins d’una entrada que em va dedicar en Saúl Gordillo al seu blog, va haver un comentari d’un participant que em va demanar quant cobrava, i a continuació el vaig contestar. Transcric per fer més fàcil, i per constància, la pregunta i la resposta. (les xifres corresponen al 2005) :
El company Rafa Estrella uns dies abans havia penjat els seus ingressos i el seu patrimoni. Jo mateix, ja fa mesos, el 15 de setembre de l’any passat, ho vaig fer. Dins d’una entrada que em va dedicar en Saúl Gordillo al seu blog, va haver un comentari d’un participant que em va demanar quant cobrava, i a continuació el vaig contestar. Transcric per fer més fàcil, i per constància, la pregunta i la resposta. (les xifres corresponen al 2005) :
aaaaaaaa Adreça electrònica divendres, 16 de setembre 20:27
per acabar de tenir una idea global de un perlamentaro podries dir quan cobren al mes.
I ja se que es dificil qui fot banyes i no va a les votacions ????
per acabar de tenir una idea global de un perlamentaro podries dir quan cobren al mes.
I ja se que es dificil qui fot banyes i no va a les votacions ????
· sou diputatmanuel mas estela Adreça electrònica dissabte, 17 de setembre 13:21
Cap problema! Et “canto” la nòmina del passat mes d’agost (m’hagués agradat escanejar-la, però no sé com col·locar-la aquí):
Asignación Constitucional Diputados (és a dir, el sou): 2.819,94 euros.
Gtos. Represen. Portavoz Comisión (és a dir, el complement): 1.048,73 euros.
Sobre aquests conceptes, en el meu cas, la retenció del IRPF és del 27%.
A més:
Indemnización ejercicio función: 1.645,01 euros (amb aquesta quantitat en hem de buscar la vida per Madrid cada mes els dies que hi som: menjar, dormir, transports,... Vaja, com un viatjant normal. I la “capital” no és barata, i tampoc podem anar “malforjats”).
Però, resulta que el que és ara un exercici de transparència per a uns (que ja era hora), en d’altres ja fa molt temps està estès. Les assignacions als càrrecs locals, Alcaldes i regidors, que els Plens dels Ajuntaments han d’aprovar al començament dels mandats surten publicades (i generalment, comentades) tot seguit. Sols cal posar en qualsevol cercador d’Internet les paraules “sous regidors” i els ressenyaran un munt d’entrades possibles.
En el meu cas concret, el pas d’alcalde de Mataró a Diputat a Corts no va representar una variacion substancial (bé,si, una mica menys) de les meves retribucions. La darrera nòmina d’alcalde, l’abril del 2004, va ser de 3.949,80 euros/ mensuals, bruts evidentment, i la primera de Diputat va ser de 3.837,85 euros (suma de l’assignació constitucional i el complement per càrrec de portaveu) Les dietes de 1.589,38 euros, van a conte de les despeses que representa viure mitja setmana fora de casa, i vés en compte de no passar-te.
Res, per que en quedi constància. La consideració de si és molt o poc és un altre debat en el que crec que hi manca molta objectivitat, però això… per un altre dia.
Madrid, 7 de febrer.
Cap problema! Et “canto” la nòmina del passat mes d’agost (m’hagués agradat escanejar-la, però no sé com col·locar-la aquí):
Asignación Constitucional Diputados (és a dir, el sou): 2.819,94 euros.
Gtos. Represen. Portavoz Comisión (és a dir, el complement): 1.048,73 euros.
Sobre aquests conceptes, en el meu cas, la retenció del IRPF és del 27%.
A més:
Indemnización ejercicio función: 1.645,01 euros (amb aquesta quantitat en hem de buscar la vida per Madrid cada mes els dies que hi som: menjar, dormir, transports,... Vaja, com un viatjant normal. I la “capital” no és barata, i tampoc podem anar “malforjats”).
Però, resulta que el que és ara un exercici de transparència per a uns (que ja era hora), en d’altres ja fa molt temps està estès. Les assignacions als càrrecs locals, Alcaldes i regidors, que els Plens dels Ajuntaments han d’aprovar al començament dels mandats surten publicades (i generalment, comentades) tot seguit. Sols cal posar en qualsevol cercador d’Internet les paraules “sous regidors” i els ressenyaran un munt d’entrades possibles.
En el meu cas concret, el pas d’alcalde de Mataró a Diputat a Corts no va representar una variacion substancial (bé,si, una mica menys) de les meves retribucions. La darrera nòmina d’alcalde, l’abril del 2004, va ser de 3.949,80 euros/ mensuals, bruts evidentment, i la primera de Diputat va ser de 3.837,85 euros (suma de l’assignació constitucional i el complement per càrrec de portaveu) Les dietes de 1.589,38 euros, van a conte de les despeses que representa viure mitja setmana fora de casa, i vés en compte de no passar-te.
Res, per que en quedi constància. La consideració de si és molt o poc és un altre debat en el que crec que hi manca molta objectivitat, però això… per un altre dia.
Madrid, 7 de febrer.
07 de febrer, 2006
Dalt del tren.
3 hores fins a Zaragoza-Delicias, de 9,30h. a 12,30h. Dues hores més i Madrid-Atocha. Just a l’hora de dinar. Temps de sobres per llegir diaris, prendre notes, repassar un llibre,…Diaris: el que va quedar d’ahir. Ja se sap, els diumenges els diaris són gruixuts. I els d’avui.
Dels d'ahir. L’enquesta de “La Vanguardia”. Diu el seu responsable, Julián Santamaría: “Si hay una conclusión clara que sacar del estudio que presentamos hoy es que el debate sobre el Estatuto catalán está agotado y no debe ni puede prolongarse más.” Molts ja ho havíem intuït, fins hi tot ho copsàvem, ara els estudis demoscòpics ho confirmen.
Dels d'ahir. L’enquesta de “La Vanguardia”. Diu el seu responsable, Julián Santamaría: “Si hay una conclusión clara que sacar del estudio que presentamos hoy es que el debate sobre el Estatuto catalán está agotado y no debe ni puede prolongarse más.” Molts ja ho havíem intuït, fins hi tot ho copsàvem, ara els estudis demoscòpics ho confirmen.
De “La Vanguardia” també, l’entrevista a en Puigcercòs, el fantàstic, mai tan ben dit, article d’en Juliana i les notes d’en Toni Soler. Carlos Nadal “Cuando Mahoma es intocable en Europa”: “¿Necesidad de respeto para preservar la convivencia? No a costa de transigir en comportamientos contrarios a los valores esenciales del Estado de derecho.”
“El Pais” entrevista l'Alfredo Pérez Rubalcaba: “Lo que el PP no puede hacer es prender el fuego y culpar al Gobierno de los quemados” També a “El Pais” debat sobre l’urbanisme turístic, amb els arquitectes Fernando Prats, de l’agenda 21 de Calvià en temps de la meva amiga l’Alcaldessa Margarita Nájera, i Xerardo Estévez que va ser un magnífic Alcalde de Santiago de Compostela.
Diu Prats: “Y por último la espinosa cuestión de la financiación de los municipios turísticos. Tema indiscutiblemente real por la diferencia entre la población censada y servida...” Quant joc dona aquesta reflexió!. Tinc idees al respecte que potser algun dia desenvoluparé per escrit ( i no crec que vagin en la línia tòpicament acceptada)
Dels d’avui. A "La Vanguardia" l’Antoni Puigverd “Lenguas como cuchillos”: “Es urgente abandonar el diagnóstico romántico. La politización del catalán sirvió entonces. Hoy conduce a un callejón sin salida.”
Enrique Gil Calvo, a “El Pais”, “Búnker”: “... al ser cogidos (el PP) con el paso cambiado no les queda más remedio que encerrarse en el búnker nacional-católico para no verse obligados al bochorno de rectificar...”
Això del tren va molt bé, no serà la darrera vegada. Hi tornaré. ZP va dir ahir que hi haurà AVE a Barcelona el 2007. No sé, no sé,...
Madrid, 6 de febrer.
06 de febrer, 2006
Hem desvirgat el PSC. Ens hem desvirgat.
El Consell Nacional del PSC rep dempeus i amb càlids i sincers aplaudiments al Secretari General del PSOE, José Luís Rodríguez Zapatero, i l’asseu al mig dels rengles de la Comissió Executiva. És la primera vegada d’un fet semblant, la presència del PSOE en els òrgans directius del PSC.
Apa!, Quin suc se’n traurà d’aquesta imatge que plasma una realitat que nosaltres acceptem amb orgull i que ja no tindrem vergonya que ens critiquin.
Si! I què!
El President del Consell Nacional, l’Higini Clotas, li dona la paraula quant ell ha sortit del seu lloc i ja està al faristol. Més imatges.
Diu: “Los hechos, que están de nuestro lado, son más fuertes que los eslóganes y los insultos.”
Apa!, Quin suc se’n traurà d’aquesta imatge que plasma una realitat que nosaltres acceptem amb orgull i que ja no tindrem vergonya que ens critiquin.
Si! I què!
El President del Consell Nacional, l’Higini Clotas, li dona la paraula quant ell ha sortit del seu lloc i ja està al faristol. Més imatges.
Diu: “Los hechos, que están de nuestro lado, son más fuertes que los eslóganes y los insultos.”
(portada d'avui de La Vanguardia. Tot escoltant Paqual Maragall)
Madrid, 6 de febrer.
El pingüí d'en Juliana
Periodista bregat i documentat, l’Enric Juliana (Badalona, 1957), va venir a Madrid la 
primavera del 2004, com a subdirector delegat de “La Vanguardia”, just quant es posava en marxa la present legislatura. De les seves observacions madrilenyes des de llavors n’ha sortit un llibre:
“La que sigue es una crónica del panorama político español desde la óptica de un pingüino catalán que reside en Madrid” Interessant la seva definició de pingüí polític. Jo també en sóc.
Madrid, 6 de febrer.
primavera del 2004, com a subdirector delegat de “La Vanguardia”, just quant es posava en marxa la present legislatura. De les seves observacions madrilenyes des de llavors n’ha sortit un llibre:“La que sigue es una crónica del panorama político español desde la óptica de un pingüino catalán que reside en Madrid” Interessant la seva definició de pingüí polític. Jo també en sóc.
Crònica que crec que haurà de tenir continuïtat, ja que l’etapa política que es va obrir per aquelles dates no es pot donar ni de lluny per closa. Segurament no ho serà fins que tornin a haver-hi eleccions generals i siguin els ciutadans/nes els que la tanquin amb el seu vot. Ell mateix ho diu a les darreres ratlles del llibre en les que es formula una pregunta i es dona la contesta:
“La respuesta no está en el viento, pero la dejamos para una mejor ocasión; quizá para un próximo libro.”
Divertides les seves converses amb el cap de toro del bar “La Torre del Oro”:
“Son ustedes muy pillos, los catalanes. Usted mismo: que si la media distancia, que si la ironía, que si me siento tan extraño en Madrid como en Barcelona...¡Pamplinas! Hacen ver que no les acaba de importar España, pero nadie se la toma más en serio. ¡No ven que España es una quimera! Se están equivocando con sus proclamas federales. Cuanto más hablan del problema de España, más contribuyen a su existencia. Queriendo combatirla y modificarla, están fortaleciendo su débil identidad.”
....
“No vaya usted tan rápido, amigo toro. Pero no olvide que los catalanes somos pactistas y que hay una mayoría sociológica que se siente parte de España. ¿Le interesa a La Caixa un drama con España? ¿Le interesa a los obreros de la Seat? Quizá si que le interese a algún professorino impertinente que con la seguridad que le da el sueldo del Estado elabora fabulosas teorías sobre una independencia indolora. Ese radicalismo de dibujos animados entrará en crisis. Puede que emerja pronto la alianza de los catalanes productivos: los empresarios de la Diagonal con los sindicalistas del Baix Llobregat."
M’he trobat identificat en la Teoría de la catástrofe.
“En la era de la saturación informativa la catástrofe rompe la caótica pugna cotidiana en pos de la noticia importante.”
Els ejemples son potents: Les torres besones de New York, el Prestige, l’11-M, el tsunami, el Carmel, els boscos de Guadalajara, el Katrina. Però a mi m’ha vingut a la memoria l’agost del 2002 a Mataró amb el brot de legionelosis. Evidentment la distància és molt gran, de mides, d’impacte, de conseqüències, però els mecanismes i les respostes socials i mediàtiques crec que van ser els mateixos.
“Así es la ordalia dels siglo XXI: el juicio de Dios ha cedido paso al tribunal mediático.”
Però el que m’ha agradat més son les seves observacions i reflexions sobre el debat “nacional”:
“El mundo fluye y río abajo corre, arrastrado por la corriente, el trípode sobre el que reposaba el viejo Estado nacional: el ejército de leva (la posibilidad de declarar la guerra), el control monetario y la cultura. Tambaleante, la vieja dimensión nacional estatal se asemeja a un zombie: está viva y muerta a la vez. En este contexto se incriben las actuales tensiones españolas sobre el denominado “modelo territorial”. Parece que volvemos al pasado, pero estamos hablando del futuro.”
Crec que l'encerta quant exposa la visió que la dreta té del tema:
“La novedad, bajo mi punto de vista, la radical novedad, consiste en que ese nacionalismo español ya no responde a la tópica caricatura del franquismo, sino que sigue las pautas de un pensamiento moderno atormentado por el futuro de la democracia. Estamos ante un nuevo liberalismo de combate que defiende una férrea pervivencia del Estado-nación frente a las incertidumbres dela unión europea.”
La primavera pasada, a Roma, em va explicar aquesta idea un diputat popular, també “...de tez más bién oscura, férreo, con la mirada incisiva de un clérigo iraní y la barba pulcra y bien recortada de un jesuita en las misiones del Paraguay.” Segurament és el mateix que el seu “Sísifo en el barrio de Salamanca”.
Crec, però, que la dreta torna a fer tard (i l’esquerra no té esma) ja que en el món que ve les mides i poder individuals dels Estats - nació sorgits de l’època moderna ja no són els adequats, s’han quedat petits, i aquest és un altre tema que no passa pels seus millors moment. La creixent re-nacionalització ens pot portar a ser arraconats de la construcció de la Història.
Enric Juliana: “La España de los pingüinos. Una visión antibalcánica del porvenir español: la concordia es posible.” Ed Destino. B-2006
“La respuesta no está en el viento, pero la dejamos para una mejor ocasión; quizá para un próximo libro.”
Divertides les seves converses amb el cap de toro del bar “La Torre del Oro”:
“Son ustedes muy pillos, los catalanes. Usted mismo: que si la media distancia, que si la ironía, que si me siento tan extraño en Madrid como en Barcelona...¡Pamplinas! Hacen ver que no les acaba de importar España, pero nadie se la toma más en serio. ¡No ven que España es una quimera! Se están equivocando con sus proclamas federales. Cuanto más hablan del problema de España, más contribuyen a su existencia. Queriendo combatirla y modificarla, están fortaleciendo su débil identidad.”
....
“No vaya usted tan rápido, amigo toro. Pero no olvide que los catalanes somos pactistas y que hay una mayoría sociológica que se siente parte de España. ¿Le interesa a La Caixa un drama con España? ¿Le interesa a los obreros de la Seat? Quizá si que le interese a algún professorino impertinente que con la seguridad que le da el sueldo del Estado elabora fabulosas teorías sobre una independencia indolora. Ese radicalismo de dibujos animados entrará en crisis. Puede que emerja pronto la alianza de los catalanes productivos: los empresarios de la Diagonal con los sindicalistas del Baix Llobregat."
M’he trobat identificat en la Teoría de la catástrofe.
“En la era de la saturación informativa la catástrofe rompe la caótica pugna cotidiana en pos de la noticia importante.”
Els ejemples son potents: Les torres besones de New York, el Prestige, l’11-M, el tsunami, el Carmel, els boscos de Guadalajara, el Katrina. Però a mi m’ha vingut a la memoria l’agost del 2002 a Mataró amb el brot de legionelosis. Evidentment la distància és molt gran, de mides, d’impacte, de conseqüències, però els mecanismes i les respostes socials i mediàtiques crec que van ser els mateixos.
“Así es la ordalia dels siglo XXI: el juicio de Dios ha cedido paso al tribunal mediático.”
Però el que m’ha agradat més son les seves observacions i reflexions sobre el debat “nacional”:
“El mundo fluye y río abajo corre, arrastrado por la corriente, el trípode sobre el que reposaba el viejo Estado nacional: el ejército de leva (la posibilidad de declarar la guerra), el control monetario y la cultura. Tambaleante, la vieja dimensión nacional estatal se asemeja a un zombie: está viva y muerta a la vez. En este contexto se incriben las actuales tensiones españolas sobre el denominado “modelo territorial”. Parece que volvemos al pasado, pero estamos hablando del futuro.”
Crec que l'encerta quant exposa la visió que la dreta té del tema:
“La novedad, bajo mi punto de vista, la radical novedad, consiste en que ese nacionalismo español ya no responde a la tópica caricatura del franquismo, sino que sigue las pautas de un pensamiento moderno atormentado por el futuro de la democracia. Estamos ante un nuevo liberalismo de combate que defiende una férrea pervivencia del Estado-nación frente a las incertidumbres dela unión europea.”
La primavera pasada, a Roma, em va explicar aquesta idea un diputat popular, també “...de tez más bién oscura, férreo, con la mirada incisiva de un clérigo iraní y la barba pulcra y bien recortada de un jesuita en las misiones del Paraguay.” Segurament és el mateix que el seu “Sísifo en el barrio de Salamanca”.
Crec, però, que la dreta torna a fer tard (i l’esquerra no té esma) ja que en el món que ve les mides i poder individuals dels Estats - nació sorgits de l’època moderna ja no són els adequats, s’han quedat petits, i aquest és un altre tema que no passa pels seus millors moment. La creixent re-nacionalització ens pot portar a ser arraconats de la construcció de la Història.
Enric Juliana: “La España de los pingüinos. Una visión antibalcánica del porvenir español: la concordia es posible.” Ed Destino. B-2006
Madrid, 6 de febrer.
05 de febrer, 2006
Aquest és l'Estatut del PSC
Pepe Montilla ho ha dit avui al Consell Nacional del PSC: Les nostres posicions, les nostres esmenes, les nostres línies “roges” s’han acabat imposant.
Era lògic que la nostra posició, cabdal a Catalunya i a Madrid, seria la que determinaria si hi havia o no Nou Estatut. Si els altres grups que també el volien, de CiU a ERC i a ICV, no estaven d’acord amb els únics que estan aquí i allà, a “Barcelona”, on som la primera força, i a “Madrid”, on som part important de la també primera força, podien fer dues coses: avortar el procés fent-nos responsables, certament, o acceptar la realitat i adaptar-se al que pot ser. Es a dir, fixar la seva posició en funció de la nostra. No al revés, com algú pensava que podia (o, fins hi tot, havia de) ser.
I per prendre una de les dues alternatives devien, suposo, escoltar la gent del país. No la seva gent (els afiliats, els més propers), sinó la gent del país. Els de CiU, per història i pràctica política no els ha costat massa. Els de ICV per vells (els vells d’ICV) també ho han vist clar. Ara queden els d’ERC. És l’hora de la veritat per a ells. Si escolten sols les seves Assemblees ja saben quina serà la resposta: El rebuig. No voldria trobar-me en la pell dels seus dirigents ja que segurament deuen pensar com els lliga el seu assemblearisme. Ah! no van aconseguir canviar-lo. Ja volien, ja, però no ho van assolir. Deuen llegir l’enquesta d’avui de La Vanguardia i passar un mal moment.
Era lògic que la nostra posició, cabdal a Catalunya i a Madrid, seria la que determinaria si hi havia o no Nou Estatut. Si els altres grups que també el volien, de CiU a ERC i a ICV, no estaven d’acord amb els únics que estan aquí i allà, a “Barcelona”, on som la primera força, i a “Madrid”, on som part important de la també primera força, podien fer dues coses: avortar el procés fent-nos responsables, certament, o acceptar la realitat i adaptar-se al que pot ser. Es a dir, fixar la seva posició en funció de la nostra. No al revés, com algú pensava que podia (o, fins hi tot, havia de) ser.
I per prendre una de les dues alternatives devien, suposo, escoltar la gent del país. No la seva gent (els afiliats, els més propers), sinó la gent del país. Els de CiU, per història i pràctica política no els ha costat massa. Els de ICV per vells (els vells d’ICV) també ho han vist clar. Ara queden els d’ERC. És l’hora de la veritat per a ells. Si escolten sols les seves Assemblees ja saben quina serà la resposta: El rebuig. No voldria trobar-me en la pell dels seus dirigents ja que segurament deuen pensar com els lliga el seu assemblearisme. Ah! no van aconseguir canviar-lo. Ja volien, ja, però no ho van assolir. Deuen llegir l’enquesta d’avui de La Vanguardia i passar un mal moment.
Hòsti, tu!! Mira què passa!!
(foto de l'arxiu fotogràfic de El Periodico)
Mataró, 5 de febrer.
04 de febrer, 2006
Aquí es menja porc
(A la primera de El Pais, treta de Le Monde)Probablement haurien de ser els Governs europeus els que haurien de cridar als ambaixadors dels països musulmans a capítol. Els haurien d’explicar que haurien de transmetre als seus Governs que haurien de fer saber a les seves societats (per si no ho saben, o no volen saber-ho) que a les nostres societats fa temps que hem separat la religió (que pertany a la consciència de cascú) del dret i consegüentment de la ordenació social. Que ja sabem, entenem, i acceptem que a la religió mahometana (o musulmana) això no és així, o ells al menys ho creuent. És el seu problema, si per ells ho arriba a ser, però no ha de ser el nostre. Que a les nostres societats hi ha una cosa que es diu llibertat d’expressió i de pensament, que entre altres coses vol dir que del que diu, opina i pensa un sols n‘és responsable ell i no el conjunt de la societat on viu.
Potser per ells són unes normes rares i fins hi tot extravagants, de la mateixa manera que ho són per nosaltres les seves. Que no podem demanar-nos els uns al altres que visquem sota les mateixes regles, per que les diverses societats han conformat unes cultures (enteses com a formes de vida i pautes de comportaments) diferents fruit de les seves respectives evolucions. I que nosaltres com a col·lectivitat, en les seves expressions jurídico-administratives (municipis, regions, nacions, estats, unions, etc. ..) , els respectem, no tenim cap interès en ofendre’ls, ans al contrari, no som partidaris del xoc de civilitzacions, però demanem reciprocitat.
Lluis Foix, a la seva “La Libreta” d’ahir deia:
“Seria un grave error estratégico integrar a tantos millones de musulmanes que viven y trabajan en Europa aplicando las reglas de la libertad sin tener en cuenta sus creencias más profundas. El fondo del problema es que Europa funciona como si Dios no existiera y los musulmanes, también los que viven entre nosotros, viven como si Dios existiera. Este es el choque.”
Però es deixa una cosa que em fa no estar d’acord amb ell. Que els musulmans que venen a Europa (o al que es coneix com el món occidental) han de viure segons les nostres normes, tenint en compte les nostres creences, tal com nosaltres hauríem de fer si ens anéssim a viure a casa d’ells. I el dia de demà, tots plegats, ciutadans de ple dret d’aquests espai, construirem les normes del futur a partir de les del nostre present, no de les dels nostres passats.
Mataró, 4 de febrer.
Montilla
Diu l’ Enric Juliana, avui a La Vanguardia:"Otro vencedor claro es el charnego (permita el lector la crudeza).El ministro José Montilla no sólo ha resistido, marmóreo, la más dura y afilada ofensiva lanzada contra un dirigente socialista en la era del posfelipismo, sino que ha visto iluminada su aura, el aura pálida de todo hombre poco hablador, por ese ministro valenciano del que tan pocos logros se conocen, aunque sí una inquietud expresiva viva y realista como un párrafo de Blasco Ibáñez. Sevilla, arroz y tartana."
Doncs, això. Felicitacions, Pepe!
01 de febrer, 2006
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
