*(article per Capgros.com)
L’any 93 el PP va quedar-se a les portes de guanyar les eleccions generals. No van pair la derrota i van desfermar un període negre de la política espanyola en democràcia. A remolc d’evidents errors dels socialistes i del seu Govern van ser implacables. Si va valer tot, fins posar en qüestió els fonaments de l’Estat.
L’any 2004, quant el PP ja tenia coll avall que tornava a repetir majoria absoluta, va ser foragitat del Govern mercès a la seva mala administració de la tragèdia del 11-M. Llavors, ara ja està ben clar, va tornar-se a posar en funcionament l'estratègia de la tensió que tant bons resultats els va donar deu anys enrere. Com que encara no hi havia errors socialistes, ja que eren cares i polítiques noves recent arribades, era i és necessari aprofitar qualsevol tema per important o delicat que sigui: el debat territorial, amb enfrontaments entre comunitats; el tema de les llengües amb enfrontaments entre persones; el tema del terrorisme, amb enfrontament amb les víctimes; el tema de les civilitzacions, amb enfrontaments entre les religions. El de menys és el tema. El més important és l’objectiu: desallotjar com sigui el Govern de Rodríguez Zapatero.
Aquesta setmana. Un exemple als debats al Congrés: La “persecució” dels castellanoparlants a Catalunya. L’altre, als mitjans de comunicació: La “excarceració” de membres de ETA.
El primer debat va portar dues proposicions a consideració de la Cambra. Una, del grup socialista, que va defensar Ramon Jáuregui, valorant la situació de normalitat del tractament de la diversitat lingüística espanyola a la Constitució, als Estatuts i a la normativa legal existent. Posició que va ser atacada dient que sols volia “tapar” el que volia denunciar el PP, que era justament el contrari. Era evident. L’altra, del PP, va procurar un debat entre dues diputades catalanes. Dolors Nadal, pel PP, va tenir el trist paper d’intentar exposar que hi havia conflicte i, àdhuc, persecució lingüística a Catalunya, i Meritxell Batet del grup socialista que va defensar brillantment que no n’hi havia i va contraatacar durament els arguments populars.
L’altre exemple, la pretesa excarceració de etarres, és molt més preocupant i sinistre, ja que en el fons posa en qüestió una de les bases de la democràcia com és la submissió a la Llei. En una campanya ignominiosa, es ve a dir que el President del Govern cedeix davant els terroristes. Es confon a l’opinió, i es juga amb els sentiments primaris de la gent, amb la por i la indignació, dient que si surten condemnats per delictes de sang de la presó és per voluntat del Govern i no perquè ho diuen les lleis, els jutges i els fiscals.
El que passa ara en aquest tema amb el Govern socialista és el mateix que passava abans amb Governs populars: és l’aplicació de les Lleis, no pas pels Governs, evidentment, sinó pels sistema judicial, pel que diuen jutges i fiscals. La Constitució, llei suprema, diu que no pot haver-hi retroactivitat en les lleis penals (art. 9.3.), i que als penats dels que ara es parla se’ls ha d’aplicar el codi penal del 73 que era el vigent quant se’ls va condemnar, no el del 2003, o el que es voldria (per alguns) que ni està normativitzat.
El valor moral de la democràcia està en la supremacia de la llei, ens agradi o no el que en resulta de la llei. I això no pot ser discutit per cap demòcrata. A mi, i a molta gent, suposo que a la majoria, ens repugna que criminals que no s’han retractat, un cop acomplida la condemna que els va ser imposada, i aprofitant-se a més dels beneficis penitenciaris que les normes els atorguen, surtin de la presó i tornin a la vida civil. Però les normes que se’ls ha d’aplicar son les que hi ha. I nosaltres, a diferència dels terroristes, ens basem en les lleis, lluitem amb elles, i guanyarem amb elles. És la nostra fortalesa moral i política.
Pe això és repugnant la utilització que el PP fa ara del tema, ja que qüestiona els fonaments de la democràcia. Probablement perquè en el fons els importa poc la democràcia. No els fa res soscavar-la el 2006, com ho van fer amb l’Estat deu anys enrera.
L’any 2004, quant el PP ja tenia coll avall que tornava a repetir majoria absoluta, va ser foragitat del Govern mercès a la seva mala administració de la tragèdia del 11-M. Llavors, ara ja està ben clar, va tornar-se a posar en funcionament l'estratègia de la tensió que tant bons resultats els va donar deu anys enrere. Com que encara no hi havia errors socialistes, ja que eren cares i polítiques noves recent arribades, era i és necessari aprofitar qualsevol tema per important o delicat que sigui: el debat territorial, amb enfrontaments entre comunitats; el tema de les llengües amb enfrontaments entre persones; el tema del terrorisme, amb enfrontament amb les víctimes; el tema de les civilitzacions, amb enfrontaments entre les religions. El de menys és el tema. El més important és l’objectiu: desallotjar com sigui el Govern de Rodríguez Zapatero.
Aquesta setmana. Un exemple als debats al Congrés: La “persecució” dels castellanoparlants a Catalunya. L’altre, als mitjans de comunicació: La “excarceració” de membres de ETA.
El primer debat va portar dues proposicions a consideració de la Cambra. Una, del grup socialista, que va defensar Ramon Jáuregui, valorant la situació de normalitat del tractament de la diversitat lingüística espanyola a la Constitució, als Estatuts i a la normativa legal existent. Posició que va ser atacada dient que sols volia “tapar” el que volia denunciar el PP, que era justament el contrari. Era evident. L’altra, del PP, va procurar un debat entre dues diputades catalanes. Dolors Nadal, pel PP, va tenir el trist paper d’intentar exposar que hi havia conflicte i, àdhuc, persecució lingüística a Catalunya, i Meritxell Batet del grup socialista que va defensar brillantment que no n’hi havia i va contraatacar durament els arguments populars.
L’altre exemple, la pretesa excarceració de etarres, és molt més preocupant i sinistre, ja que en el fons posa en qüestió una de les bases de la democràcia com és la submissió a la Llei. En una campanya ignominiosa, es ve a dir que el President del Govern cedeix davant els terroristes. Es confon a l’opinió, i es juga amb els sentiments primaris de la gent, amb la por i la indignació, dient que si surten condemnats per delictes de sang de la presó és per voluntat del Govern i no perquè ho diuen les lleis, els jutges i els fiscals.
El que passa ara en aquest tema amb el Govern socialista és el mateix que passava abans amb Governs populars: és l’aplicació de les Lleis, no pas pels Governs, evidentment, sinó pels sistema judicial, pel que diuen jutges i fiscals. La Constitució, llei suprema, diu que no pot haver-hi retroactivitat en les lleis penals (art. 9.3.), i que als penats dels que ara es parla se’ls ha d’aplicar el codi penal del 73 que era el vigent quant se’ls va condemnar, no el del 2003, o el que es voldria (per alguns) que ni està normativitzat.
El valor moral de la democràcia està en la supremacia de la llei, ens agradi o no el que en resulta de la llei. I això no pot ser discutit per cap demòcrata. A mi, i a molta gent, suposo que a la majoria, ens repugna que criminals que no s’han retractat, un cop acomplida la condemna que els va ser imposada, i aprofitant-se a més dels beneficis penitenciaris que les normes els atorguen, surtin de la presó i tornin a la vida civil. Però les normes que se’ls ha d’aplicar son les que hi ha. I nosaltres, a diferència dels terroristes, ens basem en les lleis, lluitem amb elles, i guanyarem amb elles. És la nostra fortalesa moral i política.
Pe això és repugnant la utilització que el PP fa ara del tema, ja que qüestiona els fonaments de la democràcia. Probablement perquè en el fons els importa poc la democràcia. No els fa res soscavar-la el 2006, com ho van fer amb l’Estat deu anys enrera.
(Nando, a El Periodico)
2 comentaris:
Benvolgut Manuel,
Molt d'acord. Només un matís: la posició dels socialistes catalans davant del projecte de reforma de l'Estatut valencià (porjecte promogut pel PP, recordem-ho, per contrarestar l'Estatut català), pel que fa a la llengua. Em sap molt de greu que hàgiu votat a favor de la denominació "lengua valenciana". Dóna ales als "blaveros" que intenten negar i fer negar una evidència com una casa de pagès: que parlem la mateixa llengua catalans i valencians, amb tota la variació qyue vulguis .. i que és força menor que la varietat interna del castellà, la unitat del qual ningú no nega.
Us demanaria una posició contundent, al costat de la raó, el sentit comú, i la comunitat científica en pes: en fi, només que sigueu bons catalans, també en això!
Miquel:
Gràcies pel comentari. Si, va ser un “gripau” que ens vam haver d’empassar ja que si no s’aprovava. Però, dues reflexions: Una, la realitat canvia amb el que diguin les normes? Dues, els del PP tenen majoria absoluta, democràticament, arreu al País Valencià. La llengua, com molt bé saps, és un fet social, no natural. Llavors, què està passant allà en aquest tema?
Publica un comentari a l'entrada