A la tertúlia d'en Miravitllas

A la tertúlia ha sortit marginalment el problema de l’habitatge. Els temes del que hem parlat en aquesta ocasió (divendres, 24 de febrer) han estat: el 25è. aniversari del 23-F, la utilització en el debat polític de la lluita contra el terrorisme, la devolució del Castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona i les enquestes de l’època Pujol que han sortit del armari.

Com podeu observar temes candents de l’actualitat política. Però un oient ens ha dit, ja quasi bé a l’hora de plegar: Menys temes del passat i més del present! Perquè no parleu de l’habitatge? El 81 un pis valia 1 milió de pessetes, i ara en val 30! (reacció unànime dels tertulians: sols 30?!)

Com que ja he dit que era cap al final del programa no hem tingut temps de fer-ne debat i apunto aquí algunes notes que m’han vingut tot seguit al cap:

1. L’oferta d’habitatge a aquests preus és general a tot Europa occidental. Els increments, amb puntes més o menys greus son arreu. Aquesta oferta no és rebutjada sinó que és assumida i assimilada. El ritme de noves construccions no afluixa. El parc d’habitatges creix contínuament.

2. Hi ha demanda que accepta l’envit. Pels baixos tipus d’interès o l’allargament de les hipoteques. Per la mobilització de capital existent que realitza amb nous vinguts que empenyen cap amunt la piràmide social. Per la recerca d’ambients climàtics més confortables en l’espai europeu. Per la mobilitat derivada de les noves estructures familiars, més reduïdes i volubles. Pel que sigui, el cert és que no hi ha un nombre rellevant de construcció ociosa (sinó fos així els preus i la seva evolució ho reflectiria)

3. El problema està en la demanda que no té la solvència necessària per entrar al mercat. Però el seu volum no deu ser excessiu. No hi ha indicadors que ho reflecteixin: barraquisme, cohabitació generacional, amuntegament (el derivat de la immigració, o el poc espai en els habitatges actuals són una altra cosa),...

La llarga onada de prosperitat del món occidental amb la disminució relativa del pes de les necessitats primàries (menjar, vestir,...) en la renda disponible assolida, més les cobertures pròpies dels estats del benestar (educació, sanitat, pensions,...) poden ajudar a fer comprendre el fenomen. La amplada del ventall retributiu (fet del que es parla poc) també hi té a veure, al igual que el frau fiscal en determinades bosses socials pot ser determinant, especialment pel que fa a les segones residències, ajudat per la molta irresponsabilitat fiscal a nivell local.

Cabrils, 26 de febrer.