14 de febrer, 2006

Cardús. La rendició

Dilluns de la setmana passada a “La Vanguardia”, Salvador Cardús, conegut i reconegut sociòleg, del camp nacionalista, va publicar una article amb el títol: “Vida más allá del Estatut”.

Tot una acta de rendició de la il·lusió “nacionalista” en el procés del Nou Estatut. L’abandó del somni d’un nou “encaix” de Catalunya dins d’Espanya, o més encara, d’unes noves relacions entre Catalunya i “Espanya” estavellat contra les parets de la dura realitat.

Ja queda clar que de tot això res de res. L’acord dels pragmàtics ha situat les coses al seu lloc. “Nunca vamos a hacer cómplices a los demás de la ruptura de un tipo de ataduras y una reconstrucción sentimental que no desean ni necesitan” diu Cardús.

Clar! I com és que no ho havien vist abans? Com és que alguns van creure possible les seves il·lusions? Com és que ningú va ho va advertir a la bona ciutadania?

És evident que no hi ha marge per canviar les estructures polítiques en l’espai geogràfic en que ens movem. Ni daltabaixos institucionals (con la recomposició de l’Europa de l’Est), ni abdicacions, i consegüentment acceptació de noves realitats emergents (com al final del franquisme), ni possibilitats revolucionaries de capgirar situacions, impensables en les nostres societats acomodades. Els marcs són molt rígids, estan molt fets i travats, i no hi ha força per canviar-los. Si les resistències per crear-ne de superiors (Europa), més adequats als temps que ens venen, són molt fortes, imagineu-vos les que hi ha front els intents de “refer” la història.

Cardús posa ara l’esperança de “l’emancipació nacional” en el camí de fer país sense comptar amb l’Estat i les Administracions, totes les Administracions, camí que diu mai s’havia d’haver abandonat. Em sembla que en el marc del món d’avui amb les tendències econòmiques, socials i individuals, o individualistes, també és un camí que no porta gaire lluny. Nova font de frustracions pels que el vulguin recórrer.

I mentre, hem de pensar i actuar en la immigració i les cultures, en l’educació i les empreses, en el consum i l’energia, en l’economia i els seus marcs de desenvolupament, en les relacions exteriors del nostre espai i la seva defensa... N’hi ha molta de feina per les societats occidentals.

(Evidentment, "La rendició de Breda" de Velázquez)

Madrid, 13 de febrer.

2 comentaris:

Pedro ha dit...

I mentrestant al món cada dia hi ha més estats...
Ai, diuen que el nacionalisme es cura viatjant, li aconsello un viatge a Alemanya o als EUA, a veure què li sembla.

Moisès Rial Medina ha dit...

Maragall amenaça amb presentar-se per Ciutadans pel Canvi si el PSC no es planta amb el PSOE



Està ben clar: el PSOE ja ha desembarcat a la seu del PSC, per connivencia amb montilla i "sus muchachos" i el nucli maragallià, com a darrer bastió de defensa del PSC , davant el PSOE, però al PSOE, li pot sortir un rival potent, després de l´incompliment de l´estatut, si Maragall, no el deixen tornar a presentar i fa el salt i es presenta per ciutadans pel canvi, o sigui, històric, Maragall pensa en la refundació d´un nou PSC Català!
Ho publiquen a un nou bloc confidencial :
http://www.busot.blogspot.com/
Maragall amenaça amb presentar-se per Ciutadans pel Canvi si el PSC no es planta amb el PSOE
Després de setmanes de pressió interna, finalment la crisi oberta entre el PSC i el PSOE ha començat a sortir a la llum, malgrat els intents dels mitjans pròxims a Nicaragua de minimitzar les diferències. La passivitat de la direcció de l'aparell socialista davant el flirteig escandalós entre José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas ha provocat un malestar molt profund dins el cercle més pròxim al president de la Generalitat, començant pel seu germà Ernest Maragall, el director d'Anàlisi i Prospectiva, Jaume Badia, la directora del gabinet presidencial, Marta Grabulosa, i el director de Comunicació de Presidència, Jordi Mercader.Aquest 'pinyol' maragallista està molt inquiet pel seu futur, atès que la seva continuïtat passa exclusivament per la retenció del poder mitjançant el pacte tripartit. Qualsevol hipotètica entesa entre CiU i el PSC per governar junts la Generalitat seria catastròfic per aquest sector de l'elitisme socialista, perquè la convivència amb els homes d'Artur Mas i David Madí dins els murs de Palau seria insostenible.Per això han reclamat a l'aparell socialista (els anomenats Montilla Boys) que plantin cara davant Ferraz i deixin clar que és únicament el PSC qui marca l'estratègia electoral i l'elecció de candidats.Davant la passivitat dels capitans en aquest afer, Maragall va advertir durant el cap de setmana que podria presentar-se a les properes eleccions mitjançant Ciutadans pel Canvi (CPC), convertit en un autèntic club de fans del president. De fet, CPC no s'ha dissolt mai, malgrat el compromís formal de fer-ho quan els socialistes arribessin a la presidència de la Generalitat.El PSC s'ha pres les amenaces de Maragall com una curiositat més del president, però el seu entorn no ho veu així. El malestar entre els dos sectors del PSC cada vegada és més profunt, i algunes veus dels capitans ja parlen obertament, a Nicaragua, de convertir el PSC en la Federació Catalana del PSOE.

http://llibertats.blogspot.com