Dilluns de la setmana passada a “La Vanguardia”, Salvador Cardús, conegut i reconegut sociòleg, del camp nacionalista, va publicar una article amb el títol: “Vida más allá del Estatut”.
Tot una acta de rendició de la il·lusió “nacionalista” en el procés del Nou Estatut. L’abandó del somni d’un nou “encaix” de Catalunya dins d’Espanya, o més encara, d’unes noves relacions entre Catalunya i “Espanya” estavellat contra les parets de la dura realitat.
Ja queda clar que de tot això res de res. L’acord dels pragmàtics ha situat les coses al seu lloc. “Nunca vamos a hacer cómplices a los demás de la ruptura de un tipo de ataduras y una reconstrucción sentimental que no desean ni necesitan” diu Cardús.
Clar! I com és que no ho havien vist abans? Com és que alguns van creure possible les seves il·lusions? Com és que ningú va ho va advertir a la bona ciutadania?
És evident que no hi ha marge per canviar les estructures polítiques en l’espai geogràfic en que ens movem. Ni daltabaixos institucionals (con la recomposició de l’Europa de l’Est), ni abdicacions, i consegüentment acceptació de noves realitats emergents (com al final del franquisme), ni possibilitats revolucionaries de capgirar situacions, impensables en les nostres societats acomodades. Els marcs són molt rígids, estan molt fets i travats, i no hi ha força per canviar-los. Si les resistències per crear-ne de superiors (Europa), més adequats als temps que ens venen, són molt fortes, imagineu-vos les que hi ha front els intents de “refer” la història.
Cardús posa ara l’esperança de “l’emancipació nacional” en el camí de fer país sense comptar amb l’Estat i les Administracions, totes les Administracions, camí que diu mai s’havia d’haver abandonat. Em sembla que en el marc del món d’avui amb les tendències econòmiques, socials i individuals, o individualistes, també és un camí que no porta gaire lluny. Nova font de frustracions pels que el vulguin recórrer.
I mentre, hem de pensar i actuar en la immigració i les cultures, en l’educació i les empreses, en el consum i l’energia, en l’economia i els seus marcs de desenvolupament, en les relacions exteriors del nostre espai i la seva defensa... N’hi ha molta de feina per les societats occidentals.
Tot una acta de rendició de la il·lusió “nacionalista” en el procés del Nou Estatut. L’abandó del somni d’un nou “encaix” de Catalunya dins d’Espanya, o més encara, d’unes noves relacions entre Catalunya i “Espanya” estavellat contra les parets de la dura realitat.
Ja queda clar que de tot això res de res. L’acord dels pragmàtics ha situat les coses al seu lloc. “Nunca vamos a hacer cómplices a los demás de la ruptura de un tipo de ataduras y una reconstrucción sentimental que no desean ni necesitan” diu Cardús.
Clar! I com és que no ho havien vist abans? Com és que alguns van creure possible les seves il·lusions? Com és que ningú va ho va advertir a la bona ciutadania?
És evident que no hi ha marge per canviar les estructures polítiques en l’espai geogràfic en que ens movem. Ni daltabaixos institucionals (con la recomposició de l’Europa de l’Est), ni abdicacions, i consegüentment acceptació de noves realitats emergents (com al final del franquisme), ni possibilitats revolucionaries de capgirar situacions, impensables en les nostres societats acomodades. Els marcs són molt rígids, estan molt fets i travats, i no hi ha força per canviar-los. Si les resistències per crear-ne de superiors (Europa), més adequats als temps que ens venen, són molt fortes, imagineu-vos les que hi ha front els intents de “refer” la història.
Cardús posa ara l’esperança de “l’emancipació nacional” en el camí de fer país sense comptar amb l’Estat i les Administracions, totes les Administracions, camí que diu mai s’havia d’haver abandonat. Em sembla que en el marc del món d’avui amb les tendències econòmiques, socials i individuals, o individualistes, també és un camí que no porta gaire lluny. Nova font de frustracions pels que el vulguin recórrer.
I mentre, hem de pensar i actuar en la immigració i les cultures, en l’educació i les empreses, en el consum i l’energia, en l’economia i els seus marcs de desenvolupament, en les relacions exteriors del nostre espai i la seva defensa... N’hi ha molta de feina per les societats occidentals.
(Evidentment, "La rendició de Breda" de Velázquez)
Madrid, 13 de febrer.
1 comentari:
I mentrestant al món cada dia hi ha més estats...
Ai, diuen que el nacionalisme es cura viatjant, li aconsello un viatge a Alemanya o als EUA, a veure què li sembla.
Publica un comentari a l'entrada