En Joan quan ha de recolzar-se en el seu grup parlamentari es gira cap el seu únic acompanyant, el seu germanastre Gaspar. A mi, quan em demanen el meu vot a la Cambra el dono juntament amb els de la meva llarga família de germans i cosins germans que sumem 169 membres. Aquí és on tenim la diferència més gran. Amb tot el respecte cap a les legítimes, per democràtiques, opcions polítiques existents, la realitat és la que és, la distància entre els seus i els meus és considerable, és molt gran
Aquesta setmana hi ha temes de debat important al Ple del Congrés. Entre d’altres, dijous, demà, es desvetllarà el començament del procés pressupostari per l’any vinent. La consideració dels límits de la despesa permetrà albirar quina serà la trajectòria del debat polític més important, el pressupostari. Es tracta de veure si, en les condicions de la correlació de forces existent a la Cambra, el Govern disposa, o no, de recolzament i en quin sentit per tirar-lo endavant.
Prèviament, el dimarts, en el tràmit de les mocions conseqüència d’interpel·lacions anteriors, calia debatre’n una del Grup Mixt-1 (ERC-IU-ICV) sobre temes de política fiscal d’en Joan Herrera, que formalment era del seu Grup, encara que realment era dels post-comunistes i més probablement del eco socialista.
La moció posava al Govern contra les cordes ja que a grans trets pretenia revisar i reformular la política que en matèria fiscal ha portat el Govern en els darrers temps (rebaixa dels 400,-€ a l’IRPF, ajuts dels 2.500,-€ per naixement, supressió del Impost del Patrimoni,...) i plantejar, atenent la situació econòmica, un augment impositiu progressiu a les rendes altes i les escandaloses retribucions de figures de l‘esport espectacle.
El Govern i el grup parlamentari que el recolza es va inclinar inicialment, no sense dubtes d’alguns dels components del GPS, per atendre les peticions d’en Joan Herrera intentant obtenir com a contrapartida el seu vot favorable en el debat posterior del sostre de despesa. Semblava que sí, però al final va ser que no.
En el difícil equilibri parlamentari a la recerca de la majoria, una corda massa tibada, o tibada inconvenientment, es pot trencar fàcilment. Era evident que un pacte explícit amb l’esquerra del GPS en un tema tan sensible com és el fiscal col·loca davant dels signants del pacte un ferm front que té igual importància numèrica que el grup governamental (169 a 169) quedant l’equilibri en mans de la heterogènia i heteròclita resta de components de la Cambra (12 diputats de 8 formacions polítiques diferents). Per aquesta raó, aquesta possibilitat és molt delicada i inestable, i si ens endinsem en ella cal fer-ho amb molt de tacte per totes les parts.
Em temo que en aquesta tessitura hi ha hagut per ambdues parts negociadores una escassa percepció o valoració del risc de la jugada. Els uns per no valorar la inestabilitat en la que s’endinsava, els altres per sobrevalorar la seva força. La decisió dels post comunistes de no recolzar el límit de la despesa, explicada públicament als mitjans, va comportar el trencament.
Qui n’ha sortit guanyant d’aquest procés és el grup de CiU que d’estar alineat a la contra ha passat a oferir els seus serveis al Govern. Evidentment amb l’obtenció de les contrapartides que l’interessen. Res de franc. Cobrant, com tothom.
Si en Joan Herrera vol pesar en les decisions polítiques que es prenen ha de pensar quins són els límits de les seves exigències, a on s’ha de parar, o fins quant pot continuar tibant la corda abans que es trenqui. És la vella opció d’instal·lar-se còmodament en la denúncia sense responsabilitat, o de complicar-se, bàsicament la imatge, en la corresponsabilització de mesures que potser no són plenament ajustades al seu ideari però que són passes endavant en ell. Vella alternativa en l’exercici de la política.
Per cert, Joan. Felicitats, avui és el teu sant (“Jo sóc aquell que clama en el desert”). No sé pas si el celebres. Jo, malgrat que tampoc (suposo) sóc creient, sí que ho faig amb els meus quan correspon.
Madrid, 24 de juny.
4 comentaris:
Francament, senyor Mas, quin es el limit que posa voste a l'exigencia de seguir trepitjant moqueta? No creu que les politiques fiscals progressives haurien de ser patrimoni de tota l'esquerra i no nomes del "post comunistes", com diu voste. Qui mana realment en aquest pais? Es un govern de la majoria i per a la majoria o es un govern per a la minoria rica del pais? Quines pressions han tingut els diputats socialistes per canviar a ultima hora? En tot cas, no ha de patir, en el circ mediatic la politica fiscal queda en cosa d'experts, cosa que, sumada a la seva condicio de diputat invisible, li evitara la vergonya de ser increpat pel carrer. Ho pot justificar de moltes maneres, la capacitat per racionalitzar els propis interessos no te limits, pero aquest episodi no sera facil d'oblidar per a la resta de l'esquerra: http://www.elpais.com/articulo/espana/PSOE/anuncia/giro/fiscal/izquierda/retira/horas/elpepiesp/20090624elpepinac_2/Tes
Gracies i perdoni l'absencia d'accents.
Benvolgut Andreu:
D’entrada, gràcies pel vostre comentari.
No es tractava pas de parlar de política fiscal en aquesta entrada. Anava de tàctica política i més concretament de tàctica parlamentaria en la situació actual de la composició del Congrés del Diputats. Més, era una descripció del que passa sense valoracions particulars de quina tàctica en concret s’havia de prendre. No es tractava de dir jo faria aquesta o aquella ja què crec que això és millor o pitjor, sinó de examinar les conseqüències de la línia presa o a prendre.
Els enllaços que hi ha van en aquesta direcció expositiva. Per cert, el que em recomana ja hi és a l’entrada.
Un altre dia podem parlar de progressivitat impositiva, de la seva realitat i dels seus límits. Però aquest és un altre tema.
Gracies per la resposta. Te rao, no m'havia adonat que el link ja hi era. Ja avisara quan parli dels limits de la politica fiscal progressiva. Sera d'agrair que ho faci perque es un tema d'enorme importancia que normalment resta escomatejat a la ciutadania. En tot cas, senyor Mas, sincerament, no creu que el fet que els diputats del grup parlamentari no trenquin quasi mai la disciplina de vot questiona la mateixa utilitat de tenir centenars de representants cobrant quan de fet a l'hora de votar tots actuen com a bracos de fusta d'un futboli? A mes, tinc la sospita que aquest tipus de retorica que voste fa servir es la que allunya els ciutadans de l'esquerra politica: "Era evident que un pacte explícit amb l’esquerra del GPS en un tema tan sensible com és el fiscal col·loca davant dels signants del pacte un ferm front que té igual importància numèrica que el grup governamental (169 a 169) quedant l’equilibri en mans de la heterogènia i heteròclita resta de components de la Cambra (12 diputats de 8 formacions polítiques diferents). Per aquesta raó, aquesta possibilitat és molt delicada i inestable, i si ens endinsem en ella cal fer-ho amb molt de tacte per totes les parts." En comptes de "sensible". "delicat", "equilibri heterogeni i heteroclit", paraules que en aquest cas recorden a la innecessaria sofistacio del periodisme esportiu, no podriem donar un missatge mes clar a la ciutadania? I no em refereixo a eslogans electorals contundents on es diu que l'esquerra no es com la dreta, sino un misstage recolzat amb fets que recordi els ciutadans: les esquerres pugen els impostos als rics per abaixar-los als pobres. O les esquerres no trenquen pactes per acabar als bracos dels convergents. I, qui no ho faci, que no s'embolcalli amb la bandera roja de l'esquerra nomes quan li conve.
Benvolgut Andreu:
Hi estic donant voltes al tema de la progressivitat fiscal, encara que des del punt del revisionisme (el dubte) és més complicat que des de l’ortodòxia (la certesa).
Respecte al paper dels diputats hem de tenir present que en el nostre sistema parlamentari els únics que compten són els grups. Segurament seria millor una altra cosa, però ara per ara és així.
Respecte a la retòrica: crec que les adjectius són prou entenedors. Sensible, no és un tema sensible la qüestió fiscal en les societats benestants com les nostres? Delicat, fa referència a la correlació de forces existent avui. O no és delicat qualsevol moviment en aquesta situació? Heterogeni i heteròclit, no fa pas referència al equilibri sinó al conjunt dels grups petits. O no són ben diferents i antagònics els 12 diputats de les vuit formacions polítiques que conformen aquest conjunt? Fer pedagogia potser no és simplificar les coses sinó aixecar el nivell d’enteniment del què passa.
No simplifiquem: l’esquerra creu en un sistema d’ingressos fiscals que pagaran preferentment els que tenen recursos per fer-ho per bastir un sistema de despeses fiscals que preferentment en gaudiran aquells que més ho necessiten que no són precisament els “paganos”. D’aquí les grans resistències de les dretes a la importància de l’administració pública, del comú.
Per últim, el tema de les aliances en els sistemes democràtics és complex. Compte! que tots hem vist i coneixem, a fora i a casa, governances que poden semblar a priori inversemblants però que es donen i funcionen.
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada