El Roine. Paco Vilaró.

Al final s’ha imposat el sentit comú i hi haurà aigua per l’àrea de Barcelona. Serà la sobrant del minitransvasament del Ebre al camp de Tarragona (El sistema CAT). Els regants del Delta cobraran, pel que he entès per segona vegada, la cessió de les aigües que tenen en concessió i que ja s’havien venut, i també sembla que cobrat -encara que no entregat- (curiós, no?, però ja vaig dir que ara al preu que fos), al camp de Tarragona als anys vuitanta. Apa! A fer ràpidament una canonada per interconnectar les conques del Ebre i les interiors (també de sentit comú) i a passar el punt àlgid de la crisis. I uns quants agosarats, irresponsables i/o “xuletes” a empassar-se les seves declaracions. Ah!, i una nova rebolcada del Govern de la Generalitat, al menys això sembla.

Queda per resoldre la solució estructural de l’abastament en alta a l’àrea de Barcelona amb més de cinc milions d’habitants que no té recursos propis i n’ha d’anar a buscar d’externs. La solució d’ara és puntual i conjuntural. La dels anys 60, el transvasament del Ter des del Pasteral, va ser una obra de visió de llarg abast que tenim que agrair a l’Alcalde Porcioles i a les possibilitats de l’època de fer callar les discrepàncies. Ara, malauradament ni polítics amb visió de llarg abast ni possibilitats dictatorials. I els de Girona cada cop alcen més la veu i amb raó, per l’ambient que s’ha creat, reclamant l’aigua del Ter per les seves necessitats: regadius, turisme, industria, creixement residencial (ara amb l’arribada del AVE a Girona).

He anat a remenar els papers i fotos que tinc guardats i ho he trobat. Al Consell d’Aigües Ter-Llobregat, als anys noranta, en Paco Vilaró havia proposat anar a buscar aigua del Roine. En Paco, que va ser Director Gral. d’Obres Hidràuliques i més endavant President d’ATLL, era un enginyer de camins que havia fet tota la seva carrera a la “Confederación Hidrogràfica del Pirineo Oriental” (encara recordo les velles oficines al capdavall de la Via Laietana), i amb l’establiment de la Generalitat va ser incorporat a la nova administració autonòmica. D’aigua en sabia un munt. I tenia aquella visió de llarg abast que tenen els funcionaris qualificats i competents que moltes vegades hi ha a les administracions però que no son gaire utilitzats.

Els francesos també estaven interessats en l’operació de vendre’ns aigua del Roine. Val a dir que inicialment els Convergents que manaven a la Generalitat no en van ser gaire receptius. Més endavant, foragitat en Vilaró d’ATLL per altres raons, es van convertir en fervorosos defensors del tema. Però quan es va començar a parlar-ne, recordo que sols els Alcaldes que érem al Consell –l’amic Josep Azuara del Masnou, o el ja traspassat Carles Ferré de Ripollet (representant de l’AMB), per exemple- ens hi varem apuntar de seguida. Els socialistes hi van estar en contra des de l’inici ja que en Pasqual Maragall va dir que ell quan va començar a treballar a l’Ajuntament de Barcelona als anys seixanta ja li van encarregar d’estudiar el tema del aigua i fins el moment ens en havíem sortit, pel que no calia plantejar-se res d’aquesta mena.

No obstant, una delegació de càrrecs socialistes (Alcaldes, Diputats i tècnics de confiança) varem fer una anada a Nîmes convidats per la “Societé d’Etudes et de Promotion pour l’Aqueduc Languedoc-Roussillon-Catalogne” filial del grup BRL. Cal aclarir que tota aquesta promoció venia feta per empreses públiques majoritàriament dominades per membres del Partit Socialista francès. El 30 de marc del 1999 (ja fa nou anys) de la mà de M. Francis Imbert, Director General de BRL exploitation, varem veure primer el riu a Arles, desprès una reunió de treball on ens varen presentar el projecte de l’aqüeducte del Roine a la seva seu social, amb dinar inclòs allà mateix (encara en guardo el menú), per concloure amb un “tour” per algunes instal·lacions de BRL prop de Nîmes, entre elles el final del canal Philippe Lamour d’on havia d’arrancar el projecte.

Quan el Govern de CiU va apostar fort per aquesta opció es varen fer tot un munt de projectes, si no recordo malament, fins i tot es va constituir una societat “ad hoc” amb una entitat financera de Catalunya per treballar conjuntament, pel que tot està ja estudiat i analitzat: projectes, preus, condicions, impactes, terminis,... Després, com és conegut, el Govern d’Aznar va rebutjar avançar per aquest camí i em sembla que els temps actuals no són favorables a reprendre’l. Ara no cal estudiar res més, en tot cas prendre una nova decisió, decidir de nou, i repeteixo, em temo que els temps no estan per aquesta feina. O, potser si? Vés a saber...

Mataró, 14 d’abril.