*(article per Capgros.com)
Creixen les reaccions a Madrid contra el projecte d’Estatut que aprovat pel Parlament de Catalunya ja ha començat la seva tramitació al Congrés dels Diputats.
Encara no s’han apagat els crits de la darrera manifestació de la dreta contra el Govern a la Puerta del Sol, en defensa (sic) de la Constitució (que com va reconèixer en Piqué es va fer pel que es va fer), i no tardarem gaire a saber el seu resultat en els estudis demoscòpics que auguro que no seran positius pels socialistes.
Els que foren Presidents del Congrés i del Senat en el període constituent encapçalen un manifest de “abajo firmantes” publicat a la premsa (quantes coses està aprenent a fer la dreta!) titulat “En defensa de la Constitución española”, evidentment per culpa de l’Estatut:
“Por esto produce alarma en el cuerpo social la presentación al Congreso de los Diputados del llamado nuevo Estatuto de Cataluña, que en muchos de sus extremos es manifiestamente anticonstitucional, y cuya aprobación supondría avalar un intento subrepticio de reforma de la Constitución.”
I enganxats també a les noves tecnologies de la comunicació anuncien una web pròpia.
Però no és solament la dreta, intel·lectuals de reconegut prestigi com el catedràtic d’història econòmica Gabriel Tortellà es mullen en el tema. En un article a “El País” que titula: “La razón de la sinrazón”, molt en la línia ortegiana acaba dient:
“Yo confieso no conocer la solución del problema. Parafraseando a Ortega, el problema del nacionalismo no se puede resolver. Hay que conllevarlo. Pero creo que quienes tomas decisiones políticas deben tener esto muy claro: hay una lógica muy poderosa en la irracionalidad nacionalista: hay razón en la sinrazón y, si esto se olvida, las consecuencias pueden ser catastróficas.”
El premi Espasa d’assaig d’enguany a estat atorgat al treball de Irene Lozano publicat amb el títol: ”Lenguas en guerra”. Defensa del bilingüisme des de una opció progressista, diu l’autora.
“Hacer monolingües de una lengua minoritaria a hablantes de comunidades bilingües o proporcionarles un deficiente conocimiento de la lengua escrita, por no trabajar con ella los textos escolares y relegarla a mera asignatura, equivale a restarles oportunidades de antemano, sin dejarles elección, por más que complazca a coleccionistas de especies endémicas o a extravagantes muñidores de hechos diferenciales.”
I el reconegut historiador i comentarista progressista Santos Juliá en el seu comentari quinzenal al suplement Domingo també de “El País” fa un article demolidor: “Sin ningún entusiasmo”, que acaba brutalment (al menys per a mi) :
“Por eso, cuando se vuelve a oír esa copla, si la cantan los amigos, se le podrá, y aún deberá, prestar una cortés atención, pero que no pidan que salgamos a la calle a tocar palmas porque, la verdad, de lo que te entran ganas es de quedarte en casa y meterte en la cama a dormir.”
Fins a on, doncs, estan disposats a portar els que proposen l’actual redacció de la reforma d’Estatut, que no oblidem-ho són 120 sobre 135 del components del Parlament, el seu contingut? Més enllà de la seva convicció sobre la necessitat, la bondat i la legitimitat del text, amb qui pensen que es pot aprovar? En la situació, que he apuntat breument, de quins aliats disposen per avançar?
Una “gola profunda” bon coneixedor, per pròpia experiència dels ambients socials, polítics i econòmics em tranquil·litza explicant-me que els interlocutors tenen clar el panorama, que fins hi tot alguns estan espantats ja que no se’l havien imaginat. I que el risc de l’alternativa és pitjor que un bon redreçament de la situació, que és el que cal fer, i pronostica què succeirà. Algun altre m’apunta les conseqüències del resultat del No francès a la Constitució europea i de les reflexions que se’n treuen.
Aquests dies de commemoració del aniversari de la Constitució espanyola del 78 s’ha parlat molt de consens. De com, llavors, el que va sortir no va satisfer completament a ningú, però va poder ser assumit per tots. Tal com va dir el President de Les Corts, Manuel Marín, parafrasejant al Rei:
“Si la Constitución hubiera de ser imaginada por cada uno, no habría Constitución posible.” I va afegir: “Si los Estatutos hubieran de ser imaginados por cada uno no habría Estatutos posibles.”
Però, ai!, aquests són mals temps pel consens. No hi ha cap voluntat d’acostar posicions, ho dic en general, ja que s’entén com a cessió i símptoma de debilitat amb l’adversari. I les manifestacions de feblesa no són ben vistes en una societat que sols sap veure guanyadors i perdedors, no governants constructors de projectes en que s’hi trobin còmodes amples majories de ciutadans/nes.
Javier Pérez Royo ens deia fa pocs dies que la dreta considera que va fer masses cessions en el tema territorial en la Constitució del 78, i que ara sinó pot tirar-les enrera, que algunes ja voldria, no està disposada a fer cap més pas cap una Espanya diferent de la que ells creuen i volen.
Alguns ingenus i/o irresponsables pensen que sols per que creuen que els legitima la raó, bé, la seva raó, poden superar els límits existents. Potser no tardarà gaire a sortir algun convençut de les teories conspiratives de la Història per explicar-nos que han estat manipulats pels seus pretesos adversaris.
Crec que es difícil avui, tant a Espanya com a Catalunya, i segurament també a Europa, plantejar-se la superació del funcionament de l’Administració pública, que és l’eina que tenim les col·lectivitats modernes per conviure i avançar conjuntament, més enllà dels nacionalismes. Es creu que sols sobre bases “nacionals” es pot treballar per les col·lectivitats, i potser resulta que ni per llengües, ètnies, religions, sentiments, economia, ..., ja no n’hi ha de nacions. Ondia! Si descobríssim i acceptéssim, que ja no som una nació, qualsevol, la que sigui.. Quin daltabaix per a molts! No és enrera, sobre bases ja superades del nostre camí, com construirem el futur, sinó proposant als que compartim avui els mateixos problemes noves respostes, segurament imaginatives per no explorades encara, als temps que ens esperen. Encara que, dissortadament, em sembla que aquest és un tema tabú a Madrid, Barcelona i Brussel·les.
No puc sostreure’m de transcriure l’inici del últim llibre que acabo de començar:
“Hace poco más de un siglo, la esperanza de vida en Europa era de treinta años, como el de Sierra Leona en la actualidad: lo justo para aprender a sobrevivir, y culminar el propósito evolutivo de reproducirse. No había futuro ni, por lo tanto, la posibilidad de plantearse un objetivo tan insospechado como el de ser felices. Era una cuestión que se aparcaba para después de la muerte, y dependía de los dioses.”
“El viaje a la felicidad” Eduardo PUNSET. Ed. Destino, B-2005.
Madrid, 8 de desembre.
Encara no s’han apagat els crits de la darrera manifestació de la dreta contra el Govern a la Puerta del Sol, en defensa (sic) de la Constitució (que com va reconèixer en Piqué es va fer pel que es va fer), i no tardarem gaire a saber el seu resultat en els estudis demoscòpics que auguro que no seran positius pels socialistes.
Els que foren Presidents del Congrés i del Senat en el període constituent encapçalen un manifest de “abajo firmantes” publicat a la premsa (quantes coses està aprenent a fer la dreta!) titulat “En defensa de la Constitución española”, evidentment per culpa de l’Estatut:
“Por esto produce alarma en el cuerpo social la presentación al Congreso de los Diputados del llamado nuevo Estatuto de Cataluña, que en muchos de sus extremos es manifiestamente anticonstitucional, y cuya aprobación supondría avalar un intento subrepticio de reforma de la Constitución.”
I enganxats també a les noves tecnologies de la comunicació anuncien una web pròpia.
Però no és solament la dreta, intel·lectuals de reconegut prestigi com el catedràtic d’història econòmica Gabriel Tortellà es mullen en el tema. En un article a “El País” que titula: “La razón de la sinrazón”, molt en la línia ortegiana acaba dient:
“Yo confieso no conocer la solución del problema. Parafraseando a Ortega, el problema del nacionalismo no se puede resolver. Hay que conllevarlo. Pero creo que quienes tomas decisiones políticas deben tener esto muy claro: hay una lógica muy poderosa en la irracionalidad nacionalista: hay razón en la sinrazón y, si esto se olvida, las consecuencias pueden ser catastróficas.”
El premi Espasa d’assaig d’enguany a estat atorgat al treball de Irene Lozano publicat amb el títol: ”Lenguas en guerra”. Defensa del bilingüisme des de una opció progressista, diu l’autora.
“Hacer monolingües de una lengua minoritaria a hablantes de comunidades bilingües o proporcionarles un deficiente conocimiento de la lengua escrita, por no trabajar con ella los textos escolares y relegarla a mera asignatura, equivale a restarles oportunidades de antemano, sin dejarles elección, por más que complazca a coleccionistas de especies endémicas o a extravagantes muñidores de hechos diferenciales.”
I el reconegut historiador i comentarista progressista Santos Juliá en el seu comentari quinzenal al suplement Domingo també de “El País” fa un article demolidor: “Sin ningún entusiasmo”, que acaba brutalment (al menys per a mi) :
“Por eso, cuando se vuelve a oír esa copla, si la cantan los amigos, se le podrá, y aún deberá, prestar una cortés atención, pero que no pidan que salgamos a la calle a tocar palmas porque, la verdad, de lo que te entran ganas es de quedarte en casa y meterte en la cama a dormir.”
Fins a on, doncs, estan disposats a portar els que proposen l’actual redacció de la reforma d’Estatut, que no oblidem-ho són 120 sobre 135 del components del Parlament, el seu contingut? Més enllà de la seva convicció sobre la necessitat, la bondat i la legitimitat del text, amb qui pensen que es pot aprovar? En la situació, que he apuntat breument, de quins aliats disposen per avançar?
Una “gola profunda” bon coneixedor, per pròpia experiència dels ambients socials, polítics i econòmics em tranquil·litza explicant-me que els interlocutors tenen clar el panorama, que fins hi tot alguns estan espantats ja que no se’l havien imaginat. I que el risc de l’alternativa és pitjor que un bon redreçament de la situació, que és el que cal fer, i pronostica què succeirà. Algun altre m’apunta les conseqüències del resultat del No francès a la Constitució europea i de les reflexions que se’n treuen.
Aquests dies de commemoració del aniversari de la Constitució espanyola del 78 s’ha parlat molt de consens. De com, llavors, el que va sortir no va satisfer completament a ningú, però va poder ser assumit per tots. Tal com va dir el President de Les Corts, Manuel Marín, parafrasejant al Rei:
“Si la Constitución hubiera de ser imaginada por cada uno, no habría Constitución posible.” I va afegir: “Si los Estatutos hubieran de ser imaginados por cada uno no habría Estatutos posibles.”
Però, ai!, aquests són mals temps pel consens. No hi ha cap voluntat d’acostar posicions, ho dic en general, ja que s’entén com a cessió i símptoma de debilitat amb l’adversari. I les manifestacions de feblesa no són ben vistes en una societat que sols sap veure guanyadors i perdedors, no governants constructors de projectes en que s’hi trobin còmodes amples majories de ciutadans/nes.
Javier Pérez Royo ens deia fa pocs dies que la dreta considera que va fer masses cessions en el tema territorial en la Constitució del 78, i que ara sinó pot tirar-les enrera, que algunes ja voldria, no està disposada a fer cap més pas cap una Espanya diferent de la que ells creuen i volen.
Alguns ingenus i/o irresponsables pensen que sols per que creuen que els legitima la raó, bé, la seva raó, poden superar els límits existents. Potser no tardarà gaire a sortir algun convençut de les teories conspiratives de la Història per explicar-nos que han estat manipulats pels seus pretesos adversaris.
Crec que es difícil avui, tant a Espanya com a Catalunya, i segurament també a Europa, plantejar-se la superació del funcionament de l’Administració pública, que és l’eina que tenim les col·lectivitats modernes per conviure i avançar conjuntament, més enllà dels nacionalismes. Es creu que sols sobre bases “nacionals” es pot treballar per les col·lectivitats, i potser resulta que ni per llengües, ètnies, religions, sentiments, economia, ..., ja no n’hi ha de nacions. Ondia! Si descobríssim i acceptéssim, que ja no som una nació, qualsevol, la que sigui.. Quin daltabaix per a molts! No és enrera, sobre bases ja superades del nostre camí, com construirem el futur, sinó proposant als que compartim avui els mateixos problemes noves respostes, segurament imaginatives per no explorades encara, als temps que ens esperen. Encara que, dissortadament, em sembla que aquest és un tema tabú a Madrid, Barcelona i Brussel·les.
No puc sostreure’m de transcriure l’inici del últim llibre que acabo de començar:
“Hace poco más de un siglo, la esperanza de vida en Europa era de treinta años, como el de Sierra Leona en la actualidad: lo justo para aprender a sobrevivir, y culminar el propósito evolutivo de reproducirse. No había futuro ni, por lo tanto, la posibilidad de plantearse un objetivo tan insospechado como el de ser felices. Era una cuestión que se aparcaba para después de la muerte, y dependía de los dioses.”
“El viaje a la felicidad” Eduardo PUNSET. Ed. Destino, B-2005.
Madrid, 8 de desembre.
3 comentaris:
Manuel,
"Si los Estatutos hubieran de ser imaginados por cada uno no habría Estatutos posibles"
Si un Estatut ha estat imaginat per 120 representants polítics de 135, n'hi ha un de possible, n'hi ha un de real, que teniu allà a Madrid com a hoste.
Estatut, pactable, negociable, millorable, com a fill de quatre pares que és ha de contentar a molts i encara ha de contentar a més, fet que segur que encara l'embolicarà més.
No demanem a Santos Julià que surti al carrer ballant per l'Estatut, però si que si algun dia, en algun lloc, sent com la violència dialèctica es dirigeix cap als catalans, no passi de llarg, s'hi aturi i com a democràta defensi als qui per procediments democràtics i legals presenten un projecte polític pel futur. Perquè com deia aquell poema atribuit a Brecht "primer s'endugueren els comunistes, però com que jo no era comunista..."
Joan:
I si fruit de procediments democràtics i legals es retalla molt, o fins hi tot es rebutja, des de Les Corts la proposta del Parlament de Catalunya? Per que això pot passar. I llavors? Es el que vaig plantejar a l’article "els límits del nacionalisme"(capgros.com 16-01-05) a propòsit del Pla Ibarretxe.
Per cert, la meva “gola profunda” em va dir que l’acollonit era en Carod. Evidentment, perquè és el que tindrà que prendre la decisió més complicada. Com en Companys el 34?
Manuel,
Gràcies per la teva resposta.
En primer lloc, si és retalla molt
S'hauria de veure, com s'ha pogut retallar i aprovar (voldria dir que algun dels partits, a banda del PSC, del dit "quatripartit" hi està d'acord). L'aritmètica parlamentària és clara: O el PSOE pacta l'Estatut amb els partits catalans, incloent el PSC, o bé amb el PP.
1 Petició del NO al referèndum que s'hauria de celebrar.
2 Retirada del projecte d'estatut light de les Corts amb el consegüent daltabaix a Catalunya, i a Madrid.
Si no s'aprova, està prou clar, si CiU i ERC no es deixen acontentar amb xavalla post coitus interruptus:
1 Es trenca el govern tripartit. Per tant eleccions anticipades.
2 El PSOE no pot governar sense partits nacionalistes i per tant eleccions anticipades...
No obstant crec que tot això no passarà i al final es podrà aprovar un Estatut per amplia majoria com ho fou al Parlament de Catalunya. Tots ens hi juguem molt, i tots volem una solució bona, óptima, la millor.
Publica un comentari a l'entrada