L’Ajuntament de Premià de Dalt decideix atorgar el títol de fill adoptiu de la població al veterà periodista radiofònic Teodor Garriga i Osca que ja fa 30 anys que viu a la localitat. Em conviden al acte, i el dissabte al matí assisteixo al Ple Municipal en que s’acorda el nomenament.
En Teodor Garriga té 96 anys. És un vell exponent de la Catalunya del primer terç del segle passat. Impulsor de noves formules periodístiques de l’època, la ràdio, va viure i protagonitzar en directe esdeveniments d’aquells temps turbulents: La República, la Catalunya autònoma, la guerra civil, l’exili,...
Només dues notes de la seva vida, que és part de la nostra història i que vaig aprendre ahir a Premià de Dalt. L’Alcalde, el republicà Sebastià Pujol amb qui vaig compartir breument tasques al Consell Comarcal del Maresme, va llegir emocionat, el poema que Teodor Garriga va escriure el dia que va sortir del camp de concentració d’Argelers dedicat als seus fills que encara estaven a Barcelona. Carretera enllà, la mateixa que havia fet per ser internat, pensava en els seus menuts després d’una amarga peripècia sense tenir clar quina de nova n’hi esperava.
L’altra, d’una gran força periodística, la va llegir en Jordi Margalef, president avui de Ràdio Associació de Catalunya, l’eina professional de Teodor Garriga. Estació de Montauban a la França ocupada pels nazis a la segona guerra mundial. En Teodor es troba amb que arriba el bisbe guarnit de pontifical amb una caterva de capellans. Al poc arriba un tren amb els vagons tancats i custodiat per les SS. Hi van jueus cap als camps d’extermini. El bisbe amb un megàfon crida als de dintre el tren que els lliurin els fills per salvar-los del previsible destí que els espera. Després d’uns moments, finestres que es trenquen i infants que són llençats a l’andana entre els xiscles i crits de dolor i desesperació. En Teodor Garriga hi era i ho explica. Carai! Quina escruxidora noticia.
L’homenatjat per acabar, ens explica algunes anècdotes de la seva vida. Una, que va manipular, i així ho confessa dient que ho tornaria a fer, amb les tècniques del moment, els discursos de Queipo de Llano que feia des de Sevilla durant la Guerra Civil fent-li dir el que no deia, el que va motivar que aquell digués que el penjaria pels collons (sic) quant entrés a Barcelona. Una altra, que a l’exili va recollir a casa seva a un pistoler de la FAI que vagava perdut pels carrers de Tolosa i que durant la guerra l’havia anat a buscar a casa seva per matar-lo. De pel·lícula total! La vida, la mort, la lluita, la supervivència, la solidaritat.
Ara en Teodor Garriga viu el final de la seva vida, com ell mateix va dir, amb el reconeixement dels seus companys de professió i dels seus veïns. Felicitats, mestre!
Llibre recomanat: "La meva vida i Ràdio Associació de Catalunya". Teodor GARRIGA / Xavier GARCIA. Ed. Proa, B-1997
En Teodor Garriga té 96 anys. És un vell exponent de la Catalunya del primer terç del segle passat. Impulsor de noves formules periodístiques de l’època, la ràdio, va viure i protagonitzar en directe esdeveniments d’aquells temps turbulents: La República, la Catalunya autònoma, la guerra civil, l’exili,...
Només dues notes de la seva vida, que és part de la nostra història i que vaig aprendre ahir a Premià de Dalt. L’Alcalde, el republicà Sebastià Pujol amb qui vaig compartir breument tasques al Consell Comarcal del Maresme, va llegir emocionat, el poema que Teodor Garriga va escriure el dia que va sortir del camp de concentració d’Argelers dedicat als seus fills que encara estaven a Barcelona. Carretera enllà, la mateixa que havia fet per ser internat, pensava en els seus menuts després d’una amarga peripècia sense tenir clar quina de nova n’hi esperava.
L’altra, d’una gran força periodística, la va llegir en Jordi Margalef, president avui de Ràdio Associació de Catalunya, l’eina professional de Teodor Garriga. Estació de Montauban a la França ocupada pels nazis a la segona guerra mundial. En Teodor es troba amb que arriba el bisbe guarnit de pontifical amb una caterva de capellans. Al poc arriba un tren amb els vagons tancats i custodiat per les SS. Hi van jueus cap als camps d’extermini. El bisbe amb un megàfon crida als de dintre el tren que els lliurin els fills per salvar-los del previsible destí que els espera. Després d’uns moments, finestres que es trenquen i infants que són llençats a l’andana entre els xiscles i crits de dolor i desesperació. En Teodor Garriga hi era i ho explica. Carai! Quina escruxidora noticia.
L’homenatjat per acabar, ens explica algunes anècdotes de la seva vida. Una, que va manipular, i així ho confessa dient que ho tornaria a fer, amb les tècniques del moment, els discursos de Queipo de Llano que feia des de Sevilla durant la Guerra Civil fent-li dir el que no deia, el que va motivar que aquell digués que el penjaria pels collons (sic) quant entrés a Barcelona. Una altra, que a l’exili va recollir a casa seva a un pistoler de la FAI que vagava perdut pels carrers de Tolosa i que durant la guerra l’havia anat a buscar a casa seva per matar-lo. De pel·lícula total! La vida, la mort, la lluita, la supervivència, la solidaritat.
Ara en Teodor Garriga viu el final de la seva vida, com ell mateix va dir, amb el reconeixement dels seus companys de professió i dels seus veïns. Felicitats, mestre!
Llibre recomanat: "La meva vida i Ràdio Associació de Catalunya". Teodor GARRIGA / Xavier GARCIA. Ed. Proa, B-1997
Mataró, 19 de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada