Fronteres. Iñigo Moré.

De resultes d’una entrada que vaig fer a l’estiu de l’any passat, Iñigo Moré es va posar en contacte amb mi i vam tenir l’oportunitat de conèixer-nos personalment tot fent un cafè al Congrés.

Ara em convida a la presentació del seu llibre “La vida en la frontera” Ed. Marcial Pons, M-2007, el proper 8 de maig que si la feina m’ho permet procuraré anar-hi.

Al suplement Domingo d’ahir de El País en venia un extracte, concretament de “La sima entre Canarias y la costa de los cayucos”. N’extrec dos paràgrafs:

“Y el problema no es el efecto llamada. Estas personas no vienen a España, sino que huyen de sus países. Huyen de los golpes de estado, del hambre y de la miseria. A los africanos les basta poner la televisión para saber que enfrente hay sitios donde se come todos los días y no matan a la gente por la calle. Quizás ignoran que viven en la frontera más desigual de la tierra, pero saben que durante los últimos 30 años no han tenido ningún futuro. Y saben también que los que progresan son los que se fueron. La desgraciada realidad que viven estos africanos les hace percibir que su única opción real de mejora es echarse al mar en una barca y esperar en milagro.”

“Siendo cínico se podría pensar que la desigualdad es un problema grave cuando uno es el pobre, pero no tanto si es el rico. Este trabajo apunta justo lo contrario: ser mucho más rico que el vecino es una fuente de conflictos que se extiende a todas las áreas de la existencia hasta el punto de amenazar con diluir esa riqueza.”

A l’edició de El País d’avui, Joaquín Estefanía rebla el clau del tema a “La esperanza de vida estadística”.

“No existe un efecto llamada, sino un efecto salida. Según el Banco Mundial, el PIB de todos los países africanos juntos no supone más que el 2% del PIB mundial (un peso relativo apenas un poco mayor que el de la economía española en el conjunto planetario, que es el 1,92% del PIB mundial.)”.

Mataró, 30 d’abril.

L'esclat de la bombolla immobiliària.*

*(article per capgros.com)

És conegut l’impacte de múltiples factors sobre la demanada d’habitatge en els darrers anys a Espanya: econòmics, demogràfics, sociològics, àdhuc psicològics…

Aquesta forta demanda ha trobat resposta en una àvida oferta que ha aprofitat, moltes vegades desordenadament, les possibilitats de sòl que el retrocés del sector primari de l’economia ha permès, i l’obsolescència de molts sòls urbans. Però malgrat aquesta major disponibilitat de l’oferta els preus dels habitatges han experimentat un augment vertiginós que fins ara ha estat correspost per una insatisfeta demanda.

Fins ara? No sé pas si s’estroncarà la continuïtat en l’alça dels preus, però comencen a donar-se indicacions que potser aquest creixement arriba a la seva fi. Els augments dels tipus d’interès que fan créixer les quotes mensuals que ja han arribat a terminis excepcionalment llargs, la impossibilitat de reduir més les mides de les unitats ofertades, l’elevat percentatge de renda familiar destinat a aquesta finalitat, la disminució del volum de la demanda solvent, l’ocupació abusiva d’amples zones del territori que genera rebuig social, la voluntat política de trobar alguna solució pels que més ho necessiten,... Tot porta a pensar que estem davant
un canvi de tendència en el mercat del habitatge a Espanya.

Estem vivint aquest dies l’explosió de la bombolla financera del sector expressada en la brutal caiguda dels valors borsaris de determinades empreses del sector que, no cal oblidar-ho, havien tingut una ràpida i sobtada pujada semblant a la dels valors tecnològics de fa uns anys. Aquest fet pot arrossegar a la baixa a les empreses constructores i de rebot a les financeres que greixen a les primeres i a les segones, i fer trontollar el conjunt de l’economia. Ara veurem fins a quin punt el creixement s’ha basat sols en aquest sector, o si les importacions i la inversió en béns d’equip dels darrers temps mantenen el creixement pel cantó industrial que seria més saludable i desitjable.

Sembla que l’última febrada especulativa, que ha estat llarga i intensa, ha trobat el seu sostre i que ara hi haurà un moviment de resituació a les expectatives reals marcades per la capacitat de la demanda solvent realment existent. Això potser pot comportar, més endavant, una disminució dels valors patrimonials en mans dels particulars i de les empreses del sector. Respecte als particulars, el problema està en l’endeutament que suporten que tinc la impressió que en general –per les dades que es coneixen- és inferior al patrimoni pel que sols afectarà a les expectatives de canvi però no a les d’ús, llevat d’exagerats casos puntuals. Pel que fa als patrimonis en mans de les empreses dels sector dependrà de l’apalancament que hagin fet per obtenir-los i quina fortalesa financera pròpia tenen per aguantar-los. Caldrà seguir amb atenció aquesta evolució.

Madrid, 25 d'abril.

Seguretat en el subministrament elèctric.

Ens visita al Congrés una missió del Senat francès que està fent un informe sobre la situació de la seguretat en el subministrament energètic arran de l’aturada elèctrica que va patir Europa el 4 de novembre de l’any passat. Aquell incident els va inquietar tota vegada que França és exportador net d’electricitat, a partir d’una producció en base a la nuclear i tenen vocació de mantenir la seva independència energètica.

Si el tema ja és complex de per si, ho és més amb la posició francesa. Ells són molt pro -nuclears i pretenen el manteniment de la producció i distribució a partir de la seva empresa pública EdF, molt en la línía de l’”Etat” francès. En el nostre cas és posa de manifest la contradicció entre la voluntat europeista i liberalitzadora i les conseqüències estratègiques que des d’un punt de vista “nacional” té aquesta posició recentment vistes en el debat sobre l’Opa a ENDESA.

Llàstima que la reunió va ser massa curta ja que un cop anunciades les posicions respectives no va haver temps per aprofundir-les. Ells, que venien de Berna i de Roma aquesta mateixa setmana, tenien una atapeïda agenda de 48 h. a Madrid on es tenien que trobar amb l’administració, les empreses, el regulador, els legisladors,...

L’ambaixador francès, en un dels seus darrers actes ja que plega, ens va oferir un agradable dinar a la Maison de France, on vam poder continuar la conversa amb els veïns de taula. Lògicament, algun moment hi va haver per parlar de la contesa electoral entre Sarko i Ségo, i de les diferents posicions que ambdós mantenen sobre el tema de la trobada. El primer, liberal, tindrà problemes amb els francesos; la segona, més intervencionista, tindrà problemes amb Europa.

Mataró, 27 d’abril.

Benifaió.

Desconec perquè l’ajuntament de Benifaió va presentar un recurs contra el Reglamento del Dominio Público Hidráulico aprobat pel Reial Decret Llei 606/2003 de 23 de maig.
El cert és que el Tribunal Suprem en sentència de 18 d’octubre de 2006 va declarar nul el darrer incís del article 245.2 del esmentat Reglament en base a que l’assignació de competències a les entitats locals sols es pot fer per normativa amb rang de Llei i no per Reglament. Es discutia l’autorització d’abocaments indirectes a aigües superficials (a clavegueres).

En vistes de la situació creada per la sentència el Ministeri de Medi Ambient va proposar resoldre-la amb un nou Real Decret Llei 4/2007 que col·locava el incís anul·lat al text refós de la Llei d’aigües corregint així el tema.

Ahir es va veure al Congrés la convalidació del esmentat nou Reial Decret Llei i em va correspondre fixar la posició del Grup Parlamentari Socialista. Tots els grups ens vam manifestar a favor de la convalidació ja que tothom està d’acord en que les autoritzacions abocaments a clavegueram les ha de fer el mateix organisme que el gestiona ja que si no es donaria l’absurd que haurien de ser les Confederacions Hidrogràfiques les que donessin els permisos i els Ajuntaments fossin qui gestionessin la xarxa de clavegueres. Per tant es tractava de resoldre solament l’atribució de la competència per Llei i resoldre la situació tal com havia pretès el Reglament del Domini Hidràulic. Un tema molt menor que requeria, però, una tramitació legislativa que es va substanciar ràpidament. Tots els Diputats present (sols 260 dels 350) van votar-hi a favor. Sols la portaveu del PP, Teresa de Lara, va aprofitar, després d’anunciar el vot favorable del seu grup al que s’estava discutint, per carregar contra el Govern per una actuació dels socialistes envers un ajuntament andalús per tema d’abocaments, on sembla que tenia raó en les formes però no en el fons.

El dubte que em va quedar era el perquè s’havia produït aquesta situació, tota vegada que és clar que l’assignació de competències a les Administracions Locals s’ha de fer per Llei i no per Reglament. A qui se li va escapar aquest extrem? Hi ha prou cura en la producció normativa, en aspectes tècnics-jurídics, per part dels que han de ser-ne els responsables?

Mataró, 27 d’abril.

Cambio de tercio.

Sembla que al final el PP s’ha adonat que ja no dóna per gaire més continuar trescant pels temes de la lluita antiterrorista, i que fins hi tot potser li és contraproduent.

Avui, Rajoy ha fet una “cambiada” i en la sessió de control al Govern a preguntat a Zapatero per la proposta de reforma del batxillerat, deixant pels seus inefables segons i per la quinta filera aquell tema. A veure si millorem...

Madrid, 25 d’abril.

Diada de Sant Jordi.

Abans de anar cap a l’aeroport compleixo amb el ritual obligat de comprar les roses de la Diada. A Madrid també es celebra el dia del Llibre però no va acompanyat de la festa cívica que hi ha a Catalunya, ni de les roses al carrer. Tenen una iniciativa interessant, “La noche de los libros”, en que entre altres coses hi ha llibreries que estan obertes aquest dia fins a mitjanit.

(Forges a El País d'avui)

Blanquerna organitza varies activitats, jazz, lectura de contes, … M’he passejat un moment per la llibreria i he comprat el darrer llibre de la mataronina Care Santos “La muerte de Venus”, finalista del Premio Primavera de Novela 2007. Molt bé, Care, vaig veure que omplies tot un aparador de la reconeguda “Casa del Libro” a la Gran Via madrilenya!

Altres llibres d’aquest dia: He aprofitat per fer-me amb la nova edició de “Cien años de Soledad” de Gabriel García Márquez que ha editat Alfaguara per compte de les Academies de la Llengua espanyola en homenatge al 40 anys de l’obra i als 80 del seu autor, en una acurada edició i per menys de 10 euros!. El meu vell exemplar de la Editorial Suramericana vés a saber qui el té. Potser la meva jove que és entusiasta lectora M'en vaig fer un tip de vendre’n, per aquesta data ja fa molts anys, en un dels antecedents de l’actual Robafaves, el mític Cap Gros de les galeries de La Riera. L’altre llibre que he comprat es “El economista camuflado” de Tim Harford, Ed Temas de Hoy, M-2007. La profesió tira, i aquests americans darrerament treuen coses interessants.

Madrid, 23 d’abril. Sant Jordi.

Tengo una pregunta.

Altre cop el debat sobre el sou dels polítics. Si Rodríguez Zapatero va quedar marcat per la seva resposta al preu d’un cafè, a Mariano Rajoy se’l recordarà per no voler dir el que cobra.

I perquè tanta por en aquest tema? Tant arriscat és contestar la realitat? Tant difícil és afrontar la possible demagògia?

A veure: No és el mateix una pensió que un sou. D’acord, hi ha pensions baixes que requereixen corregir-se. Però, no han de tenir una consideració diferent de les rendes del treball?

No és el mateix la retribució del treball amb o sense especialització. D’acord, massa vegades les diferències són exagerades entre uns treballs i uns altres. Però, estem per les constriccions maoistes?

No és el mateix la retribució que la percepció de dietes. D’acord, a vegades sota la capa de les dietes és pot amagar retribució. Però, treballar a 600 km de casa teva deu comportar les despeses que comporta en desplaçaments, hostalatge i alimentació entre d’altres, o no?

No és el mateix, en una feina concreta, tenir o no tenir responsabilitats. Però, sense diferències escandaloses, una porta més feina que l’altra i per tant, és normal una retribució més elevada?

Bé, podríem continuar... Llavors, a què ve tanta por a dir que evidentment el sou del cap del segon grup parlamentari del país és molt més alt que una pensió mínima i més alt que una retribució d’un mileurista? Quanta més transparència, més exigència als representants públics. O és que no volem que hi hagin bons professionals de la política com en qualsevol altra professió? O, potser volem que siguin retribuïts d’altra manera?.

Cabrils, 22 d’abril.

Sobre aquest tema en aquest blog:
http://manelmas.blogspot.com/2006/10/el-sou-altra-vegada.html.

http://manelmas.blogspot.com/2006/02/el-sou-del-diputats.html

Getafe

La residencia de estudiants “Fernando de los Ríos”, de la Universitat Carlos III de Madrid, es va posar en contacte amb el Congrés per que en el marc de les seves activitats extra- acadèmiques anés a fer-hi una xerrada sobre l’evolució de la balança de pagaments espanyola.

Ja em tens cap a Getafe, a on està la residència i la Universitat, un dijous a final de la tarda. Aquesta setmana el Ple del Congrés va acabar molt aviat, abans del migdia, el que em va ocasionar que vaig haver de romandre a Madrid sense poder tornar tot seguit cap a casa, pendent de si arribaria a temps d’agafar el darrer Pont Aeri, el de les 22, 45 h, fet que al final si vaig poder fer.

No vaig tenir problema per la xerrada ja que vaig utilitzar la documentació d’una xerrada semblant que havia fet, malgrat que el públic era molt diferent. En aquesta ocasió eren estudiant dels primers cursos de carrera que en prou feines tenien apresos els conceptes relatius als intercanvis exteriors. Vaig adaptar les transparències al que vaig creure que era el seu nivell i crec que vaig assolir captar la seva atenció.

En el torn de debat van preguntar per la dependència energètica d’Espanya manifestant-se a favor de l’energia nuclear; per la superació del turisme de sol i platja cap a un turisme més selecte; per la implicació de la legislació comunitària europea en els temes de comerç exterior i per la relació de canvi del euro respecte al dòlar com a element negatiu en l’activitat exportadora.

No hi va haver massa assistència tota vegada que, com ja em va advertir el subdirector del centre que em va fer la acollida i la presentació, els dijous a la nit són ara pels estudiants motiu de festes i gresques varies. En tot cas, estic content d’haver apropat als interessats aquest tema i haver-me al meu torn tornat a acostar al món universitari.

Mataró, 21 d'abril.

14 d'abril.

Els companys de Malgrat de Mar em van demanar que participés en la inauguració de l’exposició de cartells de la II República i la Guerra Civil de la Fundació Pablo Iglesias que les JSC han portat a la seva població.

La meva sorpresa fou que més que una inauguració de l’exposició havien pensat en una conferència sobre la commemoració de la data de proclamació de la II República i el tema de la memòria històrica. Vaig haver d’improvisar sobre la marxa allargant les idees que portava preparades en un tema que certament no m’hi trobo còmode.

La més important per a mi: “La història ha de servir per conèixer-la, per saber què va passar, i perquè, com van actuar els actors que s’hi van trobar i quines conseqüències en podem treure de la seva actuació. No pas per emmirallar-nos-hi.”

Vaig exposar que el temps i les circumstàncies d’avui res tenen a veure amb les de fa més de 76 anys a Espanya. Faríem malament de no reconèixer que moltes de les coses que van somiar els republicans dels anys trenta les hem assolit en els temps que portem de democràcia des de finals dels anys setantes. Vaig fer una enèrgica defensa de la transició política pels seus resultats front al questionament d'alguns que no hi eren, i també vaig fer una reivindicació del gradualisme com a la forma millor per avançar socialment front les actuacions revolucionaries que la història ha demostrat els seus costos i retrocessos.

No sé pas si era el que esperaven els organitzadors del acte. En tot cas vaig aprofitar l’ús de la paraula per dir en públic algunes coses que penso. No m’agrada gaire mirar enrera, especialment a èpoques tan dramàtiques com aquella que va acabar en una guerra civil amb molts morts i molts anys de patiment per a la nostra societat, especialment pels vençuts dels que em sento part.

Madrid, 17 d’abril.

El relleu.

Aquesta tarda es fa l’acte de presentació oficial de la candidatura socialista a Mataró i de les de la resta de El Maresme per les properes eleccions municipal en un acte amb presència del Primer secretari del PSC i President de la Generalitat, José Montilla.

No podré ser-hi ja que estic a Madrid ja que hi ha sessió del Congrés. No es pot repicar i anar a la processó. Vaig gravar la setmana passada una intertervenció per poder donar el suport als companys, especialment a en Joan Antoni Baron, des de la distància. No sé pas que traurà el realitzador de tot el que vaig dir assegut en un banc del Parc Central. En tot cas transcric a continuació el text que em vaig preparar per l’ocasió.

He d’agrair a tot aquells ciutadans i ciutadanes que espontàniament se’m han dirigir, quan ja no era Alcalde, per reconèixer la tasca que hem fet els socialistes a Mataró.

Aquest fet em dóna autoritat moral per tornar a demanar a la ciutadania la confiança en el projecte socialista que ja fa un temps encapçala Joan Antoni Barón.

El meu somni de fer de Mataró una única ciutat ell, en Joan Antoni, el tradueix en que vol que tot Mataró sigui Mataró. És la continuïtat del projecte socialista per la igualtat i la solidaritat.

El programa que vàrem presentar l’any 2003 s’ha acomplert i ara en Joan Antoni i el seu nou equip es disposen a portar-lo més enllà. Os torno a demanar que ens feu confiança per afrontar els nous temps, els nous reptes, amb les noves respostes que porta la nova gent que manté els vells principis socialistes.

Endavant Joan Antoni, endavant companys i companyes. Tornarem a guanyar. Com sempre!!

Madrid, 17 ‘abril.

En la mort d'en Lluís Lligonya.

Divendres al matí el mòbil va començar inquiet a escampar la notícia, no per inesperada menys temuda, de la mort d’en Lluís Lligonya.

L’Anna Palà em va demanar que fes unes declaracions valorant el personatge davant les càmeres de Televisió de Mataró.

Vull recordar-lo, vaig dir més o menys, com una mostra de la transformació social de la ciutat. De delegat sindical del tèxtil, en una empresa ja desapareguda, a Director de TVM. La ciutat de Mataró ja no té aquell gruix d’indústria del gènere de punt i ha sabut cercar i trobar noves activitats.

I la segona cosa pel que vull recordar-lo és la seva faceta de emprenedor cívic i social posant-se al front d’un projecte al servei de la col·lectivitat sense buscar-ne especial profit personal, amb austeritat i despreniment.

En Bis Lligonya té un lloc en la història de Mataró.

Mataró, 15 d’abril

El pas del temps*

*(article per Capgros.com)

Acabat el breu període de la Setmana Santa torna l’activitat, i la situació política, gairebé allà on la vàrem deixar, i retorna pràcticament amb els mateixos temes que sembla que no ens en puguem desempallegar.

En el tauler internacional continua agreujant-se la situació a l’Iraq i l’escalada del terrorisme fonamentalista islàmic ben a la vora de casa nostra, al Marroc i a Algèria. A Espanya, el judici per l’atemptat del 11-M ens depara nous intents de continuar confonent a la població sobre l’actitud que va tenir el Govern d’Aznar en aquells dies tràgics. També la presència, o no, de l’esquerra abertzale a les properes eleccions municipals continua sent noticia. Mentre que el culebrot de la famosa OPA sobre Endesa té unes escorrialles imprevistes en l’actitud del encara President de la Comissió Nacional del Mercat de Valors. A Catalunya encara estem paint el rebrot soberanista/independentista de la darrera reunió del Ple del Parlament, i com a la resta de Espanya ens trobem ja immersos en la cursa electoral de maig.

Hi ha moments en que voldries que el temps anés diferent. Algunes voltes més a poc a poc, altres més de presa. Quan veus algunes qüestions que s’eternitzen o no es resolen, t’agradaria que el temps corregués d’una altra manera per veure’n la sortida, bona o dolenta, i així alliberar-te de la incertesa i del neguit que aquesta et crea. En els temes que més amunt he exposat que estan sobre la taula n’hi ha alguns que en sabrem el desenllaç aviat, mentre que d’altres haurem d’esperar més temps i potser alguns quedaran irresolts.

El més clar és el de les eleccions municipals i regionals properes. Tot el brogit de la confecció de les llistes, i de les llistes que es presentaran, serà sancionat pels ciutadans en data concreta, el 27 de maig, i llavors s’obrirà un nou període de concreció dels resultats en les composicions de les institucions que també té data fixada a meitat de juny. Prèviament, s’haurà dilucidat que passa amb la presència de determinades formacions al País Basc, i quines conseqüències comportarà. Seran dolentes ambdues: tant si hi són com si no hi són. Això comportarà més tensió, per una o altra banda, en el debat polític. Sembla que la posició del Govern és clara, el que està per veure és fins a quin punt poden forçar-se escletxes que pretenguin sortejar la situació. Però, vaja, res de bo ens espera per aquesta banda.

Del desenllaç del tema ENDESA encara en sentirem a parlar un breu temps més. Tot el que aconsegueixi estirar la corda el inefable Martínez Pujalte al Congrés. Mira que n’ha tret de suc d’aquest tema! Passarà a la història parlamentaria com el diputat de les OPA’s! Però si que crec que si no hagués estat per la controvertida personalitat de Manuel Conthe aquest tema ja estaria resolt.

El judici del 11-M va per més llarg. Tal com es van desenvolupant les sessions porta la pinta d’anar-se clarificant mica en mica, superant esculls i travetes. La justícia és lenta, però inexorable. En canvi el tema de la consideració per part del Tribunal Constitucional dels recursos plantejats contra l’Estatut de Catalunya és més complicat. D’una banda pel seu propi procediment, però més important que això és el debat existent sobre que s’ha de fer davant una sentència que encara s’ha de produir. Aquesta maleïda tendència a situar-se en un hipotètic escenari, que pot ser més o menys versemblant, enterboleix el debat seré i l’acció quotidiana del Govern. També, però, hi haurà una data, desconeguda ara per ara malgrat els auguris, en que haurem d’afrontar-nos amb una nova realitat del signe que sigui, i llavors serà el moment de l’actuació que correspongui. Crec que la resposta que està donant a aquest tema el President Montilla és la més encertada. Les sentències, en un Estat de Dret, s’acaten sempre. I llavors, si no són del nostre grat es busquen les sortides polítiques possibles en el marc constitucional establert, no fora d’ell.

El més complicat de tots és l’escenari internacional on està clar que irresponsablement no hi ha alçada, o possibilitat d’assolir-la, per fer-hi front. Ens esperen temps turbulents i cal encomanar-se als Déus per que no empitjori. La fragilitat del món d’avui, sols cal pensat un xic en l’energia, pot portar-nos a col·lapses que ara alegrement volem ignorar. Ah!, feliçment es parla molt del canvi climàtic. A veure si és per treure’n decisions adients.

Mataró, 13 d’abril.

Huertas Clavería.

Al Centre Cultural Blanquerna, seu pública de la Generalitat a Madrid, es fà un acte d’homenatge a Josep M. Huertas Clavería recentment traspassat.

Poca gent. Desconec quina mena d’informació i propaganda es fa d’aquests actes. Com a Diputat he de dir que la rebo tota i d’aquí, aprofitant que podia, vaig anar-hi.

Vaig comentar a Lluis Armet, un altre mig expatriat a la Villa y Corte amb qui vaig coincidir, que probablement ni Madrid ni Blanquerna eren massa indicats. Huertas va ser sempre molt barceloní, de vida i de obra professional. Si, l’acte va comptar amb la intervenció de Victor Márquez Reviriego, que fou redactor en cap de la mítica revista Triunfo amb la que va colaborar Huertas, però Márquez ens va explicar que el seu home a Barcelona era el prolífic Manolo Vázquez Montalbán. I potser si s’hagués fet a la seu del col·legi de periodistes, per corporativisme, hi hagués anat més gent. Un altre del intervinents, Manuel Campo Vidal, ens va explicar moltes coses de la seva personalitat ja que van ser companys de treball a Tele-Exprés. Ens parlà dels "huertamaros" i de les "huertarades", i del que ell considerava que tenia a la vida mala sort, amb el desgraciat episodi del seu empresonament per la justícia militar l’any 1975, i probablement amb la seva prompta desaparició. Márquez Reviriego va dir: Si ara pensem que són mals moments per la política, penseu que n’hi van haver de pitjors. L’Ignasi (Nani) Riera, ara madrileny a qui trobo amb molts actes d’aquesta mena, que va fer de conductor de l’acte va reiterar com els altres la faceta d’historiador d’en Huertas. De la historia menuda de la seva ciutat i dels seus barris.

Ningú va fer referència al seu pas pel socialisme en els primers temps de la construcció del PSC i si que van sortir les seves arrels cristianes, dels moviments de obrers catòlics dels anys seixantes i setantes.

Jo el vaig conèixer aquells anys, suposo de la mà de dos huertamaros mataronins que llavors batallaven a “El Correo Catalán”, en Manuel Cusachs i en Josep Català. Vaig fer alguna col·laboració a les pàgines de local d’aquell diari en els darrers temps de la dictadura amb el pseudònim de Ramón Magriñà que no va tenir continuïtat ja que no em vaig decantar pel periodisme.

Perdoneu-me. Jo sempre el recordaré així.

Madrid-Mataró, 13 d’abril.

Montilla torna a Madrid.

Ara ja com a President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, ha tornat a Madrid per tenir aquells encontres amb empresaris i amb mitjans de comunicació que tant es donen a la capital. Va sopar amb la gent del Círculo de Confianza i va protagonitzar l’esmorzar organitzat per Europa Press del dijous al matí.

Com ja he explicat altres vegades aquest format és força utilitzat a Madrid, en menor grau també a Barcelona, per posar en contacte directe al polítics i a determinats sectors socials, generalment empresaris i periodistes. El President Montilla, tant en la seva etapa de Ministre com en la de candidat a President de la Generalitat, ja havia participar en altres actes semblant.

Un grapat de diputats vam assistir-hi.

La seva primera exposició va ser rigorosa i metòdica com acostuma ja que no es decanta un pèl del text que porta preparat. L’objectiu del Govern, asserenar la situació i desplegar el nou Estatut. A l’hora de respondre a les preguntes del moderador que va furgar fins allà on va poder, com sempre li he vist en actes semblants, més solt, sorprenent a l’audiència per la concreció i justesa de les respostes.

A Madrid es vol saber que farà el Govern de la Generalitat cas que hi hagi una sentència contrari del Tribunal Constitucional, si el President té un Pla B. La resposta eloqüent: Si el tingués no el diria, ja que llavors no seria un Pla B.

Vaig sentir ahir mateix i he llegit avui les interpretacions que fan els mitjans de les seves paraules. Suposo que els professionals en la seva feina entenen el que entenen. Jo vaig entendre, suposo també, el que vaig voler entendre. Des de la fermesa de respectar la voluntat del poble de Catalunya, cal acatar les sentències dels tribunals, i més si és el Constitucional, i a continuació cercar les formules possibles per intentar aconseguir la voluntat política que es vol. Vaig anotar: La premsa especulativa no en té prou amb aquesta resposta. Ells volen blanc o negre, però en política hi ha molts matisos que cal utilitzar i explicar quan correspon, no abans.

Mataró, 13 d’abril.

Patrimoni

Totes les comunitats que tenen un gruix d’història acumulen un patrimoni immobiliari que dona fe d’antics moments del seu esplendor. També a Santa Cruz de La Palma, la capital de l’illa més occidental del arxipèlag canari, es pot veure aquest fet.

Pels costeruts carrers que s’enfilen des de l’església de El Salvador (el rovell de l’ou de la ciutat) i als voltants de l’ermita de San Sebastián hi ha tronats casalots que reflecteixen la importància social i econòmica que van tenir en altra època els que hi vivien.

La majoria d’aquests edificis estan avui deshabitats, abandonats i molts d’ells en estat lamentable. Deuen tenir encara propietaris, però per diverses causes ja no estan habitats. Dificultats de mantenir-los. Inadequació a les necessitats d’avui per grans i incòmodes. Desaparició de la nissaga familiar. Empobriment econòmic. Deu haver-hi de tot.

Alguns, pocs, han estat rehabilitats per institucions financeres (els més ben situats) o per administracions públiques (locals per oficines i serveis varis). Però no pot pas pensar-se tant de les unes com de les altres que es facin càrrec de tot el patrimoni immobiliari desafectat i amortitzat. Què fer amb ell? La rehabilitació integral és difícil i molt costosa. Dels fonaments, als aïllaments, les instal·lacions necessàries, les barreres arquitectòniques, l’ús diferent dels espais, el costós manteniment posterior,... tot juga en contra seu.

I mentre tant fa un cert goig contemplar tot aquest patrimoni, alhora que fa una certa basarda veure la seva decadència i obsolescència.

Alguna cosa s’ha de mantenir. D’això ja se’n han cuidat, com deia abans, entitats financeres i administracions públiques. Ara cal saber donar una sortida possible a la resta abans que esdevingui una pura ruïna que sols comporti la degradació urbana. Enderrocar i tornar a construir en el seu lloc pensant en les necessitats d’avui, tal com es va construir en el passat pensant en les necessitats de la gent del seu temps.

Santa Cruz de La Palma, 4 d’abril.

Esbarjo. L'illa de La Palma.

Uns dies de trencament en l’activitat quotidiana. Sembla que s’imposa arreu en el nostre entorn. Potser si l’activitat no fos estressant no hi hauria la necessitat del trencament. O potser ens fan creure la una i l’altra?

L’illa de La Palma. Geogràficament, Àfrica. Políticament, Europa. De les petites de l’arxipèlag canari. Volcànica, com les altres.

Quan arribo a un indret que no conec sempre intento fer-me una composició del lloc i dels que l’habiten.

En uns 700 km2, és a dir, no arriba a el doble que El Maresme (aprox. 400 km2), uns 86.0000 habitants, en total menys que Mataró, repartits en 14 municipis. La difícil orografia comporta complicades i difícils comunicacions. Carreteres torturades per pujades, baixades, recargolats revolts, viaductes, túnels,... Escadusseres platges, penya-segats, molts barrancs, urbanització dispersa i estesa, neu a la punta més alta (el Roque de los Muchachos, 2.426 m.) L’espai està molt protegit (Parc Natural de la Caldera de Taburiente, tota ella està declarada Reserva de la Biosfera) ja que té unes condicions naturals excepcionals. Un port, el de la capital, on no hi he vist cap vaixell de càrrega, malgrat que els principals proveïments deuen venir per mar. Monocultiu omnipresent del plàtan, encara que sembla que hi ha (o hi havia) alguna cosa de vinya, tabac, fruiters i canya de sucre. Poc turisme, generalment en enclavaments tancats d’ús exclusiu fora dels nuclis de població, ja que no es donen les condicions per portar-hi molta gent. Paradís pels excursionistes i amants de la naturalesa. Les construccions es veuen senzilles, de coloraines com correspon al indret, però mantingudes en condicions, i el parc automobilístic és nombrós i modern.

La pregunta que em faig sempre: Perspectives. Com es planteja el seu futur? Com evolucionarà la seva població i economia? Estaran sustentats per la resta de la comunitat (Estat, Unió Europea)?

Quants temes tindré per parlar a Madrid amb la companya Mercedes Coello, diputada socialista de la illa, que va ser qui em va estimular a anar a conèixer la seva terra.

Santa Cruz de La Palma, 5 d’abril.
Mataró, 9 d’abril.