Huertas Clavería.

Al Centre Cultural Blanquerna, seu pública de la Generalitat a Madrid, es fà un acte d’homenatge a Josep M. Huertas Clavería recentment traspassat.

Poca gent. Desconec quina mena d’informació i propaganda es fa d’aquests actes. Com a Diputat he de dir que la rebo tota i d’aquí, aprofitant que podia, vaig anar-hi.

Vaig comentar a Lluis Armet, un altre mig expatriat a la Villa y Corte amb qui vaig coincidir, que probablement ni Madrid ni Blanquerna eren massa indicats. Huertas va ser sempre molt barceloní, de vida i de obra professional. Si, l’acte va comptar amb la intervenció de Victor Márquez Reviriego, que fou redactor en cap de la mítica revista Triunfo amb la que va colaborar Huertas, però Márquez ens va explicar que el seu home a Barcelona era el prolífic Manolo Vázquez Montalbán. I potser si s’hagués fet a la seu del col·legi de periodistes, per corporativisme, hi hagués anat més gent. Un altre del intervinents, Manuel Campo Vidal, ens va explicar moltes coses de la seva personalitat ja que van ser companys de treball a Tele-Exprés. Ens parlà dels "huertamaros" i de les "huertarades", i del que ell considerava que tenia a la vida mala sort, amb el desgraciat episodi del seu empresonament per la justícia militar l’any 1975, i probablement amb la seva prompta desaparició. Márquez Reviriego va dir: Si ara pensem que són mals moments per la política, penseu que n’hi van haver de pitjors. L’Ignasi (Nani) Riera, ara madrileny a qui trobo amb molts actes d’aquesta mena, que va fer de conductor de l’acte va reiterar com els altres la faceta d’historiador d’en Huertas. De la historia menuda de la seva ciutat i dels seus barris.

Ningú va fer referència al seu pas pel socialisme en els primers temps de la construcció del PSC i si que van sortir les seves arrels cristianes, dels moviments de obrers catòlics dels anys seixantes i setantes.

Jo el vaig conèixer aquells anys, suposo de la mà de dos huertamaros mataronins que llavors batallaven a “El Correo Catalán”, en Manuel Cusachs i en Josep Català. Vaig fer alguna col·laboració a les pàgines de local d’aquell diari en els darrers temps de la dictadura amb el pseudònim de Ramón Magriñà que no va tenir continuïtat ja que no em vaig decantar pel periodisme.

Perdoneu-me. Jo sempre el recordaré així.

Madrid-Mataró, 13 d’abril.