*(article per capgros.com)
És conegut l’impacte de múltiples factors sobre la demanada d’habitatge en els darrers anys a Espanya: econòmics, demogràfics, sociològics, àdhuc psicològics…
Aquesta forta demanda ha trobat resposta en una àvida oferta que ha aprofitat, moltes vegades desordenadament, les possibilitats de sòl que el retrocés del sector primari de l’economia ha permès, i l’obsolescència de molts sòls urbans. Però malgrat aquesta major disponibilitat de l’oferta els preus dels habitatges han experimentat un augment vertiginós que fins ara ha estat correspost per una insatisfeta demanda.
Fins ara? No sé pas si s’estroncarà la continuïtat en l’alça dels preus, però comencen a donar-se indicacions que potser aquest creixement arriba a la seva fi. Els augments dels tipus d’interès que fan créixer les quotes mensuals que ja han arribat a terminis excepcionalment llargs, la impossibilitat de reduir més les mides de les unitats ofertades, l’elevat percentatge de renda familiar destinat a aquesta finalitat, la disminució del volum de la demanda solvent, l’ocupació abusiva d’amples zones del territori que genera rebuig social, la voluntat política de trobar alguna solució pels que més ho necessiten,... Tot porta a pensar que estem davant
un canvi de tendència en el mercat del habitatge a Espanya.
Estem vivint aquest dies l’explosió de la bombolla financera del sector expressada en la brutal caiguda dels valors borsaris de determinades empreses del sector que, no cal oblidar-ho, havien tingut una ràpida i sobtada pujada semblant a la dels valors tecnològics de fa uns anys. Aquest fet pot arrossegar a la baixa a les empreses constructores i de rebot a les financeres que greixen a les primeres i a les segones, i fer trontollar el conjunt de l’economia. Ara veurem fins a quin punt el creixement s’ha basat sols en aquest sector, o si les importacions i la inversió en béns d’equip dels darrers temps mantenen el creixement pel cantó industrial que seria més saludable i desitjable.
Sembla que l’última febrada especulativa, que ha estat llarga i intensa, ha trobat el seu sostre i que ara hi haurà un moviment de resituació a les expectatives reals marcades per la capacitat de la demanda solvent realment existent. Això potser pot comportar, més endavant, una disminució dels valors patrimonials en mans dels particulars i de les empreses del sector. Respecte als particulars, el problema està en l’endeutament que suporten que tinc la impressió que en general –per les dades que es coneixen- és inferior al patrimoni pel que sols afectarà a les expectatives de canvi però no a les d’ús, llevat d’exagerats casos puntuals. Pel que fa als patrimonis en mans de les empreses dels sector dependrà de l’apalancament que hagin fet per obtenir-los i quina fortalesa financera pròpia tenen per aguantar-los. Caldrà seguir amb atenció aquesta evolució.
És conegut l’impacte de múltiples factors sobre la demanada d’habitatge en els darrers anys a Espanya: econòmics, demogràfics, sociològics, àdhuc psicològics…
Aquesta forta demanda ha trobat resposta en una àvida oferta que ha aprofitat, moltes vegades desordenadament, les possibilitats de sòl que el retrocés del sector primari de l’economia ha permès, i l’obsolescència de molts sòls urbans. Però malgrat aquesta major disponibilitat de l’oferta els preus dels habitatges han experimentat un augment vertiginós que fins ara ha estat correspost per una insatisfeta demanda.
Fins ara? No sé pas si s’estroncarà la continuïtat en l’alça dels preus, però comencen a donar-se indicacions que potser aquest creixement arriba a la seva fi. Els augments dels tipus d’interès que fan créixer les quotes mensuals que ja han arribat a terminis excepcionalment llargs, la impossibilitat de reduir més les mides de les unitats ofertades, l’elevat percentatge de renda familiar destinat a aquesta finalitat, la disminució del volum de la demanda solvent, l’ocupació abusiva d’amples zones del territori que genera rebuig social, la voluntat política de trobar alguna solució pels que més ho necessiten,... Tot porta a pensar que estem davant
un canvi de tendència en el mercat del habitatge a Espanya.
Estem vivint aquest dies l’explosió de la bombolla financera del sector expressada en la brutal caiguda dels valors borsaris de determinades empreses del sector que, no cal oblidar-ho, havien tingut una ràpida i sobtada pujada semblant a la dels valors tecnològics de fa uns anys. Aquest fet pot arrossegar a la baixa a les empreses constructores i de rebot a les financeres que greixen a les primeres i a les segones, i fer trontollar el conjunt de l’economia. Ara veurem fins a quin punt el creixement s’ha basat sols en aquest sector, o si les importacions i la inversió en béns d’equip dels darrers temps mantenen el creixement pel cantó industrial que seria més saludable i desitjable.
Sembla que l’última febrada especulativa, que ha estat llarga i intensa, ha trobat el seu sostre i que ara hi haurà un moviment de resituació a les expectatives reals marcades per la capacitat de la demanda solvent realment existent. Això potser pot comportar, més endavant, una disminució dels valors patrimonials en mans dels particulars i de les empreses del sector. Respecte als particulars, el problema està en l’endeutament que suporten que tinc la impressió que en general –per les dades que es coneixen- és inferior al patrimoni pel que sols afectarà a les expectatives de canvi però no a les d’ús, llevat d’exagerats casos puntuals. Pel que fa als patrimonis en mans de les empreses dels sector dependrà de l’apalancament que hagin fet per obtenir-los i quina fortalesa financera pròpia tenen per aguantar-los. Caldrà seguir amb atenció aquesta evolució.
Madrid, 25 d'abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada