Pel dret a decidir.

Baixo de l’avió després del meu període setmanal aclaparat per la premsa “local” (local de Madrid) i poso, anat cap a casa, la ràdio “nacional” (nacional de Catalunya). Noticia destacada i curiosa a l’informatiu de les comarques barcelonines (sic) encara que no novedosa: Moguda cívica i institucional per aconseguir el reconeixement d’una vegueria pel Gran Penedès. “Ara l’àmbit de planificació. Demà la vegueria pròpia”

Bé, se’n parla i des de fa temps de l’establiment de vegueries (a afegir a la ja complexa organització administrativa de Catalunya). De fet l’Estatut recull la figura:

ARTICLE 90. LA VEGUERIA
1. La vegueria és l’àmbit territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l’organització territorial dels seus serveis.
La vegueria, com a govern local, té naturalesa territorial i gaudeix d’autonomia per a la gestió dels seus interessos.

Però que jo sàpiga no hi ha encara cap proposta oficial sobre la taula. S’està estudiant, ja que s’ha de desenvolupar el que diu l’Estatut:

Article 91.

4. La creació, la modificació i la supressió, i també el desplegament del règim jurídic de les vegueries, són regulats per llei del Parlament. L’alteració dels límits provincials, si s’escau, s’ha de portar a terme d’acord amb el que estableix l’article 141.1 de la Constitució.

Fins ara, la única divisió normativitzada d’aquest tema està continguda al Pla territorial general de Catalunya que defineix els àmbits de planificació. D’aquí la proposta d’establir el Gran Penedès com a àmbit de planificació.

A Wiquipèdia ja hi ha una entrada sobre el Gran Penedès. Curiosa l’explicació de com es va avortar la seva possibilitat l’any 1938. No sé, cap explicació de la divisió comarcal de Pau Vila al temps de la República. Tot és culpa de l’Estat i del franquisme. El perill de la falta de rigor a Wiquipèdia.

D’aquest article salto a la web pròpia del impulsors del tema. Molta unanimitat institucional. Molta participació de la nostra extensa i heterogènia societat civil. Molta voluntat de ser. Però, més enllà de velles històries, poca explicació de quina administració s’ha de bastir per servir als ciutadans/es.

El manifest del 2005 comença així:

Els sotasignants manifestem públicament davant del poble català, del Govern de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, la nostra ferma voluntat de constituir una vegueria pròpia que abasti les comarques de l’Anoia, l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, en el marc de la nova divisió territorial del nostre país.

Considerem que cal aprofitar l’oportunitat històrica, única i irrepetible que se’ns presenta, per a debatre i decidir sobre el nostre futur comunitari i el nostre encaix dins l’organització territorial de Catalunya. És l’hora de fer realitat les nostres demandes d’unitat i d’autonomia.

Més endavant descriu les avantatges que comportaria:

La recuperació d’una vegueria pròpia comportaria avantatges molt importants:

· Refermaria la nostra capacitat de decisió a l’hora de definir les grans línies estratègiques del nostre territori, que, per la situació geogràfica que té, pateix les pressions metropolitanes.

· Permetria gestionar millor els serveis públics i les infraestructures, així com l’ús dels recursos públics en general, en apropar la gestió a la ciutadania.

· Ens donaria força i sobirania a l’hora de participar en les decisions de futur del país, en poder disposar d’una veu pròpia i deixaríem de ser un mer receptacle de decisions preses en instàncies foranes.

· Reforçaria els llaços socials i culturals que han anat forjant la nostra identitat, contribuint a una millor qualitat de vida.

(Els ressaltats són meus)

No sé, tot això és una música bastant estesa i que em (ens) sona força.

Hi ha molts precedents de propostes d’aquesta mena en els moments que s’estableix una nova organització territorial a qualsevol nivell. Quan es va fer el mapa de les CCAA a Espanya va sortir La Rioja o Cantabria, i no va sortir Lleó , per exemple. Quan es va fer les comarques a Catalunya va sortir el Pla de l’Estany o l’Alta Ribagorça, i no va sortir el Moianès o el Lluçanès per exemple. Quant qualsevol municipi gran fa una delimitació de barris o de districtes sempre hi ha problemes, greuges i queixes. Ara, una hipotètica creació de vegueries aflora novament aquesta mena de sentiments de pertinença.

Massa història. Massa passat i poc futur! No hem superat, pel que es veu, la divisió del segle XIX entre carlins i liberals.

Mataró, 13 de desembre.