Paisatge*

*(article per Capgros.com)

L’avió baixa cap a Barajas travessant una grossa capa de núvols baixos. A terra fa fred, 3 graus, i hi ha boira.

A la sortida del vestíbul del aeroport et topes amb l’enorme esvoranc mig desenrunat dels efectes de l’explosió de la bomba del 30 de desembre. Encara es veuen cotxes esclafats entre les runes.

El panorama és desolador. Dos morts innocents, un equipament públic destrossat que s’haurà de reconstruir, la desil·lusió generalitzada de la ciutadania i un nou escenari polític.

Per que realment, malgrat el que puguin dir els terroristes en el seu comunicat, estem en un nou escenari. El Govern, amb recolzament parlamentari, va iniciar un nou procés de diàleg amb ETA, que no era el primer, que ha saltat pels aires per aquesta l’acció violenta. El posterior comunicat de la banda rebla el clau: “Mantenim la treva, però ens reservem fer més accions violentes si les coses no van per allà on nosaltres creiem que han d’anar”.

Com es pot comprendre cap Govern pot negociar sota aquestes condicions. El procés està trencat i ben trencat. Ara podem analitzar, i fins i tot criticar, si no era previsible tot això. Però es va donar una possibilitat i no es va desaprofitar. Ja s’ha acabat. Cal fer altres coses.

Quines? Tornar al Pacte per les Llibertats i contra el terrorisme de l’any 2000, com diu el PP? No. A la llum de les circumstàncies actuals cal fer un nou acord entre tots els demòcrates. Han passat coses des d’aquella data. Ni la política espanyola es igual a la de llavors ni el panorama internacional és el mateix.

A Espanya els ciutadans van optar a les eleccions del 2004 per un altre estil de govern que ha demostrat entendre’s millor que l’anterior amb el ventall de forces minoritàries, però realment presents, que hi ha a Espanya, especialment amb les nacionalistes. I aquestes corresponen a l’entesa. No podem reeditar un pacte que exclou expressament a expressions democràtiques que rebutgen sense embuts la violència. Ni a d’altres que estan també disposades a posar-hi el seu esforç i col·laboració. Encara que els costi d’acceptar, el PP hauria d’entendre que 100 és millor que 90, i en aquesta lluita no ens podem quedar en 60. El combat és contra els terroristes, no entre els demòcrates.

Al món, després del 11-S a Nova York i d’altres accions que van seguir, entre d’elles la del 11-M a Madrid, es mira diferent i obertament amb rebuig aquesta mena d’actituds violentes que ja no són particularitats sinó atemptats a la visió del món del diàleg i la convivència.

Sols hi ha, doncs, la lluita policial i judicial, l’aplicació del Estat de Dret, com a única sortida. No ens en han deixat cap més. Si els violents reflexionen i volen abandonar el camí pel que discorren, i ho fan realment, es podrà parlar de la seva situació personal, però de política sols podrem parlar amb aquells que tinguin ben clar que es fa únicament amb la paraula, el convenciment i els vots, mai amb la imposició de la força.

Mataró, 11 de gener.

P.S. M’hauria agradat començar les meves col·laboracions amb Capgròs.com d’aquest any amb d’altres temes que ja vaig anunciar, però penso que era obligat parlar d’aquest. Espero no haver de parlar-ne gaire més.