Darrera sessió del any a la Comissió d’Indústria Turisme i Comerç del Congrés. Compareix el ministre Montilla per explicar, a petició pròpia, els resultats de la cimera de la OMC a Hong Kong, i també per explicar la situació de la balança de pagaments espanyola, a petició del grup del PP, i l’estat de la directiva europea de liberalització dels serveis, a petició del grup d’ERC.
De la intervenció del ministre, i de les aportacions dels grups en el subsegüent debat, em queda l’idea de la clàssica polèmica lliurecanvisme / proteccionisme. Amb els anys crec que ha quedat suficientment demostrat en la teoria i en la pràctica econòmica que el proteccionisme comporta ineficàcia i estancament a les col·lectivitats que l’adopten, mentre que l’obertura, controlada en els primers estadis del desenvolupament econòmic, comporta creixement i dinamisme. És evident que els actors “nacionals” del actual panorama econòmic mundial no estan en les mateixes condicions. Nosaltres estem entre els rics, objectivament (som el vuitè PIB mundial), i no hem de ser porucs davant la globalització. Tenim reptes, especialment els derivats de la competència que arraconarà determinats sectors i moltes de les seves empreses, però també tenim moltes oportunitats, derivades de les nostres capacitats i possibilitats. Sols falta que més gent s’ho cregui, encara que creixent al 3,5% anual com estem fent deu ser perquè ja n’hi ha uns quants que s’ho creuen.
Però el debat polític, lamentablement, no es fa sobre dades objectives per part dels actors que hi participen. Es tracta de fer arribar a la societat que cada alternativa pretén defensar millor que les altres els interessos generals, encara que sigui defensant interessos concrets que són contradictoris pel conjunt. El que compte són els vots que cal mantenir, o arrabassar al adversari, dient a la gent el que vol sentir, no el que en realitat passa.
Així els canaris (bé, els del grup de Coalició Canària) es preocupen per la col·locació de la seva producció de plàtans front els que venen d’Amèrica, que al seu torn està controlada per pocs grans operadors nord-americans, però que representa la subsistència de moltes famílies de zones pobres centre - americanes. Els gallecs, del Bloque Nacionalista Galego, amb un llenguatge marxista tronat, defensen les seves vaques i la pervivència (?) de l’agricultura tot posant exemples nòrdics enfront la cobdícia del capitalisme multinacional. Els d’ERC es preocupen per si la futura directiva europea de serveis atacarà el model català (?) de distribució comercial, agafant així la vella i desfassada bandera dels botiguers. Els del PP utilitzen la veu autoritzada (?) del governador del Banc d’Espanya, ara que amb la moneda única ja no té competències efectives, per alertar sobre el dèficit comercial, obviant el nou marc europeu al que ens hem voluntàriament lligat. Els de CiU, i el ministre, recorden la complexitat de la situació. Hem de reformar la PAC (política agrària comú de la Unió Europea), però hem aconseguir allargar-ho fins el 2013...
Crec, i així ho vaig intentar explicar en nom del meu grup, que - si el comerç internacional s’ha de posar al servei del desenvolupament econòmic- els països rics han d’abandonar les seves pretensions proteccionistes envers les seves compres i lluirecanvistes respecte a les seves vendes. Amb aquesta posició de poderosos no ajudarem als pobres a desenvolupar-se. El que hem de fer és precisament al revés, nosaltres hem d’acceptar el comerç lliure amb els menys desenvolupats, desmuntant els ajuts a la producció, a l’exportació i els aranzels que encara tenim, i que aquells mantinguin durant un cert temps alguna mena de protecció per les seves produccions.
Però, ai las! Aquest desideràtum xoca contra els interessos egoistes d’unes societats que en el seu conjunt els costa molt sentir parlar de sacrificis i ajustaments. Caldria preocupar-se pels afectats i donar-los solucions. Què passa amb els sectors afectats per la competència dels països emergents? Què passa amb l’agricultura, o amb el tèxtil, i qui sap si amb
l’automòbil? Què passa amb el que ens ve, i ens vindrà, de la Xina? La resposta és clara, és coneguda i està experimentada: formació, tecnificació, internacionalització, creativitat, ... En un món en creixement hi ha moltes oportunitats, però fan falta sacrificis de recursos, d’actituds. I no deixar abandonats a la seva sort a aquells afectats per la dinàmica dels temps actuals. Som suficientment rics per trobar, i donar, sortides a les persones i espais geogràfics afectats. Sols cal posar-s’hi abocant els recursos que siguin precisos. Que això té costos? Evident, però els podem pagar. Sinó la imparable onada de la globalització s’emportarà per endavant de forma traumàtica totes les tanques que vulguem aixecar,... encara que tinguin sis metres d’alçada com les de Melilla.
De la intervenció del ministre, i de les aportacions dels grups en el subsegüent debat, em queda l’idea de la clàssica polèmica lliurecanvisme / proteccionisme. Amb els anys crec que ha quedat suficientment demostrat en la teoria i en la pràctica econòmica que el proteccionisme comporta ineficàcia i estancament a les col·lectivitats que l’adopten, mentre que l’obertura, controlada en els primers estadis del desenvolupament econòmic, comporta creixement i dinamisme. És evident que els actors “nacionals” del actual panorama econòmic mundial no estan en les mateixes condicions. Nosaltres estem entre els rics, objectivament (som el vuitè PIB mundial), i no hem de ser porucs davant la globalització. Tenim reptes, especialment els derivats de la competència que arraconarà determinats sectors i moltes de les seves empreses, però també tenim moltes oportunitats, derivades de les nostres capacitats i possibilitats. Sols falta que més gent s’ho cregui, encara que creixent al 3,5% anual com estem fent deu ser perquè ja n’hi ha uns quants que s’ho creuen.
Però el debat polític, lamentablement, no es fa sobre dades objectives per part dels actors que hi participen. Es tracta de fer arribar a la societat que cada alternativa pretén defensar millor que les altres els interessos generals, encara que sigui defensant interessos concrets que són contradictoris pel conjunt. El que compte són els vots que cal mantenir, o arrabassar al adversari, dient a la gent el que vol sentir, no el que en realitat passa.
Així els canaris (bé, els del grup de Coalició Canària) es preocupen per la col·locació de la seva producció de plàtans front els que venen d’Amèrica, que al seu torn està controlada per pocs grans operadors nord-americans, però que representa la subsistència de moltes famílies de zones pobres centre - americanes. Els gallecs, del Bloque Nacionalista Galego, amb un llenguatge marxista tronat, defensen les seves vaques i la pervivència (?) de l’agricultura tot posant exemples nòrdics enfront la cobdícia del capitalisme multinacional. Els d’ERC es preocupen per si la futura directiva europea de serveis atacarà el model català (?) de distribució comercial, agafant així la vella i desfassada bandera dels botiguers. Els del PP utilitzen la veu autoritzada (?) del governador del Banc d’Espanya, ara que amb la moneda única ja no té competències efectives, per alertar sobre el dèficit comercial, obviant el nou marc europeu al que ens hem voluntàriament lligat. Els de CiU, i el ministre, recorden la complexitat de la situació. Hem de reformar la PAC (política agrària comú de la Unió Europea), però hem aconseguir allargar-ho fins el 2013...
Crec, i així ho vaig intentar explicar en nom del meu grup, que - si el comerç internacional s’ha de posar al servei del desenvolupament econòmic- els països rics han d’abandonar les seves pretensions proteccionistes envers les seves compres i lluirecanvistes respecte a les seves vendes. Amb aquesta posició de poderosos no ajudarem als pobres a desenvolupar-se. El que hem de fer és precisament al revés, nosaltres hem d’acceptar el comerç lliure amb els menys desenvolupats, desmuntant els ajuts a la producció, a l’exportació i els aranzels que encara tenim, i que aquells mantinguin durant un cert temps alguna mena de protecció per les seves produccions.
Però, ai las! Aquest desideràtum xoca contra els interessos egoistes d’unes societats que en el seu conjunt els costa molt sentir parlar de sacrificis i ajustaments. Caldria preocupar-se pels afectats i donar-los solucions. Què passa amb els sectors afectats per la competència dels països emergents? Què passa amb l’agricultura, o amb el tèxtil, i qui sap si amb
l’automòbil? Què passa amb el que ens ve, i ens vindrà, de la Xina? La resposta és clara, és coneguda i està experimentada: formació, tecnificació, internacionalització, creativitat, ... En un món en creixement hi ha moltes oportunitats, però fan falta sacrificis de recursos, d’actituds. I no deixar abandonats a la seva sort a aquells afectats per la dinàmica dels temps actuals. Som suficientment rics per trobar, i donar, sortides a les persones i espais geogràfics afectats. Sols cal posar-s’hi abocant els recursos que siguin precisos. Que això té costos? Evident, però els podem pagar. Sinó la imparable onada de la globalització s’emportarà per endavant de forma traumàtica totes les tanques que vulguem aixecar,... encara que tinguin sis metres d’alçada com les de Melilla. (foto: Sergio Ruiz)
1 comentari:
Núria:
D’acord que hem d’exigir algunes coses als països pobres, però no demanar-los que tinguin ja un Estat de Benestar com el que tenim nosaltres. Llavors no hi hauria avantatge comparativa. Per ex., Paul Krugman ha escrit coses en aquesta direcció que m'han fet pensar. Nosaltres hi hem arribat desprès d’un llarg procés que ara han de recórrer ells. El que representa la manufactura al Sud est asiàtic és molt important pel seu desenvolupament. Cal recordar el que va representar per nosaltres la indústria del automòbil. No podem pas pretendre que es saltin el camí que nosaltres vam fer. Els països rics han d’aprofitar els seus coneixements i el seu capital acumulat per produir béns i serveis d’un nivell superior.
Gràcies pels teus comentaris.
Publica un comentari a l'entrada