26 de novembre, 2009

Davant el darrer obstacle.

Ja fa un temps que estem acampats al peu del darrer obstacle que artificialment ens han col·locat per acabar el recorregut de la revisió de l’Estatut. Estem esperant que el Tribunal Constitucional resolgui el recurs que va presentar el Partit Popular. Les darreres noticies no pinten bé, gens bé. Hi ha inquietud a la societat, a les institucions i a la majoria de les forces polítiques de Catalunya.


El President Montilla acaba de fer una mesurada declaració sobre el tema. En el seu paper institucional, però també en el seu paper representatiu.

Estem, deia abans, al peu del darrer obstacle. Sí, una mica cansats ja. Més que cansats, avorrits. Mirem, recelosos, als que tenen la clau per salvar l’obstacle.

Entre els acampats, en el seu neguit, alguns ja estan desempolsegant vells trabucs, calçant-se les espardenyes (o les xiruques) per saltar per sobre del obstacle i intentar aconseguir superar-lo per les “braves”. El recorregut d’aquesta resposta és previsible: Frustració, desencís, mala sang, tensió, i esperem que no comporti trencadissa com en altres moments de la nostra història (els anys 30).

Altres dels acampats, també neguitosos, tant per l’obstacle com per possibles respostes com les que acabo d’apuntar, comencen a albirar amb resignació un solitari i llarg camí, lluny altra vegada de la Terra Promesa, condemnats pels déus. Caldrà aprovisionar-se d’aigua i de paciència, molta paciència. Estaran molt sols.

Per últim, potser alguns dels acampats, grans (o vells), pensaran que ja han caminat prou i que ja no tenen ganes d’anar a trescar per esquives muntanyes o caminar esgotats per llunyans deserts pedregosos, Ho deixaran, se’n aniran a casa a veure i viure.

Si aquest acaba sent el panorama resultant alguns en seran els responsables. Sobre ells caurà tot el pes de la història. Com en altres vegades.

Cal tornar a Salvador Espriu:

...recorda sempre això Sepharat,
fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles dels teus fills.

Cant XLVI de “La pell de brau

Madrid, 24-26 de novembre.

2 comentaris:

Pep MOLSOSA ha dit...

Manel,
entre els trabucaires xiruqueros, els pacients resignats, i els que pleguen per veure i viure, hi ha d'haver una altre opció, que jo penso ha de ser dura i digna, contundent i serena, clara i propositiva.
Una espècie de manifest d'interpelació: escolteu, espanyols, o juguem net i a sumar, o mirarem d'encetar altres camins.
Prou politiqueries i petits compromisos, ara és l'hora de la dignitat !

Manuel Mas i Estela ha dit...

Potser sí, però a mi em costa de veure quina pot ser més enllà de les que exposo. Ja ha passat en altre moments de la història de Catalunya, molt soroll de boixets i poques puntes.