A Francesc Tristany.

Amics i camarades,
companyes i companys
tu, que mai no comptaves
tu, que et feien callar,
alça, per fi, damunt del teu cap
la roba roja de la llibertat.
Despertem del malson
i caminem cap a un món
més alegre i més just per a tothom.

A casa la meva dona era conegut com “el fornerillo”, pràcticament veí seu al carrer Prat de la Riba. Era forner i venia d’una família de llarga tradició de militància socialista. El seu avi va ser un dels components de l’agrupació de Mataró que va participar a la fundació del PSOE d’en Pablo Iglesias. Ell va mamar el socialisme de la mà del seu pare a la “Casa del Poble” de Mataró. Va fer la guerra, la nostra guerra civil, amb la quinta del biberó i mai va deixar les seves idees. A la represa democràtica ja hi era, i per edat i trajectòria sempre el varem considerar. Va anar a la llista de les primeres municipals i a les segones va tornar-hi, acompanyant-me, i va ser escollit regidor. Ja era gran i a les següents va deixar pas als més joves i preparats, però va tancar, simbòlicament, totes les llistes socialistes posteriors. Era el nostre President d’Honor. L’any 2003 l’Agrupació de Mataró del PSC va encetar els homenatges a militants publicant un opuscle que va coordinar el company Puig Pla.

El text que hi vaig escriure com Alcalde socialista, i que l’encapçala, diu així:

“M’agradaria aprofitar aquestes línies per dir-li al company i amic Tristany que vivim en el millor del móns possibles. Que malgrat les dificultats anem tirant i que sembla que tot allò pel que hem lluitat de fa temps va donant els seus fruits. Però malauradament no és així. Diuen que la història avança fent un pas endavant i dos cap enrere. I avui toca recular. Des de fa uns anys veiem com s’esmicolen per tot el món els drets socials conquerits mentre els poderosos i espavilats arrepleguen tot el que poden, passant per damunt el sentit comú, per damunt la moral i per damunt de la gent normal.

Podríem quedar-nos aturats, perplexos i pensar que no s’hi pot fer res. Però nosaltres no podem estar-nos sense fer res. No en sabem! No ho volem! Nosaltres tenim gent com en Francesc Tristany. Testimonis que ens recorden qui som els socialistes. Persones que han lluitat tota la seva vida per canviar una realitat plena d’injustícies. Ciutadans que han sacrificat molts somnis personals per un de col·lectiu.

És per tot això que els socialistes creiem en el futur, som optimistes. Els socialistes som els que empenyem la història. Els responsables que sempre faci un pas endavant. Això és el que hem après dels lluitadors com en Francesc Tristany. I aquest segueix essent el nostre compromís.”

Sempre que puc explico l’anècdota de l’entrada de la Corporació municipal a la basílica de Santa Maria el dia de l’ofici de Les Santes, patrones de la ciutat, per anar a escoltar la famosa Missa de Mn. Blanch, l'any 1.983. Se’m va acostar en el seguici i em digué: “Manel, com han canviat les coses. La darrera vegada que vaig entrar aquí va ser l’any 36 per calar-hi foc. Ara hi entro com a autoritat. Hem millorat molt.”

Avui, en Francesc Tristany s’ha mort.

Penja del teu cor
un bocí de roba roja
una flor color de sang.

Nostre és el futur i l’esperança.
Prou de lamentar-nos i prou de plorar.
Prou de passar por. El dia s’alça
amb una rosa vermella a la mà.

En la teva memòria, Tristany: Llarga vida al socialisme!

Mataró, 15 de juliol.