*En Jofre Clofent, de Caldes d’Estrac, em demana un petit escrit pel butlletí “Opinions”. Transcric el que m’ha vingut al cap, i l’hi he enviat ja, aquesta tarda del 12 d’octubre.
Panorama.
Espanya viu un dels seus millors i més llargs períodes de creixement econòmic. Les polítiques que va començar Solbes per redreçar la crisis del 92, continuades en els temps dels Governs populars i culminades, per ara, en els quatre darrers anys, altra vegada per Solbes i un Govern socialista, han comportat i estan comportant encara un creixement ininterromput.
No és solament el creixement del P.I.B. Tant important com això ha estat, i especialment en els darrers anys, el creixement de l’ocupació. La taxa de desocupats es situa ara en mínims històrics (entorn el 8%), però amb dos factors més afegits: la taxa d’ocupació d’actius entre 16 i 65 anys és més alta que mai (73%. Hi ha més gent treballant, especialment dones) i hem absorbit un allau d’immigració considerable en molt pocs anys (de l’Est, del Sud, d’Amèrica, d’arreu) que ha fet créixer la nostra població total en un 10%.
Malgrat aquest excel·lent panorama no es percep a nivell de carrer un estat de satisfacció com el que correspondria. El problema de les societats riques no és la manca de béns i serveis imprescindibles sinó la satisfacció relativa respecte al que sols uns quants (encara que força nombrosos) poden assolir, i el desig de la majoria, de quasi bé tots, d’assolir-los també. Hi ha noves necessitats (reals o induïdes) de les que no ens sabem o volem estar. Ningú, o quasi bé ningú, viu sota un pont o en barraques, però un dels nostres principals problemes és l’habitatge. Quasi bé tothom que vol pot treballar, però vivim com a problema l’atur, la inseguretat de quedar-se sense feina. Volem un major grau de seguretat (de tots els nivells) però vivim un comportament individualista amb la pèrdua de les xarxes socials que podrien ajudar a augmentar-la.
Una crisi de fons recorre la nostra, les nostres, societats riques. Poc en farem de pretendre que “algú”, els poders públics, se’n ocupi i proposi solucions si no som capaços a nivell individual a enfrontar-nos amb els nostres desitjos i la nostra realitat.
Una més gran confiança col·lectiva, com a comunitat, i un més gran esforç individual per ajudar a resoldre els complexes reptes que tenim per davant. Des d’una sòlida base col·lectiva (quanta gent al món la voldria) cal poder demanar també responsabilitat ciutadana.
Mataró a 12 d’octubre.
Espanya viu un dels seus millors i més llargs períodes de creixement econòmic. Les polítiques que va començar Solbes per redreçar la crisis del 92, continuades en els temps dels Governs populars i culminades, per ara, en els quatre darrers anys, altra vegada per Solbes i un Govern socialista, han comportat i estan comportant encara un creixement ininterromput.
No és solament el creixement del P.I.B. Tant important com això ha estat, i especialment en els darrers anys, el creixement de l’ocupació. La taxa de desocupats es situa ara en mínims històrics (entorn el 8%), però amb dos factors més afegits: la taxa d’ocupació d’actius entre 16 i 65 anys és més alta que mai (73%. Hi ha més gent treballant, especialment dones) i hem absorbit un allau d’immigració considerable en molt pocs anys (de l’Est, del Sud, d’Amèrica, d’arreu) que ha fet créixer la nostra població total en un 10%.
Malgrat aquest excel·lent panorama no es percep a nivell de carrer un estat de satisfacció com el que correspondria. El problema de les societats riques no és la manca de béns i serveis imprescindibles sinó la satisfacció relativa respecte al que sols uns quants (encara que força nombrosos) poden assolir, i el desig de la majoria, de quasi bé tots, d’assolir-los també. Hi ha noves necessitats (reals o induïdes) de les que no ens sabem o volem estar. Ningú, o quasi bé ningú, viu sota un pont o en barraques, però un dels nostres principals problemes és l’habitatge. Quasi bé tothom que vol pot treballar, però vivim com a problema l’atur, la inseguretat de quedar-se sense feina. Volem un major grau de seguretat (de tots els nivells) però vivim un comportament individualista amb la pèrdua de les xarxes socials que podrien ajudar a augmentar-la.
Una crisi de fons recorre la nostra, les nostres, societats riques. Poc en farem de pretendre que “algú”, els poders públics, se’n ocupi i proposi solucions si no som capaços a nivell individual a enfrontar-nos amb els nostres desitjos i la nostra realitat.
Una més gran confiança col·lectiva, com a comunitat, i un més gran esforç individual per ajudar a resoldre els complexes reptes que tenim per davant. Des d’una sòlida base col·lectiva (quanta gent al món la voldria) cal poder demanar també responsabilitat ciutadana.
Mataró a 12 d’octubre.
1 comentari:
Hola Manel, per si ets a Mataró,
T'envio aquest www.mataroparticipa.blogspot.com per si vols participar al bloc que l'Ajuntament de Mataró ha posat en marxa per recollir l'opinió i propostes de tothom respecte al seu Programa i Pressupost pel 2008. Ah, si vols, ens podem saludar el proper dimecres 17 a les 7 de la tarda a l’Audiència Pública al Centre Cívic de Pla d‘en Boet sobre això mateix, que és obert a tota la ciutadania.
Gràcies,
www.charlivistaalegre.blogspot.com
Carlos
Publica un comentari a l'entrada