No, no es tracta de fer comparances entre els processos polítics que es viuen en ambdues contrades.
Però el que passa –molt diferent: revolta popular contra una dictadura militar en el primer cas, proposta de referèndum per decidir la pertinença a un Estat democràtic en el segon- posa sobre la taula les formes i possibilitats de canviar un sistema polític.
En tots dos casos el que es qüestiona es el status quo existent (deixo fora com s’ha arribat a ell, en temps i formes, i el sentit de la qüestió). Les possibilitats de canviar-lo no dependrà sols de la força dels proponents, sinó de la seva força (en tots els sentits, àdhuc els físics) relativa respecte els que posseeixen el poder. Si en tenen més ho aconseguiran.
I això de què depèn? En cada cas (en aquests que ara comentem i també en tots els que s’han donat arreu en l’espai i el temps, i en els que es continuaran donant) la convicció i realitat de la pròpia força dels uns i dels altres - dels que volen el canvi i dels que volen manteniment de la situació- pot conduir a resultats diversos: de canvi, de frustració o de patiment.
S’entén que sempre pot haver-hi, i de fet hi ha, gent –molts o pocs- que en algun lloc vulguin canviar la situació en que es troben creient que poden assolir-ne una de millor. Així ha estat sempre en la història de la Humanitat. I d’aquí els canvis, les frustracions i els patiments dels que he parlat abans.
Els que es llencen a intentar els canvis, i els que pretenen que no es donin, han de saber les seves possibilitats de reeixir en les seves pretensions per no portar als seus seguidors a carrerons sense sortida i valorar els costos en que s’incorrerà i qui els suportarà.
Madrid, 2 d’octubre.
Però el que passa –molt diferent: revolta popular contra una dictadura militar en el primer cas, proposta de referèndum per decidir la pertinença a un Estat democràtic en el segon- posa sobre la taula les formes i possibilitats de canviar un sistema polític.
En tots dos casos el que es qüestiona es el status quo existent (deixo fora com s’ha arribat a ell, en temps i formes, i el sentit de la qüestió). Les possibilitats de canviar-lo no dependrà sols de la força dels proponents, sinó de la seva força (en tots els sentits, àdhuc els físics) relativa respecte els que posseeixen el poder. Si en tenen més ho aconseguiran.
I això de què depèn? En cada cas (en aquests que ara comentem i també en tots els que s’han donat arreu en l’espai i el temps, i en els que es continuaran donant) la convicció i realitat de la pròpia força dels uns i dels altres - dels que volen el canvi i dels que volen manteniment de la situació- pot conduir a resultats diversos: de canvi, de frustració o de patiment.
S’entén que sempre pot haver-hi, i de fet hi ha, gent –molts o pocs- que en algun lloc vulguin canviar la situació en que es troben creient que poden assolir-ne una de millor. Així ha estat sempre en la història de la Humanitat. I d’aquí els canvis, les frustracions i els patiments dels que he parlat abans.
Els que es llencen a intentar els canvis, i els que pretenen que no es donin, han de saber les seves possibilitats de reeixir en les seves pretensions per no portar als seus seguidors a carrerons sense sortida i valorar els costos en que s’incorrerà i qui els suportarà.
Madrid, 2 d’octubre.
1 comentari:
Moraleja, a l'estil Boadella, "los tanques a la calle".
Publica un comentari a l'entrada