La dada més rellevant a Catalunya de les eleccions del passat diumenge és l’elevat volum de l’abstenció, de terme mitjà el 46,2%. A Mataró concretament va ser de més del 50%. Mai en unes eleccions havia estat tan alt, llevat de les darreres europees i el referèndum pel Tractat europeu, que certament quedaven força lluny de la ciutadania. Segons les dades del excel·lent opuscle que amb motiu de cada procés electoral fa l’ajuntament, a les primeres municipals, les del 1979, es van abstenir de votar 23.492 electors/es, un 34,28%, mentre que ahir se’n van abstenir 45.294, un 53,23%.
Perquè? No ho sé. Segur que hi ha causes múltiples i diverses en cada indret malgrat que la tònica general a Catalunya va ser semblant a la de Mataró. De les 25 principals poblacions de Catalunya la forquilla de l’abstenció va del 42,72% de Sant Cugat al 55,50% de Viladecans. Barcelona ciutat es situa al 50,42%, mentre que a la resta de Espanya, on a molts llocs hi havia a més eleccions autonòmiques el percentatge d’abstenció fou del 36,16%, 10 punts menys que a Catalunya (dades provisionals extretes de El Periodico).
Potser l’oferta no era atractiva? Però, de tots? Potser que la “variopinta” pluralitat desanimés al cos electoral? Les propostes de campanya?: eslògans, programes, actes, candidats,... Desconec la realitat d’altres poblacions per fer la comparança, encara que alguna cosa podria deduir del que he vist en directe. No m’agraden les explicacions del temps i els ponts festius, ja que si hi ha interès els possibles inconvenients són fàcilment salvables. El que trobo remarcable és que a grans trets l’abstenció afectés de manera força semblant a totes les opcions ja que no s’ha donat gaires trasbalsos en les correlacions de forces més enllà dels que sempre es poden produir independent de la participació. En el cas de Mataró amb quasi bé 14 punts més d’abstenció que al 2003 el resultat no afecta gaire al repartiment de regidors.
Amb ganes de contribuir al debat, no de Mataró sinó de tot Catalunya, avanço una hipòtesi perfectament discutible, però no per això menys plausible. Parteixo del fet, que en sembla cert, que el comportament abstencionista ha estat diferent a Catalunya que a la resta d’Espanya, especialment allà on hi havia alhora eleccions autonòmiques, on ha estat força més baix.
L’espai cívic a Catalunya, societat rica i benestant, és complex. L’espai polític també és complex (cinc partits establerts i alguns d’altres de menors que pugnen per a ser-hi). Però crec que el cos electoral està desorientat per que la imatge que es té de les formacions polítiques, de totes, no es correspon amb l’actuació que s’espera d’elles. Analitzeu-les una per una i ho veureu: dels populars als republicans, als convergents, als socialistes o als ecologistes. Les seves actuacions concretes en els darrers tres anys, potser inevitables i obligades per necessaris tacticismes, o il·luses expectatives, han descol·locat a les seves bases electorals que no entenen, o els costa d’acceptar, el que fan. No hi ha alternativa al desencís que això provoca i els electors no es passen, en general, a d’altres opcions. Llavors sols els queda l’actitud de quedar-se a casa, de passar. És la desmotivació.
Les propostes marginals, existents en totes direccions (PxC, C’s, CUP,...) que no tindrien possibilitats de superar el llindar mínim establert obtenen representació (no més de 60 regidors en tot Catalunya) i esdevenen elements afegits de confusió als sistema (a tall d’exemple: Els de l’AVDM, el “vecinos” de Mataró, al 2003, amb 2507 vots es van quedar sense possibilitat d’entrar al Consistori, mentre que la CUP ara amb 2173 vots obté un regidor. Cal afegir més novetats: la tímida, encara, aparició del vot en blanc expressió de descontentament manifestada conscientment a les urnes.
No sé si aquest panorama té possibilitats de correcció. Fins hi tot si cal adreçar-lo. El cert és que de continuar anem cap un altre model de representació política que no sé si és conscientment volgut, activa o passivament, per la ciutadania i més concretament per les seves expressions polítiques més tradicionals com els partits establerts. Potser si aquestes formacions fessin plantejaments a llarg termini més enllà de les immediates ocupacions de càrrecs públics podrien començar albirar-se altres perspectives. Però el món d’avui és a curt termini, i és tant fosc i és tan fred estar-ne fora...
Perquè? No ho sé. Segur que hi ha causes múltiples i diverses en cada indret malgrat que la tònica general a Catalunya va ser semblant a la de Mataró. De les 25 principals poblacions de Catalunya la forquilla de l’abstenció va del 42,72% de Sant Cugat al 55,50% de Viladecans. Barcelona ciutat es situa al 50,42%, mentre que a la resta de Espanya, on a molts llocs hi havia a més eleccions autonòmiques el percentatge d’abstenció fou del 36,16%, 10 punts menys que a Catalunya (dades provisionals extretes de El Periodico).
Potser l’oferta no era atractiva? Però, de tots? Potser que la “variopinta” pluralitat desanimés al cos electoral? Les propostes de campanya?: eslògans, programes, actes, candidats,... Desconec la realitat d’altres poblacions per fer la comparança, encara que alguna cosa podria deduir del que he vist en directe. No m’agraden les explicacions del temps i els ponts festius, ja que si hi ha interès els possibles inconvenients són fàcilment salvables. El que trobo remarcable és que a grans trets l’abstenció afectés de manera força semblant a totes les opcions ja que no s’ha donat gaires trasbalsos en les correlacions de forces més enllà dels que sempre es poden produir independent de la participació. En el cas de Mataró amb quasi bé 14 punts més d’abstenció que al 2003 el resultat no afecta gaire al repartiment de regidors.
Amb ganes de contribuir al debat, no de Mataró sinó de tot Catalunya, avanço una hipòtesi perfectament discutible, però no per això menys plausible. Parteixo del fet, que en sembla cert, que el comportament abstencionista ha estat diferent a Catalunya que a la resta d’Espanya, especialment allà on hi havia alhora eleccions autonòmiques, on ha estat força més baix.
L’espai cívic a Catalunya, societat rica i benestant, és complex. L’espai polític també és complex (cinc partits establerts i alguns d’altres de menors que pugnen per a ser-hi). Però crec que el cos electoral està desorientat per que la imatge que es té de les formacions polítiques, de totes, no es correspon amb l’actuació que s’espera d’elles. Analitzeu-les una per una i ho veureu: dels populars als republicans, als convergents, als socialistes o als ecologistes. Les seves actuacions concretes en els darrers tres anys, potser inevitables i obligades per necessaris tacticismes, o il·luses expectatives, han descol·locat a les seves bases electorals que no entenen, o els costa d’acceptar, el que fan. No hi ha alternativa al desencís que això provoca i els electors no es passen, en general, a d’altres opcions. Llavors sols els queda l’actitud de quedar-se a casa, de passar. És la desmotivació.
Les propostes marginals, existents en totes direccions (PxC, C’s, CUP,...) que no tindrien possibilitats de superar el llindar mínim establert obtenen representació (no més de 60 regidors en tot Catalunya) i esdevenen elements afegits de confusió als sistema (a tall d’exemple: Els de l’AVDM, el “vecinos” de Mataró, al 2003, amb 2507 vots es van quedar sense possibilitat d’entrar al Consistori, mentre que la CUP ara amb 2173 vots obté un regidor. Cal afegir més novetats: la tímida, encara, aparició del vot en blanc expressió de descontentament manifestada conscientment a les urnes.
No sé si aquest panorama té possibilitats de correcció. Fins hi tot si cal adreçar-lo. El cert és que de continuar anem cap un altre model de representació política que no sé si és conscientment volgut, activa o passivament, per la ciutadania i més concretament per les seves expressions polítiques més tradicionals com els partits establerts. Potser si aquestes formacions fessin plantejaments a llarg termini més enllà de les immediates ocupacions de càrrecs públics podrien començar albirar-se altres perspectives. Però el món d’avui és a curt termini, i és tant fosc i és tan fred estar-ne fora...
Madrid, 29 de maig.
2 comentaris:
Bon dia,
abans de tot presentar-me: soc un llicenciat en ciències ambientals sabadellenc de 23 anys.
Uns dels problemes, Manel, si em permet tractar-lo de tu, que ha desembocat a l'actual situació d'absentisme, segons la meva modesta opinió, crec que és la situació d'associó "amistosa" i per conveniència entre partits; donen per suposat que partit A + partit B és el mateix que: votants partit A + votants partit B. Quan això no es versemblant. Aquest tipus de "democràcia" està degenerant en una alarmant falta de credibilitat de l'estament polític alhora que minva la moral de la gent al veure que la seva opinió (un dels pilars bàsics de la democràcia) cada cop val menys.
La política cada cop és més desencantadora per que no fa cas del que demana la gent. Abans d'un nou estatut crec que es més urgent una millora al sistema sanitari públic, l'accès a la vivenda, regulació immigració, millora de l'ensenyament públic, mediambient, ...
Però és molt fàcil donar excuses, vendre fum i, a la nit, després d'una jornada d'intens treball, tornar a la casa unifamiliar a barris com Pedralbes.
Sense ofendre'l i sense acritut.
Jo abans em considerva d'esquerres, però ara soc totalment apolític per que tots dos bàndols son els extrems del mateix cercle.
Continui amb el seu blog, per altra banda, força interessant.
Senyor Mas, s'ha parat a pensar vostè, que si no fos per l'abstenció, ni Iniciativa ni Esquerra haguessin entrat a l'ajuntament de Mataró, i probablmement el PSC ja no tindria la majoria? De fet, aquests 2 partits, juntament amb la CUP, no han arribat als 2500 vots de l'Alternativa Vecinal, així que els podria posar tots 3 dins el mateix sac. Salut!
Publica un comentari a l'entrada