El Govern de l’autonomia catalana sempre ha estat de coalició. Primer, i durant 23 anys, la formada per dos partits: CDC i UDC. Després, en els tres darrers anys, per l’anomenat tripartit, entre PSC, ERC i ICV (que al seu torn també és una coalició). Hi ha, però, diferències importants entre les dues coalicions. Una, el anar a les eleccions amb la coalició formada prèviament (CiU és ja una marca que poca gent identifica amb una coalició), front a la formalització de la coalició amb posterioritat als resultats electorals. Dos, l’existència d’un lideratge fort i indiscutit en el cas de Jordi Pujol, front a l’acceptació, que no reconeixement, del lideratge de Pasqual Maragall en el cas més recent. Cal remarcar que cap dels dos líders serà present (directament) en la propera contesa electoral.
Els governs de coalició sempre porten tensions, aquí i arreu. En el nostre cas sols cal tirar d’hemeroteca per constatar-ho. No sols el repartiment de les quotes de govern entre els socis, sinó també les percepcions diferents en més o menys punts concrets de l’acció de govern. Això comporta mantenir equilibris entre els estira i afluixa que és feina del President modular. Però al mateix temps, és responsabilitats dels coaligats conèixer fins a on es pot estirar la corda cap a les posicions particulars sense que es trenqui. Ambdues coses, la feina del President i el criteri dels components de la coalició, són alhora necessaris i convenients per la bona marxa el Govern, i configuren la “cultura” de l’acció coaligada.
De la primera coalició, per la seva llarga durada, en tenim bon coneixement. De la segona, per la seva curta durada i per la seva entrebancada marxa per mèrits propis, en poden tenir una valoració més esbiaixada, i crec injusta per insuficient.
El futur Govern de la Generalitat segurament haurà de ser de coalició ja que ni la història electorals dels darrers temps, ni les previsions demoscòpiques actuals, auguren governs de majoria. Pot donar-se la possibilitat de govern en minoria amb recolzament parlamentari extern, però crec que és una opció que malgrat no ser descartable pot esdevenir complicada per la governabilitat de la comunitat autònoma.
L’arc polític està força assentat, i no és previsible a curt termini el seu trasbalsament. Les cinc opcions polítiques estan força definides, tant en l’eix identitari com en l’eix del model de societat, configurant una nebulosa ample. Alhora tenen uns sòlids terres electorals d’un gruix considerable per poder negociar les seves posicions. Amb aquest panorama el desenvolupament de cultures de coalició és absolutament imprescindible per tirar endavant l’etapa que ara comença de desplegament del nou Estatut. Caldrà llimar les puntes programàtiques respectives a la recerca dels amples espais de consens per bastir una gestió de govern conjunta, i més enllà del Govern, per obtenir ample recolzament parlamentari.
Això no vol dir que ara, en període de campanya electoral, a la demanda del vot dels ciutadans/es per les respectives opcions, s’hagin de rebaixar les pròpies pretensions, però s’ha d’explicar també que l’endemà del 1 de novembre s’obrirà un nou període en que la governabilitat amb la fita d’aprofitar el desenvolupament possible del nou Estatut serà primordial. Ara no s’ha de parlar de com es governarà, sinó de quines propostes es fan per aconseguir-ho.
Ara cadascú ha de defensar les seves posicions que és el que personalment faré en la propera campanya. Per cert, el meu darrer article va suscitar un debat sobre el tema de l’escola. La meva aposta pel reforçament de l’escola pública no qüestiona l’existència de la privada, concertada o no, sinó els perills que per la convivència pot provocar l’establiment de fet de dues xarxes educatives de diferent qualitat i la ferma voluntat política de que això no es produeixi, i d’aquí la necessitat d’anteposar el dret de la llibertat d’escollir, pels que poden fer-ho, el dret a la mateixa qualitat entre els components del sistema educatiu per donar les oportunitats semblants a les que tots els nostres infants i joves hagin nascut on hagin nascut, tenen dret per tenir un lloc i un futur a la nostra col·lectivitat.
Madrid, 3 d’octubre.
Els governs de coalició sempre porten tensions, aquí i arreu. En el nostre cas sols cal tirar d’hemeroteca per constatar-ho. No sols el repartiment de les quotes de govern entre els socis, sinó també les percepcions diferents en més o menys punts concrets de l’acció de govern. Això comporta mantenir equilibris entre els estira i afluixa que és feina del President modular. Però al mateix temps, és responsabilitats dels coaligats conèixer fins a on es pot estirar la corda cap a les posicions particulars sense que es trenqui. Ambdues coses, la feina del President i el criteri dels components de la coalició, són alhora necessaris i convenients per la bona marxa el Govern, i configuren la “cultura” de l’acció coaligada.
De la primera coalició, per la seva llarga durada, en tenim bon coneixement. De la segona, per la seva curta durada i per la seva entrebancada marxa per mèrits propis, en poden tenir una valoració més esbiaixada, i crec injusta per insuficient.
El futur Govern de la Generalitat segurament haurà de ser de coalició ja que ni la història electorals dels darrers temps, ni les previsions demoscòpiques actuals, auguren governs de majoria. Pot donar-se la possibilitat de govern en minoria amb recolzament parlamentari extern, però crec que és una opció que malgrat no ser descartable pot esdevenir complicada per la governabilitat de la comunitat autònoma.
L’arc polític està força assentat, i no és previsible a curt termini el seu trasbalsament. Les cinc opcions polítiques estan força definides, tant en l’eix identitari com en l’eix del model de societat, configurant una nebulosa ample. Alhora tenen uns sòlids terres electorals d’un gruix considerable per poder negociar les seves posicions. Amb aquest panorama el desenvolupament de cultures de coalició és absolutament imprescindible per tirar endavant l’etapa que ara comença de desplegament del nou Estatut. Caldrà llimar les puntes programàtiques respectives a la recerca dels amples espais de consens per bastir una gestió de govern conjunta, i més enllà del Govern, per obtenir ample recolzament parlamentari.
Això no vol dir que ara, en període de campanya electoral, a la demanda del vot dels ciutadans/es per les respectives opcions, s’hagin de rebaixar les pròpies pretensions, però s’ha d’explicar també que l’endemà del 1 de novembre s’obrirà un nou període en que la governabilitat amb la fita d’aprofitar el desenvolupament possible del nou Estatut serà primordial. Ara no s’ha de parlar de com es governarà, sinó de quines propostes es fan per aconseguir-ho.
Ara cadascú ha de defensar les seves posicions que és el que personalment faré en la propera campanya. Per cert, el meu darrer article va suscitar un debat sobre el tema de l’escola. La meva aposta pel reforçament de l’escola pública no qüestiona l’existència de la privada, concertada o no, sinó els perills que per la convivència pot provocar l’establiment de fet de dues xarxes educatives de diferent qualitat i la ferma voluntat política de que això no es produeixi, i d’aquí la necessitat d’anteposar el dret de la llibertat d’escollir, pels que poden fer-ho, el dret a la mateixa qualitat entre els components del sistema educatiu per donar les oportunitats semblants a les que tots els nostres infants i joves hagin nascut on hagin nascut, tenen dret per tenir un lloc i un futur a la nostra col·lectivitat.
Madrid, 3 d’octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada