Tot comença el novembre del 2003. Jo estava en aquelles dates fora de combat. Fos. Perdut en mi mateix. Va ser l’única campanya electoral des del 76 en que no he participat personalment. No en tinc cap imatge a la meva memòria. Les paraules de Rodríguez Zapatero al Palau Sant Jordi, suposo que meditades –no improvisades- encara que no sé si massa conscient de les seves conseqüències, engeguen una dinàmica que ara sembla que s’està tancant o a punt de tancar-se.
Els dimonis, per alguns i d’alguns, desfermats en aquella data han marcat des de llavors la política a Espanya. Tornava a posar-se sobre la taula la decisió d’una nova empenta en la construcció de l’Estat de les Autonomies. Alguns també varen veure en aquelles paraules la porta oberta, no a la contenció i a la prudència política, sinó al esbravament, a intentar aconseguir anar molt més enllà del que es pactar el 78. Cal tenir present tots els contexts.
D’un cantó i d’un altre, el qüestionament de la Transició. La Transició es va fer amb un ampli consens d’acceptacions i renúncies, però no ha gaudit darrerament de vigoroses defenses. Fins i tot entre les generacions més joves és interpretada com un seguit de renúncies en lloc de ser vista com un seguit de conquestes. El pacte va ser el punt de compromís dels uns i els altres per tirar cap endavant, per resoldre el present i superar el passat de tots. Sobre aquest aspecte, excel·lent article avui d’en Ramón Jáuregui.
Els dimonis, per alguns i d’alguns, desfermats en aquella data han marcat des de llavors la política a Espanya. Tornava a posar-se sobre la taula la decisió d’una nova empenta en la construcció de l’Estat de les Autonomies. Alguns també varen veure en aquelles paraules la porta oberta, no a la contenció i a la prudència política, sinó al esbravament, a intentar aconseguir anar molt més enllà del que es pactar el 78. Cal tenir present tots els contexts.
D’un cantó i d’un altre, el qüestionament de la Transició. La Transició es va fer amb un ampli consens d’acceptacions i renúncies, però no ha gaudit darrerament de vigoroses defenses. Fins i tot entre les generacions més joves és interpretada com un seguit de renúncies en lloc de ser vista com un seguit de conquestes. El pacte va ser el punt de compromís dels uns i els altres per tirar cap endavant, per resoldre el present i superar el passat de tots. Sobre aquest aspecte, excel·lent article avui d’en Ramón Jáuregui.
L’incapacitat del Tribunal Constitucional de treure una sentència progressista (que progressa respecte a la realitat existent) sobre els recursos presentats contra l’aprovació per Les Corts Generals d’Espanya, pel Parlament de Catalunya i pels ciutadans/es de Catalunya en referèndum , d’un nou Estatut de Catalunya l’any 2006 i la possibilitat d’elaboració d’una sentència conservadora (que conserva el que hi ha) posa contra les cordes a la majoria de les forces polítiques de Catalunya (llevat del PP) que varen treballar en el nou Estatut, i de retruc a totes aquelles forces que l’han recolzat a Espanya, especialment al PSOE.
Estem, novament, en una cruïlla i caldrà veure si no hi haurà ningú que vulgui portar el carro pel pedregal. Podem prendre mal, molt mal. Alguns, als extrems, poden pensar que quan pitjor millor. Millor per ells, però no per la majoria de la població. Hi ha camins que no tenen sortida.
Madrid, 21 d’abril.
1 comentari:
Respecte l'Estatut vull remetre un conte que el meu pare, en Fernando R., em va explicar. Era un home que marxaba a la capital i els seus amics, tots li deien, - Vas a Madrid!! Porta'm un "Pito". Els hi deia a un radera l'altre, -Si home, i tant. Però un, li va etzibar, - eh! te, cent pessetes, si troves un "Pito", porta'm un. A qual cosa li va respondre aduïnt, - Si, tú pitaràs.
Fco. Javier Rodríguez
xavierod@movistar.es
Publica un comentari a l'entrada