Penso que en aquest país moltes vegades no diem les coses pel seu nom sinó que busquem subterfugis per no afrontar la realitat, o defensem posicions indefensables per tal de no molestar a qui pugui sentir-se afectat per algú o alguna cosa. No sé si això també es dona en altres indrets i/o és part del món d’avui. Dos exemples recents que he viscut directament.
Nova campanya per la xarxa dirigida (contra?) als diputats/es. Ara va dels treballadors de les oficines dels visats del Col·legis Professionals d’Enginyers Tècnics. La Llei d’adaptació de la Directiva de Serveis de la U.E. estableix, entre moltes altres coses, l’eliminació dels visats obligatoris en determinades actuacions professionals. Clar, això representa consegüentment la desaparició (o disminució) de la feina que feien fins ara els treballadors de les Institucions afectades. Desapareix una feina i caldrà recol·locar el treball dels que la feien. Evidentment, si no hi ha feina alternativa a fer, el futur d’aquests treballadors és incert, quan no problemàtic. Els afectats posen el crit al cel i ens acusen, dit planerament, de fer-los el pacte de la fam.
Entenc que la seva situació és difícil, i més ara. Se’ls trenca el “status quo” en que vivien. Cert. Potser s’hauran de reconvertir i això no és una cosa que agradi massa a ningú. Però no hi ha volta de full, la dinàmica de la vida sempre ha comportat canvis, encara que potser no amb tanta rapidesa com ara. El que no té sentit és pretendre mantenir una situació que, en aquest cas, les legítimes decisions normatives han eliminat. La sortida no passa per la queixa estèril i per esbravar-se contra el “sistema” o els “polítics”. Cal acceptar la realitat i veure de trobar sortides possibles dins la mateixa empresa, sector, o fora, emprenent nous camins professionals. Són molts els treballadors, avui i aquí degut a la crisi que és un tema diferent del que ens ocupa, que s’enfronten a aquesta disjuntiva. Cal dir-ho ben clar, en aquest sector com en molts d’altres: no es pot mantenir treball que no comporti feina, no es pot tenir treball nominal ja que és ben conegut que “no es el mateix treballar que fer feina”.
El segon tema recentment viscut fa referència a la situació de les finances locals. Nou debat al Ple del Congrés sobre el tema. Demanda de pronunciament de la Cambra sobre la necessitat d’un nou sistema que el reguli, però en el ben entès que ha de proporcionar més recursos a les escurades (?) arques municipals. La demanda és general des del món municipal i des de totes les formacions polítiques. Ningú s’atreveix a dir quin és la perspectiva real. Que "d’allà on no n’hi ha no en pot rajar". Estem en situació de crisis generalitzada, no sols a Espanya, sinó a tot el nostre entorn, i les finances públiques són les que són i les finances particulars que nodreixen aquelles (no ho oblidem) també són les que són. No és vàlid mantenir les reclamacions de fa 25 anys, ha passat molta aigua sota els ponts i la situació llavors era molt diferent de la d’ara, ni no es pot tenir present els anys daurats que s’acaben de passar.
Pretendre que, al marge de la situació econòmica actual, les corporacions locals disposin de més recursos ja em direu com es pot fer. Donar més possibilitats a la imposició local (impostos i taxes), com? Els ciutadans/es acceptarien noves figures que complementin o supleixin les actuals? Em sembla que no és pas assenyat pensar-ho. Que hi hagi més transferències dels pressupostos estatals o autonòmics. Però si aquests estan a la baixa amb els seus corresponents problemes! Per tant, mal moment per mantenir i accentuar aquesta pretensió dels regidors. Però, com si res. Es porta a votació l’exigència al Govern de que cal respondre a la demanda municipal. Com que ningú s’atreveix a dir quina és la realitat és fàcil apuntar-s’hi i molt difícil oposar-s’hi. Doncs, apa, que el Govern faci allò que es ben evident que se sap que no pot fer, però com que s’ha anat engreixant el gos al no tallar les expectatives, ara que les circumstàncies són les que són, cal mantenir la ficció, continuem en la irrealitat. Jo no vaig voler participar en aquest joc.
Nova campanya per la xarxa dirigida (contra?) als diputats/es. Ara va dels treballadors de les oficines dels visats del Col·legis Professionals d’Enginyers Tècnics. La Llei d’adaptació de la Directiva de Serveis de la U.E. estableix, entre moltes altres coses, l’eliminació dels visats obligatoris en determinades actuacions professionals. Clar, això representa consegüentment la desaparició (o disminució) de la feina que feien fins ara els treballadors de les Institucions afectades. Desapareix una feina i caldrà recol·locar el treball dels que la feien. Evidentment, si no hi ha feina alternativa a fer, el futur d’aquests treballadors és incert, quan no problemàtic. Els afectats posen el crit al cel i ens acusen, dit planerament, de fer-los el pacte de la fam.
Entenc que la seva situació és difícil, i més ara. Se’ls trenca el “status quo” en que vivien. Cert. Potser s’hauran de reconvertir i això no és una cosa que agradi massa a ningú. Però no hi ha volta de full, la dinàmica de la vida sempre ha comportat canvis, encara que potser no amb tanta rapidesa com ara. El que no té sentit és pretendre mantenir una situació que, en aquest cas, les legítimes decisions normatives han eliminat. La sortida no passa per la queixa estèril i per esbravar-se contra el “sistema” o els “polítics”. Cal acceptar la realitat i veure de trobar sortides possibles dins la mateixa empresa, sector, o fora, emprenent nous camins professionals. Són molts els treballadors, avui i aquí degut a la crisi que és un tema diferent del que ens ocupa, que s’enfronten a aquesta disjuntiva. Cal dir-ho ben clar, en aquest sector com en molts d’altres: no es pot mantenir treball que no comporti feina, no es pot tenir treball nominal ja que és ben conegut que “no es el mateix treballar que fer feina”.
El segon tema recentment viscut fa referència a la situació de les finances locals. Nou debat al Ple del Congrés sobre el tema. Demanda de pronunciament de la Cambra sobre la necessitat d’un nou sistema que el reguli, però en el ben entès que ha de proporcionar més recursos a les escurades (?) arques municipals. La demanda és general des del món municipal i des de totes les formacions polítiques. Ningú s’atreveix a dir quin és la perspectiva real. Que "d’allà on no n’hi ha no en pot rajar". Estem en situació de crisis generalitzada, no sols a Espanya, sinó a tot el nostre entorn, i les finances públiques són les que són i les finances particulars que nodreixen aquelles (no ho oblidem) també són les que són. No és vàlid mantenir les reclamacions de fa 25 anys, ha passat molta aigua sota els ponts i la situació llavors era molt diferent de la d’ara, ni no es pot tenir present els anys daurats que s’acaben de passar.
Pretendre que, al marge de la situació econòmica actual, les corporacions locals disposin de més recursos ja em direu com es pot fer. Donar més possibilitats a la imposició local (impostos i taxes), com? Els ciutadans/es acceptarien noves figures que complementin o supleixin les actuals? Em sembla que no és pas assenyat pensar-ho. Que hi hagi més transferències dels pressupostos estatals o autonòmics. Però si aquests estan a la baixa amb els seus corresponents problemes! Per tant, mal moment per mantenir i accentuar aquesta pretensió dels regidors. Però, com si res. Es porta a votació l’exigència al Govern de que cal respondre a la demanda municipal. Com que ningú s’atreveix a dir quina és la realitat és fàcil apuntar-s’hi i molt difícil oposar-s’hi. Doncs, apa, que el Govern faci allò que es ben evident que se sap que no pot fer, però com que s’ha anat engreixant el gos al no tallar les expectatives, ara que les circumstàncies són les que són, cal mantenir la ficció, continuem en la irrealitat. Jo no vaig voler participar en aquest joc.
Res, que m’ha vingut al cap, per allò que passa, allò que passa al teu voltant, en Peret i la seva cançó “El mig amic”. Els conec una mica els “meus” gitanos i tinc vivències per explicar d’ells de la meva vida política mataronina. De petit, els del carrer de la Palma (on va néixer en Peret), desprès els de l’ Avinguda Recoder. Apa, nois! (ep!, les gitanes, sagrades).
Madrid, 14 d'abril.
8 comentaris:
Sr. Mas:
Comprendo sus argumentos respecto al "Statu Quo" Colegios Profesionales, pero ello no quiere decir que sus empleados -entre los que me incluyo- "hagan faena" en vez de trabajar.
No menosprecie nuestro quehacer diario porque lo hagamos en unas instituciones que parece que les molestan.
También entienda nuestra lógica preocupación por el futuro incierto que se nos avecina -sumado a la situación actual- y, que a veces, provoca que se actúe de la manera más inadecuada.
De entrada gracias por su comentario.
Seguramente me expreso mal o se entiende mal lo que digo. No menosprecio en absoluto el trabajo que venían haciendo hasta ahora. Lo que digo es que este trabajo va a desaparecer. Precisamente, determinado que no va ha haber visados, el tema es la reconversión del trabajo de los que antes hacían aquella tarea que desaparece. Lo que no se puede pretender es mantener un lugar de trabajo en base a una tarea que ya no existe. Este problema se ha planteado siempre en la sociedad por causa de la dinámica social y económica permanente que existe en ella.
Siempre interpreté la expresión “No és el mateix treballar que fer feina” en el sentido que no es lo mismo “estar” en un puesto de trabajo que “rendir, ser productivo,” en un puesto de trabajo y creo que es justamente al revés de como usted la interpreta.
Respecto a su lógica preocupación la entiendo perfectamente y así lo digo.
Sr. Mas:
Gracias por la respuesta, es muy aclaratoria.
Sin embargo, me parece que todavía no tiene claro cuál es mi "faena" diaria:
Soy Ingeniero Técnico Industrial y, como ya le he comentado, trabajo en un Colegio de Ingenieros Técnicos Industriales.
A parte del visado de trabajos profesionales, los tres trabajadores que somos:
- Mantenemos un sistema de gestión de calidad según ISO 9001.
- Mantenemos un servicio de información técnica al cuál están suscritos más de 1000 colegiados.
- Mantenemos un servicio de Bolsa de Trabajo, con más de 500 inscritos, en el que durante este año ya hemos tramitado 176 ofertas para ITIs.
- Mantenemos un servicio de préstamo de biblioteca (electrónico y físico) de documentación ténica, en el que durante este año ya hemos prestado más de 400 ejemplares.
- Mantenemos un acceso a una base de datos de legislación técnica con alertas diarias para colegiados.
- Realizamos y mantenemos una publicación sobre "proyectos tipo" para facilitar su tarea al profesional.
- Mantenemos un sistema de préstamo de Aparatos de Medición, Medida y Ensayo, en el que este año ya hemos prestado más de 50 aparatos.
- Mantenemos y operamos una plataforma de eLearning.
- Preparamos y ofertamos Cursos Específicos para colegiados.
- Corregimos "los errores" de clegiados en los trabajos profesionales enviados para su visado, aunque ello no esté dentro de su función.
- Y, aparte de todo esto, y alguna cosa más que me olvido, visamos.
La respuesta a esto ya la se: Uds. no tienen problema con "la reconversión"; desaparece el visado, pueden seguir ofreciendo estos servicios; sin embargo, hay un matiz, todos estos servicios son gratuitos, y puede imaginarse el efecto que tendrá empezar a cobrarlos.
Sobre la Trasposición Directiva de Servicios quiero hacerle unas matizaciones:
- La Ley 17/2009 dice en su artículo 20 Fomento de la calidad de los servicios: Las Administraciones Públicas y demás autoridades competentes fomentarán un elevado nivel de la calidad de los servicios. En este aspecto relacionado con la calidad de los servicios profesionales lo tenían chupado; ya tenían uds. toda la infraestructura montada y, ojo, defendiendo la voluntareidad del visado, pero con el texto que volvió del Senado al Congreso en la tramitación de la Ley y que su grupo político desechó (Ver aqui.
- No entiendo muy bien cómo la Generalitat Catalana, que si no me equivoco está en manos de su grupo político (PSC) se proponga puentear la trasposición al ordenamiento jurídico de la directiva de servicios(Ver Aquí) y tratar el tema del visado de forma distinta. Le recuerdo que recientemente el Ayuntamiento de Barcelona ha firmado un convenio con los Colegios Oficiales de su demarcación para la tramitación del certificado de idoneidad técnica para licencias (Ver Aquí.
En fin, perdóneme por el rollo, pero es un placer que alguien en su posición nos escuche.
Gracias.
No, no es ningún rollo lo que me cuenta y lo entiendo perfectamente. Trato de explicar que una vez realizado y zanjado el debate del visado, que acepto que pueda haber discrepancias pero que ya no es el momento de discutir, la situación es la que es. Podemos lamentarnos de que hubiera que haber sido otra y que la actual no nos gusta pero convendrá conmigo que ya está hecho para bien o para mal. Ya pasó el momento de discutirlo y quizás la decisión tomada no fuera buena (nunca son buenas para todos las decisiones políticas) pero ahora hay que afrontar la situación que ya es distinta de la que había. Comprendo la desazón por su trabajo futuro pero hay que encarar la realidad que es, no la que hubiéramos querido que fuera.
Sr. Mas:
Una última cuestión que nos preocupa. Como economista que es, nos gustaría conocer la previsión de reconversión que hizo el Gobierno para los trabajadores afectados de los Colegios Profesionales y en qué parte de este Informe Económico independiente o en el Informe de la D.G. de Análisis Macroeconómico que el Ministerio de Economía y Hacienda publicita en su web, nos incluyen.
Me entero y le contesto.
Sr. Mas:
No hace falta que conteste. El Ministerio de Economía ya ha respondido en la Memoria del Análisis de impacto normativo del Proyecto de Real Decreto sobre obligaciones de visado colegial de trabajos profesionales (Ver Aquí.
Una última pregunta: ¿Considera que una instalación de una antena de televisión en una vivienda tiene el mismo riesgo para la seguridad de las personas que una instalación nuclear?. Si considera que no, contradice lo que expuesto por el Ministerio de Economía y Hacienda en los documentos que le enlazo.
Seguiremos "haciendo faena".
Conocí el proyecto de Real Decreto en la sede del Colegio de Ingenieros Técnicos Industriales de Gerona el pasado jueves. Su Decano, a resultas de la polémica que provoqué, me invito a mantener un encuentro que fue agradable e interesante. En él tuve, por primera vez noticia del R.D. He de decirle que no sigo el tema ya que no es de mi competencia en mis trabajos parlamentarios. Le he de decir que comentándolo posteriormente con la Diputada que lo lleva ésta también me manifestó su extrañeza sobre algunos puntos de su contenido como el que usted. menciona. Veremos como evoluciona, aunque sospecho que habrá muchas presiones en todos los sentidos sobre el resultado último de la mencionada disposición.
Publica un comentari a l'entrada