Xerrada organitzada per l’Agrupació de Mataró del PSC per explicar com veig el panorama polític. L’esquema el trec de “Conillets d’Índies”. Sala del centre cívic de Els Molins, bona entrada per ser un divendres a la tarda.
L’afirmació, com a hipòtesi, de que el volum excessiu de certes activitats no productives podia ser una de les causes de la crisi mundial per la que estem passant aixeca debat.
Com en una gerra de cervesa. Per sobre del líquid hi ha la bromera que arriba fins dalt del recipient. Una quantitat adequada de bromera fa de bon passar, però si hi ha molta bromera, més que líquid, quant s’esvaeixi resultarà que sols teníem mitja gerra. Com tot, sempre és qüestió de mides i de no passar-se.
En l’actualitat la distribució de la població activa (ocupats + aturats) per sectors és la següent: agricultura, 4,1%; indústria, 14,5%; construcció, 12,-%; serveis, 64,9%; altres (aturats sense adscripció), 4,5%. Aquesta és una distribució normal, comparable amb les economies de la OCDE, per exemple.
L’evolució de l’economia al llarg de la història: Al sector primari, agricultors, ramaders, pescadors, boscaires i miners, si va afegir el sector secundari, artesans, manufacturers, industrials i ambdós plegats varen permetre el desenvolupament del sector terciari, comerciants, transportistes, financers, administradors, educadors i sanitaris. Sempre ha existit un sector quaternari que no aportava res en concret a la satisfacció de les necessitats materials bàsiques i al funcionament de la col·lectivitat, però aportava, o imposava, la satisfacció d’algunes necessitats espirituals, sacerdots, endevins, artistes i saltimbanquis.
En les economies molt desenvolupades, com les del nostre entorn, les necessitats bàsiques estan amplament cobertes amb poc esforç (relatiu) mercès al progrés de coneixements i tècniques. L’economia dels serveis ocupa, més o menys, dos terços de la població, però no distingeixen les estadístiques oficials entre el terciari i el quaternari, entre aquells que proporcionen serveis necessaris per l’activitat productiva i aquells que procuren serveis improductius directament. Difícil diferenciació d’altra banda quan els límits dels que és necessari i el que és improductiu en les nostres societats de porcs rics mal farts és difusa.
Ocupats en el sector serveis, terciari o quaternari, n’hi ha d’haver. Comercials, publicistes, dissenyadors, promotors, analistes, intermediaris, cantants, futbolistes, pintors i crítics de tota mena,... La seva activitat, i la remuneració de la mateixa, comporta al seu torn que sigui necessari proveir-los de béns i serveis que contribueixen a la roda de l’activitat econòmica.
Ara bé, convertir-los en el motor de la roda, del conjunt global de la roda, potser és excessiu. Aquesta és la hipòtesi plantejada. D’on surten en darrer terme, a tall d’exemple, les retribucions, extravagants i estratosfèriques, del món dels espectacles esportius? Com és possible que hi hagi tants ocupats, en activitats inversemblants, en aquest àmbit? Quins recursos destinem a activitats de comunicació, entreteniment i esbarjo més enllà de les necessitats primàries? I d’aquestes necessitats primàries, amb quina sofisticació de proveïments les obtenim?
No serà pas que hi ha molta, massa, bromera en la gerra de cervesa i ara s’està esvaint? Tenim clars els límits que imposa, que encara imposa, el nostre sistema econòmic? No serà que pensem que podem obtenir tot allò que desitgem, que tot és possible?
Res, pensem-hi una mica.
L’afirmació, com a hipòtesi, de que el volum excessiu de certes activitats no productives podia ser una de les causes de la crisi mundial per la que estem passant aixeca debat.
Com en una gerra de cervesa. Per sobre del líquid hi ha la bromera que arriba fins dalt del recipient. Una quantitat adequada de bromera fa de bon passar, però si hi ha molta bromera, més que líquid, quant s’esvaeixi resultarà que sols teníem mitja gerra. Com tot, sempre és qüestió de mides i de no passar-se.
En l’actualitat la distribució de la població activa (ocupats + aturats) per sectors és la següent: agricultura, 4,1%; indústria, 14,5%; construcció, 12,-%; serveis, 64,9%; altres (aturats sense adscripció), 4,5%. Aquesta és una distribució normal, comparable amb les economies de la OCDE, per exemple.
L’evolució de l’economia al llarg de la història: Al sector primari, agricultors, ramaders, pescadors, boscaires i miners, si va afegir el sector secundari, artesans, manufacturers, industrials i ambdós plegats varen permetre el desenvolupament del sector terciari, comerciants, transportistes, financers, administradors, educadors i sanitaris. Sempre ha existit un sector quaternari que no aportava res en concret a la satisfacció de les necessitats materials bàsiques i al funcionament de la col·lectivitat, però aportava, o imposava, la satisfacció d’algunes necessitats espirituals, sacerdots, endevins, artistes i saltimbanquis.
En les economies molt desenvolupades, com les del nostre entorn, les necessitats bàsiques estan amplament cobertes amb poc esforç (relatiu) mercès al progrés de coneixements i tècniques. L’economia dels serveis ocupa, més o menys, dos terços de la població, però no distingeixen les estadístiques oficials entre el terciari i el quaternari, entre aquells que proporcionen serveis necessaris per l’activitat productiva i aquells que procuren serveis improductius directament. Difícil diferenciació d’altra banda quan els límits dels que és necessari i el que és improductiu en les nostres societats de porcs rics mal farts és difusa.
Ocupats en el sector serveis, terciari o quaternari, n’hi ha d’haver. Comercials, publicistes, dissenyadors, promotors, analistes, intermediaris, cantants, futbolistes, pintors i crítics de tota mena,... La seva activitat, i la remuneració de la mateixa, comporta al seu torn que sigui necessari proveir-los de béns i serveis que contribueixen a la roda de l’activitat econòmica.
Ara bé, convertir-los en el motor de la roda, del conjunt global de la roda, potser és excessiu. Aquesta és la hipòtesi plantejada. D’on surten en darrer terme, a tall d’exemple, les retribucions, extravagants i estratosfèriques, del món dels espectacles esportius? Com és possible que hi hagi tants ocupats, en activitats inversemblants, en aquest àmbit? Quins recursos destinem a activitats de comunicació, entreteniment i esbarjo més enllà de les necessitats primàries? I d’aquestes necessitats primàries, amb quina sofisticació de proveïments les obtenim?
No serà pas que hi ha molta, massa, bromera en la gerra de cervesa i ara s’està esvaint? Tenim clars els límits que imposa, que encara imposa, el nostre sistema econòmic? No serà que pensem que podem obtenir tot allò que desitgem, que tot és possible?
Res, pensem-hi una mica.
Mataró, 24 de gener.
1 comentari:
Em sembla interessant que parlis de productes i serveis concrets, de la utilitat real de moltes activitats, d'allò que (algú ho deia) és socialment necessari. Si tot es basa en el mercat, en els inputs i outputs, en els beneficis monetaris, en els tants per cent, ... Quin sentit té circular amb tancs pel carrer ? De què serveix tota la exorbitant industria de la publicitat ? Els dos mil tipus de iogurt ? ... La qüestió és potser aquesta: quins nous mecanismes per regular la producció de bens per satisfer el millor possible les necessitats socialment justificables/raonables/sostenibles/ecològiques ... Repensar l'economia tornant als orígens !
Publica un comentari a l'entrada