7. Alguna que altra curiositat.

Sense comentaris.

6. Setmana Santa.

Cap processó enguany i poques esglésies. A Lleó, evidentment la Catedral gòtica (sols per fora) i San Isidoro romànic (no vàrem baixar a la cripta, atapeïda de tourist). Al fons del “Valle del Silencio” la mossàrab de Santiago de Peñalba val la pena per ella mateixa i pel paisatge per arribar-hi.

5. “Estar en Babia”.

Passada la comarca minera de Laciana, sota la cara sud de la serralada cantàbrica discorre la comarca de Babia (si, allà on un Rei de Lleó es distreia caçant i oblidava el seu comès, d’aquí la dita: “estar en Babia”). La carretera va planejant entre prats verds al costat de muntanyes de pedra grisa plenes de rierols.

4. Enginyeria. Dels romans, al món d’avui.

A Las Médulas, als primers temps de la nostra era, els romans van establir un impressionant sistema per obtenir or. El que n’ha quedat, 2.000 anys després és un paisatge torturat i l’admiració de la tècnica emprada.

L’espectacular pont de l’enginyer Fernández Casado sobre la presa de Barrios de Luna va permetre un gran avanç en la comunicació entre la Meseta i Astúries.

3. Turisme rural.

En la visita que vaig fer a El Bierzo l’any passat vaig tenir l’oportunitat de conèixer el Palacio de Canedo i tot el que gira en torn a Prada a tope. Vaig proposar-me tornar-hi per hostatjar-me tant bon punt pogués. El lloc és esplèndid. Les vinyes ara sols mostren els ceps nus. A l’estiu deuen omplir de verdor aquelles terres, i a la tardor d’ocres i daurats. En aquest temps de primavera eren els cirerers florits els que donaven la nota blanca de color, les figueres sols despuntaven, i els castanyers estaven per brotar encara. (Llàstima de la desgavellada urbanització d’arreu)

2. Amics.

Barbacoa a Ciudad Lineal. El vell somni d’Arturo Soria, existeix. Suposo que és l’excepció, o la mostra del que volia que fos i no va ser.

Històries d’amics forjats fa quasi bé trenta anys. O calbs, o cabells blancs. O, com jo, totes dues coses alhora.

(en Pancho i en Pep)

Descans

Uns dies de descans. Descans? Bé, de l’activitat quotidiana. Fer 1.000 km de cop per tornar a casa no és precisament reposar.

1. L’exposició temporal del Prado.

“L’americano” Ramón de Errazu va llegar, ara fa cent anys, al Museo del Prado una col·lecció de quadres excel·lents (Fortuny, Madrazo, Rico,...). Val la pena veure’ls.

14 d'abril. Petit homenatge sense nostàlgia.

(Agafada, aquests dies, a les parets del “barrio Húmedo” de León)

Vull reiterar, però, el que vaig deixar escrit en una entrada que vaig fer temps enrera:

Cercas acusa Wert de presentar una visió equidistant entre la guerra civil i la postguerra. D’acord amb ell, no n’hi pot haver d’equidistància. Però no va d’això el debat, sinó del que diu Wert en la seva darrera resposta. “La tesis era muy sencilla: La Transición es mejor espejo de referencia de nuestra actual democracia que la República” I amb això li dono la raó. Segurament per que els protagonistes n’estem satisfets a la vista dels resultats que hem aconseguit. Cosa que, dissortadament, no poden dir, amb culpa o sense, amb raó moral o política o sense, els nostres pares. No podem prendre com a referència una cosa que no va poder ser tenint a mà una que és.

M’ha agradat l’article de J.B. Culla: “La Segona República o el mirall trencat” al Quadern de l’edició de Catalunya de El Pais d’ahir.

Mataró, 14 d’abril.

Alfredo

Gràcies, sort i éxits.

Mataró, 7 d'abril

Ple a les vuit del matí.

Avui el Ple del Congrés ha arrencat a les vuit del matí. Ja vaig explicar la causa. M’he negat anar-hi. No perquè em fes res llevar-me més aviat. A aquesta hora ja estic dempeus, faltaria més. Al continuar la sessió, s’hi tractava el retorn del Senat de la Llei de “Tropa y marinería”, que és un tema molt important i àdhuc apassionant, però no és un tema meu. I cal tornar a explicar com es treballa al Congrés en lloc de fer “numerets” mediàtics. La queixa de l’absència generalitzada dels Diputats/des en el Ple és ben comprensible si no és vol entendre el mètode de treball de la Cambra.

A tall d’exemple, el que exposo al final de l’anterior entrada és una mostra de que no és el mateix treballar que fer feina.

Per cert, ahir al vespre no vaig poder anar a la presentació del segon volum de les memòries de l’Alfonso Guerra, que m’hagués agradat, ja que era dels comptats (amb els dits de les mans) que encara romania al Ple ja que es debatia una interpel·lació a la Ministra de Medi Ambient, i jo pertanyo a aquesta Comissió. El President de la Cambra be prou que en va poder fer la presentació del llibre. Cal explicar-ho, també.

Madrid, 6 d’abril.

"Guerrilles" parlamentàries

El PP per boca d’un dels seus diputats senglars ha portat una batalla frontal, quasi personal, contra el ministre Montilla per compte de l’OPA de Gas Natural sobre ENDESA. A la tribuna del hemicicle les acusacions han estat molt pujades de to i fins hi tot desagradables. De resultes d’una d’aquestes interpel·lacions el PP va fer seguir al Ple del passat dimarts una moció (proposta dirigida al Govern que s’ha de votar) que va camuflar amb un llenguatge i un to completament diferent que el que havia emprat abans. Allò del llop amb pell d’ovella.

El que havíem d’haver fet els socialistes era rebutjar-la de dret com a mostra d’indignació, però en ares al “bon rotllo” es va creure convenient presentar-hi esmenes per intentar arribar a un acord. També ho van fer, de presentar esmenes, ERC i el BNG.

El PP va tenir l’habilitat d’incorporar aquestes darreres esmenes a la seva proposta rebutjant les del G.P. Socialista, atrapant així a aquells grups en un parany que comportava, d’aprovar-se, una agressió gratuïta d’aquells al ministre.

Sort que en una finta d’hàbil i bregat parlamentari en Sánchez Llibre, en nom de CiU, va anunciar que canviava el vot que tenia pensat de fer el seu grup d’abstenció arrenglerant-se amb el Grup Socialista i permeten així rebutjar la proposta del PP. Va aprofitar la situació a fons “salvant la vida” al Govern i “refregant pels morros” a ERC la seva coincidència de vot amb el PP, va dir “com en altres temes importants”, en clara referència a l’actualitat.

L’endemà, però, en Sánchez Llibre s’ho va cobrar a la Comissió d’Economia. Va aconseguir el recolzament de tots el grup de la Comissió menys el Socialista per una proposició no de Llei del seu grup que demanava un Pla de xoc en matèria d’estímul a les exportacions vista la situació de la balança de pagaments, i evidentment (el grup Socialista no té majoria) la va guanyar.

El fet curiós és que el dia abans s’havia celebrat una compareixença del Secretari d’Estat de Turisme i Comerç, Pedro Mejía, a la Comissió d’Indústria per explicar la situació del nostre comerç exterior i les actuacions que es feien des del Govern. En Sánchez Llibre no va poder assistir-hi, vull suposar, i va delegar en el seu company Pere Grau (que no és l’habitual en aquesta Comissió) que sols va parlar de les conseqüències del diferencial d’inflació que tenim amb els nostres veïns. L’exposició del Secretari d’Estat va ser extensa i aclaridora del munt d’actuacions que comporta la política de comerç exterior que és possible avui des de qualsevol Govern d’un Estat com el nostre que està dins la Unió Europea. Més enllà de les lògiques crítiques dels diferents grups no vaig sentir en cap moment que ningú demanes un pla de xoc en aquest tema.

Per tant, ara, davant aquesta demanda de la Comissió d’Economia el Govern sols ha de contestar amb el que va dir el Secretari d’Estat a la Comissió d’Indústria el dia abans.

Quina pèrdua d’energies i de temps!


Madrid, 5 d’abril.

S'acosta la Setmana Santa

El President de la Junta directiva de La Ruta del Tambor y del Bombo m’envia un saluda que acompanya un folleto divulgatiu i promocional de la seva Setmana Santa.

“En nuestro primer año en el que ha sido declarada la semana Santa de los pueblos de la Ruta como “Fiesta de Interés Turístico Nacional”, animo a que visite nuestra página web en la que encontrará todo sobre nuestra Semana Santa, con historia, tradiciones, etc,…”

Doncs, aquí queda.

(dedicat a la companya Yolanda Casaus)

Madrid, 5 d'abril.

Més sobre l'energia

Alemanya, amb un govern de gran coalició entre demòcrata cristians i social demòcrates, comença a fer un debat sobre el futur de l’energia.

La crisi del gas rus al seu pas per Ucraïna ja passa factura. Com també, encara que no ho sembli, l’episodi de les vinyetes daneses sobre Mahoma, i el “maldito imbroglio” d’Iraq i tantes altres situacions d’inestabilitat i prepotència en països exportadors d’hidrocarburs. Ah!, i no cal oblidar el proper esgotament de les reserves dels pous del Mar del Nord (Llavors, Noruega entrarà a la U.E.)

L’afilat Hermann Tertsch va molt fort i ho descriu així:

Para que Europa y Alemania como su principal garante sean libres han de tener fuerza para poner condiciones a sus suministradores de petróleo y gas pero también para producir ellos mismos. En fuentes alternativas y en la nuclear, aunque en la reunión ahora convocada aún se hable en voz bajo sobre ella. La decisión de replantear el desarrollo de una energía nuclear en Alemania no va a poder paralizarse mucho más tiempo por izquierdismos milenaristas, vocaciones antitecnológicas o movimientos agropecuarios propios de los años ochenta.

Aquí, segons els diaris d’avui, el PSOE i Los Verdes treuen una nota conjunta mantenint el que van pactar per les eleccions del 2004. Serà un important debat en la confecció del futur programa per les properes.

Els companys del GPS Soraya Rodríguez (PSOE) i Paco Garrido (Los Verdes)

Madrid, 5 d’abril.

La gosadia

Aquest passat cap de setmana vaig fer una xerrada a Pineda de Mar i vaig anar a la missa concelebrada de Cornellà.

Al primer acte vaig apuntar –ni el temps de que disposava, ni la característica del acte permetien més – una reflexió que intueixo, i que potser és falsa, sobre una qualitat de l’exercici de la política a casa nostra en aquests primers anys del tercer mil·leni: La gosadia.

"Estamos haciendo una España moderna,plural, democrática y de Paz"

Primer va ser la dreta, exercint renovadorament el seu paper. Sense manies. No és cert com a continuadors del franquisme, sinó amb aires i formes nous. Amb “xuleria”, si voleu, com els correspon. Després va ser la pròpia ciutadania afirmant-se a favor i en contra, sortint als carrers. Mai havien sortit tants (i tant diferents) darrera una pancarta. No desencís i abúlia, sinó expressió vehement. I ara, l’estil ZP, obrint i enfrontant-se a molts temes alhora. No prudència, sinó risc. No to baix, com alguns analistes aconsellen donat el pati, sinó envestint de dret els temes. Política exterior, relacions socials, distribució territorial, el procés de pau,… I sembla que l’aposta, agosarada aposta, comenta a donar fruits. Gil Calvo en el seu article d’avui a El País: Inflexión, afirma “Estos idus de marzo pasarán a la historia”

Veurem. Potser els anys i el caràcter em fan ser més prudent que atrevit, però no s’ha de negar mèrit als ardits.

"¡Presidente. Zapatero. Saluda al follonero!"

Mataró-Madrid, 3 d'abril.

El govern del món

Joaquín Estefanía no para d’escriure. Fa una labor divulgadora dels entrellats de la política i de l’economia en el món d’avui.

En el seu darrer assaig “La mano invisible” Ed. Aguilar. M-2006, pretén explicar a on està el poder real avui en dia. Des de la definició de la Real Academia de la Lengua: “tener expedita la facultad de hacer una cosa”, a intentar descriure qui té de veritat aquesta facultat.

Moltes referències als EE.UU., els amos del món. Les grans empreses financeres i tecnològiques, i les línies de pensament. Cites a Krugman, Stiglitz, Galbraith, i a tot el que conforma el pensament reformista . Els dubtes de què fer. El anàlisis del creixement de les desigualtats entre i dins dels països. La impotència del Estat-Nació front el nou ordre mundial i la seva substitució per l’Estat-xarxa. La manca d’una regulació global d’una economia global. El paper dels mitjans de comunicació, els sondeigs demoscòpics i l’actuació dels jutges com a nous poders fàctics. L’home de Davos, i l’home de Seattle.

Com no, un apartat a “El poder de los Blogs”. Però, atenció a la seva darrera reflexió sobre aquest fenomen.

“Muchos de sus hagiógrafos lo cualifican de fenómeno revolucionario. Pero los filósofos más cautos subrayan una paradoja sobre la que reflexionar: para hacer una revolución hay que salir a la calle. Los blogs por el contrario, acentúan la intervención desde un domicilio particular; son más onanistas que revolucionarios”

Acaba:

“Se puede imaginar una sociedad sin Estado, como han hecho algunas de las utopías universales, pero no una sociedad sin poder, aunque al final de todas las utopías esté la desaparición del mismo. Pero estas utopías han traido en el pasado, sobre todo durante el siglo XX, el infierno a la tierra; el poder, en si mismo, no es objeto de indignación siempre que se use en dosis homeopáticas. Casi todo el mundo entiende que el ejercicio normal del poder, la sumisión de la voluntad de unos a otros, es inevitable en la sociedad moderna.”

Com sempre. El que ara tenim millors eines, mes capacitat i més voluntat de fer-ho millor per a tots, i no sols en profit de pocs.

Mataró-Madrid, 3 d’abril.

Postals: Calendari. Abril

Alegría, alegría,...

Impressions del debat d'ahir

1. Rajoy trenca Espanya.

El seu dur discurs, dirigit exclusivament als seus (diputats, militants i electors) és l’expressió més clara de la decisió d’apostar a totes, sense dubtes, pel discurs de la meitat dels espanyols (potser no tants) contra l’altra meitat.
Aquesta visió no vol que compartim l’espai. Ens donen per perduts, per impossibles. Sols val la seva España. La unitària. No la descentralitzada i federal (o federalista). Qui és el separatista? Per què, com va replicar molt bé en Rubalcaba, és un discurs que nega la realitat d’Espanya.


2. Puigcercós manté el discurs coherent, però estèril.

Baix de to, però coherent. “Això es tanca en fals. És un bon Estatut per una regió d’Espanya, no per la Nació catalana.” No obra pas cap porta. Ells, els d’ERC, volen una altra cosa. Sempre ho han dit: l’Estatut del Parlament del setembre del ’05, si pot ser millorat, no el del Congrés de març del ‘06. No sé de què s’estranyen alguns. Les seves manifestacions públiques sempre han anat en la mateixa direcció. Mantindran la coherència, o al final la canviaran per un aeroport, o pels peatges?

3. El tripartit. Patètic.

El President i el Conseller de Relacions Institucionals aplaudint i abraçant-se. El Conseller primer mirant-s’ho palplantat. Desprès els diputats d’ERC van venir al Villareal a celebrar la resolució. Però, què cony hi feien allà? Acabaven de votar que No! Això no té cap sentit!. Cal un govern de gestió fins passat el referèndum i desprès convocar als ciutadans /nes per que manifestin amb el seu vot qui i com ha de gestionar el post- procés estatutari.



Per cert, acabo de rebre a casa una reedició que en Bargalló ha fet, des del seu càrrec, de les tesis contra les retallades del Estatut del 32 del jurista Francesc Maspons i Anglasell, contextualitzades, comentades,...i actualitzades!

"...hem cregut oportú oferir una visió actualitzada (i també fins ara inèdita) de les tesis que Maspons defensà en aquells moments, per tal que el lector d’avui pugui jutjar la seva vigència. El professor de dret constitucional i escriptor Hèctor López Bofill ha estat l’encarregat de realitzar aquesta actualització en l’escrit “L’estatut com a pacte entre entitats sobiranes”. " (sic)

4. Pensando en España.

Aquesta va ser la frase final del discurs afirmatiu d’en Perez Rubalcaba. Amb la mirada posada en un futur compartit. La descentralització de l’Estat és un pas endavant per la millor Espanya possible.

5. Pepe Acosta:

Pues, si!

Mataró, 31 de març.

Conciliació de la vida laboral i familiar

Debat de moda. La incorporació massiva de les dones al mercat laboral, l’increment de les distàncies entre el treball i la residència i les noves formes de la família, molt més reduïda que abans i sense els elements, sempre femenins, que li feien la feina bruta (mai tan ben dit) provoca la reacció d’intentar conciliar el que es deriva d’aquest nou panorama amb la pèrdua dels vells avantatges que comportava la condició de “sus labores”.

Cal conciliar la vida laboral i la familiar, la producció i la vida, el treball i la reproducció de la força de treball (aquestes darreres paraules, quina vella terminologia! La coneixen les joves generacions? O, ja és obsoleta?)

Aquest debat arriba també al treball dels Diputats i Senadors. Els mitjans de comunicació es fan ressò de la prova que pretén el President Marín de començar les sessions més aviat. A les 8h. en lloc de les 9h., per no acabar tant tard el vespre. No crec que serveixi de gaire. El problema dels pares i mares de la Pàtria no és el de l’hora d’acabar, ja que per la majoria, que hem d’estar forçosament fora de casa de tres a quatre dies per setmana, això no ens importa gaire. Podrem disposar de més temps per nosaltres mateixos, però no ens conciliarem amb la família ja que la tenim molt lluny.

El tema no és com fem la feina, sinó la pròpia feina que fem. Si qüestionéssim què fem i hi apliquéssim les possibilitats tecnològiques que hi ha avui per fer-ho segurament seria més senzill abordar com ho fem.

En aquesta legislatura hem avançat força en mitjans tecnològics: ordinadors, telèfons mòbils,..., però encara es fan molts discursos de cara a la galeria, encara es fa molta activitat que sols serveix per alimentar l’ego de ses senyories i de les respectives formacions polítiques, encara es fa treball innecessari i superflu i que no té gaire utilitat.

Aquest debat que és interessant i important per la majoria de treballadors i treballadores esdevé més complicat i complex per les capes directives o amb responsabilitats del teixit econòmic, social i polític. Al menys així m’ho sembla des de la meva pròpia experiència. Per cert, com conjuminem aquest debat amb el que va estar també de moda temps endarrera de la participació ciutadana?.

Madrid, 29 de març.

Solbes, a la Cambra de Comerç Americana a Espanya

Dinar organitzat per la Cambra de Comerç Americana a Espanya amb el vice-president Solbes. “Perspectivas de la economía española en un contexto internacional”.

Com que per feina he de seguir al vice-president econòmic, i l’he sentit molt i recentment, tinc poques novetats a ressenyar del que ha dit.

Sembla que l’economia dels països desenvolupats reprèn el ritme de creixement. Això ens anirà bé per millorar les nostres exportacions (el 75% va a la Europa comunitària). Alhora també sembla que hi ha una lleugera desacceleració del la demanda del consum intern. Aquestes dues tendències poden ajudar-nos a millorar el nostre dèficit exterior que és el principal component negatiu de la marxa de la nostra economia. Pel que fa a la inflació, el vice preveu que aquest any pot baixar al 3%. La creació d’ocupació i les afiliacions a la Seguretat Social van “viento en popa”. Les xifres de desocupació han caigut per sota del 8%, i ja estem per sota de la mitjana europea (això si que és una autèntica “crida” a la immigració!). Cal mantenir l’estabilitat pressupostaria per que mai se sap que ens pot portar el futur, idea en la que ve insistint molt, suposo per frenar les tendències a la despesa que tenen els seus companys de govern. Cal prepara a la gent per el canvi i protegir a les persones.

En l’economia europea serà important el desenvolupament de la directiva de serveis i el debat sobre el mercat únic de l’energia.

De l’economia espanyola el combat està en els temes de l’increment de la productivitat. En aquest punt, més enllà de la reiterada obsessió per la I+D+i, va fer una matisació que ja era intuïda però que no l’havia sentit explicitar tant directament: és fonamental la formació de capital humà des de la base.

Evidentment, en virtut dels organitzadors del acte va fer unes referències a les relacions comercials amb els EEUU i la importància de les empreses nord americanes a Espanya.

A la taula vaig coincidir amb José Luís de la Torre, president de l’àrea de serveis de FCC (eren un dels patrocinadors del dinar) amb qui vaig poder rememorar les relacions que tenia amb la seva empresa dels meus temps de la Alcaldia de Mataró.

Madrid, 28 de març.

Mans netes

Un nou escàndol (?) sacseja el tripartit. ERC demana l’impost “revolucionari” als càrrecs públics que anomena. (Bé, que nomenen els càrrecs d’ERC de més amunt). Res de nou a la vida política espanyola. Potser hi ha una diferència de matis, important, entre el nomenament dels seus càrrecs públics (els que tenen carnet d’ERC), i els càrrecs públics que anomena en general (que no necessàriament han de tenir carnet d’ERC). En el primer cas res a destacar. És una pràctica normal, legítima i lògica de tots els que som d’un determinat club (en aquest cas partit polític), que comporta tenir avantatges i inconvenients, drets i deures. En el segon cas és una demanda des d’una ambigüitat que ningú aclareix de bon començament. Tu, càrrec d’ERC, vols anomenar-me a mi que no en sóc?. Em dones un privilegi?, o em fas un reconeixement? Què implica aquest nomenament? S’aclareix de bell antuvi, i en paus. El que no val és exigir, des dels que anomenen, i protestar, des dels que són anomenats, després. Si les condicions queden clares d’inici menys malentesos hi haurà.

Llavors l’art. 9 del Codi Financer d’ERC no és cap problema. Sols fixa les condicions que s’han d’acceptar. Si vols tenir, o obtenir, un càrrec (des de totes dues bandes de la perspectiva) per sobre de ser del partit, o t’hi amolles, o fas excepcions.

ERC és víctima en aquest cas de dues coses. De la imatge, que ha repetit, de que és una organització diferent. Recordeu: Mans netes!. I resulta que tampoc n’hi ha per tant, o sigui, com les altres. I la seva falta de gruix organitzatiu que els comporta haver d’anar a fornir-se per mols càrrecs de gent aliena al partit, o als voltants del partit, amb els que s’estableixen unes relacions ambigües com deia abans. Alguna cosa en sabem a Mataró d’aquest tema.

Aquests dos fets els penalitza, ja que , home!: “¡Menos lobos, Caperucita!”, més prudència i humilitat. Que de les amargues experiències dels altres se’n ha d’aprendre. Especialment si ets un nou vingut i pretens donar lliçons (els anys que tenen de les sigles no conformen cap realitat, d’això també en sabem alguns). T’esperen a la cantonada. És dur això del realisme! Les coses clares de del començament.

Però aquests són així de clars i transparents,…i barroers. Gràcies per la franquesa. Visca la Lotizacione!

Pont aeri, 27 de març.