El futur de l'Estat del Benestar

La Fundació Rafael Campalans organitza una conferència amb el títol: “Crisi i oportunitats de la nova política econòmica dels Estats del Benestar europeus”, amb la presència de Patrick Diamond i del Conseller Antoni Castells. Interessant el tema. En quant als ponents, un, el Conseller, és un vell conegut (fa temps que diu coses i té presencia pública a casa nostra). L’altre és un jove anglès (31 anys) que treballa pel Labour Party, i pel govern de Tony Blair, és professor de la London School of Economics i és coeditor del llibre “The New Egalitarianism” amb el prestigiós Anthony Giddens. En Cesc Amat n’ha fet una bona recensió. Anem a veure que diran.

Repasso les notes que he anat prenent. Poques coses de nou. Que és compatible el creixement econòmic i l’Estat del Benestar. Com si no ho veiéssim cada dia a Europa! Què potser la realitat de l’un i de l’altre ens indica el contrari? El progrés en general no s’atura (mesurat en termes de creixement econòmic), malgrat no sigui tan accentuat com abans. Però partim de nivells ja molt elevats. És clar que XINDIA creix més de pressa, però, quants anys els falta encara per atrapar-nos? D’altra banda no es palpa pas un retrocés dels pilars de l’Estat del Benestar: l’educació és general, la sanitat també i cada vegada hi ha més pensionistes. Que s’albiren perills en aquesta situació? Cert! Que ho voldríem millor? També. Però de crisi de l’Estat del Benestar fa més de vint anys que en sento parlar, i ni la Thatcher ni en Reagan no van poder pas desmuntar-lo.

Llavors, què passa? Estem angoixats pel futur. Sabem quines són les causes de l’incertesa: la globalització, o les seves conseqüències, ens preocupa. No volem perdre res del que hem assolit. Què hem de fer? Noi, arribats aquí ningú es mulla obertament. Em va semblar eloqüent l’exemple que va posar el conseller sobre el finançament de la sanitat: rebaixar els serveis: hi ara! Augmentar els impostos: ni somiar-ho! Implantar el co-pagament: vinga, ja!

Vaig plantejar tres qüestions: 1) Som capaços d’enfrontar-nos a alguns dels privilegis existents a les nostres societats? 2) Som capaços de fixar obertament les prioritats a les que podem fer front amb els recursos que tenim? 3) Som capaços de destriar quins desideràtums són possibles dels molts que se’ns plantegen?

No vaig saber entendre que em contestessin a les meves preguntes. Probablement la política no està feta per aquesta manera d’enfocar la qüestió.

Pont aeri, 27 de març.

Camins i caminants*

* (article per Capgros.com)

Camins que no porten enlloc. Camins perillosos. Camins difícils. Dreceres i tresqueres. Camins planers. Camins cap avall. Camins costeruts. Camins per fer sol. Camins per fer acompanyat. Camins als que t’hi arrosseguen. Camins als que arrossegues. Camins plaents. Camins desagradables. Camins. Tota la vida és anar per camins.

Aquesta setmana la política catalana (i l’espanyola) ha fet un tros d’un camí. Podrem avançar i caminar més. Potser alguns haurien anat més de pressa, o amb altres companyies, o fer alguna drecera. Mentre d’altres no haguessin agafat mai aquest camí. Ara caldrà reposar, estem una mica cansats. Per poc temps, encara queden alguns trams per fer d’aquest camí, malgrat que ja s’albira el final del recorregut. Possiblement en el tram final s’afegirà a la comitiva algú més que se’n ha separat darrerament. Veurem.

Al Nord, al País Basc, uns han anunciat que abandonen el camí que feien fa temps i que han vist que és estèril. Ara volen anar pel que fa, i vol continuar fent, la majoria. Aquesta ho ha celebrat. “Càntics alegres farem sentir...” Cal ser cautelosos, una declaració sols és un grapat de paraules. Ara venen els fets. Com s’ha de fer? En tenim poca experiència, tant els uns com els altres. Alguns del gruix de la comitiva que va per aquell camí tindran recança. El seu ha estat fins ara un trajecte penós, àdhuc dolorós. Alguns dels primers tampoc ho tindran fàcil. S’han acostumat a anar amb grampons a les botes i ara s’hauran de calçar sabatilles lleugeres. Però, sembla, que tots tenim ganes de caminar plegats. Facilitem-ho.

Recordem el poeta:

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins de fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins a ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

(Cançó d’albada. Salvador Espriu.)

Madrid, 23 de març.

Conferència d'en Raimon Obiols

Tinc debilitat per Raimon Obiols. Cal escoltar el que diu. Les seves reflexions, especialment les de llarg abast, em semblen encertades, segurament perquè les meves inquietuds estan en la seva línia, i em donen elements per construir millor el que vull dir i el que vull fer en política.

Està allunyat de la gestió política directa a casa nostra, però Brussel·les no està tant lluny perquè s’esvaeixi la seva presència i no ens pugui fer, de tant en tant, les seves reflexions. Fa cosa d’un mes va fer una conferència al Col·legi de Periodistes de Barcelona a la que no sé per quina raó vaig lamentar no poder assistir. Ara, a través de Nou Cicle, m’ha arribat el text del que allà va dir.

En una primera part no pot deixar de referir-se al moment polític a Catalunya.

Dues afirmacions que comparteixo plenament (les cursives són meves):

“I sobretot tampoc ningú no discuteix el fet que, si mirem el futur, es fa difícil imaginar una situació política a Espanya millor que l’actual per tal d’avançar en el reconeixement de la pluralitat nacional i cultural i en la pedagogia dels fets identitaris. Qualsevol alternativa que es pugui imaginar enfront l’actual és pitjor.”

“I necessitem la unitat més àmplia en l’assoliment i el suport al millor Estatut possible.”

Però el nus de la conferència era parlar del futur de l’esquerra. Les esquerres i el món d’avui.

Cal partir de la realitat:

“Explicar o interpretar no és resignar-se davant la realitat, no és subordinar-se a la realitat: és intentar conèixer-la per poder canviar-la. I sols si tractem de comprendre en tot moment el país real( i, per tant, de comprendre’ns també a nosaltres mateixos) podem donar un suport vàlid ales nostres posicions i reeixir en els nostres projectes”

A aquest efecte, què diu “L’estudi de la cultura política dels catalans”?:

- Que tres quartes parts prefereixen una societat més igualitària.
- Que tres quartes parts es defineixen com a catalans i espanyols alhora.
- Que tres quartes parts volen més autogovern en una estructura federal de l’Estat.

I quines són les principals preocupacions dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya?: L’atur, l’immigració i l’habitatge, es a dir, problemes socials. I aquí Obiols incorpora una reflexió que li va fer arribar el vell conegut López Bulla:

“La característica fundamental de la izquierda no és el federalismo, sino la cuestión social.”

Reflexiona a continuació sobre la desconfiança que generem els polítics i la política, i posa el ja conegut exemple del “mal francés”

“ Multiculturalitat i exclusió social, inseguretat ciutadana i precarietat laboral; immigracions massives i dificultats culturals i socials d’integració; especulació de l’habitatge i desenvolupament poc sostenible, amb desequilibris territorials i agressions contra el territori i el paisatge; crisi de les narracions ideològiques del segle XX, amb el risc que els grans corrents ideològics de la democràcia europea siguin suplantats per fonamentalismes i tribalismes de tota mena; atomització individualista i replegament defensiu identitari; crisi d’autoritat de les institucions i dificultat per traduir en una explicació convincent la gestió pública, l’acció dels partits i l’acció de govern.”

Aquests són els problemes! Els problemes que massa vegades no es volen discutir i s’amaguen o s’arraconen. Però...

“En moments de crisi de la política, torna l’hora de la política. Si sabem escoltar la política està trucant a les portes i a les finestres, amb un soroll eixordador. És el moment de la voluntat política i del voluntariat polític.”

Calen respostes que no donaran les elits neoliberals, “moderades” o més “radicals”. Ni tampoc els nacionalismes i els replegaments defensius cap a identitats tancades. I creu que en el camp de les esquerres i del socialisme és on hi ha la possibilitat de vèncer:

- És la responsabilitat que ens ha tocat.
- Cal posar a treballar a tothom.
- Cal més implicació, més participació.
- Els partits són imprescindibles, però cal articular-los amb les noves realitats i els nous moviments.

“No hi ha solucions simples. No tenim la vareta màgica. És assumint la voluntat i l’exigència dels coneixement dels fets, el ferment del dubte, la voluntat de diàleg, l’esperit crític, el sentit de la complexitat de les coses que podrem avançar.”

I per fer això necessitem una “cartografia” que ens representi el present, que ens marqui els camins que podem seguir, i els obstacles que em de superar. Que sigui un mapa fiable, i que sigui el nostre mapa, no el dels nostres adversaris.

I conclou:

“A Catalunya els socialistes vam fer, en un moment determinat, una experiència singular d’aquesta mena.
...la situació a Europa, avui, fa necessari intentar un procés d’aquesta naturalesa, una convergència dels i de les socialistes, ja no en l’àmbit del nostre poble sinó en l’àmbit europeu.”

Res més. El que deia al començament. Està molt bé la reflexió de l’Obiols.

Madrid, 23 de març.

Amb llàgrimes als ulls

Cap al migdia molta emoció. Esverament. Posa la tele! Punxa Internet! SMS amunt i avall. En Josep: és un punt més de Zapa&cía. L’Eu: estic davant la tele. He parlat amb la Mª Antònia, entretallat per l'emoció. Felicitats d’en Cano de Ràdio Arenys. Ja ho saps?! Petons, abraçades, alguna llàgrima. Records. L’Ernest...

(Forges, a El Pais.es)

A la tarda, a l’entrada de la sessió de control al Govern. M’he trobat contra en Roca amb l’Edu Madina: ¡Felicidades, muchacho! ¿Cómo estás?. Efusives salutacions de tots amb els companys d’Euskadi, en Ramón Jáuregui, en Manolo Huertas... I dos petons ben forts amb una forta abraçada a la meva veïna, l’Arantza Mendizábal. L’expressió de felicitat de l’asturiana Mariví Monteserín...

Gaspar Llamazares és el primer en intervenir. Canvia la pregunta que havia de fer al President Zapatero. Es posa a disposició. L’aplaudim fort. En Durán és el segon, també ho aprofita. El President fa un reconeixement a CiU. Més aplaudiments. Ara toca a Rajoy. Diu que vol dir el que pensa: Que no s’ha de pagar cap preu, però que colaborarà. Els del PP treuen el peu de l’accelerador. Zapatero contesta: Estamos ante una cuestión de Estado y la hemos de abordar con usted. Tengo confianza en ustedes. La companya Carolina Castillejo, navarresa, aprofita que ha de preguntar al Vicepresident Solbes per fer una introducció sobre el tema. Molt bé, Carol! I en Beloki, del PNV ho aprofita al preguntar al Ministre Montilla. També l’aplaudim.

Quant entràvem a la sessió, l’Antonio Cuevas, sevillà ell, m’ha dit: Hoy es un día para recordar.

Tan de bo puguem veure acomplides les esperances que s’han desvetllat avui!

Madrid, 22 de març.

Hoy puede ser un gran dia

ETA acaba d'anunciar l'alto el foc!

L'Estatut: seqüències d'una nova etapa

1. L'anada.

(Peridis a El Pais)

2. L'estada.

3. La tornada.

(Peridis a El Pais)

Ja ho va dir "El Gallo" fa molts anys:

"Lo que no puede ser no puede ser, y además es imposible"

Madrid, 22 de març.

Tertúlia a Sevilla

Novament amb regidors joves. Aquest cop de Sevilla i entorn. Com l’altra vegada a Madrid vaig haver de començar per l’Estatut. Malgrat tot, un cop feta l’exposició no va haver-hi gaire debat. Allà també hi ha cansament del tema.

Vam parlar del tema municipal. Encara hi han instal·lades les idees de fer tot allò que els ciutadans/nes demanen , i que evidentment (?) hi ha escassetat de recursos econòmics per fer-hi front. Dues pors en aquests regidors joves: com dir que no als ciutadans/nes, que no tot és responsabilitat dels Ajuntaments, i segon, com traspassar les responsabilitats a l’Administració autonòmica quan aquesta està dominada per l’aparell orgànic del mateix Partit. Acceptar sempre les pressions dels uns i dels altres, dels de baix i dels de dalt, porta una certa frustració dels gestors locals atrapats per aquesta pinça.

I a l’hora de parlar de recursos com sempre. Costa d’acceptar la responsabilitat fiscal: revisions cadastrals, recorreguts dels tipus impositius, equiparació de les taxes als costos dels serveis que han de finançar, millores en la gestió de la recaptació,...

Vaig plantejar-los el tema del “botellón” ( o de la “botellona”, que deien ells i elles). Allà hi ha tradició de beure i menjar al carrer. El clima?, però a Salamanca fa fred! La permissivitat familiar?, la llei del pèndul! La manca de valors?, la rica societat del consum!. Són temes que van dir ells. Jo els plantejava agafar els fets com una dada, al marge de les possibles causes, i intentar “encarrilar-la”. Alguns em van replicar que ja ho feien els universitaris a les festes de la Primavera i que es podia extrapolar la seva experiència. Vaig tenir la sensació que anaven tan perduts com els grans i tots plegats no sabíem com fer-li front al problema.

Poques hores a Sevilla. De vuit de la tarda a vuit del matí següent per agafar l’AVE (quin plaer!) i començar la setmana a Madrid. Descomptant el sopar, la tertúlia i el dormir, just per agafar un autobús, baixar al començament de la calle Sierpes i anar caminant fins la Catedral per tornar a l’Hotel (què maca la Giralda a la nit!)

Madrid, 21 de març.

Primavera

Agregadors

La vida a la blogesfera és gran i variada. Intentar seguir alguns dels molts blogs existents més propers ja es fa difícil. Per això els agregadors faciliten la feina. No obstant les agregacions es fan per afinitats que a vegades no són exactament iguals. La tendència a ajuntar els blogs que tenim els polítics (o els parlamentaris) no representa que tots siguin blogs exclusivament polítics.

El meu, per exemple, inclou - com vaig dir quan el vaig obrir - moltes de les coses que em passen per el cap (no totes, tampoc). I quan les veig en algun agregador penso què en deuen pensar els que van a veure’l (si és que hi ha algú que les veu).

Que moltes de les entrades van lligades a la meva feina és normal. Però si algú busca sols reflexions d’ordre polític en sortirà segurament decebut. Hi ha molt més reflexió, treball i debat fora d’aquest mitjà, faltaria més. Malgrat tot, considero interessant que els càrrecs públics ens mostrem a la xarxa, per si algú té interès en veure com som, per tal que l’idea que un pugui fer-se de nosaltres sigui més real que la derivada solament del combat polític.

Mataró, 20 de març.

El No d'Esquerra

El Consell Nacional d’ERC va decidir per unanimitat que la formació votarà No a l’aprovació pel Congrés dels Diputats de la proposta de projecte de nou Estatut per Catalunya.

(foto EFE-El Pais)

No és estrany. No crec que sigui cap sorpresa. Ja vaig explicar que el mateix dia de la presa en consideració pel Congrés de la proposta aprovada pel Parlament de Catalunya, a la petita festa de celebració que va seguir, els d’ERC ja repartien unes enganxines que deien “Cap retallada a l’Estatut”. Des d’aquella data al balcó de la seva seu a la meva ciutat, com suposo a altres indrets, hi van penjar una pancarta que deia el mateix i que ha estat retirada sols fa pocs dies. Escoltant manifestacions de Diputats i Diputades seus, tant a Madrid com a Barcelona, arribaven a dir que en el tràmit de Les Corts el text s’havia de “millorar”. Les declaracions del Conseller Carretero reblaven el clau. No ha estat, doncs, cap sorpresa.

La seva és una posició lògica i coherent. Ells volien, i volen, una altra cosa. És més, crec que es van arribar a creure que estaven fent una altra cosa. El Parlament de Catalunya, expressió de la sobirania popular, estava capgirant l’entramat institucional en que estem i obria camí cap a una situació diferent, cap a la independència! Prou que bramaven els de “Madrid” davant aquesta pretensió, però era la voluntat del poble català expressat per quasi bé el 90% dels seus representants. I a l’hora de la veritat, de mostrar qui té la paella per el mànec, res de res. Ni Nació, ni bilateralitat, ni concert econòmic, ni... aeroport.

Les coses són com són, i pensar que es podia forçar la situació era una il·lusió que ara s’ha esvaït. I segurament per molt temps. Pot haver-hi gent (molta?) que continuï pensant que és possible, però l’estat d’esgotament que ha deixat el procés viscut no fa pas pensar que aconseguirà més ressò. Sempre quedarà la brasa si més no, i mai se sap. Podran anar fent bullir l’olla però sense massa força. Els percentatges de suport electoral són previsibles. Aquest és el meu parer, d’altra banda tampoc nou d’ara. Ja fa temps que el vinc dient.

I ara què? Res d’especial. És una posició tan legítima com qualsevol altra en la vida democràtica d’una col·lectivitat. Ara, el que ha quedat ben palès (per si no ho estava prou) que les estratègies, estratègies de principis, son molt diferents. El que cal preguntar-se és si es pot estar governant amb aquesta pretensió. Crec que no. Quant temps una opció política pot estar al marge de governar, o de pretendre governar? Sense cobrar vull dir. Bé, això també ho han de decidir ells. Que això comporta la reestructuració del mapa polític català? Evident.

Mataró, 20 de març.

El que ens truca a la porta

A l’entrada “Doctor Serrat” s’ha colat, sense que vingués a tomb, un petit debat que em va fer pensar tot el cap de setmana. Crec que algunes imatges de l’actualitat poden ajudar a fer més entenedor el que pretenia dir.

Àfrica: la seva pobresa.

Àsia: la seva economia.

Amèrica (del Nord) : la seva recerca.

L’Islam: la seva concepció social.

La natura: els seus brams.

“Però mentrestant Europa va fent d’esma
Ha embolicat les porres amb banderes...”
(Salam Rashid. J.M.Serrat-1989)

Mataró, 20 de març.

Anunci

"Toño" Alonso

A la sessió de control al Govern de dimecres passat la reacció de les diputades d’esquerres front la “xuleria” d’en Zaplana va eclipsar el resta del que va passar aquella tarda.

Vull ressenyar la resposta que el ministre de l’Interior, José Antonio Alonso, va donar al diputat del PP (o de la UNP) Jaime Ignacio del Burgo Tajadura. Preguntava aquest per si s’havia investigat la via de la connexió del islamites que van fer l’atemptat del 11-M amb la ETA, seguint així la estrafolària teoria que “El Mundo” ve sostenint des de fa temps i a la que s’agafen com a clau roent els del PP per deslegitimar el procés electoral del 2004. El propi del Burgo ha publicat un llibre en que exposa aquesta hipòtesi.

La resposta calmada del Ministre va remarcar que les investigacions en un Estat de dret les porten els policies sota les ordres dels jutges i que aquests fins avui no havien trobar res que fes suposar que hi hagués tal vinculació. Transcric l’acabament de la resposta directament del diari de sessions:
Diu el Ministre:
“...Lo que yo le recomendé cuando comparecimos en la Comisión fue una cosa que compruebo que por desgracia no ha hecho, aunque este es su problema: que se leyera la Constitución. (Un señor diputado: Lee lo que le interesa) La Constitución dice lo que le he indicado, lo que no dice es que la labor de investigación de los delitos en nuestro país corresponde a Jaime Iganacio del Burgo, por fortuna y alivio de los ciudadanos de este país. (Risas.-Aplausos.-El señor del Burgo Tajadura pide la palabra.-El señor Martínez Sanjuan: Tiene dos segundos.)
El señor PRESIDENTE: Lleva razón. El tiempo es sagrado. Tiene dos segundos. Adelante.
El señor DEL BURGO TAJADURA.Señor ministro no me ha contestado a la pregunta. Muchas gracias.
El señor PRESIDENTE: Le quedan a usted seis segundos.
El señor MINISTRO DEL INTERIOR (Alonso Suárez): En seis segundos, señor Del Burgo. ¡Viva la Constitución! (Un señor diputado: ¡Muy bien!-Aplausos.)

Mataró, 18 de març.

Doctor Serrat

(foto El Periodico)

Res no és mesquí,

ni cap hora és isarda,

ni és fosca la ventura de la nit.

I la rosada és clara

que el sol surti s'ullprèn

i té delit del bany:

que s'enmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,

i tot ric com el vi i la galta colrada.

I l'onada del mar sempre riu,

Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.

I tot és Primavera:

i tota fulla, verda eternament.

Res no és mesquí,

perquè els dies no passen;

i no arriba la mort ni si l'heu demanada.

I si l'heu demanada us dissimula un clo

perquè per tornar a nèixer necessiteu morir.

I no sou mai un plor

sinó un somriure fi

que és dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,

perquè la canço canta en cada bri de cosa.

-Avui, demà i ahir

s'esfullarà una rosa:

i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

(Res no és mesquí. Poema de Joan Salvat-Papasseit. Música de J.M.Serrat. 1977)

Madrid, 16 de març.

Dels teus en vols dir, però no en vols sentir dir.

Vaig fer l’entrada “Disfresses” amb la recança de la utilització que faria en general la dreta de la fotografia allà ressenyada.

No ha passat la primera sessió de control al Govern per poder veure-ho. Zaplana en la seva intervenció d’aquest dimecres ha tret el tema de forma, com sempre, grollera, fent-s’ho venir bé.

La reacció del nostre grup ha estat molt virulenta, i les companyes Diputades han abandonat l’hemicicle en senyal de protesta i de rebuig d’aquest comportament indigne.

Més llenya al foc del desencontre o, pitjor, del continuat xoc en que estem instal·lats.

Madrid, 16 de març.

Conte

M’he perdut gran part de les compareixences d’una nova sessió de la subcomissió de deslocalitzacions, ja que estava a la Comissió de Medi Ambient i, a més, he hagut de cobrir al President de la subcomissió a unes votacions a la d’Economia.

Malgrat el que m’he perdut, en el llibre que ja vaig dir que estic llegint sobre el tema, he trobat la més expressiva explicació sobre el que passa en aquesta qüestió.

“...el director chino (formado en los EE.UU.) de una fábrica de Pekín que produce bombas de carburante,..., puso en la planta de su fábrica un cartel con el siguiente proverbio africano:

Cada mañana en África se despierta una gacela.
Sabe que tiene que correr más rápido que el león más veloz si no quiere que la mate.
Cada mañana se despierta un león.
Sabe que tiene que ganar a la gacela más lenta si no quiere morir de hambre.
Da igual que seas león o gacela.
Cuando salga el sol, más te vale empezar a correr.”

Per cert, atenció!! A l’Africa els lleons canvien el seu “look”

Madrid, 15 de març.

Sorpreses

A la Comissió de Medi Ambient m’ha tocat defensar la posició del GPS de rebuig a una PNL (Proposició no de Llei) de CiU que demanava reformar el Reglament de la Llei de Costes de l’any 88 per equiparar, tot incrementa-la, l’ocupació de l’espai públic dels “xiringuitos” de platja temporals als fixes.

El meu antic col·lega Diputat per CiU, Josep Mª Guinart (ell és alhora Alcalde de l’Escala) feia la proposta en nom del seu grup que ha estat recolzada pel Diputat del PP, Enrique Fajarnés, que havia estat Alcalde de Eivissa. Alcalde i ex-Alcaldes, que a més haguèssim pogut fer el debat en català que és la llengua en que parlem habitualment entre nosaltres.

L’argument d’ajustar la Llei ( o millor, el Reglament) a la realitat amaga la debilitat, o la falsa tolerància, de les Administracions per fer complir la normativa existent. El meu argument ha estat el de mantenir deslliurada la platja, com a espai públic, d’ocupacions, i el que ens proposaven era augmentar-les o consolidar-les.

Sorprenentment hem perdut la votació, ja que no hem tingut socis que ens recolzessin. Malgrat que m’havien dit el contrari, ERC a votat a favor de la proposta amb els del PP, el PNV i lògicament CiU. Mentre que Izquierda Verde (IU-ICV) i el Mixt s’abstenien. 18 a favor, 18 en contra i 2 abstencions, i per vot ponderat s’ha aprovat la proposta. Mandat (sense força jurídica) a l’Executiu per que reformi el Reglament de Costes en aquest punt de l’ocupació del “xiringuitos” de temporada.

Madrid, 15 de març.

14-M '04

(Nando a El Periodico)

Imatges

Ara fa 67 anys (quasi bé tres generacions d’espanyols) s’acabava la nostra darrera guerra civil.

La foto, publicada al llibre corresponent a la Guerra Civil de la col·lecció “La Mirada del Tiempo” sobre la nostra historia del passat segle XX en imatges, és expressiva en els personatges i la seva indumentària.

El cardenal, el general borni, el carlí, el falangista. El conjunt de barrets, boines, tricornis i gorres varies que porten, més les botes, creus i correatges confegeixen la imatge compacte del feixisme espanyol.

A l'Altaria, 13 de març.

Ja som la riota

Riota: riure que provoca una persona o cosa ridícula. (Diccionari Fabra)

(Forges, en El Pais d'avui)