12 de març, 2006

Energia*

*(article per Capgros.com)
Els moviments societaris que estan realitzant empreses energètiques a Espanya i a altres països d’Europa han posat a l’ aparador mediàtic el tema de l’energia, i també de forma col·lateral han provocat debats sobre el paper dels Governs en les empreses de sectors estratègics i, de rebot, quin és l’estat real de la construcció europea.

El tema de l’energia és molt important. Des del descobriment del foc, l’energia ha estat cabdal pel progrés de la Humanitat. Tots els avenços en la matèria han comportat salts quantitatius i qualitatius en la vida dels habitants de la Terra. Aquests avenços en els darrers dos-cents anys han estat exponencials. Més enllà de l’energia animal, d’algunes energies extretes de la naturalesa: la hidràulica, la eòlica i la vegetal, el descobriment de l’electricitat i de les formes de producció de la mateixa, del motor d’explosió amb l’aprofitament dels hidrocarburs, i ja més recent en el temps l’energia nuclear, han comportat disposar d’energia necessària pel creixement accelerat de la producció de bens i serveis, i de la millora de les condicions de vida de la gent.

No fa pas gaire es donava per superada aquesta fase de la Historia basada en l’energia per donar pas a una altra basada en la informació i les comunicacions. Sense descartar aquest plantejament, és evident que sempre s’han produït acumulacions de coneixements. L’agricultura continua essent la base de l’alimentació, la indústria ens forneix dels bens necessaris, l’energia ens procura l’eficàcia i l’eficiència de la primera i de la segona i possibilita el desenvolupament des serveis que precisa el món d’avui.

I l’evolució d’aquest món nostre posa sobre la taula – a voltes amb violència - l’energia. La demanda creixent dels antics grans consumidors (els rics) i l’entrada de nous consumidors (els nombrosos pobres) tensiona el mercat. L’oferta al seu torn, està sotmesa a nombrosos condicionaments: origen de les reserves, conseqüències del seu ús (especialment els ambientals), inconvenients en les alternatives a les majoritàriament existents.

Tot composa un mercat energètic molt complicat que a més no podem pensar pas que aconseguirem constrènyer, i molt menys reduir. Al contrari, si volem una millora de les condicions de vida globals i particulars dels habitants dels nostre Planeta haurem d’acceptar un increment del ús de l’energia i per tant la necessitat de creixement de la seva producció.

Això comporta l’avaluació acurada de les necessitats, de les formes de producció i de les seves conseqüències, dels costos i els efectes sobre els agents que es troben en el mercat que ja no pot ser d’altra manera que global.

Els efectes que la producció i el consum de l’energia té sobre el medi ambient, conjuminats amb les necessitats creixents–algunes apressants – dels seu ús; la geo-política derivada del control de la producció i distribució; el paper de les estructures polítiques d’altres moments històrics front els marcs que s’estan establint espontàniament, o per decisions forçoses polítiques o empresarials, per agents tradicionals o nous. Això i més.

Un debat, doncs, el de l’energia (producció, distribució, consum, resultats, conseqüències, imatges, pors, investigació,...) complex, molt important i decisiu pel futur de la vida col·lectiva del planeta Terra. L’hem d’intentar explicar amb claredat al màxim nombre de ciutadans/nes per tal que no sigui dominat i/o controlat per obscurs i tèrbols interessos que sols busquen posicions de poder, privilegis i domini, i que ens poden portar per viaranys perillosos.

Madrid, 8 de març.

11 de març, 2006

11-M '04

En record

Cap a la Independència!

Si senyors! Hem d'esdevenir un país normal. Amb tots els atributs.
"Atributs"? De quina mida?

Vine a veure-ho!

Sensacional! Amb el recolzament de les principals institucions del país...

Mataró, 10 de març.

10 de març, 2006

Disfresses

He tingut molts dubtes de fer aquesta entrada i penjar-la. Algú pot pensar que és una provocació. Però em neguiteja la imatge i sols pot passar que estigui equivocat.
(foto a la portada de La Vanguardia del 9 de març-Ballesteros/EFE)


Que fan Els Pastorets? Però, si ja és Quaresma!

Disbarats patètics

Extret del diari d'ahir
Girona izará la bandera tricolor el 14 de abril como homenaje a la República Catalana
El Ayuntamiento recordará la proclamación efectuada por Francesc Macià
“El PSC, ICV y ERC han acordado que el próximo 14 de abril, 75º aniversario de la la proclamación que realizó Macià, la bandera republicana española tenga "una digna presencia" en el edificio consistorial.”

Huguet propone explotar mitos y leyendas catalanes para atraer turistas

...las crueldades del popular Comte Arnau podrían pasar a ser reclamo para los restos del castillo de Mataplana, en el Ripollès; la llama que simboliza la unidad de los Països Catalans, convertirse en imán del macizo del Canigó; los antiguos condados de Guifré el Pilós, ser objeto de una ruta turística, y el timbaler de Bruc, en lugar de asustar a los franceses, llevarles a Montserrat.

Extraviado el documento que declara la Patum de Berga patrimonio de la humanidad

“Debía viajar desde París, sede de la Unesco donde se efectuó el reconocimiento el pasado 25 de noviembre, hasta el Ministerio de Asuntos Exteriores español, en Madrid, pero nunca llegó a su destino, aunque en la embajada se asegura que fue depositado en la valija diplomática.”

Un juez obliga a una abogada a acudir a una vista pese a su maternidad

“De la Fuente, abogada de la parte perjudicada, dio a luz el 5 de febrero a un niño prematuro, que no fue dado de alta hasta el 16 de febrero.
Mataró, 10 de març.

09 de març, 2006

Compareixença de Maite Costa


1.Intervenció tècnica, extremadament tècnica, de Maite Costa, Presidenta de la CNE (Comissió Nacional de Energia) a la Comissió d’Indústria Turisme i Comerç del Congrés. Se l’havia convocat, a petició del PP, per que expliqués el tema de l’OPA de Gas Natural sobre Endesa. Difícil papereta tal com està d’enverinat el tema. Profusió d’informació rigorosa. Més d’hora i mitja. La CNE és un organisme regulador, no un organisme de decisió polític o d’intervenció. Els seus procediments, tal com va explicar posteriorment, en la rèplica, la Presidenta, són matemàtics, economètrics, de dades i resultats objectius. Si qüestionem el seu treball ens carreguem la seva existència. Les decisions finals de qualsevol OPA els tenen els accionistes de l’empresa opada.

2.La resposta del PP ha estat un atac frontal i en tota regla, personal a la Presidenta, polític al Govern, sense fer cas de les explicacions tècniques rebudes. Com gat panxa enlaire (amb el trinxeraire Martinez Pujalte a l’ombra) defensen el model que van construir quan manaven. Qualsevol pretensió, ben feta o mal feta, amb bona intenció o equivocada, amb resultat contrari al seu model cal combatre’l. És legítim, però deixem-ho clar, és partidari. Ells poden tenir propostes polítiques (el procés de privatitzacions del 1996 n’és un exemple). Nosaltres, o qualsevol altre, com han dit els portaveus d’altres grups parlamentaris, no.
La Maite Costa, que va ser Diputada del PSC en l’anterior legislatura, està marcada de per vida no pas per la seva professió (és Catedràtica d’Economia, precisament és especialista en aquests temes de la competència), sinó per la seva pretesa adscripció partidària. El President d’ENDESA, el Sr. Pizarro, (l’amic declarat d’Aznar) és un eficaç gestor independent, i no té cap màcula política!?

3.La nostra portaveu, la meva companya i veïna Arantza Mendizábal, els ha respost també durament. “Vostès no son de fiar. Estan sols. Només creuen que són bones les seves posicions. No tenen memòria. Els hi diu tothom. Aturin ja aquest joc!”

4.El PP ha utilitzat també una tècnica de debat polític que ara a Madrid s’utilitza amb profusió: Un mitjà de comunicació dona a conèixer unes preteses declaracions o opinions d’algú: “Sembla que ha dit...”, fins hi tot s’atreveixen a escriure: “Sembla que ha pensat...” Ja ha quedat plasmat a l’opinió pública, ja li han transmès al afectat la càrrega de la prova. Si l’afectat/a no ho desmenteix immediatament el pas següent és dir rotundament, pel propi mitjà, o per un comentarista o polític que “quien calla otorga” és a dir que és veritat el contingut de les seves preteses declaracions o pensaments. Pur joc brut.

Mataró, 9 de març.

Pascal Lamy


Esmorçar de Nueva Economía Fórum amb Pascal Lamy, Director General de la Organització Mundial del Comerç.

Sorpresa. Pensava que faria la intervenció en la seva llengua materna, el francès. Doncs, no. Ho ha fet en anglès. (i jo no havia agafat els “cascos” del servei de traducció!). Vés per on, per aquí és per on va el món. L’Ernesto Ekaizer que moderava el debat també ho ha fet directament en anglès. Certament, las nova “lingua franca”.
Mataró, 9 de març.

08 de març, 2006

Dones


Hi ha molt camí per recòrrer.

(de la fotogaleria de El Periodico)

07 de març, 2006

Democràcia


Quin dels dos grups és el més important?


Els components de la ponència del Estatut

(foto EFE- El País)


La ciutadania.

(de la fotogaleria de El Periodico)

Els dos, ja que el primer (els representants) sense el segon (els representats) no és res, mentre que el segon (el poble) necessita del primer (els polítics) per poder expressar-se ordenadament.


Mataró, 6 de març.

La biblioteca de la Universitat de Salamanca

L’anada a ENUSA ens va possibilitar fer una curta visita nocturna a Salamanca. No vam anar al carrer de “El Expolio” i al famós Arxiu, només faltaria, però vam tenir temps de recórrer alguns carrer del casc antic i els seus edificis més emblemàtics.

Partint de davant mateix del hotel on estàvem hostatjats, vam poder admirar la façana del convent de San Esteban; continuant per l’exterior de les dues Catedrals, la nova i la vella; el patio de las Escuelas; la Universitat on vam veure a més de la seva celebèrrima façana, la biblioteca, la famosa aula de Fray Luis de León i l’aula Magna amb l’erudita explicació de la nostra guia sobre els costums dels estudiants d’èpoques pretèrites i d’altres esdeveniments des de l’origen del Lunes de Aguas al famós incident del Rector Unamuno; la casa de las Conchas per fora; per acabar, no podia ser d’altra forma, a la Plaza Mayor amb les corresponents explicacions dels medallons que l’adornen, on encara n’hi ha un dedicat al General Franco que de tant en tant és convenientment empastifat de pintura vermella. En tinc un agradable record d’aquesta plaça al capvespre d’un dia d’estiu. Val la pena pagar el que et cobren d’una cervesa a la terrassa d’un bar mentre veus canviar la llum d’aquest magnífic espai urbà. Tot un espectacle.

Van tenir el privilegi de poder visitar la biblioteca de la Universitat. Malgrat l’hora tardana, un vell i entusiasta bibliotecari (hi va començar a treballar l’any 1961) en va mostrar alguns dels secrets allí atresorats. Més de 35.000 volums, algun del segle XI, incunables, manuscrits, peces excepcionals i úniques. Ja ho diu la dita: Si vols saber, vés a Salamanca. Amb quin amor ens anava ensenyant les peces: toquin aquest pergamí, és pell de vedell recent nascut; mirin aquest gravat del segle XVI, en ell Catalunya forma part de França, és datat del 1659;... fins hi tot d’una arca, que servia per guardar el tresor de la Universitat que s’obria amb cinc claus (els claveros), en va sortir enrotllada una Tora hebrea. Com a record de la nostra visita ens va regalar el cèlebre avís per que ningú s’endugués els llibres a casa seva.


El sopar, a l’alçada dels excel·lents productes de la regió.

Mataró, 6 de març.

06 de març, 2006

Gil Calvo

Segueixo els escrits del sociòleg Enrique Gil Calvo (Huesca, 1946), encara que a vegades em neguitegen.

Avui escriu a El Pais: Irrealismo.
Acaba l’article amb una frase per mi sensacional:

Y es que el principio de realidad siempre acaba por imponerse al paradójico principio del placer paranoico, en el que se refugian los narcisistas resentidos cuya vanidad se ha visto frustrada por la realidad.

A quants la podem aplicar? Mireu el panorama.

Mataró, 6 de març.

ENUSA

Membres de la Mesa i Portaveus de la Comissió d’Indústria vam anar a visitar a planta que ENUSA Industrias Avanzadas S.A. té a Juzbado, prop de Salamanca.


Aquesta empresa pública es propietat en un 60% de la SEPI (Ministeri d’Economia i Hisenda) i del CIEMAT (Ministeri d’Educació i Ciència) en el 40% restant, i es dedica principalment a la fabricació de combustible per les centrals nuclears espanyoles, encara que també ven a d’altres europees. Dins del mercat mundial és una empresa petita ja que sols té el 3% del total, i dona ocupació a més de 830 persones entre la matriu i les filials.

Creada (1972) en els inicis de l’energia nuclear a Espanya, amb convenis tecnològics amb els proveïdors de les primeres instal·lacions que es van instal·lar aquí (General Elèctric i Westinghouse), adquireix al exterior l’urani enriquit per fer el procés de fabricació dels components combustibles, actuant com un “pool de compres” pels seus clients. Inicialment (1974) va treballar també en la producció de concentrat d’urani de mines pròpies, tenint, a més participació accionarial directa en explotacions al Níger. L’any 2000 es va donar per acabada l’exploració de les mines pròpies, procedint al tancament de les de Ciudad Rodrigo en una operació de rehabilitació dels terrenys on es va fer activitat extractiva a cel obert que durarà fins el 2008 i comportarà una despesa de un 70 milions d’euros. És una operació de restauració ambiental considerable que m’agradaria poder conèixer directament.

La fàbrica de Juzbado (1985) és una instal·lació moderna i actualitzada amb totes les garanties d’aquesta mena de fàbriques: controls, seguretat,...

La situació de la indústria nuclear espanyola és la mateixa que la de arreu dels països del nostre entorn. Des de fa uns anys està sota sospita. Evidentment faig referència a la indústria civil, i molt especialment a la que es destina a la producció d’energia. No hi fa res que econòmicament sigui molt eficient, que no presenti els problemes ambientals que tenen altres formes de producció d’energia, que hagi millorat molt la seva seguretat, que existeixin controls internacionals molt potents. Hi ha països, com França o la Xina, que sense manies, continuen apostant per aquesta alternativa, però en general hi ha una parada que redunda en l’estancament del conjunt de l’activitat nuclear i les seves perspectives i la manca de nous desenvolupaments tecnològics. Malgrat això ENUSA inverteix un 6% de les seves vendes en I+D i s’ha expandit en un conjunt d’empreses relacionades amb la seva activitat principal.

La demanda creixent d’energia, tant la que es deriva del països avançats com aquella que ve de la incorporació dels nous països emergents, i la problemàtica que presenta l’oferta: productors en regions inestables políticament, contaminació accentuada/protocol de Kioto, escalada de preus, provoca que malgrat no sigui encara gaire visible comenci a replantejar-se la situació i les possibilitats de l’opció nuclear. El cert és que els països nòrdics ja estan en aquest camí. Serà un dels importants debats del més immediat futur, debat - en el fons- sobre com pot progressar la Humanitat.

Mataró, 6 de març.

01 de març, 2006

Postals: Calendari. Març



Reconstituent. El trimestre enguany és llarg.

28 de febrer, 2006

Mardi Gras

L'espai

Venecia

(EFE-El Pais)

El temps

Segovia

(Aurelio Martin-El Pais)

L'orquestra

Colonia

(EFE/Federico Gambarini-El Periodico)


La gent

Venecia

(EFE-El Pais)

La Reina

Rio de Janeiro

(REUTERS/Sergio Moraes-El Periodico)

Duran i Lleida


Vinc de l’esmorzar que organitzat per Europa Pres ha tingut lloc a l’Eurobuilding aquest matí amb el Josep Antoni Duran i Lleida.

Sorpresa!, o potser no tant. Tot el que ha dit és coincident amb el que tinc escrit en aquest blog.
Centralitat? Evident.
Pot haver-hi un nou escenari polític? Depèn de moltes coses, però bàsicament dels extrems de l’arc polític.
El pernil és més gruixut. Això està molt bé.

M’he de preocupar, o estar content, de la coincidència?

A la tertúlia d'en Miravitllas

A la tertúlia ha sortit marginalment el problema de l’habitatge. Els temes del que hem parlat en aquesta ocasió (divendres, 24 de febrer) han estat: el 25è. aniversari del 23-F, la utilització en el debat polític de la lluita contra el terrorisme, la devolució del Castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona i les enquestes de l’època Pujol que han sortit del armari.

Com podeu observar temes candents de l’actualitat política. Però un oient ens ha dit, ja quasi bé a l’hora de plegar: Menys temes del passat i més del present! Perquè no parleu de l’habitatge? El 81 un pis valia 1 milió de pessetes, i ara en val 30! (reacció unànime dels tertulians: sols 30?!)

Com que ja he dit que era cap al final del programa no hem tingut temps de fer-ne debat i apunto aquí algunes notes que m’han vingut tot seguit al cap:

1. L’oferta d’habitatge a aquests preus és general a tot Europa occidental. Els increments, amb puntes més o menys greus son arreu. Aquesta oferta no és rebutjada sinó que és assumida i assimilada. El ritme de noves construccions no afluixa. El parc d’habitatges creix contínuament.

2. Hi ha demanda que accepta l’envit. Pels baixos tipus d’interès o l’allargament de les hipoteques. Per la mobilització de capital existent que realitza amb nous vinguts que empenyen cap amunt la piràmide social. Per la recerca d’ambients climàtics més confortables en l’espai europeu. Per la mobilitat derivada de les noves estructures familiars, més reduïdes i volubles. Pel que sigui, el cert és que no hi ha un nombre rellevant de construcció ociosa (sinó fos així els preus i la seva evolució ho reflectiria)

3. El problema està en la demanda que no té la solvència necessària per entrar al mercat. Però el seu volum no deu ser excessiu. No hi ha indicadors que ho reflecteixin: barraquisme, cohabitació generacional, amuntegament (el derivat de la immigració, o el poc espai en els habitatges actuals són una altra cosa),...

La llarga onada de prosperitat del món occidental amb la disminució relativa del pes de les necessitats primàries (menjar, vestir,...) en la renda disponible assolida, més les cobertures pròpies dels estats del benestar (educació, sanitat, pensions,...) poden ajudar a fer comprendre el fenomen. La amplada del ventall retributiu (fet del que es parla poc) també hi té a veure, al igual que el frau fiscal en determinades bosses socials pot ser determinant, especialment pel que fa a les segones residències, ajudat per la molta irresponsabilitat fiscal a nivell local.

Cabrils, 26 de febrer.

27 de febrer, 2006

L’entrepà de pernil, o el pernil del entrepà.


Una altra manifestació contra el Govern dissabte passat a Madrid. Com vuit dies endarrera a Barcelona, èxit de la convocatòria: milers de persones, banderes, consignes i crits. Més tensió.

(foto Claudio Alvárez, a El Pais)

Hi ha lloc per una tercera via?
No!
, responen a l’uníson els manifestants de Barcelona i els de Madrid. No veus que el Govern està presoner dels “altres”!
Passa, però, que els “altres” son diferents segons qui parla. Pels de Barcelona, el Govern està condicionat pels nacionalistes espanyols, els seus i els de la dreta (no sé si hi ha dreta no nacionalista. Crec que no). Pels de Madrid, el Govern està condicionat pels nacionalistes perifèrics, els catalans i els bascos.
Els extrems baixen al carrer, tiben la corda. Les cúpules de les representacions polítiques respectives, ERC a Barcelona, el PP a Madrid, en donen fe amb la seva presència, no a la capçalera, no fos cas que es veies massa la seva mà, però si en pla destacat.
Com “cuidado” pactis amb l’enemic! Dimecres, a la sessió de control al Congrés, tornarem a preguntar t’ho.
Què voleu? Anorrear la possibilitat de convivència pacífica entre sensibilitats diferents? Aquestes sensibilitats existeixen, les hem visualitzat aquests dos dissabtes. Si desapareix el pernil del entrepà quedaran front a front. I llavors, què? A mastegots?
Als altres, sols se’ls guanya!, se’ls extermina! Per la força, ja sigui aquesta legal o il·legal. Per la policia, o per les bombes!
Els nacionalistes espanyols han d’acceptar que a la pell de brau hi ha altres sensibilitats. Els nacionalistes perifèrics han d’acceptar la pell de brau.


Ho torno a escriure:
“...recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharat visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.”
Cant XLVI “La pell de brau”. Salvador ESPRIU. 1960.

Hi ha algú que pugui demanar sensatesa? En nom de què? A canvi d’alguna cosa? Mentrestant, els que som el pernil, els del mig, hem de restar prudents, valents, pedagògics i ferms.

Cabrils, 26 de febrer.

26 de febrer, 2006

Alstom

Això que ara se’n diu “responsabilitat social corporativa” em va procurar el Nadal passat una agradable sorpresa.


La companyia Alstom em va fer arribar com a regal de Nadal un excel·lent llibre “La España del siglo XIII leída en imágenes” de Gonzalo Menéndez-Pidal. En realitat, més que d’Espanya és la Castella del segle XIII com explica d’entrada el pròleg signat per Gonzalo Anes de la Real Academia de la Historia. Ah!, aquesta reiterada manca de precisió, o de visió unilateral solament! Quantes sensibilitats fereix! I, com dona peu a greuges i ressentiments! Però, bé, aquest és un altre tema que ara no ve al cas.

El fet és que amb el llibre venia una carta de l’empresa patrocinadora en la que explicava que aquesta acció era continuació d’una que s’havia començat l’any anterior amb l’edició especial de l’obra d’ Antonio Domínguez Ortiz “España, tres milenios de historia” que inicialment havia editat Marcial Pons l’any 2001.

Com que no havia rebut res l’any 2004 vaig tenir l’atreviment de dirigir-me a Alstom demanant-los si era possible aconseguir el llibre en qüestió. I, si, si, sense cap dificultat me’l van enviar. Des de aquí, gràcies.

He de dir que he gaudit molt amb la seva lectura. El nonagenari historiador ha aconseguit una síntesi molt reeixida, excel·lent al meu parer de profà, de la nostra història. No és un llibre per enfrontar-s’hi sense coneixements previs. Cal tenir una certa base de la matèria, i d’algunes de les polèmiques sobre la seva interpretació, per gaudir de l’obra.

Diu l’autor:

"Escribo estas páginas, con cierto aire de testamento literario, para responder a una demanda imperiosa, para colaborar en una tarea de renovada actualidad. Parece superfluo añadir una historia de España más a las muchas que inundan el mercado, pero el hecho de que el mercado las siga absorbiendo prueba que responden a una necesidad, satisfacen unas aspiraciones, llenan un vacío; el vacío que deja la ausencia de una auténtica enseñanza histórica en los actuales planes de enseñanza obligatoria,...."
......
"Se trata, en suma, de recuperar el sentido histórico de los hechos, para lo que es esencial la temporalidad, la causalidad, el antes y el después."

Aquí em ve un record pels bons professors que em van ensenyar a estimar la història: el Sr. Joan Roig, al Institut de Mataró, fent pre - universitari ja fa quaranta anys, i a l’amic Jordi Nadal, a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona.

A més de contingut, la presentació i composició d’aquesta edició fa que sigui un volum que guardaré curosament per anar rellegint de tant en tant.

Cabrils, 26 de febrer.

La terra és plana

Nova sessió de compareixençes a la subcomissió d’estudi de les deslocalitzacions. Aquesta vegada els compareixents eren estudiosos del tema. Quina diferència de les seves exposicions de les que ens van fer els compareixents anteriors que eren representants de sectors afectats. La distància, el no ser afectats directes, el coneixement del bosc, no del arbre en concret, va proporcionar-nos al reduïts assistents una visió més objectiva del que està passant arreu dels països occidentals.

Manuel Balmaseda, del servei d’estudis del BBVA:
“El problema está en la industria, pero el grueso del empleo ya no está en la industria”
......
“Estamos hablando de 10 o 15 mil puestos de trabajo, no más”
......
“En España el flujo es favorable, hay más ganancias que pérdidas de empleo por este fenómeno”
......
“¿Qué hay que hacer?: Educación./ Formación contínua de los trabajadores./Inversión en I+D./ Reforma del mercado laboral: movilidad y flexibilidad./Certidumbre en el futuro./ Hay que crecer en redes y “clusters”
......
"El diagnóstico está hecho, se sabe cúal es el problema y cúales son las soluciones"


El professor Pedro Nueno de IESE ens va fer la seva exposició per Video-conferència (mira, no vam preguntar-li on estava, si a Barcelona o a Shanghai). Optimista, diu que els serveis que han muntat les administracions públiques funcionen força bé. Anomena l’ICEX, COFIDES, CEDETI, el COPCA,...Creu que cal recolzar les deslocalitzacions racionals, però sobretot cal explicar la problemàtica, i incideix molt en la millora de les infrastructures logístiques.

El sistema de les vídeo conferències hauria d’estendre’s més ja que estalviaria molt de temps en desplaçaments a l’hora de reunir a gent d’indrets diferents. Ja fa temps vaig proposar-ho per la celebració del Seminari de Dret Local que organitzava la FMC, a Barcelona. Si els principals Ajuntaments, les delegacions de les Conselleries autonòmiques, les delegacions del Govern central, disposessin d’una sala amb aquesta instal·lació guanyaríem molt temps i diners, i evitaríem moltes facilitats de fer l’orni. Bé, aquest és un altra tema. Encara que, perquè el sector públic no pot fer com ja fa el privat? Ah! la mentalitat funcionaria...

Tornem-hi. El professor LluisTorrens de la Universitat Pompeu Fabra.
“Una parte de la deslocalización es inevitable"

......
"Hay que variar el modelo de competir"
......
"Observación permanente de las empresas y de los mercados. Hay que estudiar los “roles” de las empresas en ventas y en producción"
......
"La palanca de la transformación es el crecimiento de la productividad”

La seva reflexió inicial respecte a que els estudiosos i analistes no sabien què dir del actual dèficit comercial espanyol, tema que hem tractat a l’abast (evidentment, també sense resposta) a la nostra comissió, crec que ens va impactar.
Va incidir força en el factor mercat en la recerca de la localització: mercat de proveïments i de consum. I va afirmar que la situació actual no és d’una crisis evident.

Pel últim, el professor Julio Segura. No sé si venia com a professor universitari (ho va ser molt jove, em va indicar la meva companya Arantza Mendizábal que és del seu gremi) o com a membre del Consell del Banc d’Espanya.
“A mi si que me han deslocalizado el trabajo” va dir en referència a que la moneda única ha restat feina al antic Banc emissor.
“Quienes pierden son los trabajadores no cualificados"
......
"La pérdida de empleo industrial es un proceso normal en nuestras economías"
......
"El detonante del problema en España es el anuncio de algunas empresas que ha sido muy destacado mediaticamente"
......"Hay que trabajar en educación y en I+D+i. Lo importante es la asimilación de tecnología"
......
"Con respecto a las regulaciones: los mercados se han mundializado, mientras que los políticos no"
......
"Por último, las políticas que hay que hacer han de ser modestas, sensatas, razonables y asequibles"

Bé, escoltant tot això anava rememorant els treballs que vam impulsar fa temps a Mataró, que ara continuen, i no sembla que anéssim gens desencertats.

Estic llegint aquest dies un llibre d’un reconegut periodista americà, Thomas Friedman, ha guanyar tres premis Pulitzer treballant al New York Times, “La tierra es plana”. (Ed. Martínez Roca. M-2006). Llàstima que sigui massa gruixut. Hi ha molts exemples, cosa que il·lustra molt, però podria ser més curt. Sobre el tema que ens ocupa, recull una nota que el director de Reuters America envia als seus empleats. La titula “El deber de cerrar fábricas”. N’extrec un parell de fragments:

“El cambio cuesta esfuerzo. Y más si pilla por sorpresa. Sobre todo cuesta a los reacios al cambio. Pero el cambio es algo natural. No es nada nuevo. Y es importante.”
.......
“No cabe duda de que a nivel individual cuesta mucho aceptar que”tu” trabajo se marche a otra parte, que otra persona lo haga a miles de kilómetros de distancia por miles de dólares menos al año. Pero es hora de pensar no sólo en el dolor, sino en la oportunidad que representa, y no sólo en la oportunidad sino en el deber de llevar a cabo este proceso de deslocalización... Cada uno de nosotros debe propender hacia su propio destino económico, igual que hicieron nuestros padres y abuelos en los tiempos de las acerías, de las fábricas de calzado y de la industria textil.”

Aquí, nosaltres estem en aquest moment.

Mataró, 25 de febrer.

"La maté porque era mía"*

*article per Capgros.com
Cop d’efecte sorprenent, o no tant, en el tema de la OPA sobre ENDESA de Gas Natural. Irromp en l’operació, amb molt bones condicions, una empresa alemanya. Cal analitzar les primeres reaccions, encara que sembla que hi haurà temps per fer-ne més d’anàlisis segons com es vagi desenvolupant l’operació.

Els nous vinguts: Un gegant alemany propiciat pels poders públics fruit precisament de la fusió d’una elèctrica i una gasista per tenir presència important en els mercats energètics. Seria, si es fa l’operació, o potser ja és, l’empresa europea més gran del sector.

El Govern espanyol: Els seus plans qüestionats. Com tot govern, de qualsevol color, vol empreses fortes en sectors estratègics per mantenir, consolidar o millorar la posició del seu país. És el que han fet els alemanys, o fan d’altres socis comunitaris nostres. L’exemple més palmari és que, segons els mitjans, va ser la Cancellera Merkel la que va comunicar al President Zapatero que es feia l’operació.

Els Opats: Aquest tipus d’empreses estan manades per la tecnoestructura (que ja molts anys va definir Galbraith) no pas pels seus propietaris concrets, i llur interès està, entre d’altres, en la seva pròpia permanència. Sembla que els possibles nous propietaris els han assegurat que els mantindran. Sembla també, que ells mateixos, a la vista del perill que corrien, els van anar a buscar.

Els de l’Opa inicial: La Caixa de moment, cara de pòquer. La processó deu anar per dins, potser alguna cosa sabien, o podien esperar. Les evidents interrelacions dels poders econòmics i polítics es posen sobre la taula. Qui té realment el poder? Quanta força en el escenari europeu té cascú? Té limitacions la nostra entitat financera? I si és així, perquè? Quines conseqüències se’n poden derivar?

L’oposició política: Exultants. S’està a punt de rebentar l’operació inicial que ells mai van acceptar entre d’altres coses per que no la controlaven i posava en perill les seves estructures de poder econòmic. La pàtria?, quina pàtria? Catalans? Alemanys? El poder, nois, el poder!

A l’Espanya ancestral, els que vam créixer amb “El Caso”, recordem els crims passionals (ara se’n diu violència domèstica) que alguns es pretenien justificar amb aquella inefable frase de “la maté porque era mía”.

Sembla que ara, davant la possibilitat que es posin en qüestió alguns mecanismes de poder, de poder econòmic, de poder de veritat, a la dreta del nostre país li ve el mateix reflex per justificar les actituds que adopta.

Hi ha molts nervis amb l’actuació de “La Caixa”, la primera entitat financera catalana, amb les seves inversions industrials. Perquè, qui controla “La Caixa”? Si a més impulsa opcions estratègiques en sectors tan importants com l’energia, més nervis. Algú creu que la seva cadira, des de la que es poden fer moltes coses, és de la seva propietat o dels seus amics, i es resisteix com gat panxa enlaire davant qualsevol actuació que interpreti agressiva.

I llavors, tot si val per impedir-ho. Qualsevol decisió es posada en qüestió. Amb l’ajut de polítics i periodistes, de la seva corda, és clar!, s’utilitzen totes les eines per torpedinar-la. Fins hi tot es va a buscar (suposo que no confiant massa en les forces i procediments emprats aquí) a qui pot des de fora de les nostres fronteres fer una contraoferta. Si no pot ser meva, de ningú!. Bé, de ningú d’Espanya. El patriotisme fins un punt! Per alguns, a l’hora de la veritat, el patriotisme no va més enllà de la cadira.

A part d’aquestes roïndats, el debat és interessant, ja que probablement la creació d’empreses fortes (ara sembla que se’n diuen empreses “campiones”) a nivell europeu és desitjable. Però, en tot cas, fent-ho, impulsant-ho, des del Govern d’Europa, no des de el Govern d’un dels seus Estat membres, en aquest cas l’alemany. Hi ha una altra operació de nivell geogràfic superior, l’OPA de Mittal sobre Arcelor, i aquí els moviments defensius són a escala europea, no sé si massa coordinats, però.

La construcció d’Europa ha de ser feta per organismes europeus. Si es pretén fer-la des d’algun pol amb interessos propis i/o de força, o si pretenem no fer-la mantenint els vells Estat - nació no anirem enlloc. En aquest darrers supòsits es lògic que es produeixin resistències d’alguns Estats i actituds defensives per no fer el babau, malgrat no sigui el desitjat.

Madrid, 23 de febrer.