La brama corrent és: “A mi tampoc m’agrada pagar impostos”. Sempre m’he rebel·lat contra aquesta afirmació. Els impostos són l’expressió de voler compartir les despeses que tenim en col·lectivitat. Si no en volem pagar, anem-nos-en a viure tot sols a dalt del Turó de l’Home i encara allà necessitarem coses del comú. És sempre sols qüestió de qui i què paga i de qui i què rep.
Amb la companya, col·lega i ara, desprès d’aquests anys a Madrid, ja amiga, Montse Colldeforns, n’hem parlat molt de tot això compartint la tasca parlamentaria a la Comissió d’Economia. Ella se’n ha fet un tip de parlar d’hisenda, ja que era la portaveu del GPS en aquest tema, i ho ha fet tan bé (perquè en sap i és molt treballadora) com ho va fer la legislatura passada amb els temes de medi ambient dels quals és més especialista encara.
Ahir, a la darrera sessió, li va tocar defensar la posició favorable dels socialistes a la reintroducció de l’impost del Patrimoni. Ho va fer molt bé, com sempre, i vull deixar transcrit aquí l’acabament de la seva intervenció, que com registra el Diari de Sessions de la Cambra dels Diputats va rebre “prolongados aplausos” que li varem retre els companys i companyes del grup parlamentari socialista en reconeixement no sols a aquesta darrera intervenció sinó a tota la seva tasca en el temps que ha estat Diputada. (Els mitjans que parlen del famosos “25” encara no s’han assabentat de qui és)
“Hay, señorías, otra razón aún para la recuperación del impuesto sobre el patrimonio ahora, y es que responde a la principal preocupación del Gobierno socialista en esta crisis: mantener lo esencial de nuestro Estado del bienestar y asegurar la protección de las personas más vulnerables. Este decreto nos ayuda a ello, recauda de los que más tienen y lo da a la Administración responsable de la mayor parte del gasto social en sanidad y educación. Es decir, el Gobierno socialista les brinda a las comunidades autónomas la posibilidad de obtener unos ingresos adicionales, y por ello los socialistas pedimos a todos los gobiernos de las comunidades autónomas que utilicen esta posibilidad. Porque -la señora Barkos lo preguntaba- la autonomía financiera es real y podrían no utilizar esta posibilidad. Pero les pido también otra cosa aunque les sorprenda, les pido a las comunidades autónomas que tomen ejemplo del Gobierno socialista; sí sí, que lo tomen. Por ejemplo, que recuperen en todo o en parte el impuesto sobre sucesiones, tanto si eliminarlo fue una promesa electoral como si no lo fue, que lo recuperen y que lo hagan de la única manera posible en España, en coordinación entre todas las comunidades autónomas, conscientes de que la competencia fiscal o la idea de que seremos los últimos puede dar quizás algún rédito espurio, pero a la larga nos perjudica a todos. Señorías, son tiempos de cooperación leal en España y en Europa. Por favor, señorías de Convergència i Unió y señorías del Partido Popular, no se escondan en una abstención -que eso es lo que me ha parecido deducir de su intervención-, en una abstención timorata y vergonzante, luchen por mantener el Estado del bienestar, sean capaces de explicar por qué aquí, ahora y en estas circunstancias es necesario un mayor esfuerzo fiscal y que es justo y equitativo pedirlo a los que más tienen. Y si no lo creen así díganlo claramente porque los españoles sabrán a qué atenerse, y parece que en Madrid y Cataluña están empezando a saber a qué atenerse. Señorías, dicen que en política no cabe el lamento, solo la reflexión y la acción. Pero sean indulgentes conmigo veinte segundos para lamentar que en esta Cámara, hoy, aquí y en este tema no haya un sí unánime a este real decreto-ley. La reflexión se impone, les pido a los grupos que han manifestado su abstención por razones quizá más de forma que de fondo que lo reconsideren, que sepan escoger lo importante aquí y ahora. Desde luego, mi grupo votará que sí.
Puesto que es mañana de despedidas, permítanme un pequeño apunte personal. Esta mañana, en mis correrías por el Retiro, he ido al Bosque del Recuerdo a despedirme y he tenido la absoluta certeza de que ni yo ni ningún compañero socialista puede despedirse nunca, porque, señorías, la gran lección de esta crisis es que la acción es necesaria, hoy, mañana y siempre. Muchas gracias. (Prolongados aplausos.)
Puesto que es mañana de despedidas, permítanme un pequeño apunte personal. Esta mañana, en mis correrías por el Retiro, he ido al Bosque del Recuerdo a despedirme y he tenido la absoluta certeza de que ni yo ni ningún compañero socialista puede despedirse nunca, porque, señorías, la gran lección de esta crisis es que la acción es necesaria, hoy, mañana y siempre. Muchas gracias. (Prolongados aplausos.)
La señora VICEPRESIDENTA (Cunillera i Mestres): Muchas gracias, señora Colldeforns.”
Mataró, 23 de setembre.
5 comentaris:
no es de les herencies dels humils de on surtirá la solucció.
Els rics i poderossos tenen advocats, consultors i economistes que els guien amb ma ferma per el camp de mines del sistema tributari, explotant amb habilitat les feblesses i oportunitats que ofereixen les imperfeccions del sistema.
Si voleu solventar el problema, canvieu el sistema per evitar tripijocs. Que per els grans evasors la unica opció sigui o la presó o pagar impostos segons la seva riquessa.
Aixó seria justicia. No el que hi ha ara, que un pare humil treballa tota una vida per deixar quelcom als seus fills i veu com la administració mutila inmisericordement qualsevol llegat per humil que sigui.
Escolteu el poble i tingueu vergonya. Feu pagar mes als que mes tenen. Qualsevol altra cosa es un nyap. (i ja porteu uns quants)
Benvolgut i desconegut Cronos:
Precisament ningú està parlant de les herències dels “humils”, sinó de les del rics. Però, és que ni ara ni abans. No és cert que en les herències humils quant es moria el pare apareixia el fill “estat” (sic) i s’emportava la part del lleó. Em voleu explicar, en l’avui desaparegut impost de successions, quina part s’emportava l’Estat de les herències humils? Per favor! Menys demagògia. Segurament de les no tan humils, o no tant directes descendents, una mica més, però de les humils? Clar que tot depèn de què considereu per humil. Els rics sempre pensen que mai ho són prou.
Que cal solucionar els tripijocs dels rics? Evident. Aquesta ha estat una errada monumental dels Governs d’esquerres i ara la pagarem car, justament. Però això no obsta perquè els que creiem que cal restablir l’impost de successions ens tirem enrere. Perquè s’ha de gravar les rendes del treball, o el consum, o les compravendes, i no es pot gravar adequadament les herències? Cert, ara pot haver-hi, per l’extensió de la propietat, molta gent que tributaria per aquest tema, però el gravamen era proporcional a la riquesa transmesa. No és el mateix qui tramet un senzill pis que qui tramet finques, valors, negocis, quadres, etc….
Els que pensem en l’impost de successions pensem que és una forma més, ni la única ni la més important, de obtenir ingressos per la col•lectivitat a través de que aquesta participi en una petita part (no la part del lleó que demagògicament diu vostè) dels beneficis que obté i dels que gaudirà a partir de rebre-la i que fins ara no tenia.
Miri, el que és vergonyós és fer creure a la gent que les despeses que comporta viure en col•lectivitat i totes aquelles coses que ens ha de donar l’Estat imperiosament surten del “manà” que cau del cel.
Li deixo l’enllaç al que vaig escriure en el seu moment sobre el tema: http://manelmas.blogspot.com/2009/12/tornem-errar-la.html
Salutacions.
Sr. Mas
Moltes gràcies per la resposta.
Indubtablement, vosté te punts de raó. Pero no tota. Entengui que per qui hereda per tot capital una propietat familiar que durant anys i panys ha estat allà i veu que degut als anys passats, el valor catastral ha aumentat una barbaritat i ara la te de vendre per pagar els impostos, el tema es feridor, ja que el que volia era la casa, no per especular, si no perque era la casa familiar. Hi havia un aspecte sentimental important.
El estat som tots, pero quan un veu que el estat, com els ogres del compte, s'ha convertit en una bestia golafre que no para de demanar mes calers, mentres que qui els gestors, qui el controlen i tindríen que donar exemple espartà, aparentment, prefereixen continuar com sempre, per posar nomes un exemple, volant a Bruxelles en primera... als que ho percebem des-de el carrer, ens dol. Molt.
Benvolgut Cronos:
Els valors cadastrals sempre han estat, i continuen estan, per sota dels reals. Entenc que poden haver-hi casos puntuals de difícil solució, però generalment era possible fer front al pagament de l’impost (en transmissions de pares a fills) ja que era sols una quantitat petita en relació al valor de l’herència rebuda. No es poden fer les normes per casos excepcionals puntuals i aquests s’han de poder afrontar des de la seva pròpia excepcionalitat (podien haver-hi solucions senzilles).
En relació al viatges dels diputats en primera classe. Això em dol, ja que ho he patit. No és anar de viatge, és anar a treballar cada setmana (anar i tornar) a molts quilòmetres de casa teva. No és per gust, és per feina. Les places de turista dels avions no són pas còmodes, però són els inconvenients del lleure. Els diputats, moltes vegades treballen, descansen, reflexionen sobre la seva feina dalt dels núvols. Escolti, això de ser diputat no és ser qualsevol cosa. Si pensem que és una feina qualsevol, que pot fer qualsevol, tindrem el que tindrem. La dignitat d’una feina ha de ser adient amb les condicions en que s’exerceix. A tots els nivells. No s’han de tenir privilegis, però sí respecte.
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada