Fa pocs dies li varen publicar un article a en Jordi Font a l’edició general de El País : “Cataluña en el Parlamento español”.
Me’l vaig llegir, l’he tornat a llegir. Va del tema del grup propi del PSC al Congrés dels Diputats. El tema m’afecta. Bé, d’aquí pocs dies ja no, però evidentment és d’interès, ja que sembla que, per alguns, tota la política dels socialistes catalans ha de girar sobre això.
Exposat el tema, l’argumentació arriba a la seva nou: Què passaria el 2030 si a una Europa unida el PP espanyol formés al Parlament europeu un grup propi amb el nom de minoria espanyola mentre el PSOE estigués immers en el Grup Socialista Europeu? Suggerent l’argument, però, pensant-hi bé, trampós (segurament sóc del “duros de cerviz”), com és tramposa la situació actual al Congrés dels Diputats.
En una Europa Unida, l’existència de grups “nacionalistes”, si n’hi haguessin, no es reduiria al PP espanyol segurament, com al Congrés no hi ha sols el grup de CiU. Hi ha els d’ERC, barrejats amb les famílies antigament comunistes; els del PNV, que ara són els únics bascs que hi ha, però en altres moments hi havia (i segurament hi tornarà a haver) d’altres expressions basques; el grup Mixt està farcit d’expressions nacionalistes, els gallecs del BNG, els canaris de CC, els navarresos d’esquerres i de dretes; i vés a saber si la nòmina no s’ampliarà en el futur com a expressió del declivi de les respostes globals i l’aixopluc poruc en els particularismes. Imaginar-s’ho a Europa ...
Perquè aquí, Jordi, està el problema. Què volem, construir o reconstruir? Construir el futur, o reconstruir el passat? La història, des de les tribus, és un continu flux i reflux en aquest dilema. D’acord, dues passes endavant i una endarrere. Ara estem anant cap endarrere. No només a Espanya, sinó a Europa. Renacionalització. Davant el món globalitzat, la por de perdre’n les regnes, la por de deixar de ser qui som i, no obstant, cada cop som menys el que érem, o el que pensàvem que érem, malgrat les ampul·loses proclames que fem. El món es mou … Quan sento els alemanys queixar-se del grecs, no sé, la música em sona, em sona molt. Així ens va. Nosaltres sols, que som els bons.
Sí, avui, els catalans, molts d’ells, no volen ser espanyols i crec que aquí està la qüestió. Nosaltres, socialistes, volem estar, i per tant ser, a Espanya, espanyols? Volem construir una Espanya europea, sí o no? Llavors, el PSC no ha de ser sols una veu de queixa i lament, sinó una veu decidida i present en aquest escenari de construcció i en construcció. Ai, las! La immediatesa del món d’avui fa que no tinguem gaire paciència. Cal treballar molt, és dur i poc reconegut, i ho voldríem tot resolt ja.
El PSC ha de pensar què implica tenir presència. Jo, que ho he viscut des de dins, recomano que s’ho pensi. Què fa, com ho fa, què hauria de fer, com ho hauria de fer. Darrerament no és que el Partit hagi estat pas massa encertat en aquest tema. Mira molt cap endins i molt poc cap enfora. Està abduït pel pensament nacionalista, que, que jo sàpiga, no és el nostre.
Mataró 11 de setembre.
3 comentaris:
Leo sus reflexiones con melancolía y sin esperanza. En efecto, yo también pienso que el partido de usted no sabe a qué atenerse. Yo hace tiempo he dejado de votar a un partido que siento más nacionalista que otra cosa, y ahora me resigno a votar Ciutadans en las catalanas y al PP en las generales (aunque reconozco que voté por CiU en las locales para contribuir a echar al baasismo que llevaba campando en la ciudad durante demasiado tiempo, y fíjese usted qué resultados ha traído para el PSC local un liderazgo de sacristía y de revista con tantos valores trascendentes como sólidos intereses).
Entra usted en la sede local del PSC y ¿qué es lo primero que se encuentra?, ¡una senyera!, no un retrato de Pablo Iglesias o de Valentí Almirall o de algún viejo prócer. Así que, ¿cuál es la diferencia entre el PSC y CiU? Pero parece que muchas cabezas pensantes del partido creen que más nacionalismo es la solución, no el problema. Pues nada, querido Alcalde, sigan por ahí y a ver cuándo van a volver a ganar unas catalanas. Cualquiera que sepa algo de márketing conoce que el producto debe diferenciarse, y ustedes no le van a ganar a CiU en cuestión de barretina. Ellos son más creíbles en ese papel (aunque ustedes son más eficientes). A lo mejor es que ustedes desean perder, todo podría ser. Durante no sé cuántos años pusieron de candidato a un señor que será muy culto e inteligente, sin duda, pero es un perdedor nato y lo hicieron porque querían perder porque tenían una especie de pacto para repartirse el botín entre ustedes (en el plano local) y los convergentes (en el autonómico). Usted, que es economista, sabe que eso se llama colusión.
Por eso me gusta leerle a usted, que me parece que es bastante poco representativo de lo que su partido piensa, al menos en este ámbito. Por eso, y porque siente uno la nostalgia de otros tiempos, en que éramos más jóvenes y menos descreídos y aún uno pensaba que PSC era una alternativa al nacionalismo.
Saludos
Jo no diría que en Mas no es representatiu del partit. Precisament representa molt be el que son els partits politics d'aquest pais. La disciplina de vot per sobre de les propies creences. Qui es mogui no surt a la fotografía.
Ara que ja te un peu fora, diu el que pensa i em sembla molt be. Llastima que no ho hagues fet abans i llastima que aqui en lloc de votar llistes no poguem votar a persones com als EUdeA.
El seu gran fracas a nivell municipal, a on era un alcalde amb força aceptació, va ser plegar-se a les imposicions de Madrid quan la autovia va pasar a ser autopista de peatge i escollir a Baron i al Bassas per succeir.lo.
Benvolgut i desconegut Cronos:
No sé si la percepció i coneixement que teniu de la meva persona és gaire extensa. Potser sí, he estat un personatge públic, o potser no, a vegades les imatges, i més si són antigues, no coincideixen amb la realitat. Cal acceptar-ho, és així.
El que he penjat en aquest blog és molt extens (més de 1500 entrades, més de sis anys), i certament molt variat. Potser de resseguir-lo tot podria donar una visió diferent, potser. El que jo sé és que no ha estat mai gaire ben vist orgànicament i algun disgust m’ha ocasionat. En tot cas això és subjectiu i comprenc totes les impressions que es puguin tenir.
Respecte als meus fracassos. De l’autopista en podríem parlar molt. No comparteixo l’anàlisi, però ja és tant llunyà... No sé si val pas la pena de tornar a parlar-ne, però si algú en vol fer encara un debat seriós no tinc cap inconvenient en fer-ho. Crec que la Ronda de Mataró ha estat un element fantàstic per la vertebració urbana de la ciutat. Més cap al nord, hauríem de buscar altres responsables.
De la meva successió, crec que al menys a nivell intern del meu partit, i penso que a fora també, és conegut que no era la meva opció ni va ser la meva decisió. No sempre el que sembla que mana, mana. Ni tampoc el que potser mana ho ha de determinar tot.
De fracassos certament n’hi ha i segurament més dels que potser pensa la ciutadania però, en el meu balanç, aquest que citeu no hi són.
Gràcies per l’atenció que m’heu prestat.
Publica un comentari a l'entrada