11 de maig, 2011

Pels catalans i les catalanes. Responsabilitat.

La perspectiva nacionalista té un punt de vista, un enfocament, tancat, proper. Ja sigui d’una nació d’aquí, o d’allà, o de més enllà. Ja sigui a través de representants institucionals, orgànics, mediàtics,… No veuen, o no volen veure, més enllà del seu nas. És inherent a aquest pensament: nosaltres, nosaltres, nosaltres, i els “altres”, els “altres”.

Ara es tracta, a Catunya, de que ens deuen diners. Els de Madrid, ens deuen diners, i no volen donar-nos-els. Amb l’ambient amarat de nacionalisme, real o interessat (més de 30 anys ha tardat La Vanguardia en sortir en català) s’ha acabat instal·lant a la societat que això és així.

Podríem discutir-ho. Discutir si la quantitat que s’està remenant és l’exacta. Podríem pensar si hi ha obligació legal de pagar algun hipotètic deute. Podríem, i en això hem trobat alguna defensa, dir que no s’estan aprofitant les possibilitats de negociació vigents, que cal convocar, i debatre allà, les Comissions bilaterals. Podríem qüestionar si la reivindicació és compatible, o congruent, amb la política tributaria que porta l’actual Govern de la Generalitat. Podríem ...

Però, des de la perspectiva nacionalista que s’ha pràcticament imposat com a dominant a Catalunya res d’això val, i més en un context temporal de campanya electoral en que convé continuar tenint en tensió als fidels. Ens deuen diners, els de “Madrid” ens deuen diners! A veure què fan els famosos 25! Els 25 diputats del PSC al Congrés dels Diputats de Madrid, d’ “Espanya”.

Fa molt temps, no és pas la primera vegada que ens posen a prova, que pretenen exigir-nos, comprometre’ns. Tenim clara la posició. ¿Què comporta la pretensió –renovada altra vegada- que ens desmarquem de la resta de diputats socialistes del GPS? Que no comptin amb nosaltres. El dia que anem separats de la resta de socialistes a unes eleccions ja en parlarem. Ara no és el cas. Amb els costos que tingui per nosaltres, especialment als ulls dels nostrats, cal descomptar-ho.

Però, és que ara hi ha motius afegits. Obrim el focus de la mirada. Què està passant avui al món com a important? Que estem al ull de l’huracà de la situació financera de l’espai econòmic europeu, i molt especialment per causa dels comptes públics de les CC.AA. L’equilibri de les finances públiques, amb totes les conseqüències que ja sabem, l’estabilitat de la moneda única i la continuïtat del projecte de la construcció europea. “El horno no está para bollos, y estos días está caliente”, acabo de dir a la tribuna de la Cambra de resultes d’una proposta de rebaixa d’impostos presentada pel PP i que, com és habitual i sense sorpresa, ha recolzat el grup català de CiU.

Ajuntem les reflexions dels dos paràgrafs anteriors. Una votació dels diputats socialistes catalans contra el seu propi grup posaria a penjar d’un fil d’aranya, no pas d’un pèl de cuca, al Govern, a punt de caure, pràcticament obligat a convocar eleccions anticipades. I de resultes de la causa, econòmica, i les seves conseqüències, polítiques, la confiança econòmica des del resta del món en el país aniria per terra davant la incertesa i la interinitat que s’obriria.

Quines serien a continuació les conseqüències? Les previsibles per a tothom. Plausibles. Això seria bo pels catalans i catalanes? Jo crec que no. Que es comencin a palpar el cos ... i la cartera, ja que al darrera hi va la cartera, no sols la de tots, la de cascú també. No parlem tant de nosaltres, els catalans? Doncs això. Poca broma.

Pels catalans i les catalanes! Per responsabilitat. Expliquem-ho.

Madrid, 10 de maig.

3 comentaris:

Manuel Mas i Estela ha dit...

Francesc:

No m’agrada respondre a persones sense identificació, però ara no me’n vull estar.

Miri, la resposta és ben senzilla. Li transcric la proposta que els socialistes, els catalans i tots els altres, tots, varem presentar i que a CiU no li va interessar acceptar:

“El Congreso de los Diputados insta al Gobierno de España:
-Al cumplimiento de todos los compromisos derivados del vigente acuerdo de financiación autonómico, particularmente los previstos en los artículos 19 a 24 y la disposición transitoria segunda de la “Ley 22/2009, de 18 de diciembre por la que se regula el sistema de financiación de las Comunidades Autónomas de régimen común y Ciudades con Estatuto de Autonomía y se modifican determinadas normas tributarias.”

-A convocar a tal efecto los mecanismos bilaterales de negociación Estado-Comunidades Autónomas para acordar la concreción y aplicación de dichos compromisos.”

Crec que el text és prou clar i desmenteix tot el que vostè diu que jo vull. CiU va preferir votat amb el PP i perdre que votar amb nosaltres i guanyar. Guanyar per Catalunya.

Atentament.

Jordi ha dit...

Crec que vas errat amb aquest escrit. Lo que es crucial entendre aquí es si els diners realment s han de pagar en el 2011 o no. Si per llei es obligatori pagar aquests diners el 2011 llavors la convocatoria de la comissió bilateral es simplement una pressa de pel.

El que CIU ha fet be, i vosaltres no, es transmetre la percepció a la població de que aquests diners ens pertoquen per llei.

Estaria be que aclaressis això primer enlloc de marejar la perdiu fent veure que ens esteu fent un favor.

Manuel Mas i Estela ha dit...

Jordi:
Els diners que siguin, no se sap ara amb exactitud quants ja que s’ha de calcular amb els resultats de finals d’any, no s’han de pagar obligatòriament ara. No ho dic jo i altra gent (només). Ho diu en Duran Lleida en la seva carta als militants del 29 d’abril: “cal recordar que el pagament del Fons de Competitivitat és optatiu i no obligatori fins el 2013.”
Perquè el Govern espanyol no vol fer cap avançament ara? Per la situació financera internacional. Estem a l’ull de l’huracà, desprès de que altres països ja han caigut, precisament per la desconfiança exterior amb la situació dels comptes de les CC.AA. No s’haurien d’avançar sols a Catalunya sinó a totes les CC.AA. Això augmentaria el dèficit.
Perquè cal negociar? Per parlar de com poder trobar una sortida que pugui anar bé a tothom. A Catalunya per intentar quadrar el pressupost, a Espanya per tenir credibilitats als mercats de deute sobirà. Per a això hi han instruments com les Comissions bilaterals.
Perquè es van avançar diners els anys anteriors i ara no? Per què eren bestretes a compte del model de finançament anterior. Ara ja és operatiu el nou finançament que no obliga a fer bestretes, per tant si ni poden haver ha de ser fruit de negociació.
Cert, l’ambient nacionalista, ben recolzat mediàticament, ha fet creure que legalment ens han de donar ja aquests diners, cosa que no és certa.
Crec que la contraproposta que varem presentar els socialistes, tots, al Congrés, que està transcrita a la resposta del comentari anterior, intentava donar resposta a aquesta situació que ens trobem. Qui mareja la perdiu?