Pel debat. Congrés v. Senat.

La setmana primera de la recent campanya electoral va ser notícia el debat al Congrés de la Moció presentada per CiU sobre el pagament del Fons de Competitivitat. Vaig escriure un parell de coses sobre el tema. Desprès, semblava que posteriors esdeveniments havien sepultat aquella notícia i ja s’havia oblidat. De fet, crec que poca incidència electoral concreta va tenir, no ho sé, em sembla.

Però, dels resultats electorals i les seves conseqüències pels socialistes i també perquè ara ja no hi ha res que aturi el debat del procés congressual  en que estem immersos, el tema ha tornat a sortir, i també dins del PSC. Sorprenentment. Sí, sorprenentment ja que no és pas que hagin pujat les forces nacionalistes (de fet ERC s’ha emportat una patacada tan gran com nosaltres), sinó que ha estat la nostra davallada i l’ascens de la dreta i l’ultra dreta la que ha comportat la majoria de previsibles canvis als governs municipals. Sí, mentre la ciutadania gira i vota a la dreta, nosaltres discutim si hem de tenir grup parlamentari propi a Madrid. Així ens va, abduïts per l’imaginari nacionalista.

Tornant al començament, llavors vaig confegir un paper per intentar explicar perquè es podien produir diferències de comportament, de vot, dels parlamentaris socialistes catalans al Senat i al Congrés. Em va sortit una mica llarg (i més per un format com aquest), però crec que no he de defugir fer-lo públic, i més ara, que pot tenir elements d’una part del debat congressual, especialment el referits al tema irresolt de les relacions federals, que no confederals, entre el PSC i el PSOE.

Les diferents votacions dels socialistes catalans al Senat i al Congrés.

Els experts ho saben, els parlamentaris ho hem de saber, els que parlen ho haurien de saber, la majoria de la ciutadania no ho sap.

Aquests dies se’ns retreu als socialistes catalans que hem votat a favor d’una cosa al Senat i després no hem votat el mateix al Congrés. A veure, parlem-ne:

Les Corts Generals espanyoles estan composades per dues Cambres: el Congrés i el Senat. Però les dues Cambres no són parelles. Les competències i les potestats d’una i altra són diferents. El Congrés té preeminència, legislativa i de control al executiu, facultats que el Senat no té.

Segons la Constitució espanyola, el Congrés investeix i dona la confiança al cap del Govern, així com resol les possibles mocions de censura o qüestions de confiança que es presentin. El Senat no. El Congrés té la última paraula legislativa, i aprova l’ordenament orgànic per majoria absoluta dels seus membres en una votació de conjunt. Malgrat la definició constitucional del Senat com a Cambra de representació territorial, el realment cert és que ni per la seva composició ni per les seves funcions es correspon aquesta definició amb la realitat. El Senat és una Cambra de segona lectura legislativa sense decisió definitiva, la qual correspon al Congrés. D’aquí les crítiques i els dubtes acadèmics i polítics sobre la seva existència i les demandes que esdevingui de veritat el que va ser establert constitucionalment i que té tot el sentit en un Estat compost i descentralitzat com el nostre.

Bé, tot això es suficientment conegut pels que estudien dret constitucional, però –com he dit al començament- no sé si tothom que parla del tema ho sap i evidentment la majoria de la ciutadania encara menys.

Més coses: Els socialistes catalans funcionem diferent en una Cambra que en l’altra. Al Senat, no estem integrats en el Grup Socialista. No és que tinguem grup propi, estem dins del Grup parlamentari de l’Entesa Catalana de Progrés amb senadors d’ERC i de ICV-EUA. Així, conjuntament amb aquestes altres opcions polítiques, ens hem presentat a  les eleccions. El PSOE no es presenta al Senat en les quatre circumscripcions provincials catalanes. Al Congrés el combat electoral és diferent, el PSC es presenta en tant que llista federal socialista i després a la Cambra constituïm amb el PSOE un únic grup, el GPS.

Bé, això pot ser discutible, de fet ho és. Ja ho discutirem –altra vegada- en el nostre Congrés. En general qui ho discuteix més són els nostres adversaris, però la seva opinió no ha de ser el nostre problema. Només faltaria que el que hem de fer ens ho diguessin els contraris. Els seus interessos no són precisament els nostres.

És en aquest context que hem d’analitzar les votacions diferents en un lloc i un altre dels socialistes catalans aquests passats dies.

Al Senat, el GS es va oposar a la moció que va presentar l’Entesa, evidentment amb la nostra aquiescència, i va perdre. D’aquesta votació no se’n va poder deduir res. El grup Socialista no és el primer grup numèricament en aquella Cambra. El primer és el PP. Ni sumant el senadors socialistes catalans que haguessin votat diferent de l’Entesa (cosa que no fora la primera vegada que passaria) tampoc guanyarien si tots els altres grups estiguessin en contra. El GS al Senat perd moltes votacions, però donat com he explicat abans que aquesta Cambra no té la darrera paraula no passa res d’especial, ni políticament ni jurídicament.

Al Congrés que els diputats socialistes catalans votessin diferent tindria unes conseqüències molt importants. Trencaria el grup parlamentari socialista i visualitzaria la pèrdua del suport (recordem que l’únic suport) que va anomenar el cap del Govern i la seva situació de debilitat. La presentació de la moció de confiança seria obvia per part de l’oposició i llavors es podrien produir dues situacions: que els socialistes catalans no recolzessin al cap del Govern amb el que aquest cauria i no sé pas com ens presentaríem a les properes eleccions, o que li tornessin a donar la seva confiança mantenint la unitat (?) del GPS amb el que farien un ridícul espantós i haurien deixat al cap del Govern en una situació d’extrema feblesa.

Per tant és normal que les baladreries que es llencen de tant en tant de pretendre votacions diferents no tinguin cap credibilitat a menys que pretenguin portar-nos al suïcidi polític. Fem malament en expressar-les. Ja em direu sinó. ¿Què faríem a continuació? Au, va, que no va. Que no pot ser. Però, que no veieu que no pot ser? Tornar a dividir el socialisme català, llençar més de 30 anys de treball per la borda i aplanar el camí, fent-lo quasi bé de roses, a la dreta? Clar que els nostres adversaris ho volen! Serem incauts? Aquest és un camí que no es pot recórrer.

Llavors, no es pot fer res? Estem atrapats? Farem sempre el que vulgui el PSOE?

Perquè no ho plantegem d’una altra manera? A veure, nosaltres no som nacionalistes, queda clar això, oi?, som socialistes (ja sé que aquesta definició fa urticària als nacionalistes, però és així per principis, principis ideològics). Ara bé, no som el PSOE, som la fracció catalana del socialisme i  som part de la fracció espanyola del socialisme que és el PSOE. El camí, la solució doncs, no és aïllar-nos, separar-nos, sinó ser-hi més, tenir més presència. No anar a veure què passa sols en el que ens interessa, sinó construir, ser-hi,  amb ells el futur del socialisme espanyol i consegüentment dels socialisme. Que això és difícil? Oh, i tant! Però és l’única sortida que tenim. Enrevessada, costeruda. Sí, senyor. Però algú creu que n’hi ha, ni pot haver d’altra?

El costerut i difícil avenç al federalisme es farà a Madrid, no a Barcelona, tinc escrit a la meva llibreta amagada.

Llavors, altra vegada, tornem a les diferents propostes del Senat i el Congrés. Què deien els senadors socialistes catalans?  Aquí ho teniu, “que es faci efectiu, en forma d’avançament de tresoreria, el que correspon segons la llei”. Sí, varen guanyar la votació però no varen aconseguir res ja que com he explicat abans aquesta victòria no té cap rellevància normativa. Per tant, calia forçar una votació diferent al Congrés que guanyés i servis per alguna cosa. Que el Govern pogués acceptar i assumir. Per això, els diputats socialistes catalans, treballant dins del conjunt socialista espanyol, varem proposar una esmena, podríem considerar-la una auto esmena, que anava més enllà que l’aprovada, sense efectivitat concreta,  al Senat. Proposàvem que el Govern complís tots els compromisos derivats de l’acord de finançament autonòmic i que es convoquessin els mecanismes bilaterals de negociació. Era “la” sortida positiva.

Hàbilment el grup català de CiU va forçar el debat al Congrés sobre el text aprovat al Senat. Cal reconèixer que en saben i cal reconèixer també que amb la nostra posició a Barcelona els ho varem facilitar. No varen acceptar la nostra esmena, no els va convenir tàcticament. Rendiments a curt termini, electoralisme, mantenir el victimisme, confusió, curta volada. Varen preferir perdre amb el PP que guanyar amb els socialistes. Nosaltres, els socialistes catalans, pel que he explicat abans, ens varem mantenir dins del nostre grup, el dels socialistes, i hi varem votar en contra ja que fer-ho diferent sols ens portava al precipici. Havíem, però, demostrat que hi havia una sortida que no varem aconseguir fer-hi anar a tothom. Llàstima!

Sols ens queda l’explicació pedagògica, sols en queda, com Sísif, tornar a carregar-nos la pedra a l’esquena i tornar a pujar la muntanya.

Mataró, 15 de maig.