Ja costa, i ja em costa, veure’m en un cartell com aquest.
Catalogat per molts aquí com un conspicu botifler, disposat a debatre amb el basc Iñaki Anasagasti sobre el “Dret a decidir”. I tant mateix, jo creia que s’hi havia d’anar. “Entres a tots el draps, Manel”. Sí, sempre m’han hagut de portar (o intentat portar) amb les regnes tibades ja que em desboco fàcilment. És ben conegut, no? Sóc així, i a la meva edat...
Sort que l’única consulta que vaig fer abans d’acceptar la invitació dels organitzadors va ser la del Alcalde de Calella, el company Juhé, que em va animar a anar-hi. El “mando” orgànic va arrufar el nas quant li vaig comunicar la decisió ja presa i desprès no he sabut veure a la web del PSC cap noticia d’una activitat d’un dels seus Diputats. Calia amagar-ho? Bé, a aquestes alçades ells ja saben el que s’empesquen, i així els va. Els he demanat penjar la meva primera intervenció que la portava preparada, me la vaig “currar” una miqueta. Veurem si surt o no.
Va ser un debat d’una correcció democràtica com cal. Sí, ara pot semblar extraordinari el que hauria de ser normal i habitual. Dos parlamentaris contraposats, un senador i un diputat, en un tema d’actualitat moderats per un bon periodista i una sala d’una petita ciutat plena de personal interessat en el que es va a debatre en un acte organitzat per una entitat cívica. Ah! però això és excepcional. Fa poc, a la mateixa localitat, vaig a anar a presentar en un acte de partit la meva explicació sobre la situació econòmica (que no pot pas dir-se que no sigui un tema d’actualitat) i érem quatre gats mal comptats.
Vaig fer la primera intervenció a partir dels arguments que vaig desenvolupar sobre el tema arran de la consulta d’Arenys de Munt, i vaig continuar deixant de banda la que podria ser la meva posició sobre la pregunta de la consulta per centrar-me en la possibilitat de les seves conseqüències en el marc normatiu actual i quines dificultats hi havia per superar-lo. En definitiva, un tema que m’interessa força com és l’origen del poder i com aquest es pot trastocar o capgirar. Bé, si els meus pengen el text ja es podrà conèixer integrament.
El debat inicialment va discórrer per consideracions històriques de com havíem arribat fins aquí. Evidentment l’Anasagasti anava al seu aire amb l’evident problema que tenia amb la comprensió del català malgrat que no ens va quedar més remei de dialogar bona estona en castellà. “El nacionalismo es una emoción”, va dir. I jo tinc anotat: “Jo no participo d’ella”. Va sortir la Brunete mediàtica, la construcció d’Europa, el Tribunal Constitucional, els debats de la segona República amb Azaña i Ortega, tot un clàssic.
La diferència entre la proposta Ibarretxe, que jo vaig treure a col·lació com a exemple de treball institucional, front a la proposta catalana d’ara que no té res d’institucional. Societat civil front a partits polítics i institucions públiques. Vaig haver de deixar clar l’impossibilitat d’un pacte PSC-PP a Catalunya si més no per consideracions sociològiques a més que les polítiques. Vaig introduir alguna falca corrosiva com a la comparança que va fer el basc d’un partit Barça- Madrid arbitrat per Florentino Pérez, afegint de revolada “i pagat -en Florentino- per La Caixa". Tampoc em vaig poder estar de citar l’inefable començament de l’article de l’Hèctor López Bofill al llibre "L’endemà de la independència".
El públic també va tenir el seu torn. Era clar que estava en camp contrari, malgrat que no va haver-hi cap agressivitat especial. Crec que el to que varem saber imprimir al debat va contribuir molt a un debat respectuós com hauria de ser natural, malgrat que el que es veu estigui prenen derives perilloses. Si que va sortir amb força, l’acte el muntava una Plataforma, el descrèdit que arrosseguem els polítics i les nostres organitzacions partidàries (avui també als diaris).
Catalogat per molts aquí com un conspicu botifler, disposat a debatre amb el basc Iñaki Anasagasti sobre el “Dret a decidir”. I tant mateix, jo creia que s’hi havia d’anar. “Entres a tots el draps, Manel”. Sí, sempre m’han hagut de portar (o intentat portar) amb les regnes tibades ja que em desboco fàcilment. És ben conegut, no? Sóc així, i a la meva edat...
Sort que l’única consulta que vaig fer abans d’acceptar la invitació dels organitzadors va ser la del Alcalde de Calella, el company Juhé, que em va animar a anar-hi. El “mando” orgànic va arrufar el nas quant li vaig comunicar la decisió ja presa i desprès no he sabut veure a la web del PSC cap noticia d’una activitat d’un dels seus Diputats. Calia amagar-ho? Bé, a aquestes alçades ells ja saben el que s’empesquen, i així els va. Els he demanat penjar la meva primera intervenció que la portava preparada, me la vaig “currar” una miqueta. Veurem si surt o no.
Va ser un debat d’una correcció democràtica com cal. Sí, ara pot semblar extraordinari el que hauria de ser normal i habitual. Dos parlamentaris contraposats, un senador i un diputat, en un tema d’actualitat moderats per un bon periodista i una sala d’una petita ciutat plena de personal interessat en el que es va a debatre en un acte organitzat per una entitat cívica. Ah! però això és excepcional. Fa poc, a la mateixa localitat, vaig a anar a presentar en un acte de partit la meva explicació sobre la situació econòmica (que no pot pas dir-se que no sigui un tema d’actualitat) i érem quatre gats mal comptats.
Vaig fer la primera intervenció a partir dels arguments que vaig desenvolupar sobre el tema arran de la consulta d’Arenys de Munt, i vaig continuar deixant de banda la que podria ser la meva posició sobre la pregunta de la consulta per centrar-me en la possibilitat de les seves conseqüències en el marc normatiu actual i quines dificultats hi havia per superar-lo. En definitiva, un tema que m’interessa força com és l’origen del poder i com aquest es pot trastocar o capgirar. Bé, si els meus pengen el text ja es podrà conèixer integrament.
El debat inicialment va discórrer per consideracions històriques de com havíem arribat fins aquí. Evidentment l’Anasagasti anava al seu aire amb l’evident problema que tenia amb la comprensió del català malgrat que no ens va quedar més remei de dialogar bona estona en castellà. “El nacionalismo es una emoción”, va dir. I jo tinc anotat: “Jo no participo d’ella”. Va sortir la Brunete mediàtica, la construcció d’Europa, el Tribunal Constitucional, els debats de la segona República amb Azaña i Ortega, tot un clàssic.
La diferència entre la proposta Ibarretxe, que jo vaig treure a col·lació com a exemple de treball institucional, front a la proposta catalana d’ara que no té res d’institucional. Societat civil front a partits polítics i institucions públiques. Vaig haver de deixar clar l’impossibilitat d’un pacte PSC-PP a Catalunya si més no per consideracions sociològiques a més que les polítiques. Vaig introduir alguna falca corrosiva com a la comparança que va fer el basc d’un partit Barça- Madrid arbitrat per Florentino Pérez, afegint de revolada “i pagat -en Florentino- per La Caixa". Tampoc em vaig poder estar de citar l’inefable començament de l’article de l’Hèctor López Bofill al llibre "L’endemà de la independència".
El públic també va tenir el seu torn. Era clar que estava en camp contrari, malgrat que no va haver-hi cap agressivitat especial. Crec que el to que varem saber imprimir al debat va contribuir molt a un debat respectuós com hauria de ser natural, malgrat que el que es veu estigui prenen derives perilloses. Si que va sortir amb força, l’acte el muntava una Plataforma, el descrèdit que arrosseguem els polítics i les nostres organitzacions partidàries (avui també als diaris).
Espero que m’arribin les fotos que els organitzadors em varen prometre. Mentre tant aquesta és del blog d’en Saul Gordillo que ens va fer de moderador ben moderat.
Mataró, 22 de gener.
6 comentaris:
Benvolgut,
Tot i que jo defenso la independència i tu no, t'agraeixo que participessis en el debat. És mitjançant la paraula que les persones i les societats avancen, no mitjançant el boicot, practicat per partits com el PP i el...
I no estàs sol! En conec algun de *sociata* (no és en sentit pejoratiu, sinó descriptiu dels militants del PSC, que no tots els socialistes en són) que, com tu, creuen que és molt millor (i de més qualitat democràtica) entrar en el debat.
Igual que en Martí Duran, sóc independentista, però agraeixo també que hi hagi gent al PSC que tenen una major alçada democràtica que la que demostra, en general, el seu partit.
Jo hi era present. Agraeixo la seva participació en el debat, tot i que no coincidim en el pensament. Jo vull la independència del meu país, per després interactuar amb Espanya, de la mateixa manera que es fa ara amb França o Itàlia.
Però li recordo a vostè que el debat tractava sobre el dret a decidir. És a dir : que la societat pugui ser preguntada. El debat no tractava si s'havia de votar sí o no.
Ningú pot negar el dret a ser preguntat i a decidir, i el seu partit ho nega. Això és gravíssim, ja que és un pilar bàsic de la democràcia. Podrà dir-me que el seu partit no considera adient la pregunta, però qui són els polítics per dir-me si la pregunta és adient ? Qualsevol pregunta és adient, serà el poble qui demostri si així ho era o no amb el resultat. Pensi que els polítics són persones triades per servir al poble, són vostès els nostres treballadors PAGATS i el poble vol ser preguntat (no se'ns escapa que un 30% sense cap recurs és un gran resultat i així ho saben vostès).
Això em porta a replicar la seva opinió sobre el pla Ibarretxe i les consultes. El pla Ibarretxe era institucional, és cert. Però ara és el POBLE qui es mobilitza i es pregunta A SI MATEIX què vol. Això és molt més legítim que cap altra cosa. És la democràcia en estat pur ja que es el poble qui vol ser preguntat i així ho fa. I els polítics n'heu de prendre nota. És URGENT.
I en general, els polítics han de perdre la por. Molts catalans lligats a partits voldrien el seu país lliure, però es veuen lligats de mans i peus per una estructura de partit i la impossibilitat de sortir del partit i tornar al món laboral. Al final aquests polítics fan la gara-gara als del seu partit per garantir una posició i tenir un sou garantit. És penós.
I jo li dic que prefereixo ser independent i equivocar-me (i passar-ho malament un temps fins recuperar-me) que no pas pertànyer a un país i no saber que passarà el dia de demà.
I jo li responc la pregunta que no va voler respondre (vostè passa (sic) va dir). Jo NO EM SENTO ESPANYOL. Tingui valor i digui el pensa, perquè si no respon això, que nassos hi feia apostant pel NO ?
PS : sé que no em respondrà. Però això per mi en si ja és una resposta,
benvolgut gnusix:
Només pel post scriptum val la pena fer-li una resposta. “sé que no em respondrà. Però això per mi en si ja és una resposta”, diu vostè.
Doncs miri, sí. M’ha provocat i entro al seu drap:
Benvolgut anarquista. Vostè no sé si ho sap però és un bon anarquista. De concepte ben segur, que no sé sí de militància que suposo que no. Ara ja no n’hi ha d’anarquistes organitzats, però dels altres en corren molts, fins i tot de dretes!
Precisament, no sé si ho va entendre. El que vaig voler deixar clar en la primer part de la meva primera intervenció és la qüestió dels procediments en la formació de la opinió democràtica per acabar en les dificultats desprès de la seva formalització legal. Respecte a la meva aposta, que vostè diu que era pel No, precisament el que vaig dir era que no em pronunciaria fins que no tingués que fer-ho en un procediment democràtic. Lamento no compartir amb vostè que les consultes actuals ho són. Jo no ho crec així.
Els polítics no som persones diferents del “poble”. Som tant del “poble” com vostè. Si al “poble” no els agraden els polítics que hi ha el que ha de fer és treure’ls i posar-hi aquells que vulgui i/o cregui que ho poden fer millor. Dediqui-s’hi, home! És una feina ben noble. No hi ha ningú predestinat a ser-ne, més ben dit, tothom en pot ser en una societat democràtica.
Vostè pot sentir-se el que vulgui, com jo també puc sentir-me el que vulgui i passar de considerar-me català o espanyol, o les dues coses, o mig i mig, o cap de les dues, o res. I tot això, en una societat democràtica, és perfectament legítim. Ningú és millor o pitjor per ser com és i tenir els sentiments que li plaguin. O, és que vostè té la patent per a dir quins són els bons i quins els dolents? Qui és català i qui no n’és? Au va, que ja som grandets.
Benvolgut Manel,
La teva argumentació és la de sempre: "aquestes consultes no són vla`dides, democràtiques, legals, etc.".
La meva pregunta és: si Espanya nega a Catalunya poder fer una consulta (per exemple, en ZP va fer saltar immediatament l'article de l'Estatut que ho permetia), i Catalunya fa segles que es vol afirmar com a nació, com ho ha de fer? És a dir: com podem fer un referèndum legal, com el que vol vostè, i que ens l'autoritzi Espanya? Es pot canviar la legalitat injusta sense qüestionar la justícia de la legalitat (és a dir, sense un període anàrquic, com n'hi diu vostè?).
Si em dóna la solució per saber com el 50% o més de ciutadans que volen la independència poden dir en un referèndum legal que la volen, li farem un monument, i passarà a la història de la ciència política.
Evidentment, Martí, aquest era el nucli de la segona part de la meva intervenció l’altre dia a Calella. El que estan fent vostès és plenament respectable, però... com continua? Com es fa? No és que Espanya negui a Catalunya poder fer una consulta. És tot molt més complicat que aquest enunciat simplista. La gent que viu a Espanya (nosaltres, els catalans, inclosos) ho fa amb unes normes resultat de vicissituds històriques que alguns (molts o pocs) hi estan o no hi estan d’acord. La pregunta que crec que els que volen canviar aquestes normes s’han de fer és: “I com hi arribem per canviar-les?”. Jo vaig explicar com s’han canviat en la Historia d’Espanya varies vegades i els procediments que ho han fet possible. És evident que aquesta pregunta se l’han de fer els que volen canviar-les. Els que no ho volen ni se la fan i no es preocupen pel tema. Per què haurien de fer-ho? Per què els preocupa a vostès? Per tant la recerca de solucions és seva, no els (ens) traspassi els seus problemes. A mi em preocupen altres coses, tant respectables com les que les que els preocupen a vostès.
Ara vostès estan fent “bullir l’olla” dels seus plantejaments. Normal i legítim. També legal. Però, perquè els que no els tenim hem de seguir-los el seu joc? Ara bé, si mai això es planteja formalment, i és el seu problema arribar a aquest punt, ja farem el debat democràtic corresponent que comporta l’acceptació del resultat que ens surti. Aquest és el meu plantejament. Miri, enguany hi hauran eleccions al Parlament de Catalunya, l’any vinent hi haurà eleccions locals, l’altra generals. Són moments que poden aprofitar. De fet, tot els aprofitarem.
En el fons el que vinc a dir és: “I desprès de les consultes populars, què?” Doncs que continuarem la lluita política cadascú amb els nostres plantejaments que com correspon a tota societat oberta són plurals i variats àdhuc en el mateix territori. Ho sento, Catalunya és un espai geogràfic i temporal on hi viuen catalans i catalanes que tots ells pensen el que volen pensar, i viuen com volen viure. Jo, com vostès també defenso les meves opcions i lluito per elles.
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada