Molt interessant la reflexió de Jordi Llovet, L’autobús dels ateus, a les pàgines del suplement Quadern de El País. (No és possible l’enllaç. El Quadern sols està disponible pels subscriptors de l’edició de paper)
El problema no resideix en l’existència de Déu. El problema, i també el viàtic per a tota forma de comportament, sigui religiós o no, resideix en el fet que la possible existència de Déu només és la conseqüència d’una altra cosa, que no té res de possible sinó que ho té tot de segur: la mort. És la mort, absolutament universal i indefugible, aquella que ha suscitat en les més diverses comunitats i cultures del món la idea d’un Déu o de diversos déus, i és ella, en última instància, la garantia més sòlida per actuar en aquesta vida d’una manera una mica més complexa que “gaudint-ne”.
Memento mori: aquesta és la cosa.
Perquè només “gaudir de la vida” no assegurarà mai una mort digna.
Ah! Els valors, els valors,…
Mataró, 16 de gener.
3 comentaris:
Doncs jo volia penjar una nota al meu blog dient que, fins ara, compartia els sentiments de totes les imatges de El Roto ... però aquesta no m'ha agradat massa.
En el fons, el que és problemàtic és la utilització de la religió per manipular i sotmetre les persones de bona fe. L'orígen de la campanya anglesa és aquest: les amenaces de grups religiosos brandant l'infern als pecadors infidels.
Ja n'hem parlat moltes vegades: el problema són els satrapes vaticanistes, no els sentiments de la gent.
CIAO
(que ve, probablement, del nostre adeusiau ...)
Ho sento, Manel, però aquest cop no estic d'acord ni amb el Roto, que admiro molt, ni amb en Jordi Llovet.
No es tracta de crear esglèsies (assemblees en grec) de cap mena, sino de defensar la llibertat de pensament.
No és la mort la que posa límits al nostre comportament, és la nostra consciència i la nostra capacitat de seguir el nostre convenciment ètic, i això no té a veure amb la mort ni amb l'existència o inexistència de cap déu.
Aquí no toca, però pots llegir, si vols el post que publicaré demà al meu blog sobre aquest tema, on esbosso el què en penso.
Plenament d'acord amb Pep Molsosa. Em sembla que cal distingir els missatges ètics de certs reformadors religiosos dels constrenyiments de conducta social i personal imposats pels organitzadors de les seves esglèsies.
- Manel,
Hi ha qui ha fet un scanner i ho ha penjat aquí.
Sobre el sentit de l'acudit, el 'clericalisme' del que John Gray anomena 'ateus evangèlics', vaig extreure algune sfrases del professor anglès aquí.
Del paràgraf que esmentes de Jordi Llovet (excel·lent article) n'extrec alguna breu reflexió. Curiosament, el procés de secularització ha anat acompanyat de l'increment del tabú de la mort. Sens dubte, l'encontre amb la mort (emb 'el límit') en fa preguntar sobre el més essencial de la vida) 'els valors', com dius). La seva relació amb aquests valors és l'essència de la religió i Déu (o com en diguin) la seva plenitud.
El principal problema d'avui, crec, és com podem conjugar el nostre llenguatge tècnico-científic amb què representem sempre la realitat amb el llenguatge al·legòric i narratiu en què necessàriament la humanitat s'ha referit a les qüestions desconegudes i 'desconeixibles', com són totes aquelles relacionades amb els nostres límits (les qüestions més complexes de la vida a les que es referiex Llovet) i el principal límit: la mort.
A mi no em preocupa tant l'ateisme, que no deixa de fer sorgir preguntes sobre el transcendent, sinó l'absència de preguntes al respecte. La 'privatització' de la religió, relegar-la exclusivament a l'àmbit íntim, té també aquestes conseqüències.
Publica un comentari a l'entrada