Apa! Adéu-siau!

Ens anem de viatge uns quants dies.
Apa! Adéu-siau! Fins la tornada.

Mataró, 21 d’agost.

Preparats? Llestos? Ja!

Estem frisosos a la línia de sortida per començar “el” viatge. L’hem preparat a consciència. Entre tots ja portem llegides sis guies diferents, amén de més d’un llibre d’imatges visuals o literàries.

Després d’un primer sopar on varem establir els objectius i un esquema inicial, ahir l’Eulàlia i en Gerardo ens varem portar un programa detallat de tot el que volem veure i com fer-ho. Som conscients que ens quedaran moltes coses penjades, impossible abastar tot una ciutat i els seus detalls en una sola visita. Si aquesta és d’unes mides molt grans, menys encara. Sempre hi haurà, potser, noves oportunitats per tornar-hi. L’agenda té alguns buits per omplir-los sobre la marxa, especialment al final de les jornades pensant en els variats espectacles que podem trobar. I segur que sobre el terreny descobrirem incentius per tafanejar indrets que ara no hem pensat.

La “family” està il·lusionada.

(imatges del llibre “Nueva York, cuaderno de viaje”. Jerome Charyn / Fabrice Moireau. Ed. Anaya. M-2008. 10a.ed.)

Mataró, 20 d'agost.

P.S.: Avui fa un dia grisot, però no crec pas que plogui. He aprofitat per fer la darrera pedalada de la temporada fins a Canyamars. Al revés dels esportistes que quan fan vacances reposen, jo m’he atipat de fer quilòmetres (al meu nivell, és clar) des de les Jornades ciclistes de finals de juny. Més de 1400, a un promig de 45 per cada dia que he sortit. Aquí no compto els que he fet tot acompanyat, com a “chevalier servant”, la M. Antònia per tot el llarg del Front de Mar de Mataró a ritme de passeig.

A la tornada ja hauré d’incorporar-me a la feina i llavors sols podré fer aquesta activitat esporàdicament els caps de setmana. Però, bé que m’ha anat per la salut aquest exercici estiuenc.

Amb banderes.

Evolució del creixement de les economies dels nostres principals veïns al segon trimestre del 2008.

Aquest és el panorama actual de l’economia europea. No es tracta de “mal de muchos consuelo de tontos” sinó d’analitzar el que està passant a Espanya en un context més ample.

El Primer Ministre francès acaba de dir que no calen plans de xoc sinó reformes estructurals, que tenen efectes a més llarg termini i enfronten a la ciutadania amb la realitat al qüestionar el “status quo” establert.

El Govern espanyol presenta el tercer paquet de mesures d’actuació des de les eleccions del març passat. Curiosament no hi ha una sola proposta d’abast europeu. No tenim res a dir a Brussel·les? Tenim moneda única, espai econòmic únic, circulació lliure de béns i serveis, però més enllà d’adaptar la Directiva de Serveis –que hauríem de fer-ho de totes totes, amb crisi o sense, abans d’acabar el 2009- no sortim dels marcs “nacionals”. Crec que seria el moment d’avançar fort en els àmbits conjunts i bastir uns nous marcs econòmics pels temps actuals, però això és tan difícil…, requereix tantes explicacions...

No crec pas que en conjunt haguem d’estrènyer-nos el cinturó, ja que més havia anem grassos, sinó d’aprimar-nos, que no ens aniria gens malament. Potser viuríem millor i més feliços. Cal reflexionar més sobre la retribució monetaria i la col·lectiva o social.

Mataró, 19 d’agost.

Els Àngels, per Madremanya.

En Joan havia estat dient tota la setmana que m’acompanyaria però que a les primeres rampes fortes ell no seguiria ja que no estava entrenat. Varem sortir de Pedrinyà fent una mica de volta cap a la carretera de Girona a Palamós en direcció a Bordils per escalfar les cames . Allà varem trencar cap a l’esquerra vers Madremanya i abans d’arribar-hi varem agafar el trencall a la dreta que puja al santuari dels Àngels.

El cel estava insegur. Corria cap al Nord-est una tamborinada formidable que veiem descarregar sobre la plana de L'Empordà, però nosaltres anàvem en direcció contraria i amb els impermeables posats per si de cas que ens varem fer més nosa que servei. Malgrat tot, entre algun raig de sol, una goteta ens va caure en el darrer tram de la pujada.

Com ja es veu en l’altimetria del primer enllaç la carretera s’enfila fort de seguida, més endavant es va fent i a mig camí hi torna fort. Aquí ja havia deixat a en Joan endarrere però no vaig poder més i vaig parar a reposar un moment. El meu acompanyant, però, va assolir el seu ritme per anar pujant sense parar amb un plat més petit que el meu i al cap de poc em va agafar allà on jo estava aturat i després de també ell reposar un moment varem continuar tots dos junts. Hi ha un tros més assequible (clar, tot és relatiu segons la condició pròpia), un darrer tram fort al començar el darrer quilòmetre i ja ets dalt. Satisfacció d’ambdós. Ens ho havíem proposat i ho havíem assolit. Un “talladet” per celebrar-ho.

Des d’allà dalt la vista és formidable. Girona a ponent, el Canigó al davant, la badia de Roses a llevant, les Gavarres darrera. El santuari té tots els ingredients decadents d’aquesta mena de llocs en els temps que corren, però és un bon lloc per pujar-hi ja sigui a peu o en bicicleta, per anar-hi a gaudir d’un dia de sortida al camp o per veure el paisatge.

No cal dir que la baixada va ser sensacional, i la "carretereta" de Madremaya fins a Pedrinyà una delícia visual i per les cames.

Mataró, 16 d’agost.

A la gent del PSOE.

“Amb el cap ben alt, amb la veu ben forta,…”.

Ho heu entès? De veritat? No vull pas pensar que no voleu entendre-ho. Tornem a repassar el resultat de les generals del març passat?

(Repartiment dels escons al Congrés dels Diputats)

Dos territoris “particulars”, Catalunya i el País Basc, bé, particulars des de “Madrid”. A tot arreu de la pell de brau, excepte en ells dos, no hi ha cap debat sobre Espanya. Aquesta és, i punt. Com en tota bona concepció nacionalista. Però a Catalunya i al País Basc s’enfronten tres concepcions d’Espanya: La que és (minoritària), la que no és (no gens minoritària, però en gran part vergonyant) i la que pensa i vol una Espanya diferent ( i aquesta és la que guanya).

Deixem els bascos/es que parlin per ells. Els ciutadans/es de Catalunya, els catalans, què carall!, del origen que sigui, manifesten majoritàriament que volen ser espanyols bilingües, que volen ser espanyols que s’autogovernen, que volen ser espanyols plurals.

Probablement aquests conceptes als ciutadans de la resta d’Espanya els són aliens. Perquè –pensen- han de qualificar el seu gentilici? Ho entenc. Ells no tenen el nostre mateix gruix d’història. No és que la seva història sigui més prima que la nostra, sinó que la tenen diferent (potser, fins i tot, més gruixuda, sols cal mirar qualsevol llibre de la matèria).

El primer que han de fer, doncs, els socialistes de la resta d’Espanya és entendre amb qui han de pactar: Amb nosaltres, els socialistes catalans, que som dels seus ideològicament malgrat ser diferents culturalment. Nosaltres volem mantenir la nostra llengua, nosaltres volem aprofundir el nostre autogovern, nosaltres volem continuar sent la fàbrica d’Espanya (en agroalimentari, en exportació de béns industrials, en turisme, en els serveis,...).

Ho enteneu? Ho enteneu bé? Llavors, un euro de més per Catalunya no és un euro de menys per ningú! És un euro de més per Espanya! Els vots aplegats pels socialistes catalans no són per la vella Espanya. Són per una nova Espanya, dipositats en usdefruit en una esperança que no cal decebre i molts menys menystenir. Ens direu que no hi tenim lloc en l’Espanya del futur?

Cal que ho entengueu i ho expliqueu als vostres conciutadans/es. Si voleu us podem ajudar a fer-ho. A Salamanca, o a Sevilla. A Canàries i a A Coruña. Penseu que si guanya l’Espanya de sempre, si no avancem i construïm junts l’Espanya plural, no manareu vosaltres. Manarà la dreta de sempre. Com sempre D’ella en són els reis.

Per cert, no em penedeixo de no haver votat al President del Congrés dels Diputats. Crec que legal i realment és al revés del que ell diu avui.

Mataró, 14 d’agost.

Per cent metres.

Ver mapa más grande


Em varen faltar 100 metres per arribar a dalt la Mútua de Cabrils.

Després dels quilòmetres que estic fent en bicicleta aquest estiu em vaig veure amb forces d’intentar pujar a dalt la Mútua. En les rutes habituals entre El Maresme i el Vallès he fet tots els passos per carretera asfaltada: Font de Cera, entre Vallromanes i Alella; Sant Bartomeu, entre Òrrius i La Roca, per totes dues bandes; Parpers, la més habitual i tranquil·la, entre Argentona i La Roca, també per ambdós cantons; El Collet, entre Dosrius i Cardedeu, que és el més suau en els seus dos cantons; Can Bordoi, que puja fort, entre Llinars i Dosrius especialment des del Maresme; i finalment Collsacreu, entre Vallgorguina i Arenys de Munt, que Déu n’hi do, també; sense oblidar El Pollastre, entre Torrentbó i Arenys de Munt i la pujada a la Vallalta des de Sant Cebrià i Sant Iscle cap a Arenys de Munt, que són ambues carreteres delicioses.

L’edifici de la Mútua Metal·lúrgica, que estava dedicat a instal·lacions de rehabilitació, està situat, com és conegut per la seva visibilitat, a la carena divisòria entre El Maresme i el Vallès, al Km. 6 de la carretera de Cabrils a Òrrius. Ja abans d’arribar al Pont de Can Genís el cap i el cós em deien que hauria de baixar de la bicicleta. Pujant quasi bé des de arran del mar, de la N-II a Vilassar de Mar, els tres quilòmetres fins a Cabrils ja són de pujada seguida. A la sortida del poble, desprès de Can Dalmau, la carretera s’estreny i s’enfila. Està en força mal estat degut a que les arrels dels pins la van abonyegant per tot arreu. La majoria de ciclistes que l’afronten van amb bicis de muntanya. El tercer plat petit ajuda als que tenen menys força a les cames, jo el vaig fer amb un 39. Segons la pàgina de Claudio Montefusco sols són 2,5 Kms. però amb un desnivell mig del 8,12%.

En Remigi em va dir que lo meu era psicològic. Que crec que no pujaré i acabo rendint-me. El cert és que vaig intentar aguantar fins el final. En alguns moments sols anava a 5 per hora, el pulsòmetre ja feia estona que xiulava (vaig fer el meu màxim registre), el panteix era continuat, les gotes de suor regalimaven fins a caure al terra, ... i vaig dir prou. Vaig baixar de la màquina i vaig fer a peu cent metres intentant refer-me. Després de reposar breument em vaig pujar novament a la bicicleta i torna cap amunt i als cent metres estava el final de l’asfalt dalt la carena. Potser si que té raó el meu amic i amb una mica més de força mental l’hagués fet sencera, per ben poc tros em va faltar.

Encara que el meu fill, jove ell, ho veu d’una altra manera: “Pare, a la teva edat (es va estalviar: “i la teva condició física”) has de fer coses més planes i no pretendre aquests exagerats exercicis que ja no són per tu. No veus que portes al cós a un esforç massa gran? Carreteres planes i més quilòmetres si cal. Deixa això pels joves!”. Potser també té raó. Però intentaré pujar demà passat al santuari dels Àngels. A veure si hi arribo!

Mataró, 13 d’agost.

El somni de la Xina i el primer or.

(Agencia EFE)

Diu que va dir Napoleó . “El dia que Xina desperti el món tremolarà”.
Crec que aquest dia ja està aquí.

(El País.com. AFP)

Excel·lent any pel ciclisme espanyol: Giro, Tour i or olímpic (fins ara...)

Mataró, 10 d'agost.

Els Jocs Olímpics.

Jocs Olímpics, Atenes, 1896.

Avui comencen els Jocs de l’actual període olímpic a la Xina, a Pequín. Amb polèmica, com sempre, per una o altra causa. En aquest cas es tracta del peculiar règim polític xinès, com no podia ser d’altra manera. Però no podem pas oblidar que ells, els xinesos, hi són i molts, i el que representen en el món.

Sempre guardaré un gran record del Jocs que varem viure a prop, els de Barcelona-92.

M’ha agradat molt aquest article d’en Zubizarreta, que fou un gran porter i és una gran persona.

Mataró, 8 d’agost.

L'error de la nau Gaudí.

La foto és de Marga Cruz i està datada el 10 de març del 2002. Amb un cartell que anuncia l’any Gaudí a Mataró, està fent ús de la paraula en Daniel Giralt-Miracle, comissari de l’any Gaudí, davant una presidència conformada per les autoritats locals responsables del tema més l’arquitecte Manuel Brullet que tenia l’encàrrec de la restauració dels restes de l’obra de Gaudí a la cooperativa Obrera Mataronesa.

Ara, a l’estiu del 2008, s’ha aconseguit acabar les obres que llavors es varen presentar. Més de sis anys i moltes vicissituds i dificultats que cal explicar i comprendre per l’error de plantejament inicial que va tenir la decisió que varem prendre de fer aquest projecte en concret. O així, en la perspectiva del temps, m’ho sembla a mi.

La nostra ciutat que mai ha estat gran cosa en el decurs de la història, llevat d’alguns pocs fets puntuals, no té en conseqüència gaire patrimoni per mostrar. Alguna barrabassada en els temps grisos del franquisme i del “desarrollisme” va comportar una hipersensibilitat en el manteniment i enaltiment exagerat del poc que tenim.

Quan en aquests començaments de segle l’Ajuntament de Barcelona, que no l’UNESCO (deixem-ho clar de vell antuvi), va promocionar la seva ciutat a través del modernisme i en concret va declarar l’any 2002 any Gaudí, varem ser molts els que ens hi apuntarem. A Mataró hi havia una peça excepcional del reusenc: Les restes d’una nau industrial, part del falansteri projectat per Gaudí per la Cooperativa Obrera Mataronesa al darrer terç del segle XIX, que tot esser una obra primerenca per un client curt d’armilla (no com els burgesos que li van encarregar obra més tard) conté, segons tots els entesos, molts elements interessant de l’obra gaudiniana.

La història de la Cooperativa Obrera Mataronesa és ben coneguda. Jo mateix, en els meus anys d’estudiant, disposava d’una copia del plànol general del conjunt que mai va ser realitzat. El reconegut Premi Iluro de monografia història va atorgar el seu guardó l’any 1996 a l’obra de Jordi Pomés i María Rodríguez, “L’Obrera Mataronesa”, Un bell i efímer somni (1864-1890), el cooperativisme a Mataró al segle XIX.

L’arquitecte Agàpit Borràs ens havia portat uns esbossos de recuperació de les arcades de la nau que havia esdevingut propietat municipal en el desenvolupament d’una unitat d’actuació del PGOU i que estava malmesa i abandonada. Era una proposta senzilla que pretenia convertir les restes de la nau en una espècie de “loggia” que permetia recuperar l’essencial de l’obra de Gaudí, els arcs parabòlics de fusta.

Ens varem embolicar. Teníem males experiències en el funcionament del porxos i espais oberts, gamberrisme i marginalitat. El papanatisme de l’acció promocional de Barcelona. El descobriment de més elements que els arcs, la construcció de les parets. La voluntat de ressaltar el poc que teníem de patrimoni. L’originalitat de ser (sembla) la única obra industrial de Gaudí. La implícita reivindicació ideològica dels seus impulsors, obrers cooperativistes. En resum, tot ens va portar a una obra massa ambiciosa, que com s’ha demostrat en la seva execució ha tingut molt inconvenients.

L’obra es va fer en el seu temps per un ús concret, amb un recursos limitats, amb els requeriments de l’època, i ara varem pretendre habilitar l’espai per un ús d’avui de caire cívic, amb els requeriments actuals impensables llavors, tot intentant mantenir les característiques de quan es va fer. Les dificultats es varem posar de manifest tot seguit. Des de no trobar qui es fes càrrec amb continuïtat de l’obra, fins a la indefinició de la seva possible utilitat, tot passant per mantenir-la en el seu indret original obligant la seva complerta reconstrucció a retallar el carrer Cooperativa que la seva obertura havia comportat la retallada de la nau. Potser recollir l’idea inicial de reconstrucció de l’esquelet de la nau centrada en mig del espai públic hagués estat més fàcil i raonable.

Però, bé està el que bé acaba. La ciutat disposa d’un nou espai cívic a partir de la recuperació d’unes restes de nostre patrimoni industrial del que en podem estar ben orgullosos. Per l’arquitecte, mundialment reconegut. Pels impulsors inicials de l’obra, treballadors auto organitzats. I per la seva utilitat al sector econòmic tèxtil que durant molts anys va caracteritzar la ciutat i del que certament n’ha quedat l’empremta. Les joves generacions de mataronins a qui ara estarà destinada la nau d’en Gaudí tindran un bon exemple on emmirallar-se.

Mataró, 4 d’agost.

De vacances.

Els responsables de l’Agrupació de Mataró del PSC com cada any em demanen que contesti un petit qüestionari per penjar de la web del partit i omplir-la d’algun contingut durant la temporada de les vacances. Aquí va.

1. Fas vacances? Què faràs aquest any?

Encara que l’aturada parlamentària és molt llarga el juliol el passaré a Mataró posant-me al dia de molts papers i feines (de la feina) que tinc endarrerits, amb alguna escapada al despatx de Madrid per veure que hi ha. Això sí, intentaré fer bicicleta totes les vegades que pugi per cuidar el cós i la ment. Els llibres pendents enguany són de literatura italiana: els darrers del meus autors habituals, Camilleri, Donna Leon, Buzatti, Baricco...amb algun afegit d’economia, Jeffrey Sachs (Economía para un planeta abarrotado). També aprofitaré per veure amics/es i coneguts/es (relacions socials, vaja). A l’agost farem un viatge amb la família a Nova York, ciutat que no conec i que tothom me’n a parlat molt bé.

2. Com veus Mataró a l’estiu?

Com una ciutat mediterrània (tot emprant l’eslògan de l’ajuntament). Treballant, però a la platja a l’hora del sol, gent als carrers a la caiguda de la tarda, i gaudint de les marinades als vespres. La Festa Major i les propostes musicals que suposo que deuen seguir els joves, a mi ja m’ha passat l’edat. Els comentaris dels viatges a la tornada a les taules de les terrasses dels bars. En resum, el que ens correspon per la nostra ubicació geogràfica, la nostra condició socioeconòmica i el nostre tarannà.

3. Quines són les teves prioritats en acabar les vacances?

Tornar a la feina, nois! Com tothom! Suposo que la situació econòmica (que s’està embolicat per moments a l’hora de contestar aquest qüestionari) ens ocasionarà moltes preocupacions i els debats que hi haurà al Congrés del Diputats seran intensos. Cal tenir present que estarem discutint els Pressupostos per l’any 09 i que el GPS no disposa de majoria per aprovar-los tot sol.

4. Fa pocs mesos s’ha iniciat una nova legislatura. Quines diferències creus que hi haurà amb l’anterior? Quines prioritats et tocarà defensar?

Crec que els temes seran diferents, molt més centrats en l’economia, com correspon al moment, abandonant temes que ja han estat “amortitzats” el tot per les darreres eleccions. Alhora els canvis en els grups polítics derivats dels seus processos congressuals portaran altres formes de fer, n’estic segur. Veurem, però, quines necessitats ens portarà el nou context econòmic mundial i quines repercussions tindrà a casa nostra.
A mi em tocarà centrar-me en la meva nova responsabilitat de portaveu del Grup parlamentari Socialista en la Comissió Mixta Congrés Senat pel Tribunal de Comptes. Amb el canvi de legislatura ha quedat molta feina endarrerida que caldrà revisar i resoldre. I encara que és revisar el que s’ha fet i com s’ha fet, cal fer-ho, forma part de les necessitats del funcionament de les democràcies: l’avaluació dels processos.

Mataró, juliol.

Postals: Calendari. Agost.

Vacances

Mataró, 1 d'agost.