Debat al Congrés sobre el darrer Consell Europeu de la setmana passada. Més de quatre hores seguides al hemicicle.El President del Govern m’ha semblat que feia una explicació de la cimera massa optimista i satisfeta. De la necessitat, virtut. Les intervencions dels portaveus dels grups parlamentaris han resituat –així també m’ho ha semblat- el resultat als seus justos termes.
A Espanya en general vam ser molt optimistes i ens vam il·lusionar molt amb el Tractat que vam arribar a dir constitucional, que vam explicar i fins i tot votar en referèndum el 2005. Després, com és conegut, no va veure la llum. Els resultats dels referèndums francès i holandès el van estroncar.
Ara, davant el bloqueig de la situació, s’acorda tirar endavant amb un Tractat reformat. Reformat a la baixa.
M’ha agradat l’exposició d’en Duran i Lleida sintetitzada en un proverbi africà que diu “Si vols anar ràpid vés sol, si vols anar lluny vés acompanyat”. També crec que ha estat molt pedagògic Iñaki Erkoreka, portaveu del PNV, amb el símil en termes teatrals del procés europeu dels darrers anys i com el desenllaç d’aquest acte que ara ha acabat no desperta l’aplaudiment del respectable, es a dir, de la ciutadania.
Personalment tinc un regust contradictori sobre el resultat de la cimera, ja que crec en la necessitat de superar els marcs polític - administratius actuals i construir-ne uns de nous més ambiciosos i adaptats al món d’avui. Malgrat tot, sembla que avancem. Veurem. Em convertiré en un euro- escèptic? No en la necessitat i conveniència de la seva construcció, sinó en els agents que l’han de fer. Hauríem de replantejar-nos amb qui hem d’anar?.
Madrid, 28 de juny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada