24 de juny, 2007

El circ català.*

*(article per Capgros.com)

La representació de l’espai polític a Catalunya és diferent (com és molt conegut) del de la resta d’Espanya. Mentre que allà en la majoria de circumscripcions sols hi ha tres forces polítiques (en alguns llocs sols dues) aquí el panorama és diferent.

Les recents eleccions municipals han deparat, permeteu-me el símil, l’espectacle d’aquells circs amb tres pistes. A la central, les estrelles: els cinc partits tradicionals ben assentats repartint-se el gros del pastis. A les dues pistes laterals ara també hi ha espectacle: en una, els petits partits emergents, i en l’altra, un bon gruix d’abstenció i vot nuls o en blanc.

L’atenció del respectable vers les dues pistes laterals sorgeixen com a reacció del mal espectacle que es dóna en la pista principal. Analitzem-lo una mica.

Els cinc partits establerts es distribueixen les opcions de la ciutadania amb uns terres electorals ben assentats i sense que cap d’ells obtingui una porció que els permeti actuar d’una forma dominant com algun havia fet temps enrere: els de CiU a les eleccions autonòmiques, i els del PSC a les locals. Ara per formar governs a les administracions catalanes sols es pot fer a traves d’aliances entre varies d’elles. I aquí ve el problema.

Les cinc formacions polítiques tenen una situació en el espectre polític ben divergent. Si en hi fixem una mica fins hi tot centrífuga. La seva identificació en els eixos social i nacional les situa en posicions força allunyades. No hi ha opcions frontissa, i la complementarietat és escassa. A nivell de bases orgàniques (quadres locals i militants de base), els recels, el rebuig i fins hi tot els odis són grans i estan molt estesos. Quan un coneix interioritats de pobles, viles i ciutats, quan un analitza les aliances que s’han donat aquests darrers dies, això es fa evident. I també val a dir que a dintre de cadascuna d’elles pràcticament hi ha dues o més posicions.

No és estrany que els ecosocialistes no puguin veure als socialistes, que aquests malparlin dels republicans, i viceversa, que els republicans fugin dels convergents i que aquests, com gat escaldat, no vulguin saber res dels populars que estan a les antípodes dels primers...

Però per assegurar la governabilitat de qualsevol administració cal sumar la meitat més un dels representants: per fer lleis, per aprovar pressupostos, per decidir opcions estratègiques, per afrontar els nous reptes socials i econòmics ... En el món d’avui no és permès aturar-se i no prendre decisions. No governar, no afrontar els reptes, vol dir perdre oportunitats i retrocedir. I la confrontació tacticista i de curta volada que veiem cada dia als mitjans de comunicació no augura res de bo cara al futur.

Caldria superar aquesta situació. Però com? Primer de tot, assumint tots els partits que no poden acomplir-se els programes que els identifiquen ja que ningú té recolzament suficient de la ciutadania per fer-ho, reconeixent el fet evident de la pluralitat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. En segon lloc, caldria explicar-ho a aquest cós electoral que els defineix amb el seu vot ja que de no ser així sols els donaran frustracions doncs no entendran com no es podem materialitzar els seus desitjos. En tercer lloc, intentar que les bases partidistes entenguin el que vol dir la pluralitat i com és de possible, o d’impossible, l’assoliment dels seus desideràtums, i què representa el caïnita enfrontament partidista. En quart lloc, transmeten a traves dels mitjans de comunicació com és enrevessada la situació per fer-la comprensible, sense magnificar constantment les diferències existents, però recalcant la necessitat de trobar punts d’acord.

No sé pas si això és molt difícil, o si en sabrem prou per fer-ho. El que si crec és que si no hi ha voluntat per assolir acords en el sentit que sigui per la governabilitat el públic, la ciutadania, deixarà de prestar atenció a la pista principal del circ i pensarà que potser l’espectacle que li ofereixen les pistes laterals és més bonic amb el que anirem a un sistema polític diferent, segurament pitjor del que necessita la nostra col·lectivitat.

Mataró, 22 de juny.

1 comentari:

Té la mà Maria ha dit...

aquesta és la filosofia:

tengo una novia en Bilbao que folla de lao

tengo una novia en Oviedo que folla de miedo