Final de curs.

Avui acaba l’actual període de sessions. al Congrés. Déu n’hi do l’activitat que hi ha hagut.

A tall d’exemple, en l’àmbit social i econòmic aquest matí hem vist la convalidació del Reial Decret Llei sobre la millora del creixement i l’ocupació, que recull l’acord entre empresaris, sindicats i Govern. En el Ple de la setmana passada es va iniciar el tràmit de l’anomenada Llei de Dependència. Fa pocs Plens va començar a caminar la reforma de la normativa fiscal i la prevenció del frau. De cara la proper període de sessions, el Govern ja ha aprovat l’avantprojecte de la Llei d’Igualtat, una altra gran aposta del Govern de Rodríguez Zapatero.

En l’àmbit de la política territorial, aquest període ha vingut marcat per l’Estatut de Catalunya. Primer el debat entre les Comissions del Parlament i de Les Corts Generals, la seva aprovació i la seva ratificació. Però també s’ha aprovat l’Estatut del País Valencià i s’ha pres en consideració el d’ Andalusia. També en aquest terreny hi ha feina prevista quant tornem al setembre. Cal no oblidar l’aprovació de la carta de Barcelona i la llei de capitalitat de Madrid, pràcticament acabada.

Però el tema estrella d’aquest període ha estat el procés de pau al País Basc. De la declaració de l’alto el foc a l’inici de les negociacions. Cal deixar clar que aquest tema no és fàcil i va per llarg, pel que en continuarem parlant a la tornada i segurament més enllà.

Aquest període ha viscut el canvi dels recolzaments parlamentaris del Govern. Si en l’anterior període (setembre - desembre ’05) l’aprovació del pressupost pel ’06 va veure l’increment de vots a favor del Govern, en l’actual ja s’ha visualitzat un canvi, perdent importància els socis preferents (ERC i IV-ICV) i començar a tenir paper d’altres com CiU i el PNV, especialment en els temes fiscals i econòmics. En el nou període, segurament fruit de previst procés electoral a Catalunya, no sé si s’aclarirà o s’enterbolirà aquest tema d’aconseguir tirar endavant la voluntat del Govern amb els vots precisos.

El paper del principal grup de l’oposició (el PP) ha estat accentuar el seu perfil més dur, fins i tot barroer, contra el Govern, però sense aconseguir arrossegar cap grup més a les seves pretensions, propostes i forma d’actuar. Torna a ser d’actualitat aquesta posició. No sé si tots els seus Diputats, militants i electors estan en la mateixa línia. A Madrid es diuen moltes coses, les especulacions i els rumors són habituals, però permeteu-me posar-los en dubte, ja que en les manifestacions i actituds públiques no es veuen diferències.

Madrid, 29 de juny.

Proposta i primer comiat.

El ministre Montilla dóna coneixement a la Comissió d’Indústria de la proposta de nomenament del Sr. Marcel Coderch per substituir a la Sra. Elisa Robles Fraga que acaba el seu període de vocal de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions. Sols amb els cognoms tot una definició.

Aprofitant que em tocava fixar la posició del Grup Parlamentari Socialista he fet la següent intervenció:

Conocido el nombre de la propuesta del Sr. Ministro para cubrir la vacante que se ha producido de un miembro de la CMT, hemos de decir que el GPS creemos que tiene el perfil técnico requerido y la calificación y experiencia precisa para considerar que puede desempeñar convenientemente el cargo de vocal de la Comisión del Mercado de Telecomunicaciones.

Permítame Sr. Presidente, que aproveche este turno de manifestación de posición en nombre del GPS para hacer una breve acotación en esta, probablemente, última comparecencia del Sr. Montilla ante esta Comisión como Ministro de Industria, Turismo y Comercio.

Hay varias formas de hacer política. Quiero, en este momento, reseñar dos de ellas. Haciendo un símil deportivo veraniego: Hacer surf, o hacer inmersión. Ir sobre las olas, con mejor o peor fortuna, a la vista de todo el mundo intentando lucirse con el vaivén de la naturaleza, o sumergirse en el fondo del mar donde no te ve nadie, y donde a veces, a la par que maravillas, puedes tropezarte con monstruos que nunca ven la luz o restos de naufragios de toda índole.

Ud. Sr. Ministro, pasará a los ojos de muchos españoles/las, entre otras cosas, como el Ministro que tuvo la valentía de iniciar y conseguir el traslado de un organismo regulador del Estado desde el centro a la periferia…

Aquí, el Sr. President de la Comissió em talla comminant-me a que em cenyeixi al tema i que no faci valoracions. Home!, amic Cuevas!

Continuava: …venciendo atávicas resistencias que poco a poco, sin que conlleve romper nada excepto anticuadas concepciones organizativas del Estado, van siendo superadas.

He hagut d’acabat, doncs.

En nombre del Grupo Parlamentario Socialista y de todos aquellos ciudadanos/anas que cremos en la España plural, muchas gracias Sr. Ministro.
Gracias Sr. Presidente.

Madrid, 28 de juny.

El último mohicano.

Amb la renúncia d’en Pasqual Maragall a tornar a encapçalar la llista dels socialistes a les properes eleccions autonòmiques es produeix la retirada del front de l’escenari d’un del darrers membres de la generació de polítics socialistes que van construir les eines (partit i institucions) que han servit per fer política els darrers 30 anys. Busqueu fotografies, regireu la memòria i us en adonareu, a Catalunya i a Espanya.

Qui diu que no hi ha hagut renovació? Presidents de partit, Primers secretaris, Ministres, Diputats/es, alcaldes/es. Molts d’ells encara estan en actiu, vull dir que encara treballen a la política. És normal tampoc són massa grans. Encara tenen possibilitats, sinó de recorregut, si d’aportació constructiva, al menys per la seva experiència.

Ara, els nous líders socialistes tenen un doble repte: Estar a l’alçada dels seus antics dirigents, que amb els seus encerts i errors han tingut un nivell excepcional i així seran reconeguts per la història. En Joan, des de allà on sigui, pot estar content. I segon, saber com aprofitar tota aquesta experiència acumulada. Fora un gran error no tenir-la present en el continuat camí de la vida.

Madrid, 27 de juny.

Adéu, mestra.

Trobarem a faltar el teu somriure,
diu que ens deixes, te’n vas lluny d’aquí.
Però el record de la vall on vas viure
no l’esborra la pols del camí.

Madrid, 27 de juny.

Ho veieu?

Llegit a El Pais d’ahir sobre la participació de la cultura catalana a la fira del llibre de Franckfurt

La diputada Maria Mercè Roca considera que a los escritores en lengua catalana que acudan a Francfort hay que evitarles "la humillación de que tengan que estar acompañados por el embajador español" cuando presenten sus creaciones en la feria alemana

Però com podem anar plegats (políticament s’entén) amb respectables persones que diuen aquestes i altres coses? Això no pot pas ser.

Mataró, 25 de juny.

La gestió post Estatut*

*(article per Capgros.com)

Ja tenim nou Estatut. Ara caldrà desenvolupar el que en ell s'hi determina. Cal explicar-ho també. Em preocupa que hi pugui haver la impressió de com que ja tenim un nou marc, un nou camp i regles de joc, això ja marxa, això ja està.

Cal tornar a exposar que és tot això que hem fet. Cal tornar a dir que la construcció de l’Espanya plural, de la que l’Estatut és una peça important, té el seu temps i el seu procediment.

Ara tenim els plànols de la casa nova que volem bastir. Alguns creien que no calia fer-la nova, ja els estava bé la que tenien. Altres la volien més gran i espectacular, fins i tot somiaven no amb un adossat sinó amb una casa a quatre vents. Però la comunitat ha donat el vist i plau al que li proposaven els arquitectes promotors, el que es podia fer ara.

Però ara, caldrà disposar de paletes contractistes per que l’aixequin. Amb diligència, sense pauses si pot ser, per gaudir quant més aviat millor de la nova construcció. I haurem de tenir present, a més, els subministradors dels materials, la disponibilitat dels mateixos, i confiar que no hi hagi elements externs que facin variar les previsions establertes. Que no hi hagi tensió en la demanda de materials, o en el subministrament de les matèries primes per fer-los.

Amb aquest exemple intento remarcar elements rellevants pel desplegament del nou Estatut com són el temps, els protagonistes i les circumstàncies externes que sempre és donen.

Respecte els protagonistes voldria refermar el que ja he dit. És lògic que els impulsors del Sí tenen més autoritat per treballar el desenvolupament estatutari que els que per una o altra causa van optar pel No. Algú pensa que el PP o ERC, si no varien els seus plantejaments, poden ser-hi? Sembla que mentre el PP es manté impertèrrit en la seva crítica, els dirigents d’ERC reconeixen el seu fracàs, que no sé si vol dir la seva rectificació, que és una cosa diferent. Això hauran d’aclarir-ho, especialment si volen estar dins del procés. Quin estiu els espera!. Si sols és el reconeixement del fracàs, però mantenen el discurs de model diferent, ho tenen complicat ja que s’ha de desenvolupar un projecte que no és el seu i que no assumeixen. A l’hora de fer un pressupost hi hauran els ingressos derivats del que dóna nou Estatut, i les despeses hauran de cobrir les competències que dóna el nou Estatut. No cap altra cosa. Per tant, essent respectable i legítim mantenir la posició des del funcionament d’una societat democràtica, essent igualment legítim la crítica i el posar de manifest el que representa la diferència de model, seria un contrasentit la possibilitat de participar en la gestió.

Una altra cosa és, a més d’acceptar democràticament el resultat, revisar la posició i abandonar la pretensió alternativa i manifestar obertament que es treballarà amb lleialtat i en la mateixa direcció dels que han rebut l’aquiescència de la ciutadania. Vaja, si es sap diferenciar entre el programa màxim i el programa mínim. Cosa que els gradualistes fa temps que van (vam) acceptar.

Cal explicar bé les coses, especialment ara que tornem a començar una nova cursa electoral, ja que de mantenir-se més o menys, o amb poques variacions, la distribució de força de les opcions polítiques a Catalunya difícilment es podran repetir els jocs d’aliances dels darrers anys, ni cap a la dreta ni cap a l’esquerra. I també caldrà tenir present que a Madrid el panorama ja no és el del 2000 (suport PP/CiU), ni el del 2003 (majoria absoluta del PP). Ara, al 2006 hi ha una nova aposta (PSOE) que és l’única que pot assegurar, amb moltes tensions, un correcte desenvolupament estatutari.

Ja sé que no serà senzill ni planer, cal no amagar-ho. Però hi ha alguna altra aposta possible?. Crec que els votants del Sí de diumenge passat ho van tenir molt clar.

Madrid, 21 de juny.

Mira quién baila. SEAT.

De resultes d’una interpel·lació prèvia, ERC planteja al Ple del Congrés una moció sobre el darrer expedient de regulació d’ocupació (E.R.E.) de SEAT. En la mateixa, entre d’altres coses, diu que el Congrés demani al Govern actuacions davant l’empresa per corregir el resultat del E.R.E. i que faci gestions per la reincorporació dels treballadors acomiadats.

Des de la tribuna, tant la meva companya, i experta sindicalista, Isabel López Chamosa, com també en Carles Campuzano de CiU, van fer veure la incongruència que representava demanar al Govern de l’Estat que es fiqués en les competències autonòmiques i en les derivades de l’autonomia de la negociació col·lectiva entre empreses i treballadors.

Se’ls va oferir als d’ERC una esmena que solucionava aquest escull, manifestava la preocupació de la Cambra per la situació creada i demanava la Govern temes de la seva competència: ajudes a la I+D, infrastructures, etc. No hi va haver forma de transaccionar (nova situació post Estatut?) Rebutjades les esmenes vam anar a la votació de la moció que va visualitzar el recolzament oportunista del PP a la proposta d’ERC, i el vot conjunt del Grup Socialista i del grup de CiU.

Madrid, 22 de juny.

Com van els P.I.D.M.

En el Ple d’aquesta setmana, en el torn de control al Govern, formulava en nom del meu grup, el GPS, una pregunta al Ministre d’Indústria, Turisme i Comerç sobre el desenvolupament del Plans Integrals de Desenvolupament de Mercats acordats pel Govern com a eina per estimular i afavorir l’exportació de béns i serveis en l’intent de pal·liar el dèficit crònic de la nostra balança comercial.

Abans però, es van acumular seguides les altres preguntes a l’esmentat Ministre, que eren totes del PP i que versaven sobre la recent campanya del Estatut i el paper de Montilla com a Primer Secretari del PSC. L’Acebes, en Zaplana, en Jorge Fernández Díaz, per acabar amb la “trabucaire” Dolors Nadal que va encendre l’hemicicle amb les seves indignes paraules. La seva pregunta va acabar amb una “bronca” sensacional fruit de l’interessada paranoia dels populars.

Vaig haver de començar la meva pregunta sobre el comerç exterior fent referència a la situació que acabàvem de veure i viure, fet que em va retallar el breu temps (2,5 minuts) de que es disposa en aquesta mena d’intervencions. Al mig de la meva exposició, de cua d’ull, vaig advertir que el rellotge ja estava en taronja. Em quedaven menys de 30 segons, i vaig haver-me de menjar part del plantejament per anar directament a la pregunta abans que el President em retirés la paraula.

Reprodueixo la pregunta (amb distinció del que no vaig dir) i la resposta del Ministre.

“Sr. Ministro. Admiro su paciencia (y templanza) en las respuestas que ha dado a las anteriores preguntas que le han sido formuladas en esta sesión, alejadas todas ellas de sus responsabilidades gubernamentales concretas.

No estará de más, sin embargo, acotar las mencionadas preguntas en un viejo aforismo del refranero popular, popular de verdad: “quien siembra vientos, recoge tempestades”. Pido al Sr. Presidente que proceda a revisar el contenido del acta ya que creo que la última intervención contiene elementos que no son de recibo.

Y una reflexión: Que un grupo político que se pretende alternativa de Gobierno se enzarce en “picabaralles” con grupos marginales y extraparlamentarios indica el camino que pueden acabar recorriendo sus componentes en Cataluña.

Señorías del PP. Se lo digo con conocimiento directo de causa, ya que también he sufrido en mis carnes este tipo de actuaciones y conozco el “paño”.

Giremos página de una vez y vayamos Sr. Ministro a que nos hable de sus responsabilidades ministeriales ya que nos costa que este ruido no le ha distraído de ellas.

El déficit de la balanza comercial de nuestra economía (exportaciones –importaciones) es un hecho estructural fruto de nuestra histórica evolución económica. Este déficit ha sido habitualmente compensado por otras rúbricas de la balanza de pagos. Tradicionalmente fueron el turismo, las remesas de los emigrantes y las inversiones de capital extranjero.

Sin embargo, la evolución de la economía de nuestro país ha conllevado la alteración de estas compensaciones por el mero hecho del crecimiento económico. 47 años después de Joan Sardà Dexeus, continúan viniendo turistas, muchos, pero nosotros los españoles también nos hemos convertido al turismo y salimos fuera; de país de emigrantes nos hemos convertido en país de inmigrantes; de receptores de inversión a inversores en el exterior.

Y continuamos teniendo el problema del déficit de la balanza comercial, sobre la que en la actualidad incide negativamente el problema del alza de precios de los hidrocarburos, rúbrica importante en las importaciones de los que dependemos fuertemente como es ya conocido y la fortaleza en los últimos años de nuestra demanda interna fruto de nuestro fuerte crecimiento económico.

Había que hacer algo que intentara solucionar este histórico problema y al mismo tiempo lanzar un claro mensaje a los agentes económicos sobre la realidad en la que se mueven: un mundo global. El mercado es todo y de todo.

Para ello se establecieron, al poco de echar a andar este Gobierno, los Planes Integrales de Desarrollo de Mercados, centrados en nueve países. Los datos conocidos indican que se están cumpliendo sus objetivos y los esfuerzos van dando resultados.

Por ello, Sr. Ministro: ¿Cuál es la valoración que hace el Gobierno de los resultados conocidos de los mencionados P.I.D.M.?”

La resposta del Ministre:

“Señoría: El Gobierno valora muy positivamente los resultados que se están obteniendo con la puesta en marcha de los Planes Integrales de Desarrollo de Mercado, diseñados, efectivamente, para aprovechar las nuevas oportunidades que surgen en la economía internacional y diversificar geográficamente nuestro sector exterior.

Debo señalar que ha transcurrido relativamente poco tiempo como para realizar una valoración exhaustiva, máxime si tenemos en cuenta que muchos de sus efectos habrán de verse a medio y largo plazo.

No obstante, las más de 13.000 empresas que se han beneficiado ya directamente de las actividades previstas en los Planes, o el hecho de que se haya ejecutado ya el 87’5% del presupuesto previsto, nos hacen ser optimistas en cuanto al éxito en su implementación.

Un optimismo que se refuerza a la vista de algunos indicadores como los relativos al turismo o a las exportaciones españolas a los países objetivo.

Por ejemplo: el efecto de los Planes sobre nuestro mercado turístico ha sido altamente positivo ya que entre 2004 y 2005 se ha incrementado en un 5’5% el número de turistas llegados a España procedentes de la Europa de los 15 y en un 6% los procedentes del resto del mundo….

pero aún ha sido mayor el incremento de los turistas procedentes de los países que son objetivo de estos Planes Integrales de Desarrollo de Mercado en este mismo periodo: un 9’5%.

Es decir, el incremento de los visitantes de los países objetivos entre 2004 y 2005 ha sido muy superior al incremento, que ya era satisfactorio, de los turistas que recibimos desde otras partes del mundo.

Pero también resulta notable su efecto sobre las exportaciones de las empresas españolas:

En concreto, el incremento de nuestras exportaciones en 2005 respecto a 2004 ha sido de un 2’2% a la Europa de los 15, de un 4’8% al conjunto del mundo, y de un 10’9% a los países objetivo de estos Planes.

Es destacable el notable incremento de las exportaciones a Argelia o a India, que ha sido en ambos casos superior al 47%, a China (29,7%), Rusia (21’4%) o México (15’3%)

Pero si nos fijamos además en los datos de 2006, en concreto a la variación del primer trimestre respecto al mismo periodo de 2005, se observa que las exportaciones a los países objetivo ha crecido un 39’7%, destacando entre ellas las destinadas a Argelia, que se han incrementado más de un 101%.

Señoría, como decía al inicio, aún ha transcurrido poco tiempo desde que se inició la elaboración y la implementación de los nueve Planes integrales de Desarrollo de Mercado.

Pero estos datos, que se deben también al esfuerzo del sector turístico y de las empresas exportadoras, nos hacen ser optimistas con respecto a sus resultados en el medio y el largo plazo.”

Comença a veure’s el resultat d’accions polítiques concretes. L’evolució de les exportacions aquest any és molt positiva, encara que no arriba a cobrir els dèficits persistents.

Madrid, 22 de juny.

Sant Joan.

UN VESPRE QUAN L'ESTIU OBRIA ELS ULLS
PER AQUELLS CARRERS ON TU I JO ENS HEM FET GRANS,
ON VAM APRENDRE A CÓRRER,
DAMUNT UN PAM DE SORRA
S'ALÇAVA UNA FOGUERA PER SANT JOAN.

LLAVORS UN TROS DE FUSTA ERA UN TRESOR
I AMB UNA TAULA VELLA JA ÉREM RICS.
PELS CARRERS I LES PLACES
ANÀVEM DE CASA EN CASA

PER FER-HO CREMAR TOT AQUELLA NIT
DE SANT JOAN

DONEU-ME UN TROS DE FUSTA PER CREMAR
O LA PRENDRÉ D'ON PUGUI, COM AHIR,
COM SI NO N'HI HAGUÉS D'ALTRA.
JO HE SEGUIT COM VOSALTRES.
NO VULL SENTIR-ME VELL AQUESTA NIT.

QUE UN TROS DE FUSTA TORNI A SER UN TRESOR.
QUE AMB UNA TAULA VELLA SIGUI RIC.
PELS CARRERS I LES PLACES
ANIRÉ DE CASA EN CASA

PER FER-HO CREMAR TOT AQUESTA NIT DE SANT JOAN.

(Joan Manuel Serrat: "Per Sant Joan")

Mataró, 23 de juny.

Estiu.

Pablo Picasso

"Faune assis de profil jouant de la diaule, nymphe dansant debout au tambourin, centaure barbu au trident" (1946).

Museé Picasso Antibes.

El resultat.

Primera impressió.
20,00 h. Catalunya Ràdio. “La ràdio nacional de Catalunya”. El SÍ guanya amb el 75% de les paperetes dipositades. El NO treu un 20%. En blanc el 4%. Nuls l’1%. Participació estimada el 45%.
Primera constatació sobre la participació. El resultat és baix. Per quina raó? Vés a saber! Per desinterès del tema? Pot ser. Per cansament del llarg i polèmic procés? Pot ser també. Per donar-ho per fet tal com diuen les enquestes? Potser sí. Però el cert és que com el referèndum de la constitució europea, una part important de la ciutadania no ho ha considerat tan cabdal per fer una cosa tan senzilla, que requereix tan poc esforç, com anar cinc minuts, mitja hora en total si voleu, d’anar a votar. Contratemps per la democràcia? Evident. Signe dels temps a les nostres societats? També.

Dels vots expressats, que al final és el que compta. Aclaparadora victòria del SÍ. 3 de cada 4 votants. Manifestació de voluntat del moviment gradual. Rebuig, tant del immobilisme com de la batzegada. La suma d’ambdues posicions (representades pel PP i ERC) poc important. Que s’ho mirin, a més se l’han de repartir. L’alternativa de Govern a Espanya no és res a Catalunya. L’alternativa d’Estat a Espanya tampoc.

(Botero, of course)

Els resultats definitius varien poc.
En tot cas, la participació real puja respecte a l’estimada quasi un 10%, passa del 45% al 49,4%. Millor. Els Sí, 73,9%, els NO, 20,8%, els blancs, 5,4%. És a dir, punt avall, punt amunt ratifiquen l’enquesta de les vuit a tancament d’urnes. Satisfacció a les files dels que em apostat i lluitat pel SÍ.

Ara comença una nova carrera. Calma, però. No tornem a anar de pressa.

Mataró, 18 de juny.

Dia de reflexió.

Mataró, 17 de juny.

Campanya. Acte final.

Els presidents del projecte de nou Estatut.

Mataró, 16 de juny.

Quinieles. Ara no toca.

Ja ho vaig dir fa dies: Ara no toca. Però, noi, ja em va dir un qualificat company que seria difícil aguantar la pressió que tindríem del mitjans de comunicació i de les altres forces polítiques sobre el tema del cap de llista socialista a les eleccions post Estatut.

I ja hem superat aquest estadi. No parlen sols del cap de llista, si no donant per fet que ja s’ha escollit i quin, ja parlen i fan quinieles del possible substitut del substitut.

No pot ser. Reitero el que ja vaig exposar. Assosseguem-nos. Ara toca, el diumenge, la veu dels ciutadans. Respectem-la, és l’essència de la democràcia. Desprès l’haurem d’analitzar, i d’aquest anàlisi els partits n’hauran de treure les pertinents conclusions. I a partit d’elles fer les propostes que creguin adients pel nou període que s’obrirà.

Ja hi arribarem a tot això. Ja veurem si hi ha substitucions, o no. I més tard, si ha d’haver substitucions de les substitucions. Ara no toca.

D’aquí poc dies començarà l’estiu, temps que convida al repòs. Fa calor i calen vacances. A la tardor, amb les piles carregades, ja hi tornarem.

Diumenge a votar. I a votar SÍ.

Mataró 16 de juny.

No ho sabia

A la revista El Siglo de Europa d’aquesta setmana (nº699) he ensopegat de casualitat, al final d’un article que comenta un recent llibre d’ Esther Jaén titulat “Cómo ser político y no morir en el intento” (Ed. Robinbook) que repassa algunes de les més divertides i reveladores anècdotes polítiques, amb el següent paràgraf relatiu a una anècdota que desconeixia:

Pocos hubieran augurado tan “buena estrella” para (Artur) Mas hace tan sólo unos años, cuando el todavía presidente de la Generalitat, Jordi Pujol, lo “presentaba en sociedad” con una tremenda “pifia” (...) Estaba Pujol anunciando ante las cámaras y micrófonos el nombramiento de “mi gran amigo, Manel Mas” (...) Algunos periodistas allí presentes soltaron una sonrisilla al percatarse de que, al cambiar el nombre de Artur por Manel, Pujol estaba hablando de un conocido rival político: el socialista Manel Mas, presidente de la Federación Catalana de Municipios y Provincias.

Bé, llevat que ja és un lloc comú entre els “plumilles” canviar el nom de la Federació de Municipis de Catalunya (a més, ui, ui,.. afegir-hi províncies a Catalunya, quin tabú!!), estic content de que el President Pujol em considerés gran amic, alguna idea n'havia de tenir al cap.

Ja ho veieu, problemes amb “l’altre” Mas. El que passa és que sóc més vell que ell, i fa més temps que em dedico a aquest ofici, encara que amb menys paper.

Mataró, 15 de juny.

Campanya. El bloc del No.

Al barri de Cerdanyola (Mataró), a Arenys de Mar, al Calisay, al debat l’Oasi de Tele-Taxi TV (per cert, competint amb el partit del Brasil!), avui a Premià de Mar , al jutjat de pau, en les xerrades que faig pel referèndum de diumenge remarco la importància del SÍ dels catalans/es per l’Espanya plural.

Els del NO ho diuen per respectables qüestions diferents i divergents: Els uns per què no volen Espanya. Els altres per què no la volen plural. Però tots dos miren cap al mateix lloc: cap endarrera. Els uns cap un vell Estat que ja no hi és. Els altres cap un somniat Estat que ja no cal que hi sigui. L’Espanya plural és la superació dels vells problemes de la pell de brau.

I el nou Estatut l’eina per avançar.

(No se de on ho va treure el Columnista de La Columna)

Mataró, 14 de juny.

Campanya. Foto contundent.

Maragall al acte de divendres passat a Mataró.

Molt bé, Quico!

Mataró, 12 de juny.

Campanya. Meeting i paella.

A Llavaneres la renovada Agrupació socialista i les joventuts, amb els de Sant Viçens de Montalt i els de Caldes d’Estrac, munten una acte el dissabte a la tarda al parc de Sant Pere. Estil meeting. Espai obert, la gent dreta, no dóna lloc per masses explicacions. Apel·lació directa al vot afirmatiu, amb la Consol Prados i en Jordi Pedret. Això si que és anar a “territorio comanche”. És dels pocs municipis a Catalunya amb Alcalde del PP (l’amic Victur Ros), però en coalició amb nosaltres!

El diumenge, els de Palafolls organitzen una paella popular al parc de les Esplanes. A quarts de dues el sol cau a plom. Amb el flamant Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ens dirigim als ja convençuts que ens escolten a l’ombra dels arbres. Vaja! Com els capellans fan cada diumenge. L’alcalde, el vell company Valentí Agustí (ho és des del 83), aprofita per ensenyar-nos les obres de la nova biblioteca municipal que li va dissenyar l’Enric Miralles, i que ara acaba la Tagliabue. Serà espectacular. Aquest Valentí és un mag! Va aconseguir un pavelló esportiu de l’Isozaki, i ara això. El cap de l’Agrupació local, Paco Pérez, aprofita l’acte per anunciar en públic que “el Sr. Valentí se volverá a presentar de Alcalde por los socialistas”. Incombustible!

Mataró, 12 de juny.

L'estat d'Europa i el paper del socialisme.

En mig de la campanya del referèndum, un matí de dissabte de reflexió sobre Europa i el paper dels socialistes organitzat per Nou Cicle.

Convé alimentar-nos ideològicament. Com tot ser viu necessitem vitamines per créixer i donar fruits. Si no llegim, escoltem, debatem, reflexionem, no creixerem, ens quedarem “rabassuts”, no sabrem comprendre, i consegüentment no ens adaptarem ni donarem respostes, personals, professionals, polítiques, als canvis del nostre entorn. De tant en tant: “Pujar al campanar i mirar l’horitzó”, l’amic Rafael Jorba dixit.

Maria Badia introdueix el tema: “No hi ha projecte polític a Europa. Cal intentar un debat de llarg recorregut des del socialisme per construir-lo.”

Raimon Obiols ha fet un document sobre el tema. “Farem un acte de voluntarisme una mica desproporcionat”. A on estem?
Europa: Travessa la crisi més greu des del procés d’integració. Hi ha perill de re- nacionalització. Malgrat tot, s’obren oportunitats.
El socialisme: Panorama preocupant. No ens podem fer gaires il·lusions. Hi ha l’excepció espanyola, en la que es reconeix que la distància entre el que es fa i el que es diu es molt curta. Esgotament de la tercera via que ha deixat mal gust de boca.

Hauríem de començar amb un procés d’activisme, explorar la possibilitat d’instruments d’activisme europeu. La discussió vertical, de les institucions als ciutadans, no va. L’horitzontal, entre els ciutadans i la societat civil, és força estèril. Vegis, si més no el procés de la Constitució europea. Cal un procés en diagonal. Cal explorar com s’ha de fer. Sense els partits nacionals això no va. Però només amb l’activisme, tampoc.

Acaba amb un desig lúcid i esfereïdor alhora: “Cal trobar-se com les tribus saharianes es troben en el desert”.

José Luis López Bulla fa una aportació des de la seva visió de sindicalista. Cal superar l’àmbit nacional. La ciutadania europea es construirà si “palpa” Europa. Es precís construir un welfare europeu.

En Miquel Iceta, arrenca amb una potent autocrítica: “Una reflexió com la d’aquí no surt d’una organització clàssica. Hem fet un partit especialitzat en la gestió de la conjuntura” Mare meva, és el vice 1er. Secretari del PSC!! Ja era hora que algú fes aquesta reflexió en veu alta!. “El paper dels partits serà una mica minso ja que tenen al cap altres coses, però no hem de renunciar a implicar-los”.

La Blanca Vilà fa una aportació més acadèmica. Primer percepció: “Cal la visibilitat de la quotidianitat de la percepció europea”. Després ja hi haurà consciència, a la que haurà de seguir la responsabilització. Cal visualitzar el que és l’àmbit europeu i que els medis hi ajudin. Respondre a la fractura entre la ciutadania i la construcció europea.

Desprès d’una pausa per refer-nos més intervencions. Les nou primeres (més o menys, en nom de...) interessants. Les següents, més horitzontals, prescindibles. Potser és que estava cansat.

Mataró, 12 de juny.

I ara, per què?*

*(article per Capgros.com)

El cap del Grup Parlamentari d’ERC, des de la tribuna del Congrés, en el recentment celebrat debat polític, va preguntar perquè els catalans havien de tornar a cedir ara en les seves pretensions polítiques. L’any 1932 va ser per la consolidació de la República. L’any 1979, per la democràcia. Però, ara, a l’any 2006, per què?

Hi ha resposta a la pregunta. Evidentment fora de les pretensions separatistes. Més aviat en la direcció contrària. Aprofitant les circumstàncies que es donen a Madrid, especialment la presència al capdavant del Govern d’un polític que creu en una estructuració diferent de l’Estat, ara es tracta d’avançar en l’Espanya plural.

Aquest és el nom que se li dóna a un concepte d’Espanya que reconeix la diversitat dels seus territoris i llurs habitants, i els cedeix amplis espais d’autogovern. Unitat en la diversitat.

Això és bo pels ciutadans/nes de Catalunya? SÍ

Intueixo que comença a ser hora de repensar-se el sentit últim dels 150 anys (més o menys) del catalanisme polític. Va néixer d’unes corrents ideològiques derivades de les reaccions contra el racionalisme de la Il·lustració i del segle de les Llums. Va intentar, a partir de forces econòmiques i socials progressistes d’aquells temps, redreçar un Estat que canviava massa a poc a poc, a batzegades, i grinyolant a cada pas, davant les necessitats dels temps. La frustració del fracàs d’aquells intents va radicalitzar les posicions d’alguns i va fer creure que sols la separació resoldria les aspiracions catalanes d’anar més de pressa i permetre als catalans/nes anar més lluny, sense llasts, ni cotilles.

Però, els temps i el món ja no són aquells. Han canviat molt en aquests 150 anys, especialment en els darrers. Hi ha experiències ben contrastades, noves visions, perspectives diferents. L’administració avui dels afers públics, més ampla i complexa, admet nous tipus de governança. El vell regne d’Espanya ha fet amb la democràcia un salt endavant considerable en tots els ordres. No crec pas que es pugui mantenir encara la superioritat que massa vegades pretenem lluir els catalans/es.

Llavors, la proposta que convenientment tramitada i discutida, ara es sotmet a consideració dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya ens permet unes quantes coses:

Adequar l’Estatut de la transició a la plenitud de la democràcia que hem construït, amb més competències i recursos, i d’acord amb les necessitats actuals.

Obrir, altra cop, el camí perquè els ciutadans/es d’altres indrets d’Espanya puguin recorre’l. Ja no és possible deixar-los enrera.

Afermar un projecte compartit amb la resta dels espanyols/es en el que resolts els dubtes històrics puguem concentrar-nos junts en els grans problemes que tenim amb la resta de la Humanitat que, mai tant ben dit, ens truquen a la porta.

Aconseguir una major difusió del govern de la comunitat, apropant gestió més a la vora de la ciutadania, i obtenint per tant un major control. Barcelona millor que Madrid per la sanitat, l’educació, el benestar, la cultura,... En el camí de Mataró millor que Barcelona en aquests temes.

Assegurar la pervivència de les nostres particularitats culturals sense que esdevinguin motiu de confrontació.

Sols en positiu, amb el SÍ anirem endavant.

Madrid, 6 de juny de 2006.

Ciudad Rodrigo.

Quant vaig anar a visitar la fàbrica que ENUSA té a Salamanca, ens van explicar el procés que portaven per tancar la mina d’extracció d’urani que hi havia a la vora de Ciudad Rodrigo. Vaig creure que el tema valia una visita “in situ” per veure-ho directament.

Aprofitant que aquesta setmana el Ple va ser molt curt, el dimecres, després de la Comissió d’Indústria, en la que va comparèixer el Secretari d’Estat de Comerç i Turisme per informar de l’evolució d’aquesta darrera matèria, amb la Montse Colldeforns que és la portaveu del GPS en temes de Medi Ambient vam fer una escapada per anar a veure-la.

De camí vam fer una curta parada a Salamanca, per prendre una cervesa a la caiguda de la tarda a la Plaza Mayor (quina “gozada”!!), per arribar a sopar i dormir al Parador de Ciudad Rodrigo on vam ser atesos pel President d’ENUSA i els seus més directes col·laboradors en el tema pel que ens interessàvem.

La visita al procés de restauració dels terrenys que ocupava l’explotació de les mines a cel obert és impactant ja que l’operació és molt espectacular. Eren dues mines a cel obert amb dues plantes de tractament que van estar operatives des de 1974 fins el 2000 i que van moure més de 80 milions de tones de material per extreure’n el mineral i fer-ne el primer procés.

El procés de clausura de l’explotació va començar el gener del 2001 i es preveu que estigui finalitzat a finals del 2008. Aquest procés comporta el desmantellament de les instal·lacions industrials, la restauració de les explotacions mineres i el tractament de les aigües. Defineixen l’objectiu de la clausura com: “Minimizar el impacto ambiental producido durante la etapa productiva, rehabilitando los terrenos a sus usos originales”. La inversió prevista per aquestes obres ronda els 70 milions d’euros. En l’actualitat ja hi ha una instal·lació desmuntada i estan en fase avançada de la clausura de les instal·lacions mineres. La superfície a restaurar d’aquestes és de unes 300 ha. entre forats de mina i escombreres. Les principals actuacions són: gestió de les aigües emmagatzemades; restitució geomorfològica; recuperació hidràulica de les conques originals; protecció contra l’erosió; revegetació; per culminar amb un programa de vigilància i control durant els cinc anys posteriors.

Per tal de mantenir activitat productiva al indret un cop acabat el procés de clausura ENUSA, a través d’una empresa filial. vol instal·lar en aquell espai un centre de tractament de sols contaminats amb emmagatzament en dipòsit dels residus generats (inerts i no perillosos). Això permetria el manteniment d’una certa de l’activitat laboral, la reutilització de part dels terrenys i les instal·lacions i l’oferta d’un serveis necessari per la Comunitat de Castella i Lleó.

Mataró, 9 de juny.

Campanya. Cabrils.

Travesso tota Espanya d’una revolada per arribar a temps a l’acte que hi ha anunciat a Cabrils. Sempre hi vaig de gust, és a casa meva.

Em conec pràcticament a tots els presents. En Quim Colomé, que és el nostre cap de llista, ens presenta a en Juanma Jaime i a mi. En Juanma explica més concretament l’Estatut, jo em centro en explicar que hi ha al darrera del tema i el procés.

Al acabar se m’acosta la mare d’en Quico Carcolé (+) i tota enutjada em diu que votarà nul, o que No. Amb la seva neta intentem convèncer-la de que la seva posició no servirà de res i que l’utilitzarà el PP, però crec que no ho aconseguim. Costa lluitar contra aquests imaginaris senzills fets de pretesos greuges i ressentiments en els que sempre s’ha basat la retòrica nacionalista.

Les enquestes donen bé, però no val refiar-se.

Mataró, 9 de juny.

7. La conclusió.

Una setmana després de començat, amb la presentació i votació de les propostes de resolució, conclou el debat.

Els grups parlamentaris presenten més de105 propostes. De tots temes i colors, amb voluntats diverses: d’acord, de confrontació, de pacte, d’afirmació de principis, i fins hi tot, “brindis al sol”.

Constatacions:
1. La visualització del canvi de parella. El portaveu de CiU remarca els acords i les acceptacions (sols queda fora el transvasament del Roïna). El d’ERC enumera els incompliments i els desenganys, tot fent advertiment de perills i traïcions. Votem en contra les seves propostes i ells ens ho tornen. Els de CiU aconsegueixen tirar endavant set de les seves amb els nostres vots, i dues més amb els del PP, avantatges de jugar totes les cartes. Amb el canvi ens guanyen en 11 proposicions (3 de CiU; 3 de CC; 2 d’ERC i 4 del PNV)

2. La impossibilitat d’acord en el tema basc. En Rajoy, d’acord amb els seus mentors mediàtics i polítics, sols parla del que no va parlar la setmana passada: Del procés de pau a Euskadi. Diu que no, que no estan d’acord amb com es porta el tema. Amb un dur discurs, millor dit, bèstia, anuncia que els no hi seran.

3. Julio Villarubia s’estrena com a portaveu del GP Socialista en aquest debat. Un digital el titlla de “semioscuro diputado vallisoletano”. Renoi! Que “oscuros” devem ser els altres! Presenta les nostres propostes i les que hem acordat amb tots els altres grups. De fet les traurem totes (per contra el PP no en traurà cap de les seves) sobre una munió de temes diversos d’acció de govern d’interès ciutadà.

4. Excepcionalment en aquest debat demana la paraula el President del Govern, degut a la proposta que ha fet el PP sobre el tema basc. Reclama acords i consens. Recolzament al Govern, ni silenci, ni crítica. Diu: “Los ciudadanos tienen el derecho de ver a sus fuerzas políticas a la altura para conseguir la paz”. Això reobre el debat que s’havia pretès deixar per més endavant. És inevitable, i tots els grups, des d’un o altre punt de vista, carreguen contra el PP i donen recolzament al Govern. El President el clou dient que farà un esforç per aconseguir el consens en mig d’una broca monumental de la bancada del PP pel tema de les víctimes.

Mentre, a la fila del davant meu, l’Eduardo Madina, està capficat a l’ordinador, blanc com la cera. Ànims, Edu, una abraçada!! T’esperen dies intensos.

Madrid, 6 de juny.

Publicitat.

Ara que ja fa bon temps m’agrada beure vins lleugers i ben fresquets.

Trobo l’anunci excel·lent.

Per cert, ja és la segona vegada que faig sortir aquesta mossa.

Mataró, 5 de juny.

Els problemes reals.

(ventura&coromina a La Vanguardia)

Mataró, 4 de juny.

Campanya. El "meme" de la Lourdes.

La Lourdes Muñoz ens encoratja des del seu blog a que diem la nostra de perquè SÍ o perquè No al nou Estatut.


El que els penso dir…

Aquests dies aniré amunt i avall explicant la meva visió del nou Estatut i perquè hem de votar SÍ el proper dia 18.

No els penso parlar de Catalunya, sinó d’Espanya.
No els penso parlar de passat, sinó de futur.
No els penso parlar de principis, sinó de govern.
No els penso parlar de somnis, sinó de realitats.
No els penso parlar del que pot ser, sinó del que és i serà.

Els parlaré de nosaltres, catalans/nes, dins l’Espanya plural.
Els parlaré de com les altres autonomies voldran el mateix que demanem ara nosaltres.
Els parlaré de descentralització i de difusió del poder.
Els parlaré de que tindrem més competències i més recursos.
Els parlaré de quina capacitat tindrem d’ara en endavant.

Ja sé que tot això no agrada als de la “ceba”, però a mi SÍ.
Mataró, 3 de juny.

Campanya. El primer cartell.

Ahir vespre, a “El Racó del Jabugo”, vam fer el tradicional sopar de l’Agrupació socialista de Mataró posant en marxa la campanya que ara s’obre oficialment del Referèndum del nou Estatut. Un bon grapat de companys i companyes vam compartir una agradable vetllada, tot degustant especialitats “ibèriques”(pernil, canya de llom, “chorizo”, llonganissa, formatges “manchegos” amb pa amb tomàquet). Tot un símbol!

Els de l’Ajuntament, l’Alcalde i els regidors/res socialistes es van haver de fotre ja que tenien Ple (com sempre es va acabar a tres quarts de quinze) i van arribar just quant la Consol Prados i jo ja estàvem acabant la primera “arenga”, i ens van fer l’honor de permetre’ns destapar el cartell de la campanya. Poc han hagut d’escarrassar-se els dissenyadors aquesta vegada. Sols tinta vermella i un SÍ ben gros.

Endavant!

Al meu frickr trobareu (quan les pugui penjar) algunes fotos del acte.

Mataró, 2 de juny.

Postals: Calendari. Juny

Pel juny la falç al puny.

Mataró, 1 de juny.