La gestió post Estatut*

*(article per Capgros.com)

Ja tenim nou Estatut. Ara caldrà desenvolupar el que en ell s'hi determina. Cal explicar-ho també. Em preocupa que hi pugui haver la impressió de com que ja tenim un nou marc, un nou camp i regles de joc, això ja marxa, això ja està.

Cal tornar a exposar que és tot això que hem fet. Cal tornar a dir que la construcció de l’Espanya plural, de la que l’Estatut és una peça important, té el seu temps i el seu procediment.

Ara tenim els plànols de la casa nova que volem bastir. Alguns creien que no calia fer-la nova, ja els estava bé la que tenien. Altres la volien més gran i espectacular, fins i tot somiaven no amb un adossat sinó amb una casa a quatre vents. Però la comunitat ha donat el vist i plau al que li proposaven els arquitectes promotors, el que es podia fer ara.

Però ara, caldrà disposar de paletes contractistes per que l’aixequin. Amb diligència, sense pauses si pot ser, per gaudir quant més aviat millor de la nova construcció. I haurem de tenir present, a més, els subministradors dels materials, la disponibilitat dels mateixos, i confiar que no hi hagi elements externs que facin variar les previsions establertes. Que no hi hagi tensió en la demanda de materials, o en el subministrament de les matèries primes per fer-los.

Amb aquest exemple intento remarcar elements rellevants pel desplegament del nou Estatut com són el temps, els protagonistes i les circumstàncies externes que sempre és donen.

Respecte els protagonistes voldria refermar el que ja he dit. És lògic que els impulsors del Sí tenen més autoritat per treballar el desenvolupament estatutari que els que per una o altra causa van optar pel No. Algú pensa que el PP o ERC, si no varien els seus plantejaments, poden ser-hi? Sembla que mentre el PP es manté impertèrrit en la seva crítica, els dirigents d’ERC reconeixen el seu fracàs, que no sé si vol dir la seva rectificació, que és una cosa diferent. Això hauran d’aclarir-ho, especialment si volen estar dins del procés. Quin estiu els espera!. Si sols és el reconeixement del fracàs, però mantenen el discurs de model diferent, ho tenen complicat ja que s’ha de desenvolupar un projecte que no és el seu i que no assumeixen. A l’hora de fer un pressupost hi hauran els ingressos derivats del que dóna nou Estatut, i les despeses hauran de cobrir les competències que dóna el nou Estatut. No cap altra cosa. Per tant, essent respectable i legítim mantenir la posició des del funcionament d’una societat democràtica, essent igualment legítim la crítica i el posar de manifest el que representa la diferència de model, seria un contrasentit la possibilitat de participar en la gestió.

Una altra cosa és, a més d’acceptar democràticament el resultat, revisar la posició i abandonar la pretensió alternativa i manifestar obertament que es treballarà amb lleialtat i en la mateixa direcció dels que han rebut l’aquiescència de la ciutadania. Vaja, si es sap diferenciar entre el programa màxim i el programa mínim. Cosa que els gradualistes fa temps que van (vam) acceptar.

Cal explicar bé les coses, especialment ara que tornem a començar una nova cursa electoral, ja que de mantenir-se més o menys, o amb poques variacions, la distribució de força de les opcions polítiques a Catalunya difícilment es podran repetir els jocs d’aliances dels darrers anys, ni cap a la dreta ni cap a l’esquerra. I també caldrà tenir present que a Madrid el panorama ja no és el del 2000 (suport PP/CiU), ni el del 2003 (majoria absoluta del PP). Ara, al 2006 hi ha una nova aposta (PSOE) que és l’única que pot assegurar, amb moltes tensions, un correcte desenvolupament estatutari.

Ja sé que no serà senzill ni planer, cal no amagar-ho. Però hi ha alguna altra aposta possible?. Crec que els votants del Sí de diumenge passat ho van tenir molt clar.

Madrid, 21 de juny.