No només, Organitzeu-vos, lluiteu!
Vaig llegir ja fa dies el llibre (?) de Stephen Hassel i, desprès de tanta propaganda, no em va fer ni fred ni calor. He posat l’interrogant desprès de llibre ja que no sé pas si això és un llibre. Ni per mida i per contingut. Sí, la crida al jovent que es rebel·li com ho va fer ell a la seva edat. Però eren altres temps. Cal no oblidar el primer terç del segle XX per entendre les posicions dels actors d’aquell moment. Res de semblant a ara, i menys els darrers temps d’ara. Tony Judt ho ha deixar escrit. Si ara és convoquen per mòbil!
El mitjans obren les notícies amb les manifestacions de “¡Democracia real, ya !”. Tot el que sigui protesta, qualsevol protesta, amb sentit, o sense, és recollit pels mitjans. És notícia segons ells. Ho fagociten tot. Falta veure la importància de la noticia, si és important o no, però els mitjans han sentenciat que sí.
D’acord, la nostra democràcia és imperfecta, molt imperfecte. Però, si us plau, no som Egipte et altri. Per cert, algú s’ha parat a pensar què ha passat realment a Egipte et altri ? Crec que hi ha massa comentari simplista. Des del poder de les convocatòries per les xarxes socials, fins els resultats obtinguts. Hem separat ben bé el gra de la palla? Qui continua manant a Egipte et altri? Voleu dir que no son els mateixos desprès de apartat la imatge representativa de la situació anterior i no haver-n’hi posar, sembla, pas cap d’altre i mantenint en el fons el de sempre? En tot cas, poca conya, Espanya no és Egipte et altri, no fotem.
Que la nostra democràcia és imperfecte, fins i tot, potser, no és real, ja ho sabem. Cal recordar Churchill quan deia allò que la democràcia és el menys dolent dels sistemes que es coneixen fins avui per governar les col·lectivitats? La democràcia, amb totes les imperfeccions que vulgueu. O, no som els polítics el reflex de la nostra societat? És que la societat és gaire diferent de nosaltres? Som nosaltres gaire diferents que la societat d’on sortim? Mireu en Camps, encara resultarà més votat! Per qui? Pels seus conciutadans/es, oi?
No ens vingueu a demanar que canviem. Segurament no sabem o no podem fer-ho, som així. Amb els nostres vicis i virtuts. En tot cas, canvieu-nos! Feu-nos fora com nosaltres varem fer fora als que hi havia abans. Aquells sols se’n varen anar per la pressió i la força dels lluitadors per la democràcia, aquesta democràcia que ara blasmeu. Ara, si penseu que som el que dieu que som, alceu-vos! Feu-nos fora! Ja n’estic tip de la comparança! Si creieu que som tant dolents, esborreu-nos! Però no ens demaneu que ho fem nosaltres! Papa, ves-te’n! No et fot!
Ah!, i això com es fa? No assentant-se a la plaça principal de qualsevol capital i dient: Que se’n vagin! Per nosaltres això no és res, per això no ens anirem. Ni no anat a votar el proper diumenge. Per cert. Quant dels que es manifesten son votants habituals? No em direu pas que no hi ha alternatives a les taules de votació que reflecteixen voluntats de canvi. En una, altra, o varies direccions. Per cert, qui es responsabilitzaria de fer anar els nostres pobles i ciutats l’endemà que no hi fóssim? Les bullangues, les revoltes, tenen una gran tradició a la història del món. Però sols aquelles que han superat aquest estadi i s’han convertit en moviments estructurats han aconseguit canviar les coses. La història també ho demostra.
Llavors, ja ho sabeu. Si no passa res. Segurament és llei de vida que els que hem portat el país fins aquí en un moment o altre haurem de desaparèixer, amb més o menys reconeixement. Si no passa res, és normal, cal acceptar-ho. Ara bé, ens traurà qui tingui els instruments adequats per fer-ho. Qui estigui organitzat, qui ofereixi les propostes alternatives que siguin, majoritàriament o no, acceptades. Però per això cal fer molta feina. Cal bastir eines i descobrir, com han fet tots els revolucionaris, que l’organització és complexa, costosa i difícil. Que els companys/es a vegades n’hi ha que no són de fiar i que et traeixen. Que calen recursos, humans, econòmics i tècnics, per tirar endavant. Que el món és molt complicat i que cal saber de què va. Que l’enemic a abatre és poderós. Que et posen molts paranys i poques ajudes. Que els recursos són limitats i que no donen per a tot. Que calen sacrificis i gent que es sacrifiqui. Que no tot són flors i violes.
Llarga vida a la indignació! Llarga vida a la lluita! Llarga vida a l’organització! Llarga vida al canvi i al progrés! Llarga vida a la paraula! Amb indignació també, Amén!
Mataró, 18 de maig.
5 comentaris:
D’entrada, gràcies a tots aquells que havent llegit aquesta entrada han considerat convenient fer-me arribar les seves reaccions.
No es tracta de contestar-les, rebatin-les o acceptant-les.
Només vull reiterar que l’entrada sols expressa la visió amb que veig aquestes coses, tot acceptant que pugi haver-hi qui les vegi d’una altra manera, deixant al marge burdes tergiversacions. Sols intento constatar el que em sembla que és la realitat i el que pot ser. Em sembla que tot el que s’està discutint és molt més complicat del que es diu, però ja ho sé, el món d’avui no està per masses explicacions. Res més, gràcies novament. Salutacions a tots.
Et cito: http://ramonbassas.blogspot.com/2011/05/la-democracia-real-al-ras.html
Benvolgut Nòmada:
Crec que tenim conceptes diferents de les coses i, clar, no ens entenem. D’entrada, un no va a casa d’un altre i s’hi fica sense ni presentar-se. Segon, a casa d’un altre pots entrar-hi si t’hi deixen, si no, ets un intrús. Miri, aquest blog es titula “Diari d’en Manel Mas”. Per entendre’ns, es com si jo deixés obertes les finestres de casa meva per que tothom que vulgui pugui veure que hi passa. Pot agradar-li, o no, i mirar, pot passar de llarg, pot pensar el que vulgui sobre el que veu i també pot intentar dirigir-se al seus habitants. Però, evidentment, en aquest darrer cas les regles de la comunicació les fixa el que està a dins i ja sé que això pot portar inconvenients. El de dins pot acceptar-ho o no, o pot dir en quines condicions vol fer la conversa. Ja sé que a molta gent, avui, això els sona rar ja que crec que hi ha una confusió sobre la comunicació oberta. Tot això no té res a veure amb la democràcia real, o el que jo crec que és la democràcia real. En fi, potser vostè creu d’una altra manera. Ho respecto, però no em faci combregar amb el que vostè pensa. Miri, a mi no m’agrada gaire comunicar-me amb gent que no manifesten de cara qui son, per tant tendeixo a ignorar-los. I si els que s’identifiquen diuen coses que no m’agraden, doncs els escolto i tanco la finestra. No sé on està escrit que hagi d’atendre’ls. Tampoc té res a veure amb la democràcia. Vostè opina una cosa, jo n’opino una altra. Ens respectem, i allà on s’hagi de decidir, decidim. I ja està. Com pot veure, estem en mons diferents.
Crec, respecte a la qüestió de fons que vostè proposa, que també hi ha un error d’entrada que vostè es resisteix a acceptar. Jo ja faig la meva feina, tan bé com puc i sé. I alguna cosa sé ja que fa més de quaranta anys que sóc economista. No he de fer el que diu vostè si crec que el que faig està ben fet. Ara bé, si vostè considera que no és així, el que ha de fer no és manar-me que faci una cosa que no crec, sinó que vostè ha de fer vostè mateix el que creu que ha de ser. Hi ha una equivocada i estesa concepció de la política que diu que és allò que fan els polítics. I va errada, la política és allò que fan els ciutadans. Així que ja ho sap, menys dir el que he de fer jo i més pensar com ho pot fer vostè. Jo, tot plegat, depenc de la valoració la gent. Si aquest pensen que no ho faig bé em trauran i ja està. Ja està? No, llavors caldrà pensar qui s’hi posa en el meu lloc. Vostè potser? Gràcies.
Senyor Mas,
no m'amago, em dic Imma Bofill.
No es tracta de fer el que jo li dic o no. Si no, pensar si la política que estan aplicant funciona, per què el que si és cert és que cada vegada hi ha més diferències entre una classe cada vegada més rica i unes classes mitges que s'estan empobrint , unes baixes que sempre han estat pobres i un tercer món que es mort de fam.
Li he dit a vostè perquè pensava que una persona socialista, a qui jo i molta altra gent hem votat amb l'esperança que ens representés, entendria que un canvi d'actitut i de manera de fer les coses és necessària per sortir d'un món tan injust. Però deu ser que jo sóc una votant ignorant que no sé com funcionen les coses, com molta altra gent, entre ells economistes com vostè que creuen en la necessitat d'un canvi.
I si, crec que no publicar els comentaris és censura, no se m'acudeix quina altra definició domar-li. És el "seu" espai i vostè decideix què és visible i què no, això és censura, és el sentit de propietat d'un espai i vostè hi té tot el dret però no es pot dir de cap altra manera.
M'agradaria que aquest jo tan present en tots es disolgués una mica amb el nosaltres, a veure si ens podem comunicar amb més facilitat els uns amb els altres. Sobretot en les persones com vostè, diputats, que ens representen a molts.
Cordialment,
Imma Bofill Gimeno
Hola, Imma, encantat de conèixer-te.
Mira, la política que estem fent els socialistes arreu no està funcionant per respondre als nostres ideals i el que pensem que hauria de ser el món. En el meu blog trobaràs moltes vegades l’afirmació que l’esquerra socialdemòcrata no té respostes per molts dels reptes que es planteja la societat avui i no sóc pas cap llumenera afirmant-ho. Trobaràs, també, constatacions de derrotes, explicacions del per què d’elles, intents –escadussers si vols- de arranjar alguns punts. He defensat al Congrés en nom del meu grup mesures fiscals i m’he queixat veient que també els meus estaven a favor de la desaparició d’impostos com el de successions o el de patrimoni.
També trobaràs, si t’interessa, explicacions que he fet sobre les causes i les conseqüències de la crisi actual. La inadequació de la població a l’economia tal com està configurada en el món d’avui. O millor dit, una economia que no va d’acord amb les necessitats de la població. Els meus intents d’explicar què passava. L’any passat vaig fer més de 24 xerrades, amb poca gent és cert, explicant a nivell pedagògic, a peu de carrer, què estava passant. Crec que des de fa tres anys no parlo d’altra cosa allà on puc, allà on em deixen. Ho sento, no et vull cansar enllaçant allà on ho pots trobar. Tampoc m’agafes amb ganes de fer-ho. He intentat fer les explicacions que creia que havia de fer i, evidentment, jo sol no me’n he sortit. Malgrat tot, si creus, ja que tenies confiança en mi, que t’ho he d’explicar no dubtis en demanar-m’ho. És part de la meva feina- crec- atendre fins allà on pugui als ciutadans/es. Explicar el que hem fet, el que no hem pogut fer, el que possiblement no es pot fer i el que no es farà per manca de força o de voluntat per fer-ho.
Veurem com ho podem fer, no pas amb uns comentaris a una entrada del blog, ja que és força llarg i complicat. En aquest sentit, a la teva disposició.
Respecte a la censura. No tinc gaires coses més a dir-te del que et vaig dir. Això, aquest blog, encara que és públic no és un mitjà públic, és un mitjà personal. Censura és impedir l’expressió i crec que precisament en el món d’avui i amb les possibilitats que hi ha tothom es pot expressar. No veig pas que no puguis expressar-te, el que penso que tens molts llocs per a fer-ho i que no t’ho deixi fer a casa meva no ha de ser cap obstacle per la teva llibertat.
D’aquí ve segurament la meva queixa: que la gent comprengui que s’ha de auto gestionar més i demanar menys als altres (polítics, ...) I si no li agrada com ho fan els que hi ha al davant, treure’ls. Que agafi les regnes del seu destí.
Una encaixada, ben cordialment.
Publica un comentari a l'entrada