24 de maig, 2011

Derrota.

No sé pas perquè els socialistes ens havíem fet il·lusions sobre un possible resultat positiu a les eleccions autonòmiques i locals del passat diumenge. Teníem tots els indicadors en contra. Ja sé que no es pot sortir a combatre ja derrotat, però no en podíem esperar victòria llevat d’un miracle. Els miracles són molt excepcionals i esporàdics, no són habituals.

A Europa, ara en aquests temps de crisi que vivim, tot ens mostrava que les eleccions, del nivell que sigui, castiguen als governs del tot signe. Que s’està produint un gir a la dreta i a la xenofòbia. Que l’esquerra no ofereix res, que no sap què dir.

A Espanya teníem les enquestes sobre la taula, la pretensió de la dreta –reeixida s’ha vist- de fer d’aquestes eleccions unes primàries de les generals. De la instal·lació al cos social de que el culpable de tot és el Govern i el seu President, reiterat per polítics i mitjans. De la nostra impotència per capgirar aquesta percepció, de la desorientació per saber trobar sortides.

Des del maig de l’any passat ens han ben doblegat. El pols perdut. Hem assumit que cal fer reformes que no havíem pensat mai fer, que nosaltres no hauríem volgut fer. La dreta cohesionada rere el seu missatge, en tromba. L’esquerra, desil·lusionada i desmotivada.

Aquest era, és, el panorama. Llavors, tant li feia el treball d’anys i panys de polítiques locals i autonòmiques positives per a la ciutadania. Tant li feia si hi havia, o no, propostes alternatives en els nostres adversaris. Era la nostra imatge la que estava en qüestió. Aquí s’ha vist en quins llocs les imatges dels líders locals estaven per sobre de la del col·lectiu, i en quins altres sols eren un reflex a remolc de la imatge global. Alguns han sobreviscut, d’altres no.

Els militants socialistes, esforçats, s’han bolcat i han donat tot el que podien donar, la seva minsa i poc organitzada força en mig de la tamborinada general. Els vents contraris són molt forts, la mar està molt esvalotada, cauen llamps i trons i pedregades.

No ha passat res de sobrenatural que capgirés el panorama, hauria estat un miracle.

Ara, desarborats, esventrats contra els esculls, ens trobem –nàufrags- esgotats a platges llunyanes on –sols i només-  haurem de fer servir el nostre enginy, la nostra voluntat, les nostres mans per reconstruir els vaixells per tornar a navegar, per tornar-hi a ser. Temps, treball i paciència. Saviesa i habilitat. Ens hi haurem de posar.

A alguns, potser, ja ens agafa grans.

Madrid, 24 de maig. (dos dies desprès)

1 comentari:

Pep MOLSOSA ha dit...

Manel,
em sembla que t'obsessiones sentint-te gran: ja t'ho he dit moltes vegades.
Mira el JL Sampedro, amb més de 90 i donant encara pistes !
En aquest link: http://www.youtube.com/watch?v=LOmh3jcV28g
Pel que fa a reconstruir els vaixells, s'hauria de fer amb plànols molt nous. Malauradament, hi haurà temps per pensar-hi !