Ahir, a mitja tarda, per telèfon:
-“Ei, campeón!, surts destacat a La Vanguardia”
-“Ah, si? I perquè?
-“Doncs pel bloc, com sempre. Per l’última entrada que has penjat”
Evidentment, l’encarregat de l’agència Europa Pres de rastrejar el que escrivim els diputats en els nostres blocs ha fet la seva feina. La feina de veure si diem alguna cosa que pot ser ressenyable amb les pautes periodístiques d’avui en dia. Amb l’apunt de l’agencia, ràpidament La Vanguardia, que li va “al pelo”, ja n’ha tret la noticia.
Desprès, tots els mitjans s’hi apunten també. Quin horror! I novament, com sempre, amb el despatx d’agència, ja n’hi ha prou per omplir els espais. Cap es molesta ni a fer una trucada amb el personatge per complementar-la (perquè?, total...), sense deixar, a més, de produir alguna que altra errada fruit de la feina mal feta. Què hi farem? Mala cara quan morirem!
No s’hi pot fer res. Si dius perquè dius, si calles perquè calles. Compte amb els silencis, compte amb les paraules. Tot pot ser repetit, interpretat, utilitzat. La descontextualització és molt utilitzada, l’especulació interessada també. ¿Hi ha possibilitat de debat polític seré –tal com insistentment es demana- en aquest context?
Personalment crec que sí, si t’aïlles de la resposta produïda als mitjans, xarxa inclosa. En Lluís Foix un dia em confessava que ell mai llegia els comentaris que li feien als seus articles. Però en tant que actor (¿?) polític no te’n pots deslligar o no te’n deixen deslligar.
A veure, ¿emprenyat es pot traduir per cabrejat? Evidentment, encara que si la traducció no és pròpia pot ser interessada. És més cridaner, ven més, i més en un titular.
Espectacular, ¿no ve d’espectacle? Podria ser un vodevil o una sessió d’en Fregoli. Però hem perdut el sentit de les paraules i a aquest pobre adjectiu li donen tota mena de significats magnificents.
Excloure l’acotació que jo havia fet desprès de descriure les meves sensacions (perplexitat, curiositat, tristesa, expectació) que cadascuna feia referència a cada un dels mas de baix a dalt, és factible. Potser no s’ha entès l’explicació, o no s’ha cregut necessari entendre-ho. Normal i respectable.
Ressenyar els qualificatius més punyents entra dins del previsible. Forma part del joc. Això comporta filar molt prim, estar molt amatent en la possibilitat de passar-se, d’auto censura. Molt poca espontaneïtat. Repressió. Això és el que és vol?
Excloure altres aspectes de l’entrada és legítim. És el periodista el que tria què vol explicar. La notícia és allò que ell creu que ho és. Tampoc res a dir, és així. Per tant una altra dada, i no ens en podem abstreure, ho hem de tenir en compte i acceptar-ne les conseqüències.
-“Ei, campeón!, surts destacat a La Vanguardia”
-“Ah, si? I perquè?
-“Doncs pel bloc, com sempre. Per l’última entrada que has penjat”
Evidentment, l’encarregat de l’agència Europa Pres de rastrejar el que escrivim els diputats en els nostres blocs ha fet la seva feina. La feina de veure si diem alguna cosa que pot ser ressenyable amb les pautes periodístiques d’avui en dia. Amb l’apunt de l’agencia, ràpidament La Vanguardia, que li va “al pelo”, ja n’ha tret la noticia.
Desprès, tots els mitjans s’hi apunten també. Quin horror! I novament, com sempre, amb el despatx d’agència, ja n’hi ha prou per omplir els espais. Cap es molesta ni a fer una trucada amb el personatge per complementar-la (perquè?, total...), sense deixar, a més, de produir alguna que altra errada fruit de la feina mal feta. Què hi farem? Mala cara quan morirem!
No s’hi pot fer res. Si dius perquè dius, si calles perquè calles. Compte amb els silencis, compte amb les paraules. Tot pot ser repetit, interpretat, utilitzat. La descontextualització és molt utilitzada, l’especulació interessada també. ¿Hi ha possibilitat de debat polític seré –tal com insistentment es demana- en aquest context?
Personalment crec que sí, si t’aïlles de la resposta produïda als mitjans, xarxa inclosa. En Lluís Foix un dia em confessava que ell mai llegia els comentaris que li feien als seus articles. Però en tant que actor (¿?) polític no te’n pots deslligar o no te’n deixen deslligar.
A veure, ¿emprenyat es pot traduir per cabrejat? Evidentment, encara que si la traducció no és pròpia pot ser interessada. És més cridaner, ven més, i més en un titular.
Espectacular, ¿no ve d’espectacle? Podria ser un vodevil o una sessió d’en Fregoli. Però hem perdut el sentit de les paraules i a aquest pobre adjectiu li donen tota mena de significats magnificents.
Excloure l’acotació que jo havia fet desprès de descriure les meves sensacions (perplexitat, curiositat, tristesa, expectació) que cadascuna feia referència a cada un dels mas de baix a dalt, és factible. Potser no s’ha entès l’explicació, o no s’ha cregut necessari entendre-ho. Normal i respectable.
Ressenyar els qualificatius més punyents entra dins del previsible. Forma part del joc. Això comporta filar molt prim, estar molt amatent en la possibilitat de passar-se, d’auto censura. Molt poca espontaneïtat. Repressió. Això és el que és vol?
Excloure altres aspectes de l’entrada és legítim. És el periodista el que tria què vol explicar. La notícia és allò que ell creu que ho és. Tampoc res a dir, és així. Per tant una altra dada, i no ens en podem abstreure, ho hem de tenir en compte i acceptar-ne les conseqüències.
Res, qui no vulgui pols que no vagi a l’era.
Mataró, 30 de desembre.
1 comentari:
Realment no hem de tenir por del que posem al blog. Si un periodista treu de context alguna cosa que hem escrit, es problema de la gent pensar que el que diuen els periodistes es una informació objectiva de la realitat. I si la persona contrasta la noticia i consulta el teu blog, es donará compte de la subjectivitat del periodista, perdent la seva credibilitat (si es que en tenia).
En fi, fem el que ens dicti el cor en aquest 2011... Feliç any nou!
Publica un comentari a l'entrada