*(article per Capgros.com)
Al Congrés, setmana exclusivament de debat del Pressupost ’08. Repetició del debat, ara al Ple durant tres dies seguits, de les més de 4.000 esmenes vives que es mantenen de la Comissió. Al igual que en Comissió, al Ple es produeix una continuada corrua de portaveus-ponents dels diferents grups que disserten contra el “Diari de Sessions” ja que a l’hemicicle hi ha poca assistència llevat dels moments, llargs, de votació.
Poques correccions respecte el dictamen que va sortir de Comissió. Temes molt menors, alguns curiosos per a mi com el de l’acceptació d’una esmena d’IU-ICV de que el Govern estudiï considerar que les famílies monoparentals amb dos fills siguin considerades famílies nombroses (?).
El grup del PNV manté a prova de foc el pacte sòlid que va establir a partir, suposo, d’una reciprocitat amb els pressupostos de la seva comunitat autònoma i de la consecució de algunes contrapartides concretes. D’entrada no hi va haver esmena a la totalitat per part del PNV; el seu vot en contra als que es van presentar, lògic; i les esmenes parcials pactades. En aquest punt, dos aspectes: primer, un grapat d’esmenes de temes primordialment de recolzament a centres tecnològics de desenvolupament industrial i també algunes qüestions culturals; i dos, la renuncia a presentar altres esmenes independentment d’aquestes. També, lògicament, el seu vot alineat sempre amb el del grup socialista.
Amb aquest acord els dos grups que estan en minoria a les seves respectives Cambres aconsegueixen dues coses alhora: primer, vots per tirar endavant la seva corresponent proposta principal i dos, la introducció de partides en temes que els interessen que s’afegeixen al conjunt presentat. Més enllà dels “principis”, el pragmatisme. Els de CiU, en els moments finals, també s’apunten a aquesta estratègia i aconsegueixen fer una “perdigonada”.
S’intueix una nova “pinça” de contraris contra el Govern. Els grups d’ERC i del PP coincideixen moltes vegades, i en alguns moments claus, no sé si volgudament o per simple coincidència, però l’efecte estètic (i evidentment polític) és xocant.
En el tram final, un cop d’efecte d’ERC que presenta un recurs contra la presentació dels vots particulars que va formular el grup socialista a la incorporació de les set esmenes que van ser aprovades en Comissió amb el vot contrari socialista, al aconseguir que la Mesa del Congrés (4 PP a favor, 3 PSOE en contra, i l’abstenció de CiU i IU-ICV) l’accepti i no hi hagi, doncs, possibilitats de tornar-les enrera.
Un debat recurrent d’altres anys es produeix entorn les esmenes que proposen ERC i IU-ICV respecte a la secció 01 (Casa Reial): Que el Rei tingui un sou i que aquest sigui igual, o poc més, al del President del Govern; que les membres de la Casa Reial facin declaració de béns i tinguin les mateixes incompatibilitat que els funcionaris públics; que es controli i sigui coneguda la despesa de la Casa Reial,....Bé, crec que no caldria esmerçar-s’hi massa en debatre-ho. Els que les proposen, des dels seus principis que hauríem d’acceptar i donar per coneguts, ho fan lògicament i legítimament. Coneguda també la posició lògica i legítima dels que vam acceptar el que diu la Constitució (art. 65.1) el debat no hauria d’anar gaire més enllà de l’afirmació de les respectives posicions. (Aprofito per apuntar algunes percepcions personals a dia d’avui. Crec que la Institució Monàrquica no ens surt relativament gaire cara. Potser altres fórmules podrien ser, a més, més complicades políticament tal com està el pati polític del país).
Però amb el ressò mediàtic que darrerament s’ha donat a aquest tema, tots, els uns i els altres, s’hi enganxen estèrilment. Algun dia, més endavant, farem un debat més aprofundit i rigorós, menys visceral i de “principis”, per valorar convenientment els avantatges i inconvenients de la forma de representació de l’Estat.
Madrid, 14 de novembre.
Al Congrés, setmana exclusivament de debat del Pressupost ’08. Repetició del debat, ara al Ple durant tres dies seguits, de les més de 4.000 esmenes vives que es mantenen de la Comissió. Al igual que en Comissió, al Ple es produeix una continuada corrua de portaveus-ponents dels diferents grups que disserten contra el “Diari de Sessions” ja que a l’hemicicle hi ha poca assistència llevat dels moments, llargs, de votació.
Poques correccions respecte el dictamen que va sortir de Comissió. Temes molt menors, alguns curiosos per a mi com el de l’acceptació d’una esmena d’IU-ICV de que el Govern estudiï considerar que les famílies monoparentals amb dos fills siguin considerades famílies nombroses (?).
El grup del PNV manté a prova de foc el pacte sòlid que va establir a partir, suposo, d’una reciprocitat amb els pressupostos de la seva comunitat autònoma i de la consecució de algunes contrapartides concretes. D’entrada no hi va haver esmena a la totalitat per part del PNV; el seu vot en contra als que es van presentar, lògic; i les esmenes parcials pactades. En aquest punt, dos aspectes: primer, un grapat d’esmenes de temes primordialment de recolzament a centres tecnològics de desenvolupament industrial i també algunes qüestions culturals; i dos, la renuncia a presentar altres esmenes independentment d’aquestes. També, lògicament, el seu vot alineat sempre amb el del grup socialista.
Amb aquest acord els dos grups que estan en minoria a les seves respectives Cambres aconsegueixen dues coses alhora: primer, vots per tirar endavant la seva corresponent proposta principal i dos, la introducció de partides en temes que els interessen que s’afegeixen al conjunt presentat. Més enllà dels “principis”, el pragmatisme. Els de CiU, en els moments finals, també s’apunten a aquesta estratègia i aconsegueixen fer una “perdigonada”.
S’intueix una nova “pinça” de contraris contra el Govern. Els grups d’ERC i del PP coincideixen moltes vegades, i en alguns moments claus, no sé si volgudament o per simple coincidència, però l’efecte estètic (i evidentment polític) és xocant.
En el tram final, un cop d’efecte d’ERC que presenta un recurs contra la presentació dels vots particulars que va formular el grup socialista a la incorporació de les set esmenes que van ser aprovades en Comissió amb el vot contrari socialista, al aconseguir que la Mesa del Congrés (4 PP a favor, 3 PSOE en contra, i l’abstenció de CiU i IU-ICV) l’accepti i no hi hagi, doncs, possibilitats de tornar-les enrera.
Un debat recurrent d’altres anys es produeix entorn les esmenes que proposen ERC i IU-ICV respecte a la secció 01 (Casa Reial): Que el Rei tingui un sou i que aquest sigui igual, o poc més, al del President del Govern; que les membres de la Casa Reial facin declaració de béns i tinguin les mateixes incompatibilitat que els funcionaris públics; que es controli i sigui coneguda la despesa de la Casa Reial,....Bé, crec que no caldria esmerçar-s’hi massa en debatre-ho. Els que les proposen, des dels seus principis que hauríem d’acceptar i donar per coneguts, ho fan lògicament i legítimament. Coneguda també la posició lògica i legítima dels que vam acceptar el que diu la Constitució (art. 65.1) el debat no hauria d’anar gaire més enllà de l’afirmació de les respectives posicions. (Aprofito per apuntar algunes percepcions personals a dia d’avui. Crec que la Institució Monàrquica no ens surt relativament gaire cara. Potser altres fórmules podrien ser, a més, més complicades políticament tal com està el pati polític del país).
Però amb el ressò mediàtic que darrerament s’ha donat a aquest tema, tots, els uns i els altres, s’hi enganxen estèrilment. Algun dia, més endavant, farem un debat més aprofundit i rigorós, menys visceral i de “principis”, per valorar convenientment els avantatges i inconvenients de la forma de representació de l’Estat.
Madrid, 14 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada