Aquest agost tant el President del Govern com el cap de l’oposició han estat preguntats sobre si en el futur els seus possibles i/o hipotètics governs incorporarien ministres catalans (sic).
Crec que ambdós van tenir pocs reflexes en les seves respectives respostes donant per bo el sentit de les preguntes dels periodistes. De ministres catalans, si no recordo malament, n’hi ha hagut en tots els Govern de la democràcia, de la UCD, del PSOE i del PP. Però els periodistes volien dir ministres de CiU, i tothom va acceptar que se’ls podria qualificar de catalans a seques. (Vaja, ningú va pensar que feien referència a ERC, a ICV o als propis correligionaris)
De catalans (ciutadans/es nascuts o que visquin a Catalunya) n’hi ha de moltes menes. Que se’n senten (la majoria) i que no (alguns). Però desprès, dels que se’n senten, n’hi ha de catalanistes i d’altres que no ho són. I dels catalanistes n’hi ha de molts graus: regionalistes, federalistes, sobiranistes, independentistes. Tot això és molt conegut. A què ve doncs l’acceptació als mitjans, però també entre els màxims responsables polítics, d’aquesta impressió? És que es vol reafirmar (també des de Madrid?) que els altres no són (som) catalans?
Al fil d’aquest fet, una petita –encara que rellevant- reflexió sobre la possible presència de ministres catalanistes, o si voleu més precís, nacionalistes catalans en un Govern (del signe que sigui) d’Espanya. Crec que el President Pujol veia clar la seva inconveniència tota vegada que els que prenguessin part en aquest hipotètic Govern farien (haurien de fer) política espanyola. O és que a més de pensar en Catalunya, un ministre catalanista espanyol (millor dit, del Govern d’Espanya) no hauria de pensar en Galícia, Andalusia, Canàries, o Madrid i Espanya en els seu conjunt? Per tant, seria la complerta acceptació de l’espanyolitat del nacionalisme català que no sé si -en els termes que s’entén aquest concepte- seria un clar oximorón.
Posem l’exemple d’en Duran ministre d’Afers exteriors. Què defensaria, al si del Govern espanyol, respecte a les desitjades pels nacionalistes seleccions esportives catalanes? Comprenc les resistències de les bases sobiranistes davant aquesta possibilitat. Ja ho deia El Gallo: “ Lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible”
Madrid, 28 d’agost.
Crec que ambdós van tenir pocs reflexes en les seves respectives respostes donant per bo el sentit de les preguntes dels periodistes. De ministres catalans, si no recordo malament, n’hi ha hagut en tots els Govern de la democràcia, de la UCD, del PSOE i del PP. Però els periodistes volien dir ministres de CiU, i tothom va acceptar que se’ls podria qualificar de catalans a seques. (Vaja, ningú va pensar que feien referència a ERC, a ICV o als propis correligionaris)
De catalans (ciutadans/es nascuts o que visquin a Catalunya) n’hi ha de moltes menes. Que se’n senten (la majoria) i que no (alguns). Però desprès, dels que se’n senten, n’hi ha de catalanistes i d’altres que no ho són. I dels catalanistes n’hi ha de molts graus: regionalistes, federalistes, sobiranistes, independentistes. Tot això és molt conegut. A què ve doncs l’acceptació als mitjans, però també entre els màxims responsables polítics, d’aquesta impressió? És que es vol reafirmar (també des de Madrid?) que els altres no són (som) catalans?
Al fil d’aquest fet, una petita –encara que rellevant- reflexió sobre la possible presència de ministres catalanistes, o si voleu més precís, nacionalistes catalans en un Govern (del signe que sigui) d’Espanya. Crec que el President Pujol veia clar la seva inconveniència tota vegada que els que prenguessin part en aquest hipotètic Govern farien (haurien de fer) política espanyola. O és que a més de pensar en Catalunya, un ministre catalanista espanyol (millor dit, del Govern d’Espanya) no hauria de pensar en Galícia, Andalusia, Canàries, o Madrid i Espanya en els seu conjunt? Per tant, seria la complerta acceptació de l’espanyolitat del nacionalisme català que no sé si -en els termes que s’entén aquest concepte- seria un clar oximorón.
Posem l’exemple d’en Duran ministre d’Afers exteriors. Què defensaria, al si del Govern espanyol, respecte a les desitjades pels nacionalistes seleccions esportives catalanes? Comprenc les resistències de les bases sobiranistes davant aquesta possibilitat. Ja ho deia El Gallo: “ Lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible”
Madrid, 28 d’agost.
1 comentari:
Ja ho deia Cela, "en cuestión de separatismos siempre han sido mas los separadores que los separatistas".
El problema el tens tu senyor Mas, no els indepes ni els nacionalistes espanyols com ZP o Rajoy...
m'estàs sugerint que defensar seleccions catalanes va en contra dels interessos dels canaris?
Publica un comentari a l'entrada