CATALUNYA: L'Estatut. Un exercici de realisme

Qualsevol observador allunyat i objectiu de la realitat política catalana haurà constat ja fa temps que la majoria dels nostres polítics corren atabalats en un carreró sense sortida, rebotant per les parets, sense encara haver-se donat la patacada final contra el mur del fons, i sense tampoc voler assossegar-se i emprendre una convenient retirada.

Discuteixen (?) la reforma de l’Estatut. Parteixen, al meu mode de veure, de sobre entesos massa vegades poc explicitats. Per exemple: la famosa frase del President Zapatero: “Acceptarem el que per ampli consens surti del Parlament”, per uns és qualsevol cosa que surti, per altres és qualsevol cosa que encaixi. Però no els aclareixen aquests sobre entesos, i amb calculada ambigüitat van jugant, i com més ens acostem al moment de la veritat més difícils es posen les coses ja que es manifesten les diferencies.

Els nacionalistes tiben la corda. Declaracions d’en Carod Rovira, de l’Artur Mas. També s’hi afegeix en Joan Saura. El President Maragall malda perquè tot no se’n vagi en orris: “Catalunya vol, Catalunya necessita, Catalunya exigeix...” Ah,... Catunya, Catunya!! Catalunya devem ser els ciutadans i ciutadanes que vivim en aquest racó de món. “No!! És l’essència destil·lada dels segles i la voluntat de ser dels catalans!” Ufff!. Aquí hi viu gent de tota mena: nascuts aquí, vinguts de fora; que en volen ser, que no en volen ser; que se senten espanyolistes, autonomistes, federals, sobiranistes, independentistes, que no se senten res...

Crec que gran part del problema rau en la maleïda costum de molts polítics de no reconèixer la realitat, de confondre-la amb les seves il·lusions, de no explicar-la als ciutadans. Però no havíem quedat que el polítics, i especialment els d’esquerra, el que volien era canviar la realitat? Si, però primer el que cal és tenir-la ben coneguda, saber a on s’està, i després, veure si cal canviar-la i, molt important, com es pot fer.

La realitat és que Catalunya és un tros més d’Espanya. No de l’Estat Espanyol que és una cosa que pertany al món de les idees. El concepte jurídic que existeix sols és el d’Espanya. ( És com això tant curiós de les “demarcacions” en lloc de les províncies. Les primeres son una manifestació de voluntat, les segones son un concepte real derivat de plasmacions jurídiques) Tot el demés son voluntats que poden servir per canviar la realitat, legítimes en democràcia, però voluntats solament, agradi o no agradi.

Bé, doncs, el que es tracta és de canviar la Constitució que és qui defineix aquesta realitat i construir-ne una de nova. Encertat el plantejament. Ara el que cal veure si aquesta és una voluntat majoritària i sentida, es a dir, si es vol això, o no. Després ja veurem com es pot fer. Crec, i les enquestes ho reafirmen, que la nostra Constitució que encara és molt jove no demana grans canvis. El Govern espanyol ha proposat de fer-ne quatre, del que el més rellevant és la reforma del Senat. Reformar la Constitució i els elements que d’ella es deriven requereix la voluntat dels que tenen la legitimitat per a fer-ho. Llavors, és normal que Les Corts espanyoles hi diguin la seva paraula i la última, i l’Alfonso Guerra, com a President de la Comissió constitucional del Congrés dels Diputats manifesti la seva opinió. Llavors, també és normal que representants dels partits polítics que seuen a les Cambres legislatives facin sentir la seva veu, es diguin Rajoy o Pepe Blanco. No sé a que ve aquesta continuada sorpresa en declaracions i contra declaracions sobre aquest fet.

Ah, doncs, si és així, i no es pot considerar la veu sobirana del poble català, caldrà trencar els lligams que tenim amb “Espanya” (deu ser amb la resta d’Espanya), i fer via sols. Raonament perfecte. I això, com es fa? Pot ser un llarg procés en el temps. En el fons, les construccions polítiques actuals venen de força lluny, al menys les nostres. Per què, un procés de trencament immediat és bastant inversemblant. Si que també s’ha produït, però en altres circumstàncies. Sense anar més lluny, a Espanya al segle passat va haver-hi quatre canvis de règim. També va haver canvis a França, a Itàlia, a Alemanya, a Grècia, a Portugal... (per parlar dels països més propers). Però tots ells tenen en comú que van ser fruit o de revoltes militars –dictadura de Primo de Rivera, el 23; “Alzamiento Nacional” el 36-39, amb guerra civil – o d’abdicacions de qui tenia la legitimitat – del Rei Alfons XIII el 31, i de les Corts franquistes el 76 -. Ara, no veig per enlloc possibles revoltes militars. Per cert, tenim exèrcit? Si, però ja és un exèrcit normal d'un país democràtic. (gràcies, Narcís) I no veig –malgrat les furibundes diatribles de la COPE – majories polítiques al Parlament disposades a canviar de sistema. Suposo que no hi haurà cap il·lús que es cregui que amb vuit, o trenta diputats a tot estirar, sobre el total de tres-cents cinquanta es pot guanyar cap votació en aquest sentit

Això és el que hi ha. La realitat, el desig (?) de canvi, les possibilitats de fer-ho. Les coses son com son, i no com voldríem que fossin. A partir d’aquí, el que vulgueu. Segurament cal canviar coses, algunes, potser no tantes. El camí per fer-ho no és gaire senzill, amb un necessari temps per estovar posicions dels que tenen la legitimitat per canviar-les. Els “altres” també existeixen, sempre han existit. I mentre no es tingui la força (bruta) per imposar-se cal tenir-los en compte, estem lligats mútuament.

Si el tema és el de les “peles”, el finançament, és una altra cosa. En podem parlar un altre dia.

Cançó recomanada: “Per construir un bell somni” de J.M. Serrat


Mataró, 30 d’agost.