Ara, dec ser tot un perill. Com que m’interesso per tot (per tot el que està relacionat amb la meva feina), quan qualsevol persona em diu per anar a veure alguna cosa, ràpidament dic que si. Igual m’ho ha dit per quedar be, ja ho sabeu: “ el dia que vulguis, vens i anem a veure...”, i jo agafo l’agenda i començo a planificar el viatge.
Vaig conèixer a Ponferrada al Sr. David Herrero García (res a veure amb el nostre Remi, que també es diu Herrero García), ell és el Conseller- Secretari General de Acerinox, i a més de presentar-me al seu President (el Sr. Victoriano Muñoz, fill del cèlebre enginyer Victoriano Muñoz Oms a qui Catalunya deu els seus plans d’infrastructures que va dissenyar els anys trenta) em va convidar a veure la planta que la seva empresa te a la badia de Gibraltar, prop d’Algesires, que és la única de producció d’acer inoxidable que hi ha a Espanya.
El dia 1 d’agost era possible fer la visita, i ja em tens llevant-me a les cinc de matí per travessar tota la península i anar al Camp de Gibraltar a veure la fàbrica i tornar al mateix dia (ben bé ja era l’endemà, passada la mitja nit). 4 avions, més 120 km de cotxe. Sort que m’agrada molt viatjar, i no em fa res volar.
Veure fàbriques m’encanta. Saber de primera mà, veure directament, com es fan les coses sempre m’ha agradat. Bé, la instal·lació de Acerinox és una indústria pesada i està aviat explicada. La “acería”, on es fon la base de la producció, a partir de ferralles d’acer inoxidable, que generalment venen dels Estat Units (hi ha una correlació, em van explicar, entre riquesa i consum d’aquest producte), i dels minerals fèrrics i metàl·lics precisos. La “colada” en lingots d’entre 25 i 30 tones de pes, d’un gruix d’un pam, més o menys, i la seva posterior “laminació”, en calent i en fred, per aprimar-los a un o dos mil·límetres de gruix, fins a produir les característiques bobines que els seus clients transformaran en tota mena de productes d’ús quotidià. En unes tres hores la vaig veure quasi be tota de la mà del seu Director de fàbrica el Sr. José Luis Masi.
La fàbrica va ser fruit dels Plans de “Desarrollo” d’en López Rodó dels anys setanta. De la mà tècnica de japonesos, que encara avui hi són com a accionistes, i amb la base financera primer de Banesto, després del BBVA, i ara de les Koplovitz i dels March, s’han convertit en una de les nostres multinacionals (la seva cotització en borsa està a l’IBEX). Tenen dues fàbriques més, una a Sud-Àfrica, i un altra als EUA, a Kentucky. Són una referència internacional en el seu ram, i exporten el 60% de la seva producció.
Vam dinar, esplèndidament, acompanyats de l’alcalde del municipi on està emplaçada la factoria, Los Barrios. El ex- col·lega i company de partit, Alonso Rojas, em va explicar que el municipi és un dels que va sortir a començaments del s. XVIII quan els anglesos es van quedar Gibraltar, és molt extens amb més de 300 km2 i varis nuclis de població. Que a la zona, malgrat l’idea que en podem tenir, es viu bé, que hi ha molta activitat, mostra de la qual n’és la fàbrica que havia visitat. Com a plat principal, l’amo del restaurant ens va recomanar “gallineta”, que si no vaig entendre malament és cabracho, o la nostra escórpora. Bon vi blanc de la Tierra de Cádiz i una copa de brandy de Jerez.
Tal com deia al començament, dic que si a tot. En Ramon Bagó, bon amic des dels temps del Consorci Hospitalari de Catalunya, m’ha convidat a veure la transformació de ca’n Gelpi a Arenys de Munt, en la línia del que ha de ser el futur de la nostra indústria hotelera. Aquesta és una de les últimes actuacions que està fent la potent cooperativa maresmenca SERHS. Com que també entre dins les meves responsabilitats hi aniré divendres que ve. Sort que això és al costat de casa. També serà un plaer.
Madrid, 3 d’agost de 2005.
Vaig conèixer a Ponferrada al Sr. David Herrero García (res a veure amb el nostre Remi, que també es diu Herrero García), ell és el Conseller- Secretari General de Acerinox, i a més de presentar-me al seu President (el Sr. Victoriano Muñoz, fill del cèlebre enginyer Victoriano Muñoz Oms a qui Catalunya deu els seus plans d’infrastructures que va dissenyar els anys trenta) em va convidar a veure la planta que la seva empresa te a la badia de Gibraltar, prop d’Algesires, que és la única de producció d’acer inoxidable que hi ha a Espanya.
El dia 1 d’agost era possible fer la visita, i ja em tens llevant-me a les cinc de matí per travessar tota la península i anar al Camp de Gibraltar a veure la fàbrica i tornar al mateix dia (ben bé ja era l’endemà, passada la mitja nit). 4 avions, més 120 km de cotxe. Sort que m’agrada molt viatjar, i no em fa res volar.
Veure fàbriques m’encanta. Saber de primera mà, veure directament, com es fan les coses sempre m’ha agradat. Bé, la instal·lació de Acerinox és una indústria pesada i està aviat explicada. La “acería”, on es fon la base de la producció, a partir de ferralles d’acer inoxidable, que generalment venen dels Estat Units (hi ha una correlació, em van explicar, entre riquesa i consum d’aquest producte), i dels minerals fèrrics i metàl·lics precisos. La “colada” en lingots d’entre 25 i 30 tones de pes, d’un gruix d’un pam, més o menys, i la seva posterior “laminació”, en calent i en fred, per aprimar-los a un o dos mil·límetres de gruix, fins a produir les característiques bobines que els seus clients transformaran en tota mena de productes d’ús quotidià. En unes tres hores la vaig veure quasi be tota de la mà del seu Director de fàbrica el Sr. José Luis Masi.
La fàbrica va ser fruit dels Plans de “Desarrollo” d’en López Rodó dels anys setanta. De la mà tècnica de japonesos, que encara avui hi són com a accionistes, i amb la base financera primer de Banesto, després del BBVA, i ara de les Koplovitz i dels March, s’han convertit en una de les nostres multinacionals (la seva cotització en borsa està a l’IBEX). Tenen dues fàbriques més, una a Sud-Àfrica, i un altra als EUA, a Kentucky. Són una referència internacional en el seu ram, i exporten el 60% de la seva producció.
Vam dinar, esplèndidament, acompanyats de l’alcalde del municipi on està emplaçada la factoria, Los Barrios. El ex- col·lega i company de partit, Alonso Rojas, em va explicar que el municipi és un dels que va sortir a començaments del s. XVIII quan els anglesos es van quedar Gibraltar, és molt extens amb més de 300 km2 i varis nuclis de població. Que a la zona, malgrat l’idea que en podem tenir, es viu bé, que hi ha molta activitat, mostra de la qual n’és la fàbrica que havia visitat. Com a plat principal, l’amo del restaurant ens va recomanar “gallineta”, que si no vaig entendre malament és cabracho, o la nostra escórpora. Bon vi blanc de la Tierra de Cádiz i una copa de brandy de Jerez.
Tal com deia al començament, dic que si a tot. En Ramon Bagó, bon amic des dels temps del Consorci Hospitalari de Catalunya, m’ha convidat a veure la transformació de ca’n Gelpi a Arenys de Munt, en la línia del que ha de ser el futur de la nostra indústria hotelera. Aquesta és una de les últimes actuacions que està fent la potent cooperativa maresmenca SERHS. Com que també entre dins les meves responsabilitats hi aniré divendres que ve. Sort que això és al costat de casa. També serà un plaer.
Madrid, 3 d’agost de 2005.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada