Postals d'estiu: Celtíberos

Vaig conèixer per un anunci a TV-3 (ojo al dato!) l’exposició que sobre els Celtibers es fa a Soria des de l’inici de l’estiu. Aprofitant una anada a Madrid en cotxe em vaig desviar, i fent una marrada de més de 200 km, vaig aturar-me a Soria a veure l’exposició.

Em movia la curiositat de veure com tractarien l’existència i posterior desaparició d’una cultura peninsular anterior a la romanització. Volia fer la reflexió, en pròpia terra, del que representa la desaparició, assimilació, superació, d’una cultura autòctona (?) per una cultura més poderosa que la subjuga i s’imposa. Això d’una cultura autòctona és la que hi ha en un determinat moment en un determinat territori, que no vol dir que sigui “essencialment” d’allà, sinó que és la que els seus habitants, amb els condicionaments històrics (procedència, poder, coneixements...) i ambientals (recursos, clima, territori...) que tenen, hi han bastit.

Aquesta reflexió em sembla interessant en el món d’avui en el que veig dues tendències contraposades: la valoració acrítica del “indigenisme”, sense tenir en compte que també té el seu origen, i l’exaltació de la potència del “mercat capitalista”, com a única mesura de progrés, amagant o esborrant les evidents conseqüències de la “barreja” com a eina fonamental per la construcció social. Especialment evident em sembla aquesta reflexió pels països de l’Amèrica llatina, o pel pretès xoc de civilitzacions a l’Europa Occidental amb l’arribada dels nous immigrants.

Bé, l’exposició comença explicant que els “celtibers” eren un “poble”, o uns “pobles”, situats geogràficament entre el territori dels ibers (de procedència africana) assentats al Llevant peninsular, i territori dels celtes (de procedència europea) que ocupaven el nord i l’oest de la Península. Al mig d’ambdós, en torn al sistema muntanyós, avui denominat ibèric, els celtibers. Dues impressions. La primera: això ja sona a “barreja”, fet corroborat quant l’exposició es va desenvolupant i explica els termes culturals d’aquest “poble”, que agafa elements dels uns i dels altres, els assimila, els supera, creant-ne de nous a partir d’ells, o coincidents amb ells. La segona, aquesta geogràfica: la muntanya no separa, sinó que una determinada “cultura” s’expandeix a banda i banda de l’espai muntanyós fent que els seus habitants es reconeixin entre ells, com reiteradament m’havia explicat en Joan Ganyet, home dels Pirineus.

Tot això s’acaba, desapareix, quant l’expansionisme de Roma, al segle II aC. (que encara no es titulava Imperi, però que ja n’exercia) amb l’excusa de la reconstrucció de les muralles de Segeda, envia un dels seus més prestigiosos generals Escipió Emiliano, per sotmetre els celtibers arribant fins a l’anorreament de Numancia.

L’exposició crec –sense ser jo cap entès en història antiga ni en museística- que està molt bé, ben presentada i amena, i és un “puntazo” cultural per aquesta petita ciutat provinciana que malda per treure el cap del pou socio-econòmic en que està ficada. És una bona excusa per fer-hi cap enguany, visitar els arcs del claustre de San Juan del Duero, les seves impressionants esglésies romàniques, i tenir un record per Antonio Machado fent el passeig fins a l’ermita de San Saturio.

No puc pas sostreure’m a la temptació de transcriure les darreres ratlles del excel·lent llibre editat amb motiu de l’exposició que intenten lligar el passat amb el present que em semblen tot una manifestació de “nacionalisme celtibèric” fruit d’aquesta malaltissa i estesa forma de pensar i veure el món massa ancorada en un passat idealitzat front d’un futur ple d’incògnites i d’incerteses.

“El orgullo como grupo por lo que somos y hemos sido representa la mejor garantía de esperanza en el futuro”


Mar de Liguria, 10-08-05.
Mataró, 22-08-05.