Postals d'estiu: Slow-cities. Decepció

Gentades a Pisa (Campo dei Miracoli), a Florència (perquè és Florència). A San Gimignano (és diumenge), a Assis (és el dia de la Mare de Déu), a Siena (és El Palio). Anar a Orvieto pensava que era canviar de ritme, tornar a la tranquil·litat de la plaça del amfiteatre de Lucca a l’hora de sopar, malgrat que és el mes d’agost i hi ha gent arreu. Però aquí ja no n’havia tanta.



M’ha decebut. No el que he vist, que és bonic, sinó pel que pensava veure, per l’expectativa que jo sol m’havia creat. Veureu: fa temps, a l’octubre del 2002, al suplement “El viajero” de El Pais va sortir un article parlant d’Orvieto explicant la seva incorporació al moviment de les slow-cities. Ciutats que reivindiquen la tranquil·litat, el menjar bé i una altra forma de vida menys atrafegada. Potser perquè era agost, potser perquè m’havia fet una idea equivocada, potser perquè em van vendre una “pel·lícula”,... el cert és que no vaig saber trobar la diferència. Cotxes a tot arreu en la zona peatonal (d’acord, era l’hora de la càrrega i descàrrega), botigues per turistes calcades a altres ciutats semblants (em va costar trobar on comprar bé el conegut vi d’Orvieto, no en les capses preparades per turistes); si, no hi havia “fast food” a l’americana, però la gent menjava la pizza a talls al mig del carrer, a les escales de qualsevol església, es a dir, menjar ràpid a l’italiana. I al restaurant Maurizio la carta era la de tots els restaurant italians.


Ah!, la propaganda... Quatre imatges gràfiques i/o literàries ben venudes, i a córrer. Malgrat tot, Orvieto val la visita, com bé reconeixia l’article que m’hi va portar. Situada damunt d’un aflorament vertical de toba, dominant la vall com tantes ciutats toscanes i umbres; amb una catedral que té una façana extraordinària; la capella de la Madonna di San Brizio; el Palazzo de la plaça del Popolo; i el pou de San Patrizio que et procura una estona de frescor a mesura que vas baixant els 247 esglaons de la doble escala helicoidal que et mena al fons fins a tocar l’aigua.

Gaudir de l’estil de vida de les slow-cities vol temps i diners. Temps per poder fer les visites sense preses i fora de la temporada estiuenca. D’entrada això ja requereix diners, però si a més vols anar a menjar i a dormir bé, i veure coses amb comoditat, requereix tenir la butxaca farcida de bitllets de banc. Em sembla que amb la democratització del turisme i l’extensió del consum de masses les slow-cities son més un desig que una realitat.

Perugia, 18-08-05.
Mataró, 23-08-05.